L’arquitectura civil i militar

Al costat de les esglésies, que pel seu nombre i característiques han estat els monuments preferits dels estudiosos de l’art romànic, es construïren molts altres edificis dignes d’atenció, tot i que la seva conservació no sempre ha estat portada amb la cura que mereixien. Cal recordar, per exemple, les cases i els obradors urbans, els casals de molins o els habitatges rurals, sense esmentar les torres, les guàrdies, els castells i les cases fortes, o els ponts.

Els camins i els ponts

Arcs de pedra arrapats a la penya, per on passava l’antic camí que conduïa a la Seu d’Urgell i a la Cerdanya, a l’alçada del congost de Tresponts.

ECSA - T. Pollina

Fins al segle X, una bona part dels camins principals de Catalunya continuaren essent els mateixos de l’època romana, amb els mil·liaris que assenyalaven les distàncies cada mil passos i amb escasses reformes, les indispensables perquè fossin encara transitables. Tan sols hi ha constància que una via important, l’anomenat “camí dels francs”, fou construïda de nou a la darreria del segle VIII i afermada amb pedres per al pas dels exèrcits carolingis, enllaçant Barcelona amb els Pirineus. Però a partir del segle XI es manifesta una renovació dels camins i una febre constructiva de nous ponts que permetin travessar els rius catalans sense perill. La documentació que esmenta alguns ponts, distribuïts per l’àmbit de la Catalunya Vella des del segle IX, no indica pas si es tractava de ponts de pedra antics o de simples passarel·les de fusta que calia refer gairebé cada estiu. Tampoc no han restat detalls dels ponts nous, construïts al segle XI, com el pont de Bar, damunt del Segre, que ocasionà la mort del bisbe sant Ermengol d’Urgell el 1035 quan participava en la seva construcció.

Tradicionalment hom ha identificat aquests ponts nous amb els ponts de dos vessants, anomenats d’“esquena d’ase”, i compostos per un únic i gran arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra calcària ben tallades i de mida mitjana. El parament dels pilars laterals i dels murs de tots dos costats del riu solia ser de pedra calcària, ben tallada, en rectangles de mida mitjana, formant filades regulars per les dues cares, amb el tou del mur i de l’arc omplert de reble i de bon morter de calç i sorra. A l’arrencada de l’arc és fàcil de veure-hi una cornisa seguida i al seu damunt els forats de les bigues mestres de la bastida de fusta que serví per muntar les dovelles de l’arc. El sòl del pont era generalment empedrat, amb pedres de riera més o menys gastades pel pas de persones i animals. Eren ponts estrets i de baranes de pedra seguides i baixes, per a no obstaculitzar la càrrega que transportaven els animals. Aquests ponts estaven pensats per al trànsit de bèsties de bast i no pas de carruatges, però també per passar els ramats d’una banda a l’altra del riu. La llum de l’arc podia arribar fins als 12 o 15 m per sobre el nivell de l’aigua per tal d’evitar que les pluges i les avingudes malmetessin la construcció.

Hom ha datat aquests ponts entre els segles XI i XII sense gaire més precisió, però és possible que ja al segle XII s’afegissin arcs menors als costats de l’arc principal i una capelleta al cim o a l’entrada del pont amb la imatge de la Verge o d’un sant protector. Des del segle XIII s’observa l’augment del nombre d’arcs, tret dels pontarrons destinats al pas de rieres petites, i els arcs s’apunten a fi de disminuir el pes de la part central. Alguns ponts considerats romànics pertanyen ja a l’època gòtica, com ara el pont de Pedret. Són ponts llargs d’arcs desiguals i no sempre rectes, però que tendeixen a tenir el pas horitzontal i a ser més amples, tot i que els carruatges hi devien circular amb certes dificultats. Fins ara, si bé s’han restaurat molts ponts medievals, en molt pocs s’han realitzat excavacions arqueològiques per esbrinar les successives reconstruccions de pilars, arcs, paviments, baranes, etc. El pont vell de la Pobla de Lillet, al Berguedà, i el pont vell de Castellbell i el Vilar, al Bages, que hom considerava del segle XIII, han estat minuciosament investigats els anys 1983-87 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, excavant les bases dels pilars i el sòl de pas, i analitzant els arcs desiguals, algun de fins a trenta metres de llum.

En els darrers segles medievals, i sobretot a la segona meitat del segle XV, l’obra cuita substituí les dovelles de pedra als arcs dels ponts i pontarrons, modificant-ne l’estructura i l’aparença. Els nous ponts foren ja de pas horitzontal i tendiren a ser més amples, per permetre el pas de vehicles de dues i de quatre rodes.

Sòls, parets i cobertes

Alguns elements de les estructures arquitectòniques dels llocs d’habitatge, treball i defensa mereixen una atenció prèvia.

Roca del Castellot, a Viver i Serrateix (Berguedà), que mostra encaixos d’antigues estructures de fusta desaparegudes i la base d’un castell de pedra al seu cimal.

ECSA - J. Bolòs

El sòls de la planta baixa, en cases i castells, foren bàsicament hereus de l’opus signinum d’època romana, si bé hom tendí a usar, quan el terra no era la roca natural aplanada, el fang argilós pastat amb un xic de calç i estès damunt d’un llit de pedres de dimensions reduïdes que en constituïa el suport o basament. Igualment, el reaprofitament de l’obra de terra cuita trinxada i unida amb calç, o bé amb fang, fou usual. Els terres enllosats o empedrats a l’interior de les habitacions acostumen a ser tardans, com ho són els fets amb pedretes o pedres de riera clavades al terra formant dibuixos geomètrics, que hom retroba en moltes masies dels segles XVI al XVIII. Els mosaics de tessel·les grosses són rars i els conservats de l’època corresponen a esglésies, de manera que no en parlarem en aquest epígraf.

Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells. Als darrers segles medievals, fora ja de l’àmbit del romànic, el guix emmotllat i les lloses de pedra ben treballades tendiren a substituir la fusta dels entrebigats. Hom emprava també caixons d’artesà quadrats i pintats, i peces de terra cuita quadrades o rectangulars emmotllades.

Les parets de les construccions rurals solien ésser de pedra, més o menys escalabornada, posada en sec o bé unida amb fang argilós, formant filades irregulars. Les argamasses es reservaven per als edificis nobles i les fortaleses. Hom emprà també sovint la fusta per a fer envans i parets, i fins i tot la tàpia, les lloses posades dretes, l’obra cuita, el guix i la tova feta de fang i palla i assecada al sol. En canvi, el parament dels castells del primer període romànic és format per carreus de pedra rectangulars, més o menys allargassats, si bé poc alts i ben tallats, col·locats en fileres paral·leles i units per una argamassa sòlida de calç i sorra, o bé de terra cuita esmicolada o polvoritzada. Els murs principals mostren les dues cares ben construïdes i l’interior omplert amb reble, o bocins de pedra trinxada, i amb lletades de calç i sorra o terra argilosa. El gruix dels murs solia oscil·lar entre els 80 i els 60 cm, però hi hagueren murs de 45 cm de gruix i muralles de dos i de tres metres o més de gruix.

Amb el temps, ja en el segon romànic, el parament tendí a ser més gros, de mida mitjana, i les filades més altes i amb les peces col·locades a trencajunt i alternant encara amb peces posades de través al tou del mur, per tal d’unir-lo millor. A les parets de tàpia hom pot diferenciar les alçades de les tapieres, de 80, 90 i 120 cm, com també la llargada i el gruix, si bé amb el temps —ja en plena època gòtica— hom tendí a fer tongades més grosses per a estalviar temps i anar més de pressa en les obres defensives.

