Els constructors i els promotors d'esglésies i castells

Vista aèria del castell de Saldes, que originà als seus peus la població entorn de l’e’glésia parroquial de Sant Martí.

ECSA - J. Pagans

En examinar la repercussió de l’art romànic en la societat que el creà i admirà, cal cercar unes fonts diferents de les habituals. Ni les restes d’esglésies i castells —per esmentar ara només els monuments més rellevants—, ni els vestigis arqueològics són suficientment explícits per si mateixos, per a un estudi de la incidència social del romànic a Catalunya. Hom pot examinar, com va fer Anton M. Vilarrúbias en investigar el romànic del priorat de Santa Maria de Meià, les característiques concordants de diverses esglésies construïdes en temps successius, per poder afirmar que foren fruit d’un mateix equip de paletes i picapedrers, el qual, sota les ordres dels priors, anà construint o reconstruint les esglésies pertanyents al priorat, desplaçant-se d’un lloc a l’altre durant anys. Això permetria diferenciar, per les característiques pròpies de l’equip, les esglésies pertanyents al priorat dels temples veïns inclosos en els dominis d’altres senyors, ja que aquests darrers restarien concebuts amb uns altres mòduls o motius decoratius i executats per unes altres mans. Afinant més, fins i tot hom podria esbrinar quina fou la cronologia relativa amb què foren construïts els diversos monuments i quina fou la participació dels habitants dels llogarets que hi col·laboraren.

Ens interessa, doncs, remarcar en aquests moments qui encarregava les obres, qui les dirigia, qui les construïa i qui les utilitzava. Altrament, podria restar en la penombra la participació efectiva de la societat en la construcció i ús dels milers de monuments que sorgiren i s’estengueren pel territori català del segle IX al XII, a mesura que aquest s’ampliava i s’anava configurant. Sortosament, disposem d’uns testimonis escrits que ens ajuden a mostrar com s’inseria en el teixit social la febre del romànic al mateix temps que s’organitzava el territori. Són, per exemple, les més de quatre-centes dotalies o actes de consagració o dedicació i dotació d’esglésies conservades, publicades i estudiades minuciosament els darrers anys per Ramon Ordeig, Cebrià Baraut, Víctor Farias i Ramon Martí, entre altres. Les dades que proporcionen aquests documents poden ser completades encara per altres, com les donacions testamentàries ad opera que fan laics dels dos sexes i clergues des del segle X per tal de contribuir a les obres d’un temple, o bé per ipsa dedicatione, almoines ofertes amb motiu de la dedicació d’una església que no devia pas fer gaire temps que havia estat enllestida.

De la massa de testimonis escrits que ens ha pervingut, majoritàriament de procedència eclesiàstica, i en tot cas no inferior a unes 15.000 peces per als segles IX al XII, hom podria extreure’n indirectament o directa dades precises i precioses; així, quan s’esmenten els límits d’unes terres, hi poden aparèixer torres familiars o comunals i altres topònims significatius, com guàrdies, molins, ponts, sèquies, etc., estructures monumentals que no podem oblidar en el context del romànic.

Les dotalies són documents que hom pot diferenciar en dos grans grups o períodes. Els del primer període inclouen claus demogràfiques del major interès social com veurem. Els del segon període, en canvi, semblen fruit d’una major pressió senyorial, laica o bé eclesiàstica, i obliden un bon xic el factor humà subjacent. Alguns exemples del primer grup, pertanyents al pre-romànic i primer romànic, mereixen una atenció acurada. En general, hom pot dir que ja al segle IX eren les famílies habitants en un llogaret, esperonades per algun clergue, diaca o prevere, les que construïen l’església, la dotaven i l’oferien al bisbe diocesà, pregant-li que acudís a dedicar-la als sants de llur devoció. Així ho indiquen, per exemple, les dotalies de les esglésies de Santa Maria del castell de Lillet el 833, de Sant Martí de Saldes el 857, de Sant Andreu de Gréixer el 871 o de la Quar el 899, etc.