Les excavacions arqueològiques i les restauracions de monuments del període romànic han permès saber que els edificis nobles, fins al començament del segle XI, eren coberts encara amb teules planes i teules careneres (imbrices). Aquests materials de tradició antiga, cuits en forns i en una atmosfera oxidant, es continuaren produint almenys fins als primers anys del segle XI, com ho acredita l’exemplar datat de Banyoles. De tota manera, degueren resultar peces excessivament pesades, a causa del seu gruix, pasta i proporcions, i hom assajà, sense variar la forma rectangular ni les proporcions i deixant els encaixos laterals, de substituir aquella pasta per una mena de sorra obtinguda de la mòlta d’una espècie de pedra tosca o d’argila grisenca, potser barrejada amb cendra i amb cambres d’aire internes, coberta exteriorment a les dues cares per una superfície d’argila molt fina i suficientment consistent, de coloració ocre, que hom retroba a les excavacions del castell de Mataplana, en l’àmbit d’una de les cambres de la planta baixa que probablement serví d’oratori abans de construir-se la capella actual. És possible que aquesta solució tampoc no reeixís, atès que al darrer terç del segle XI hom preferí ja la teula corba o teula àrab de forma trapezoidal, evolucionada de les teules careneres, si bé una mica més petita i menys gruixuda la canalera, i més grossa i gruixuda la cobertora. Amb tot, aquesta solució no es generalitzà fins al segle XIII, moment en el qual comencen a ser habituals les teulades damunt les voltes dels temples romànics, i fins a sobre dels enllosats de coberta.

En efecte, entre els segles XI i XIII hom intentà també substituir la teula plana per lloses grosses de llicorella o de pedra calcària, d’uns 5 o 6 cm de gruix, però les qualitats de la pedra utilitzada, que traspuava quan hom utilitzava pedres sorrenques o calcàries en comptes de làmines de pissarra, no oferien seguretat per a l’interior, ja que donaven lloc a humitats accentuades. El fet d’haver de reajustar la teula corba també ocasionava problemes, adaptant l’entramat de fusta a les noves peces, i hom intentà solucionar-los col·locant una capa d’argila pastada entre dues fileres de teules sobreposades. D’aquesta manera s’engruixien i es feien molt més pesants les cobertes, i calia utilitzar embigats molt més gruixuts i junts.

Al costat de tots aquests tipus de cobertes esmentats, tampoc no es pot oblidar les cobertes vegetals, de palla, gleves i brancatges, que unides o no a l’argila perduraren al camp al llarg de tota l’edat mitjana, però que a les ciutats, des de la darreria del segle XII, tendiren ja a ser substituïdes per les cobertes de teula àrab, per tal d’evitar incendis.

La casa rural aïllada

No se sap fins quan perduraren a Catalunya les estructures de la villa, o gran finca rústega, que encara al segle X s’estenen un xic pertot, i que constitueixen la unitat bàsica de poblament i el centre per a la identificació o localització de terres i béns immobles. D’altra banda, tampoc no es coneixen prou bé els trets essencials del vilar, o vilaró, sorgit subsidiàriament, i que podia consistir en un grup d’habitatges més o menys grans, junts a la ruralia formant l’embrió d’un vilatge. Si des del segle V a l’occident europeu la villa tendí a subdividir-se en quatre o cinc unitats menors familiars (els mansi o masos), a Catalunya el fenomen és documentat des del segle X. Com ho són les villules, o vil·les petites, i els villarunculis, o vil·les minúscules, fruit de la dispersió i la fragmentació de l’habitatge rural.

El mas del segle X, dintre de l’àmbit de la vila, sol construirse orientat a migdia i adossat a una paret vertical de roca que en constitueix el mur de fons, on encaixen les bigues de la coberta, o bé sota una balma que el protegeix de les inclemències del temps, en record del poblament troglodític que emprà les cavernes o speluncae (les esplugues) com a habitatges des de l’antigor i que encara perdurava durant els primers segles medievals. Les coves amb retocs artificials, sobretot quan tenen reserves d’aigua, i els fons de cabana en medis pastorils, són els primers vestigis del poblament dispers a la Catalunya Vella, ben aviat substituïdes pels primers masos.

El mas del segle X consta de dues peces rectangulars independents, juxtaposades i bastides damunt la roca més o menys plana, amb tres parets de pedres grosses o de mida mitjana, escalabornades i disposades amb cura formant filades irregulars, unides amb fang o bé en sec, però suficientment gruixudes perquè siguin ben consistents. La paret posterior era, com s’ha dit, la roca vertical. Una de les peces es destinava a guardar el bestiar familiar i l’altra a les persones, amb la porta a la façana, la llar al mig damunt el sòl de roca, i un banc de pedra adossat a la paret de fons per a seure i dormir. Aquesta peça solia ventilar-se per la porta, oberta al camí que discorria davant de la casa, i per un forat a la coberta que permetia alhora la sortida del fum de la llar. D’una única planta, la coberta d’aquest mas era d’un sol vessant, inclinat vers la façana, amb un fort embigat i al seu damunt lloses, gleves, ramatges, palla o argila.

La superfície coberta devia representar de 60 a 75 m2 en total. Davant del mas solia estendre’s el prat principal per a poder-hi vigilar el bestiar, i als seus costats, l’horta i els camps, poc nombrosos, que sumaven en total de 10 a 12 ha. Amb el temps, els dos compartiments juxtaposats s’anaren subdividint: el del bestiar guardava separats porcs, vaques i cavalleries, deixant en cledes a cel obert o en corrals propers els òvids i càprids i l’aviram. El recinte de les persones es completà amb altres habitacions destinades al forn, dormitori i magatzem, deixant l’estança principal amb la llar al sòl i al mig, i les sitges i fosses de deixalles al subsòl.

Planta del mas A de Vilosiu (Cercs, Berguedà), excavat els anys 1961-62. La planta mostra les ampliacions successives fins al segle XIV.

J. Bolòs

Planta i intent de reconstrucció del mas de la Creu de Pedra (Castelltort, Guixers, Solsonès).

M. Riu

Un exemple del primer tipus descrit més amunt, menys evolucionat, és el mas de la Creu de Pedra, del municipi de Guixers, partida de Castelltort a la Vall de Lord, comarca del Solsonès, i dos exemples del segon tipus, que perduraren fins a la primera meitat del segle XIV, tot i ésser documentats des del segle X, els tenim en els dos masos A i B de Vilosiu (municipi de Cercs, comarca de l’Alt Berguedà), ben excavats i estudiats.

Al costat d’aquests masos, la documentació recorda, des del segle X, altres habitatges o cases construïdes en terrenys planers, dels quals, però, hi ha una desconeixença arqueològica total, en no haver deixat traces com els que es trobaven en esplugues o adossats a penyes. Cal suposar, tanmateix, que no devien diferir dels anteriors. Tanmateix, aquí es detallaran únicament els masos dels quals hi ha referències arqueològiques.

Mentre els masos adossats a la roca evolucionaven, des de la darreria del segle XII sorgí el mas-torre, consistent en una torre de planta quadrada o lleugerament rectangular amb porta a nivell del sòl, construïda amb pedra ben treballada i bona argamassa, i de dues o tres plantes amb sostres de posts, comunicades per escales de fusta. Igualment eren de fusta els envans que separaven les quadres de la planta baixa i les estances de cada pis. La planta baixa es destinava al bestiar gros (cavalleries, vaques i bous i porcs), el primer pis a la llar i el menjador, i el segon a dormitoris, graners i magatzems. Els sostres de fusta deixaven passar la calor animal vers la part alta habitada pels camperols. La coberta de lloses (i des del segle XIII de teules) era inicialment d’un sol vessant.

És possible que els monestirs cistercencs i els ordes militars fossin els primers a introduir en els seus dominis aquest nou tipus d’habitatge, destinat a l’autoprotecció i a la vigilància del territori. Ben aviat aquesta masia-torre donà lloc a les cases fortes de forma quadrangular que, des del 1250 aproximadament, protegiren l’hàbitat camperol en els dominis senyorials de la baixa edat mitjana en mans de cavallers. Una casa forta es podia construir en sis anys i és possible que n’hi hagués una cada sis o dotze masies, almenys en algunes comarques.

Els masos, les línies familiars d’alguns dels quals es poden seguir des dels segles XI o XII gràcies a la documentació que han conservat, s’edificaren als pendents de les muntanyes dels Pre-pirineus i dels Pirineus, cercant la proximitat d’una deu o corrent d’aigua, en una zona de conreu i a les clarianes del bosc. Els edificis són inseparables de l’entorn que els donà vida. Tenien una extensió mitjana d’unes 10 ha, si bé alguns eren més petits, distaven uns 250 m els uns dels altres, i evolucionaren augmentant o fragmentant-se amb el temps (l’aparició de les bordes i les cabanes als marges del bosc n’és una mostra evident). Fins i tot un mas podia arribar a tenir quatre masoveries o més i convertir-se en capmàs, on s’establien quatre o cinc famílies que es repartien les terres de conreu. El bosc d’alzina per al foc i les aglans, i els castanyers per a les farines panificables, completaren les pinedes i rouredes, complement indispensable per a la construcció, a la Catalunya Vella.

Els vilatges rurals

La documentació dels segles IX i X recorda l’existència de pocs vici o viculi, nuclis de poblament agrupat, inicialment oberts, sense muralles, si bé situats en llocs alts i defensables, almenys des del segle V. Quan la documentació permet situar els llocs de poblament agrupat, sembla que han aparegut alguns vilars que han reunit en un petit nucli unes poques famílies per a la seva protecció.

En qualsevol cas, la situació inestable del segle IX sembla que afavorí la formació en llocs elevats del terreny de petits nuclis de població agrupada, en nombre de cinc a set famílies, que es reunien entorn d’una turris o d’un castrum ja existents. Aquests agrupaments de població en l’àmbit rural donaren lloc a la formació de diversos tipus d’hàbitat concentrat, sobretot detectable a les àrees frontereres o a les voreres dels camins als segles IX i X.

Un prototipus d’aquests vilatges és el de Sant Esteve de Caulers (Caldes de Malavella), de 40 m de llargada per uns 12 m d’amplada, amb una superfície total d’uns 500 m2, situat al cim d’una carena i format per un petit nucli que tingué a l’extrem de la part més alta una torre de planta quadrada, refeta almenys una vegada i a l’extrem de la part contrària l’església, a l’entorn de la qual s’estenia el cementiri de tombes excavades a la roca i cistes de lloses fines. Entre la torre i l’església s’estengueren les cases, d’una sola planta, formant un únic carrer que es dobla en angle recte des de l’única porta d’accés al poblat, situada al mig entre la torre i l’església, fins a la porta del temple. Les parets posteriors de les cases, més gruixudes que la resta, constitueixen l’única muralla del conjunt. Cada casa era composta d’una o dues habitacions, amb la llar damunt del sòl, circular, delimitada per un cercle de pedres, a la part central de l’habitació més important, i un forn per a coure el pa familiar, bé situat a un angle o bé en una habitació separada i amb un banc de pedra davant de la boca. Les parets exteriors tenien uns 80 cm de gruix, i les de l’interior en tenien 60; totes eren construïdes amb pedra escalabornada i sense altra argamassa que el fang argilós. El vilatge, que experimentà reformes al llarg de la seva existència, i que pogué arribar a tenir una desena de cases, degué desaparèixer en finalitzar el segle XIV, si es jutja a partir dels materials arqueològics conservats.

Aquest mateix tipus de vilatge es retroba al despoblat de Minoves (comarca del Berguedà) si bé invertit, atès que aquí l’església ocupa la part més elevada i la torre la part més baixa; entre ambdues construccions s’estenen les cases, distribuïdes en diverses terrasses que formaven una gran graonada. Aquesta anomalia —situar la fortalesa defensiva a la part més baixa— pot tenir la seva explicació en el fet que el camí d’accés al vilatge devia pujar des del torrent.

Un altre exemple és el del Roc de Palomera (municipi de Saldes). En aquest cas el vilatge fa 80 m de llargada per 40 d’ample. Fou construït al cim d’una penya aïllada de l’entorn i només accessible per un caminet tallat a la roca en ziga-zaga, molt vertical i costerut, estret i difícil de trobar sense l’ajut d’un expert del país, pels boixos, esbarzers i ginebres que n’amaguen l’accés. Aquest vilatge ja existia a mitjan segle XI, si bé no consta que hi hagués cap fortalesa ni tampoc cap església. Tot el vilatge, format per un carrer de cases d’una sola planta, era una fortificació i les parets posteriors constituïen la muralla, bastides damunt del cingle. Hi visqueren una dotzena de famílies, de les quals en finalitzar el segle XV ja solament n’hi restaven tres, que ben aviat baixaren a establir-se a Saldes. Roc de Palomera fou un poblet de pastors, com el de la Jassa (municipi de Cercs), tot i que aquest darrer, actiu als segles XII i XIII, protegit per un cim balmat, era format tan sols per uns cinc habitatges, posats en fila i construïts com els masos de tradició més antiga abans esmentats, amb les façanes, portes i finestres obertes a un camí-carreró que discorria al davant seu. En tots dos casos no hi ha restes de castell ni d’església, si bé eren vilatges ben defensats, protegits per la naturalesa i de difícil accés. La superfície de les cases oscil·lava entre els 60 i 80 m2, i els focs es trobaven damunt la roca i separats dels murs com arreu, tret de les llars del segle XIII i posteriors, adossades ja a un dels murs.

Restes del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, que defensava un antic poblat del Pallars Jussà excavat fa pocs anys.

ECSA - A.M. Vilarrúbies

Un altre tipus de vilatge, més evolucionat, amb una longitud de 130 m, una amplada de 70 m i una superfície de 8.158 m2, el constitueix el del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà, dintre de la vall Barcedana, en una quadra del castell de Llimiana. Aquest vilatge, construït en pendent als segles XI-XII, té situat a la part alta el castell, de planta triangular, amb una muralla interior que separa el seu àmbit de la zona d’habitació, escalonada a continuació vers la vall, formant tres o quatre terrasses on es bastiren les cases. A la part més baixa, flanquejada per dues torres de planta quadrada, es construí l’església de Santa Maria, temple parroquial del vilatge, i el conjunt fou circuit per una sòlida muralla on s’obrien tres portes, a les quals se sumaren unes altres dues portes en una fase tardana. Un vall exterior, d’uns 6 m d’amplada i 4 de profunditat, envoltà el vilatge almenys per una de les quatre cares.

És possible que fins una vintena de famílies visquessin a la població, formada per cases d’una sola planta i de parets de pedres poc treballades, unides amb fang i sense morter. Les cases constaven d’una, dues i tres habitacions, amb forns de cúpula per a coure el pa i amb llars centrals al mig del sòl, envoltades de sitges, tenalles encastades i dipòsits de deixalles i de cendra per al lleixiu. La coberta era feta amb lloses, brancatge i argila, disposada sobre un fort embigat, sense teula del tipus anomenat àrab. Hi hagué almenys tres carrers, i una plaça davant l’església que serví de cementiri del vilatge en la fase inicial. A la darreria del segle XIV, tot i ser un vilatge ben fortificat, havia perdut ja bona part del seu valor estratègic i s’estava despoblant. Al mateix tipus, amb el castell al cim i l’església a la part més baixa, correspondria el vilatge de Santa Anna, a l’Hostal Roig, dintre de la mateixa comarca.

Un altre vilatge ben protegit és el de Sant Llorenç d’Ares, al Montsec, situat damunt d’una penya, al cim de la qual es bastiren el castell i l’església, edificats al segle XI com un conjunt senyorial i residencial; al peu dels edificis principals s’estenien les cases, afilerades i protegides a la part inferior per una muralla molt ben construïda, estesa de banda a banda del rocam, que vigilava i defensava l’únic camí d’entrada situat a un extrem. Un sistema de drenatge, ben traçat a la part baixa del mur, en garantia la resistència als aiguats.