En l’exemple de Lillet eren els homes habitants del castell de Lillet els qui declaraven haver dut a terme la restauració del temple, dedicat d’antic a la Mare de Déu, i l’havien dotat d’acord amb el que ordenaven els cànons conciliars. El fet d’una triple dedicació a santa Maria, sant Joan i sant Pere sembla indicar l’existència d’una capçalera amb tres altars. El prevere Servusdei, que signa la donació, degué ser el principal donador i l’impulsor de l’obra, en la qual participaren les sis famílies de Manció, Elies, Domnul, Longovard, Aspand i Levà, les quals oferiren al clergue mujades i quarterades de terra de cultiu suficients per a poder viure.

El cas de Sant Martí de Saldes és semblant. Catorze famílies residents a la vila de Saldes, el 8 de desembre del 857, declaren haver edificat l’església sota la direcció del prevere Daniel, i haver-la dotat —tot i que eren pobres, com ens diuen—, per tal de ferne entrega al bisbe d’Urgell, i que aquest la consagrés com havia fet. El diaca Adili, que redactà el document de Saldes, dos dies abans havia escrit el de la dotació de Sant Climent de la Torre de Campelles, temple erigit també pels mateixos habitants de la vila, nou veïns de la qual, amb dos preveres, signaren l’acta. Els edificadors de l’església obtingueren del bisbe la delimitació del districte parroquial, la facultat d’escollir el clergue i de vetllar per la conservació de l’edifici, mitjançant el pagament al bisbat d’un cens de dotze sous de plata.

Disset habitants de la vila de Gréixer, al Berguedà, presidits pel prevere Daguí, el 13 de desembre de l’any 871 signaren, d’una manera molt semblant, la dotalia de l’església dedicada a sant Andreu apòstol, que oferiren al bisbe perquè la consagrés. Tant si es tractava d’esglésies públiques o privades, en tots aquests i en altres casos, eren els mateixos feligresos els qui construïen els temples. Mai no s’indica la presència de paletes o professionals de la construcció, tan sols els clergues que l’esperonaven i que demanaven després al bisbe que la consagrés. Algunes vegades, en aquests documents, s’indica l’existència de llibres litúrgics o bé altres detalls que poden tenir un interès directe per a la història de l’art. Amb tot, biblioteques de més d’una quinzena de llibres devien ésser ja excepcionals.

Abans de finalitzar el segle IX tenim encara un altre exemple digne de ser recordat. El de la dotalia de Santa Maria de la Quar, a l’Alt Berguedà, redactada el primer de desembre del 899 pel prevere Daniel, en la qual els edificadors nominalment esmentats són 31, a més del clergue Jordi i d’un il·lustre baró anomenat Frujà. El bisbe Nantigís d’Urgell consagra tres altars en l’esmentada església, dedicats respectivament a la Mare de Déu, sant Sadurní i sant Hilari; delimita el terme parroquial que li atribueix i li assigna els delmes i les primícies dels habitants del districte. Els constructors posen l’església sota la potestat del bisbe, d’acord amb els cànons, i la doten amb terres, vinyes i una casa amb pati i hort, davant del temple, per tal que hi pugui viure el rector, a la designació del qual, feta per ells, haurà de consentir el prelat. També aquest fixa el cens anual, pagador al bisbat, en cinc modis de blat i dos sous en diners. El nombre de persones que figuren com a donants és gran. Trenta-una famílies representen una població nombrosa en aquella època. A aquestes cal afegir la presència de quatre preveres, a més del clergue esmentat, i això ens fa pensar en la possibilitat que hi haguessin més esglésies o bé oratoris dintre del districte, o tal vegada una petita comunitat. És possible també que el mateix Frujà sol·licités del bisbe urgellenc que anés vuit dies després a consagrar l’església de Santa Maria del castell d’Olvan. En aquest cas és el viro inlustro Frojà, probable castlà d’Olvan, on vivia amb la seva esposa i fills, el qui ofereix la casa que ell havia edificat al costat de l’església per a residència del clergue.