Vista de les estructures del poblat medieval de l’Esquerda, amb les ruïnes de l’església de Sant Pere al fons.

I. Ollich

Semblant a la d’aquest darrer degué ser la concepció del vilatge de l’Esquerda (terme de les Masies de Roda, comarca d’Osona), si bé aquí no queden restes visibles del castell o fortalesa, i sí en canvi de l’església romànica; entre les cases sembla que hi hagué un carrer principal i una gran plaça, amb un sector laboral de premses i cups, de fabricació de lloses de coberta i d’emmagatzemament de cereals. Una forta muralla, probablement la mateixa d’època ibèrica reutilitzada, cloïa amb les seves torres la part contrària a l’església i protegia l’única entrada al vilatge, situat estratègicament en la plataforma d’una península que forma un meandre del Ter. És aquest el vilatge de l’alta edat mitjana, destruït en iniciar-se el segle XIV, que ha estat més minuciosament estudiat. Si les cases de tots els vilatges anteriorment esmentades foren construïdes de pedra, a penes treballada i unida amb fang argilós com a única argamassa, mentre que els edificis nobles (esglésies i castells) eren edificats amb molta més cura, utilitzant pedra ben escairada i una bona argamassa de calç i sorra, al vilatge de l’Esquerda, una població amb vida continuada des del segle IX, hi hagué cases de parets de tàpia, corresponents al seu darrer període d’activitat; una tàpia molt sòlida, bastida damunt d’un basament de pedra d’1 a 1, 20 m d’alçada, de pedres unides amb calç. Aquestes cases, petites (de 18 a 20 m2 útils) i de planta quadrada, trapezoïdal, rectangular o en forma de L, d’una i de dues habitacions, constaven només de planta baixa a nivell del sòl de roca i l’altura degué ser inferior als 3 m, amb coberta de teules corbes, d’un sol vessant o dos si es jutja pels pilars interiors. El terra de les cases era la roca més o menys horitzontal. Al mig del sòl de l’habitació principal, o bé adossat a una de les parets, hi hagué el foc familiar. Moltes cases disposaven de forns coberts amb falsa volta, molins de mà i grans gerres per emmagatzemar l’aigua, com ha mostrat Immaculada Ollich en els seus minuciosos estudis.

Els nuclis urbans majors

Gairebé no hi ha cap nucli urbà estudiat a fons per al període romànic. Les ciutats de tradició romana, com Bàrcino, Ilerda, Gerunda o Tàrraco continuaren mantenint el seu nucli originari, però la construcció dels palaus episcopals, comtals i vescomtals quedà limitada a Bàrcino i Gerunda, ja que Tarragona, Lleida i Tortosa romangueren en poder de l’Islam fins al segle XI la primera, molt destruïda, i fins a la meitat del segle XII les altres dues. En canvi, Vic i la ciutat encastellada d’Urgell degueren adaptar-se millor a la nova època. Ambdós vici resolgueren la seva perduració, això no obstant, de maneres diferents. En l’exemple de Vic, el temple romà, com és sabut, fou reconvertit en palau dels Montcada, i la restauració episcopal comportà nous edificis. En el cas d’Urgell, el nucli de Castellciutat no recuperà la preeminència, i el bisbat i el comtat es traslladà al vicus Urgelli, protegit pel Segre i el Valira, on una mota artificial completà l’estructura defensiva del nucli urbà. L’antiga Ègara (Terrassa) ni tan sols aconseguí restablir el bisbat, tot i que és possible que els carolingis hi bastissin una fortificació en forma de terrassa.

A excepció de Barcelona, cap dels nuclis comtals i episcopals del període romànic ha estat estudiat a fons, com tampoc no ho han estat les plantes dels nuclis urbans, ni els habitatges principals, ni la xarxa viària, ni la situació i la funció de les places interiors, ni les viles noves o els barris nous sorgits als segles X i XI extramurs de les muralles romanes, que havien resistit el pas del temps. Un nou període constructiu, els segles XI i XII, dotà de portes i alguns murs i valls les ciutats reconstruïdes, on es distingia la civitas pròpiament dita dels burgi o foburgi, viles noves, que anaven sorgint arreu. Però l’empenta dels segles XIII i XIV fou en l’aspecte de les fortificacions urbanes molt més gran i pertany ja al període gòtic.

Fins ben entrat el segle XI, una bona part de les cases urbanes eren encara de fusta, i de fusta es construïren els envans, pisos, escales, portes i finestres, i bona part de les cobertes. Amb tot, a la ciutat hi havia algunes cases de pedra, de dues i tres plantes, amb torres i amb sitges o coves al subsòl. Les façanes solien tenir amplades no superiors als 5 m per cos, però hi havia cases de dos i tres cossos. Les portes adovellades donaven pas a l’entrada, obrador, botiga o quadra, situades a la planta baixa. Algunes cases disposaven de patis, corrals o horts a la part posterior, amb bassa o pou per a la provisió d’aigua. A la planta principal hi havia la cui-na-menjador i el dormitori o estança major. A la segona planta, la resta d’habitacions, graners i magatzem. I a vegades, al damunt, el colomar. Les torres que flanquejaven la façana a les cases particulars sorgiren principalment al segle XIII, moment en què començaren a generalitzar-se les cobertes de teula corba, en substitució de les lloses o la palla. Els terrats plans devien ser poc freqüents a la Catalunya Vella, ja que calia reparar-los cada temporada amb capes d’argila i calç.

La superfície construïda per casa oscil·lava entre els 25, 30, 40 o 60 m2 per planta. Rares vegades era superior en els habitatges privats. Les grans construccions municipals o gremials, o els habitatges de l’oligarquia urbana, corresponen ja als segles XIII i XIV. Els carrers eren estrets i sinuosos, amb pendents pronunciats, empedrats o tallats a la roca quan això era possible. Ben pocs disposaven de clavegueram i les aigües residuals devien circular per la superfície. Alguns carrers principals eren porticats i, en llocs freds, refugi dels mercats setmanals. La inseguretat de l’època obligava a tancar les portes d’accés a la ciutat al capvespre i reo-brir-les en clarejar el dia. El cant dels galls era el despertador habitual en una societat poc avesada encara als rellotges.

Un nucli urbà de 6.000 a 10.000 h es considerava ja important als segles XI i XII. Poques ciutats catalanes devien sobrepassar aquestes xifres, tot i els barris especials, com els calls o barris jueus i les moreries, i els barris extramurs habitats per artesans, mariners i hortelans o llauradors, sorgits en aquesta època de creixement.

Les torres i les guaites o guàrdies

Torres d’Ardèvol (a l'esquerra) i de Vallferosa (a la dreta), al Solsonès, inicialment torres quadrades (final del segle X), revestides més tard d’estructures cilíndriques. El revestiment exterior de la torre d’Ardèvol s’ensorrà el 1932.

V. Buron

De les torres carolíngies de fusta, de planta circular i de 4 a 8 m de diàmetre, amb alçàries de 4 a 5 m, datables entre la darreria del segle VIII i el darrer terç del IX, i erigides damunt les roques situades a la vora dels camins principals, per a protegir el territori, hom degué passar ben aviat a les torres de pedra de forma cúbica o prismàtica, de planta quadrada o rectangular, que les succeïren des del segle X, amb carreus més o menys ben treballats, de mida mitjana, i d’una o dues plantes, que devien protegir les vil·les, els monestirs i els vilatges, construïts per les mateixes famílies necessitades de protecció o bé comunalment.

Durant la segona meitat del segle X, amb doble finalitat defensiva i colonitzadora, aparegué la torre rodona de guàrdia, que predominà fins a la segona meitat del segle XI, ja que s’adaptava millor a les funcions de vigilància i defensa fronterera. Tècnicament superior, amb aparell escairat i bona argamassa de calç, aquestes torres de dues i tres plantes tenien ara la porta d’accés al primer pis i no pas arran de terra.

És significativa la transformació de torres quadrades, com les d’Ardèvol, Vallferosa i Lloberola, en torres cilíndriques, a la darreria del segle X, en rodejar-les amb un mur circular bo i engruixint-les per fora. Des de la segona meitat del segle X es bastiren torres circulars, com ara les de Ribes (Garraf), Fals i Coaner (Bages), totes amb un aparell groller unit amb argamassa, d’uns tres pisos d’alçada, amb l’ús de l’arc ultrapassat a la porta d’accés, elevada de 6 a 10 m sobre el nivell del sòl. Als pisos intermedis, s’hi solien obrir finestres espitllerades.

Araguas n’ha assenyalat, en examinar 250 castells i torres cilíndriques de la frontera catalana i de la Baixa Ribagorça, dos grups. Un primer grup, dit mossàrab, el situa entre el 1020 i el 1030, anys en què es precisa la línia fronterera; i un segon grup, del primer art romànic, el data entre els anys 1025-70, bo i comparant portes i aparells. Els murs són massissos, estan formats per dues cares amb revestiment escairat i cos de reble integrat per cascots de pedra dipositats al tou del mur reomplint-lo. Els gruixos d’aquests murs són superiors al metre i mig, almenys a la base. La pedra generalment és calcària. L’alçada total de les torres és de menys de 30 m, i són llises, sense cap decoració. Al primer nivell solen tenir un sostre de volta o cupular, damunt del qual s’eleven dos (de vegades tres) pisos plans, formats per un embigat gruixut i posts; de vegades el darrer pis torna a ser cobert amb volta per dintre i coronat exteriorment per un terrat. L’existència al damunt d’aquest terrat d’una coberta de fusta cònica, merlets, matacans, tribunes i propugnacula sortits de fusta, és problemàtica, ja que podria tractar-se d’elements afegits amb posterioritat al període romànic.

Les torres, estratègicament situades, solen aparèixer isolades, si bé amb algunes construccions més lleugeres al seu entorn. En algun cas es veuen vestigis d’una palissada que les devia envoltar, i de vegades hi ha una capelleta al peu. Alguna, com creu J. Bolòs de la del barri del Fusteret a Súria, podria haver estat coberta per un embigat cònic amb teules, lloses o branques amb fang argilós al damunt. S’hi accedia per una escala de fusta, fixa a un cos o plataforma sortint, també de fusta, al peu de la porta enlairada, o per mitjà d’escales de corda que hom podia treure a discreció.

F. Fité relacionà 16 torres distribuïdes paral·leles a la carena del Montsec. Torres com les de Montanyana, Alòs, Alsamora, Girbeta o Comiols, moltes de les quals derivaren en castells, controlaven zones de pas i eren guàrdies públiques i a la vegada torres de senyals (fets amb foc o amb fum) per avisar els habitants de la zona de possibles perills. És possible que algunes d’aquestes torres tinguessin precedents àrabs, en una línia construïda inicialment pels musulmans i reaprofitada després pels cristians. També és possible que hi hagués una doble frontera, musulmana i cristiana, des de l’època d’Arnau Mir de Tost, en què les influències fossin mútues i s’aprofitessin solucions tècniques dels altres.

D’aquestes torres cilíndriques dels primers decennis del segle XI ens diu Fité: “Aquestes torres, exceptuant algun cas, posseeixen cúpules rebaixades (…) cobrint el primer nivell o planta baixa. El seu diàmetre interior en la base no depassa els quatre metres i el gruix dels murs se situa entre els dos i els tres metres”. Al primer nivell, o nivell del sòl, al qual solament es podia accedir per l’interior des del primer pis (per una obertura o trapa al terra del primer pis), alguns autors han suposat que hi devia haver la presó, altres una cisterna, i la resta el magatzem de queviures.

El mur circular d’aquestes torres va perdent gruix gradualment, per pisos, i deixa un relleix de 20 a 40 cm a l’altura de cada sòl per a recolzar l’embigat. Entre els pisos, les escales eren de fusta. L’amplada de la porta d’accés a la torre no sol depassar el metre i, si inicialment l’arc fou ultrapassat, ben aviat hom el traçà de mig punt. Cal assenyalar que l’aparell d’algunes torres recorda, almenys a les filades baixes, l’anomenat “de soga y tizón”, propi de l’Espanya califal coetània, i es pot pensar, per tant, en una possible influència de la tècnica islàmica en la cristiana, que pogué perdurar, en algun cas, fins al segle XII.

Un quadre on F. Fité compara una vintena de torres de les comarques del Pallars Jussà, la Baixa Ribagorça i la Noguera, amb altres 24 torres de la Segarra, el Solsonès, el Bages, l’Anoia, i d’altres comarques, situades entre les dates extremes del 960 al 1082, permet resumir que els diàmetres interiors de les torres rodones van de 2 a 5, 20 m, tot i que prevalen les mides de 3 a 4, 50 m. La porta pot trobar-se a alçades del sòl que van de 5 a 10 m, i prevalen els tres pisos. L’amplada de la porta oscil·la entre 0, 80 i 1, 25 m. Sis torres, de les primeres comarques, conserven la volta a la primera planta. Hi ha, però, molts exemplars que ens han arribat mutilats. En alguns casos hom ha foradat modernament el mur de la planta baixa per a obrir-hi una porta, en altres s’ha enrunat el pis superior o s’ha esqueixat tot el conjunt.

Hom ha discutit si les restes d’hàbitat que de vegades apareixen al costat de la torre són coetànies o bé posteriors. Les dues possibilitats poden haver existit, però cal tenir present que a les torres de guàrdia no solia haver-hi més de quatre persones vigilant, i que, d’altra banda, no acostumaven a ser un lloc d’habitació permanent, almenys en un primer moment. No obstant això, la conversió de la torre cilíndrica aïllada en un incipient castell, com s’explicarà tot seguit, degué ser gairebé immediata, en dotar-la d’una palissada i una capelleta. Els exemples d’Alsamora, al Pallars Jussà, i de Sant Oïsme de la Baronia, a la Noguera, poden ser reveladors.

Des del segle XII torna a imposar-se la torre de planta rectangular, més espaiosa, molt ben construïda, i ara ja destinada a habitatge permanent. Aquesta torre de planta rectangular té la porta a nivell del sòl, com la tenia l’antiga sala d’origen germànic, i sol constar de dos i tres pisos, amb finestres a la planta alta o a les altres plantes. Les parets són gruixudes i de pedra ben escairada, unida amb bona armagassa de calç i sorra, rica en calç. L’exemplar conservat a Riner n’és un bon model.

Els primers castells

Vista aèria del castell de Mur, al Pallars Jussà, construït als primers decennis del segle XI.

ECSA - M. Catalán

Al voltant de torres romanes o de tradició romana, de planta quadrada o rodona i amb parament de grans carreus, es construïren els primers castells medievals. L’exemple del castell de Castellví de Rosanes, a tres quilòmetres de Martorell, és remarcable. Als segles IX i X es van formant els termes dels castells, i els antics castra es renoven. Des del primer terç del segle X s’observa que els castells termenegen els uns amb els altres i s’han repartit el territori. Cada terme de castell limita amb els d’uns altres quatre, cinc o sis.

La reestructuració del territori en castells termenats és total, tant a la frontera com a l’interior dels diversos comtats i vescomtats, fins al punt que a la segona meitat del segle X han aparegut ja, dintre dels termes molt amplis d’alguns castells, les primeres quadres amb nuclis de població i amb una fortificació que garanteix la protecció dels camperols habitants al país. Aquesta xarxa es mostra ben coordinada i les comunicacions entre els diversos castells són usuals.