Al costat d’aquests temples de castells i de parròquies, edificats pels mateixos fidels i servits ben sovint per més d’un clergue, caldria esmentar els temples dels monestirs, com els de Sant Joan de les Abadesses i Santa Maria de Ripoll, consagrats respectivament el 24 de juny del 887 i el 20 d’abril del 888, i manats edificar pel comte Guifré I i per la seva esposa, la comtessa Guinedilda, al comtat d’Osona i a la vall de Ripoll, dotant-los amb béns i serfs de l’honor comitalis, inclosos els delmes i les primícies, els llibres i els ornamentals litúrgics. Destinat el primer monestir a llur filla Emma —que en fou la primera abadessa—, origen d’una comunitat femenina, i el segon monestir a llur fill Radulf, origen d’una comunitat masculina, no tardaren ambdós monestirs comtals a convertir-se en centres espirituals, culturals i científics de relleu, i ben aviat fruïren de patrimonis considerables, en els quals es comprenien altres esglésies, com la de Sant Pere de la vila de Ripoll, construïda pels mateixos comtes.

Acabem de veure, doncs, que la societat de l’època, des dels comtes i bisbes fins als viri inlustres laics i eclesiàstics, i des dels preveres i diaques fins als simples laics, camperols lliures i petits propietaris, dedicava a la reconstrucció d’esglésies i monestirs una part considerable dels seus esforços i patrimonis. L’art romànic nasqué profundament arrelat en la societat que li donà vida i esdevenia, des dels seus orígens, un art popular.

El segle X continuarà amb característiques semblants l’esforç social. Quan el 16 de febrer del 900 el bisbe Nantigís acudeix a la vila de Canalda per consagrar-hi l’església de Sant Julià, l’arxipreste Baldric, en escriure l’acta corresponent, diu que el poble habitant al lloc l’edificà i el bisbe la convertí en parròquia tal com li demanaven i li assignà el diaca Campí per a servir-la. Vint-i-quatre persones, amb el diaca, originari probablement de la casa de Cavallera, oferiren cases i mitges mujades i quarterades de terra, amb tres llibres (un missal, un leccionari i un antifonari) i els ornaments litúrgics indispensables.

La dotalia de Sant Fruitós de Guils del Cantó, a l’Alt Urgell, no s’ha conservat, però el testament del prevere Deudonat, que la regí, ofereix algunes peculiaritats rellevants. Escrit cap al 901, consigna que el bisbe el va ordenar sacerdot i li lliurà l’església per tal que la reedifiqués, ja que “era vil i petita”. Així ho feu, amb l’ajut dels parents, i l’engrandí afegint-hi un campanar i dotant-la de llibres i ornaments. L’oratori de Santa Maria Magdalena, a la vila de Gardilans, fou adscrit pel bisbe a la parròquia de Sant Joan Baptista de Vilada; fundat per un baró anomenat Egared, ell i altres cinc personatges el dotaren, el 903, amb casa, hort i sis quarteres i una mitja mujada de terres de cultiu. L’encarregat, però, del ministeri a l’oratori fou en aquest cas el rector de Vilada, per tractar-se d’un simple oratori.

Des dels primers anys del segle X se succeeixen les dotalies d’esglésies “reedificades” per clergues i laics i consagrades pels bisbes de les diòcesis respectives a petició dels constructors, amb la corresponent dotació de terres i vinyes, i en general d’una casa amb el seu hortet, i de delmes, primícies, oblacions, drets de sepultura i serveis, quan exercien funcions parroquials, havent de pagar en aquest cas un cànon o cens anual al bisbat que podia correspondre a la tercera part dels fruits. Els documents acostumen a esmentar encara els noms dels constructors i donants, i permeten observar que els petits propietaris locals solien entregar camps en explotació, hortets o terres procedents d’aprisions per tal de dotar l’església, expressant que ho feien en remissió dels seus pecats.