No sembla gens aventurat suposar que els castells que anaven sorgint arreu des del segle IX eren majoritàriament construccions de fusta, torres i palissades, que en un termini de tres generacions foren substituïdes per altres de pedra. Hom aprofità o imità també els edificis de pedra subsistents des de l’antigor. La construcció de les torres de pedra de què hem parlat, quadrades o rodones, en foren el primer pas. Com que la transformació es produïa des de la segona meitat del segle X, hom preferí les torres rodones a les quadrades. S’hi afegí una muralla àmplia que, envoltant la torre, anava adaptant-se a la forma del terreny i, amb una planta més o menys ovalada, creava un espai clos a cel obert que es comunicava amb l’exterior per una sola porta d’accés. Bastida la muralla al cim d’una cinglera, moltes vegades no hi calia vall o fossat, en tot cas limitat a la part més vulnerable. El castell de Mur, dels primers decennis del segle XI, és representatiu, tot i els afegitons posteriors fets damunt d’un sector de la muralla, del castell de planta ellíptica adaptada a la configuració del terreny, compost per una gran torre cilíndrica, situada descentrada, gairebé en un extrem del pati, que feia de “torre de l’homenatge” i que restava circuida per una muralla seguida en forma de nau, sense torretes de reforç, amb una única porta d’accés al conjunt fortificat. L’entrada a la torre continuava essent elevada encara, ja que així dificultava l’accés al darrer reducte en cas que hi hagués un atac al recinte i que l’enemic hagués travessat la porta d’entrada al pati. Aquest pati, protegit pel mur, podia servir tant de pati d’armes com de refugi als camperols de la rodalia que, en cas de perill, podien acudir a refugiar-s’hi amb els seus ramats i alguns béns mobles.

Aquest tipus de castell, lloc de refugi temporal, feia les mateixes funcions que I’albacar del món islàmic que retrobem a la zona de Castelló, València i Alacant.

A més de la torre i la muralla, hi ha un tercer element que sol ser peça essencial en aquest primitiu castell: la capella, construïda a l’exterior o bé a l’interior de l’espai emmurallat. En el cas de Mur, la capella, en realitat una gran església, es troba a l’exterior, i amb el temps esdevingué seu d’una canònica dedicada a santa Maria. Aquest tipus de castell, propi de la primeria del romànic, i que sol aprofitar l’existència d’una torre anterior, reapareix al centre d’Europa encara al segle XII i amb molts elements de fusta, entre els quals la palissada que substitueix la muralla de pedra. Però aquesta muralla de pedra oval, fins i tot amb torres quadrades de reforç, hom la pot admirar a l’Espanya islàmica a la segona meitat del segle X, portada tal vegada del llunyà Orient, dels petits estats feudals de l’Àsia turca.

Evolució del castell medieval

Part superior del castell de Llordà (Pallars Jussà), de planta triangular amb torres de defensa als angles.

ECSA - J.A. Adell

Les necessitats d’una frontera amb la Catalunya islàmica, inestable i perillosa, obliguen a l’evolució de les tècniques de setge (poliorcètica) a evolucionar. Si és necessari que al castell hi visqui una guarnició permanent, encara que aquesta no sobrepassi la desena d’homes armats, calen també altres edificis que facilitin l’estada i l’habitatge. Fruit d’una evolució ràpida, afavorida per la disponibilitat de l’or de les paries pagades pels musulmans, i influïda pels models orientals, degué ésser el cas singular del castell de Llordà, al Pallars Jussà, bastit o refet per Arnau Mir de Tost abans de finalitzar la primera meitat del segle XI. Aquest castell reunia ja les condicions de punt estratègic de vigilància ben protegit, en una frontera perfectament organitzada, i alhora de centre residencial.

El conjunt fortificat de Llordà forma un gran triangle, amb torres quadrangulars als tres angles, una de les quals ja desapareguda. Les torres, de planta quadrada, amidaven uns 7 m per banda i feien uns 12 m d’alçada. La fortalesa de Llordà restà constituïda bàsicament per: a) una muralla triangular, de parets de 2 m de gruix, amb espitlleres a la part alta i una alçada total de 8 o 9 m, bastida directament damunt del rocam amb uniformitat constructiva; b) dues estructures rectangulars col·locades paral·leles a l’interior de l’àmbit murat, separades i de mides molt semblants, a les quals es farà referència tot seguit; c) un pati a cel obert entre ambdues estructures; d) una cisterna de planta rectangular també, al peu de la més interior de les dues estructures; i e) una església exterior, de tres naus, amb campanar de torre.

De les dues estructures rectangulars de Llordà, l’una (de 17 × 5 m), situada a migdia —la zona de més fàcil accés— tenia una funció militar i era destinada al cos de guàrdia i potser també com a quadra dels cavalls de la guarnició, composta com a molt per una desena de persones. Al seu costat, al mur de migdia, degué obrirse l’única porta d’accés al castell, llevat que l’accés secundari que s’obre a la muralla de llevant hagués estat original, cosa que no sembla pas gaire versemblant, i encara menys si es tenen presents els models orientals del món turc.

L’altra estructura de planta rectangular (de 15 × 6 m, i uns 15 m d’alçada) o lleugerament trapezoidal per un dels costats, situada més a l’interior i més ben protegida, al nord del conjunt, devia estar destinada a zona residencial o palau. D’accés difícil per a tot nouvingut no desitjat, hi facilitava l’entrada un passadís de 10 m, estret i potser esglaonat, a l’extrem occidental. Entre les dues estructures esmentades, principals construccions del castell, s’obria un pati a cel obert, d’uns 650 m2 de superfície, possiblement destinat a refugi de persones, ramats i béns mobles, bo i recordant l’albacar que perdurà a l’Espanya islàmica fins al segle XIII. Aquest pati exercí també la funció de pati d’armes, i de fet subdividia l’àmbit del castell.

Aquest castell palau residencial de Llordà, d’estructura doble i de doble funció, no restà modificat en la seva essència. L’edifici principal o palau, de tres pisos, tingué l’inferior espitllerat, per a ventilar-lo, i cobert amb una volta longitudinal de canó, feta amb forma de full de llibre i reforçada per arcs formers. El primer pis tingué el sostre embigat i pla, de fusteria recolzada sobre mènsules, amb tres finestres geminades. Degué ésser una estança noble o aula, adornada amb tapissos, coixins i pintures, on els senyors rebien els amics i vassalls. I el pis superior, amb cinc finestres adovellades de doble esqueixada i arcs de reforç sota coberta, degué allotjar les habitacions o estances familiars.

L’orientació dels angles dels murs de les dues estructures rectangulars principals del castell se situa a l’entorn dels 45 graus, de nord-est a sud-oest, divergents i fugint dels quatre punts cardinals. No sembla pas que l’espai edificable condicionés aquesta circumstància, cercada a propòsit pels constructors. Les portes són estretes, d’arc de mig punt i de dovelles petites o mitjanes. Tot i que pogueren treballar-hi diversos equips de paletes i picapedrers, cal recordar la uniformitat que presidí la concepció’i l’execució de les obres del castell.

Una cisterna a la base del palau i unes construccions annexes al cantó nord completen el sistema. D’aquestes construccions destinades a cuina, serveis i magatzems, amb una respectable llar de foc d’angle amb sortida de fums, potser algunes hi foren afegides poc temps després. A un centenar de metres del conjunt de fortificacions hom bastí, coetàniament als altres edificis, una església de tres naus dedicada a sant Sadurní. Al seu costat destaca encara un campanar de torre de tres pisos, de planta quadrada, decorat amb arcuacions cegues llombardes i bandes verticals. Petites estances obertes a la cinglera, al peu del castell i del temple, formen una zona de poblament subsidiari, amb la seva cisterna. Xavier Bellés s’ha encarregat d’estudiar detingudament aquest castell.

Abans que finalitzés el segle XI, probablement en iniciar-se el darrer terç, hom bastí al Pallars, entre altres, el castell del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall i el vilatge annex, a la Barcedana, separant-lo del terme de Llimiana i aprofitant bastiments anteriors. En el cas del Castelló Sobirà, la planta triangular del recinte fortificat hi és persistent, però les torres dels angles s’han convertit en bestorres semicilíndriques, l’edifici residencial de planta rectangular s’ha adossat a la muralla exterior per la cara interna, i hi perdura al mig del pati, aïllada, la torre cilíndrica o torre de l’homenatge. Contraposat a l’edifici residencial, a l’extrem del pati i adossat a la muralla, l’edifici del cos de guàrdia amb finestres de doble esqueixada vigila el camí d’accés. Una muralla interior separa el castell del vilatge adossat, i la capella, dedicada a santa Maria, s’edificà a la part baixa del vilatge exercint les funcions parroquials. És possible que la capella del castell fos inicialment l’església de Sant Gervàs, edificada a l’extrem del pati exterior on devien entrenar-se els cavallers.

Els castells de planta quadrada

Castell de Mataplana, a Gombrèn (Ripollès), de planta quadrada, que ha estat excavat els darrers anys, amb la capella de Sant Joan al peu.

E. Maideu

En arribar el segle XII ja faltava ben poc perquè el castell fortalesa esdevingués un gran edifici de planta quadrada, amb les construccions distribuïdes entorn d’un pati interior a cel obert i amb torres cilíndriques als angles. L’etapa per a arribar a aquesta solució la proporciona el castell de Mataplana, a la comarca del Ripollès. Aquest castell, inicialment, consistí en una torre rodona de 6 m de diàmetre, una capelleta i una probable muralla oval damunt un petit pujol format per una roca que sobresortia al costat d’un rierol. Ben aviat hom substituí la torre rodona per un gran edifici rectangular de dues plantes, la inferior (on hi hagué una gran cuina adossada a l’extrem meridional) coberta per una volta longitudinal de canó seguit formada per lloses col·locades en forma de full de llibre, amb la porta oberta al mig a nivell del sòl, i el pis superior embigat amb mènsules de pedra i uns notables detalls decoratius, esculpits i pintats.

A tots dos costats d’aquest edifici principal del castell, hom anà construint, perpendiculars a la seva façana, les diverses dependències, delimitant un pati interior. Aquestes dependències foren: a la part meridional, la quadra dels cavalls, ventilada per dues notables finestres espitllerades i coberta també amb volta de full de llibre; i al seu costat, la capella rectangular coberta per una volta de canó feta amb peces de pedra tosca molt ben tallades, que abastà l’àmbit en el qual s’havia construït la primitiva capelleta en els primers decennis del segle XI, si s’ha de jutjar per les restes de parament que quedaren a l’interior del muntant de la porta. A la part septentrional restà un espai a cel obert definit per la muralla exterior, perpendicular al gran edifici rectangular i, a continuació, un gran magatzem amb una doble arcada. Al seu costat hi hagué el pastador i forn de coure el pa, adossat internament al mur septentrional en un àmbit que probablement formà també una torre d’angle, de planta quadrada, destinada a protegir la portalada d’accés al pati interior, oberta al mig de la muralla est. Des de la porta, passant davant del cos de guàrdia, amb el temps convertit en un dipòsit per a l’aigua, s’accedia per un passadís al pati interior. A l’angle sud-oest del pati es construí l’escala de pujar al primer pis; una escala massissa de graons de granit ben tallats, amb una teuladeta sostinguda per una columna cilíndrica. Des de l’exterior, el conjunt es mostrava com un gran quadrat emmurallat, d’uns 500 m2 de superfície.

Planta del castell de Mataplana i d’una part del seu barri, ara en curs d’excavació, situat en el pendent de migdia del puig d’aquest castell.

M. Riu

Les excavacions realitzades fins ara a Mataplana han permès de reconstruir les fases de construcció de tot aquest conjunt entre els segles XI i XIII. Així, s’ha pogut comprovar que hi hagué una galeria al pis alt enfront del pati, una porta principal adovellada amb una finestreta doble d’arcs apuntats amb columneta al mig i alguns escuts de pedra coronant la façana est del mur del castell, com també un passadís per a arribar al pati interior, on en un moment tardà es construí una segona escala. Igualment se sap que les habitacions principals foren arrebossades i decorades amb petits escuts pintats, entre els quals els de la mateixa família Mataplana, o bé amb ramatges de roses vermelles de gran efecte ornamental. Les excavacions permeteren conèixer l’existència d’un segon forn cupular adossat a la muralla septentrional per la cara exterior i destinat a coure el pa dels servents habitants al barri format, des de la darreria del segle XIII, a redós del castell. Hom descobrí també una muralla més baixa que protegia el flanc nord, d’uns 90 cm de gruix, entre la muralla septentrional i el forn darrerament esmentat, i unes escales de sis graons per accedir a la porta principal. També s’exploraren les primeres cases del barri de Mataplana, habitatges molt rústecs, construïts en diverses plataformes formant graonada, de pedra escalabornada posada en sec en filades irregulars. La coberta d’alguna estança recolzava damunt de la roca, i hi hagué llars familiars bastides directament sobre el sòl. Les habitacions tenien el terra de roca i fang, i en conjunt degueren viure- hi unes cinc famílies. El barri s’abandonà a la segona meitat del segle XIV. En aquesta època hom havia construït la petita capella de Sant Joan a redós també del castell, i aquest s’anava transformant en una senzilla explotació agro-pecuària; el pati exterior o corredor, situat al nord, que havia servit per a entrenar els cavalls i cavallers, s’havia convertit ja en un prat. A poc a poc, des del segle XVI s’anaren arruïnant els edificis i la malesa cobrí els munts de pedra. El fet que des de la fi del segle XIII no s’hi fessin grans obres ha permès conservar aquest testimoni fidedigne de l’evolució dels castells abans del període gòtic.

Com a bon model dels castells de planta quadrangular, envoltats d’un fossat excavat a la roca i amb torre central quadrada al mig del pati, tenim el Castellvell de Llinars, al Vallès Oriental (d’uns 18 × 15 metres), els orígens del qual poden remuntar-se al segle XII, encara que la major part dels edificis d’aquest tipus no són anteriors al 1250 i que els materials enregistrats corresponguin, en aquest cas concret, als segles XIV i XV, la seva etapa final de vida. Al costat de cascs, llances, fletxes, dards i altres armes, les eines de l’utillatge agrícola conservades revelen la seva condició de centre d’una explotació rural més, amb una funció estratègica perduda cap a mitjan segle XV.

Tres qüestions preocupen avui els estudiosos europeus dels castells: els seus habitants, l’organització espacial de la fortalesa i el quadre de la vida material. La distribució i la funció de les diverses peces en els castells: sala, dormitoris, cuina, forn, magatzems, passadissos, galeries, escales, canalitzacions per a l’aigua fetes de fusta i de pedra, o bé el mobiliari de fusta: taules, bancs, llits, armaris encastats, arques, cofres, etc; els castells que constituïren la residència habitual o temporal dels senyors eren més confortables que els que estigueren en mans de castlans o administradors. Amb tot, s’han conservat ben pocs mobles de l’època romànica i representacions gràfiques de mobiliari usual. Les guarnicions dels castells rurals solien oscil·lar entre quatre i deu guerrers. I els inventaris dels darrers segles medievals mostren ben poques armes i en mal estat i, en canvi, com ja s’ha dit, utillatge agrícola abundant.

Les torres dites de l’homenatge i constituïdes per una construcció de planta quadrada i de dos o tres pisos, situada al mig del pati o bé en un dels angles de la muralla, sobresortint en alçada i robustesa, no solen ser anteriors al segle XII. Rares vegades presenten una superfície habitable superior als 23 m2 i sols tardanament disposaren de xemeneies, nínxols i latrines. Als darrers segles medievals les torres rodones alternaren en els castells amb les quadrades i les de planta poligonal.