Se sumen ben aviat, com hem vist també, a la tasca reconstructora, els comtes i els vicaris o veguers, com Fedanci, que reedificà l’església de Santa Maria de Manlleu, fent-li donació de la vila de Cortada propter cibum del sacerdot Frujà, el seu rector, el 8 de novembre del 906. El veguer, junt amb la seva mare Bella, ofrenaren al temple els llibres litúrgics necessaris (missal, lliçoner, passionari, antifonari…) i un camp “que no estava situat al costat de l’església”, per tal de destinar-lo a cementiri. Hom va advertint l’existència dels primers campanars i la formació dels cementiris parroquials. Els bisbes diocesans exigeixen, però, el cens anual, consistent en general en uns pocs modis de blat, de tres a sis; uns quants sous d’argent (ja des de l’inici del segle X), algun anyell o pernil i alguna mesura de vi. Cedeixen a l’església, en canvi, els delmes, les primícies i les oblacions. Els qui segueixen construint la major part dels edificis són els feligresos, sense que ens consti encara l’existència d’equips especialitzats, per bé que devien existir. Sense ells hauria estat impossible de construir els temples del primer romànic, amb uns mòduls precisos i unes proporcions que els donen una gran bellesa. Obra col·lectiva eren també, les torres que comunitàriament s’erigien a les viles, o grans i mitjanes finques rurals escampades per tot el territori, a fi de protegir-se.

Aspecte actual de l’església de Sant Pere de Graudescales, erigida sobre la que dotà l’any 912 el cierge Magnulf.

ECSA - Rambol

Al començament del segle X consten esglésies construïdes i dotades per comtes i marquesos, entre elles la de Sant Martí d’Avià (907) o la de Santa Eugènia de la Torre de Campmajor (912); o bé per clergues, com Magnulf, constructor de Sant Pere de Graudescales (912), o bé com Albert, impulsor de l’església de Santa Eugènia de la vila de Sallagosa (913). La festa de la consagració d’un temple és un esdeveniment social de gran relleu, com manifesta la dotalia de l’església del monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, el 29 de juny del 945. L’acte fou presidit pel bisbe Guilarà de Barcelona i pels canonges de la Seu, i hi acudiren els comtes i els seus fills, amb nombrosos clergues i gent de la rodalia, que oferiren generosament al monestir i a l’abadessa Adelaida, cases, horts, terres, vinyes, bestiar i utillatge, entre ells una mina de ferro a Castellar del Vallès. En ben pocs casos hom indica que l’església fou construïda de pedra i calç, com serà ja típic del primer romànic.

Els testaments, a partir del segle X, consignen l’existència de persones de distinta condició i sexe que patrocinen o doten monuments del romànic: bisbes, arxilevites, preveres i altres clergues, comtes i vescomtes, comtesses i vescomtesses, ofereixen béns o diners, n’hagin estat constructors o no. Sempre als testaments, siguin de laics o d’eclesiàstics, sol haver-hi un apartat de deixes pietoses en sol·licitud a la divinitat del perdó per les malifetes. D’una banda, aquests textos indiquen l’existència de determinats temples ja construïts, o en els quals viuen clergues o monjos (la qual cosa no significa que siguin els mateixos edificis que ens han pervingut); de l’altra, quan expliciten que la donació la fan “per les obres” mostren indirectament que s’estan construint. També inclouen altres detalls interessants, com per exemple el testament sacramental del 962 de la vescomtessa Riquilda, en el qual es consigna que fa una donació al monestir de Santa Maria, davant de Girona, que dos anys abans havia començat a construir el bisbe Arnulf, i que és possible que no es continuï. L’adveració sacramental del testament del cavaller Guilmund, el 12 d’octubre del 986, indica que deixa el cavall i les armes, eugues i porcs, per tal que es vengui tot plegat i del producte es faci un retaule i una creu al cenobi de Santa Maria d’Amer. La monja Aurúcia, el 5 de febrer del 992, deixa “mitja pesada” entre pa i vi, per tal de cobrir l’església de Sant Sadurní, a Barcelona. El prevere Langovard, el 1020, deixa un alou a l’església de Sant Joan de Matadepera “que ell havia construït”. La donació a un centre religiós de porcs, moltons, ovelles, vaques, ases o cavalls, o bé quantitats de cereals o de vi, i de terres en explotació sembla indicar que el lloc ja té vida pròpia, mentre que les donacions en diners poden indicar que hom precisa numerari per a les edificacions. No obstant això, aquest criteri no serà sempre aplicable amb seguretat.

En els testaments figuren, a més d’esglésies, castells, guàrdies, torres, molins, masos, hospitals i altres edificis, si bé amb menys detalls dels que voldríem. Entre les donacions ad opera, per obres, hom pot esmentar la deixa que feu Trasoari, el 2 de desembre de 1017, d’una unça d’or ad ipsa opera de Sant Pere de les Puelles. A partir del desastre d’Almansor és de suposar que hi devien caler obres de reparació importants. El 1024 Guisla, germana de sant Ermengol, fa diversos llegats ad opera, que es devien estar realitzant a Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i a altres monestirs. Sunyer Llobet, el mateix 1024, fa també diversos llegats ad opera a Sant Genis i Sant Mateu de Montnegre. Hom podria sumar exemples fàcilment. Des dels anys vint del segle XI augmenta el nombre de llegats amb diners en efectiu als monestirs i esglésies en construcció, a la vegada que hom continua fent també llegats en espècies, potser destinats a l’alimentació dels obrers.

En la documentació del segle XII, la corresponent al segon romànic, hom pot advertir alguns canvis. Ja hem indicat que les dotalies mostren diferències. En efecte, en cada parròquia, al costat dels clergues, sol haver-hi dos “obrers” escollits pel poble i encarregats de recollir les almoines i distribuir-les per a la construcció del temple. Això fa que hom no esmenti ja nominalment els caps de casa o veïns, la qual cosa no vol pas dir que no hi col·laborin. Però la institucionalització de l’obreria, que regularitza l’administració, ens priva de conèixer el nombre de famílies que viu a l’entorn de cada església i hi acudeix a celebrar les festivitats.

Torre campanar de Vilamajor, que recorda l’emplaçament d’una antiga residència dels comtes de Barcelona, centre d’un gran domini comtal amb vuitanta-dos masos i una farga a mitjan segle XII.

ECSA - M. Catalán

També aquesta documentació del segle XII, més abundosa, permet albirar el paper de l’autoritat civil i militar en la conservació del patrimoni arquitectònic d’habitatges, fortaleses, castells, torres, fargues i molins, ponts, etc. Sabem, per exemple, que el comte de Barcelona, el 1151 tenia 82 masos i una farga al terme de Vilamajor; a Tagamanent, 38 masos; a Caldes de Montbui, 25 masos, 4 bordes i una farga; a Caldes de Malavella, 115 masos i 3 fargues a Llagostera 122 masos “vells”, i així successivament als altres dominis. Cap d’aquests masos, bordes o fargues ha estat excavat fins ara. Hom pot documentar també les viles i castells del patrimoni comtal i hi ha exemples que permeten de conèixer llur valor. L’abundosa documentació sobre castells, viles, molins, etc. reunida als cartularis conservats, com el Liber feudorum maior, permet seguir la història de molts monuments del romànic civil i militar a través de sacramentals, juraments de fidelitat, donacions, vendes, infeudacions, convenis, concòrdies, permutes, etc., entre els comtes i vescomtes i els feudataris i castlans.

Un exemple. La carta de donació del cementiri de l’església de Sant Pere de Besalú que, l’abril del 1171, feu des de Girona el rei Alfons I a l’abat Pere i als monjos de la comunitat, autoritzant-los a “millorar” aquest cementiri —que hom anomenava “El Prat”— construint-hi taulells, pedrons, cases i obradors dintre del seu perímetre, amb la condició que dels rèdits que s’hi obtinguessin en donessin la meitat al rei, un cop extreta la dècima, acredita que les activitats constructores, del segon art romànic especialment, anaven molt més enllà dels temples i castells, monuments més emblemàtics, sens dubte, d’aquest estil.

Bibliografia

  • T.N. Bisson: Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), 2 vols., University of California Press, Berkeley 1984.
  • F. Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-1947.
  • R. Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), Estudis Històrics (Diplomatari, 1), Vic 1993 (en curs de publicació).
  • A. Udina: La successió testada a la Catalunya Altomedieval, Fundació Noguera, Barcelona 1984.