Normalment, el castell controla un lloc de pas o un domini senyorial vigilant les rutes i els vianants. Des del segle XIII sorgeixen nombrosos “barris” a redós del castell, tot cercant-ne la protecció. Els habitants dels territoris sotmesos a l’autoritat d’un castell s’agrupen, i alhora es reagrupen les terres de conreu i les zones de pastura dels ramats. El castell es converteix llavors en un autèntic centre de poder. Però les crisis dels segles XIV i XV feren que es reduïssin les guarnicions i que el castell passés a ser una explotació agro-pecuària més, i un centre de percepció de rendes en espècies dels administrats. L’esperit d’ostentació i d’emulació que havia induït els propietaris dels castells a realitzar-hi transformacions d’elevat cost provocà endeutaments considerables, i féu que nobles i cavallers perdessin bona part dels seus cabals i haguessin de contreure préstecs amb els mateixos súbdits.

Molins, tallers i graners

Els molins hidràulics per a moldre cereals solen ser construccions de pedra ben afermades per la seva proximitat als rius i pel perill de les avingudes. Dissortadament, la major part dels casals de molins que s’han conservat a Catalunya són posteriors al segle XIII i estan influïts per l’art gòtic, tot i les abundoses referències documentals dels segles X al XII que esmenten aquestes edificacions. També les rescloses o preses, de fusta, han desaparegut deixant tan sols alguns encaixos a la roca on es recolzaren. El canal i la bassa s’excavaven normalment al sòl de la penya. El casal era fortificat, a semblança de les torres de vigilància, i constituïa un edifici principal de pedra ben escairada, de planta quadrada, trapezoïdal o rectangular, cobert amb una volta longitudinal de pedra lleugerament apuntada. En aquesta sala principal hom situava la maquinària per a moldre, les rodes, la tremuja i les moles. El vell molinet de Navel, a la riera d’aquest nom i ben a prop del monestir de Serrateix, en podria haver estat un bon exemple si no fos que avui és ensorrat del tot. Conserva encara el canal de desguàs, fet de grosses lloses. Els cubs construïts en pedra, en forma de cilindres, per imprimir major pressió a l’aigua que havia de fer moure la mola sobrera, són en general posteriors, si bé alguns podrien datar de la darreria del segle XII. Cal recordar que, a l’època del romànic, a gairebé totes les cases devia haver-hi encara petits molins de mà destinats a moldre la pasta necessària per al consum familiar diari, i que fins al segle XIII no s’imposaren els molins senyorials.

No es coneixen les estructures constructives de les fargues d’aquest període, tot i que consta que n’hi havia a la vora dels rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorzana des dels segles IX i X, en mans de comunitats d’homes lliures dedicades a l’elaboració del ferro. Les restes que fins ara han aparegut corresponen al període següent. No obstant això, és probable que a Sant Esteve de la Sarga es trobin restes d’una farga del romànic, si les excavacions en curs, dirigides per Marta Sancho, donen els resultats esperats. Els molins tingueren sovint ferreries annexes per a llossar l’utillatge agrícola de ferro o ferrar les cavalleries i els bous.

Tampoc no es coneixen les estructures dels tallers i els forns de vidre, ja que les excavacions fins ara realitzades corresponen a tallers dels segles XIV i XV. En canvi, hom ha pogut estudiar detalladament una sèrie de tallers de ceràmica, i els corresponents forns per a coure la terrissa, per al període comprès entre la primera meitat del segle XI (a Santa Creu d’Ollers, municipi de Guixers), el segle XII (taller de Casa En Ponç, a Berga) i la primera meitat del segle XIII (Cabrera d’Anoia). De l’existència dels tallers dels ceramistes sota les balmes properes als forns, o bé als camps de l’entorn, en tenim encara pocs elements, ja que les seves estructures devien ser molt rudimentàries (simples cabanes de fusta o de pedra). Els forns, en canvi, són ben coneguts. Així, dels forns semiexcavats al tapàs i compostos de dues cambres sobreposades, la de foc o inferior, i la de cuita o de càrrega, superior, separades per la graella on s’obrien les xemeneies, se’n coneixen ja més d’una trentena. Els forns, destinats a coure terrissa d’ús casolà (olles, gerros, plats, tapadores, etc.), evolucionaren al llarg d’aquest període, passant de la planta quadrada a la planta circular o ovalada, augmentant el nombre de xemeneies, per graduar més bé la cocció (de cinc a deu i dotze) i també la mida i la capacitat de producció, superior a les cinquanta peces per cuita. Les mides del diàmetre oscil·laven entre un i dos metres aproximadament a la base de la graella, i l’altura interior de la cambra de foc era d’un metre i mig aproximadament. La possibilitat d’obrir o tancar les xemeneies, i fer que el fum circulés per l’interior de la cambra de cuita, permetia coure les peces en atmosfera reductora i fer que aquestes adquirissin el color gris que les caracteritza. La temperatura de cuita devia oscil·lar entre els 600° i els 800°C.

Un exemple recent de l’aprofitament de la fusta en les construccions de l’edat mitjana és el graner excavat el 1988 al poblat de l’Esquerda (les Masies de Roda, Osona), en un àmbit d’uns 5 × 5 m, amb murs de pedra de 70 cm de gruix arrebossats amb guix per la cara interna, que degueren contenir una construcció interior de fusta, destinada a graner, amb sis dipòsits o compartiments per a diversos cereals. L’anàlisi paleocarpològica permeté identificar veces, erb, ordi, blat comú, espelta i civada, a més de vestigis d’alguns fruits (raïms) i llegums (llenties). Aquest graner fou datat als segles XII-XIII i per ara és l’únic conegut d’aquesta època. Un graner posterior fou localitzat als anys seixanta pel professor Alberto del Castillo a la masia del Castellot de Viver, compost per compartiments formats per lloses verticals arrebossades i enguixades sobre un sòl de fragments de teules i terra cuita barrejades amb calç. I un altre graner, de dos compartiments semblants, fou localitzat per Albert Benet a la planta baixa de la Torre de Ximberga (Sallent).

Bibliografia

  • J. A. Adell: Notes per a l’estudi de la tecnologia constructiva de l’hàbitat en el poblament medieval de l’Esquerda, “Ausa” (Vic), X (1983), pàgs. 345-352.
  • Ph. Araguas: Les châteaux des marches de Catalogne et Ribagorze (950-1100), “Bulletin Monumental” (París), núm. 137 (1979), pàgs. 205-214.
  • P. Bertran, J. Cabestany, F. Fité: Primera aproximació al jaciment fortificat de Sant Llorenç d’Ares (Àger, Lleida), annex III d”‘Acta/Mediaevalia” (Barcelona), (1986), pàgs. 41-52.
  • J. Bolòs: La torre rodona de pedra del veïnat del Fusteret, municipi de Súria, Bages, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), III, núm. 7 (1982), pàgs. 434-441.
  • F. Breton: El territori del mas en el Montseny, “Aixa. Revista anual de La Gabella, Museu Etnològic del Montseny” (Arbúcies), núm. 5 (1992), pàgs. 29-63.
  • J. F. Cabestany: Tres mansos medievales (Pontons), “Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974”, Palermo 1976, vol. II, pàgs. 548-556.
  • A. Del Castillo: El manso medieval “A” de Vilosiu, “Homenaje a J. Vicens Vives” Barcelona 1965, vol. I, pàgs. 219-228.
  • F. Fité: Les torres rodones de guaita en la Catalunya Occidental (s. X-XI). Una hipòtesi sobre el seu origen, “V Congreso Español de Historia del Arte”, Barcelona 1984, vol. I, pàgs. 159-169.
  • I. Ollich: El poblat medieval de l’Esquerda (Osona), dins Tribuna d’Arqueologia 1983, Barcelona, pàgs. 43-50.
  • I. Ollich: El graner de l’Esquerda, Roda de Ter, Osona, “III Jornades d’Arqueologia Medieval a Catalunya”, Barcelona 1988, pàgs. 22-26.
  • E. Riu, J. A. Adell: La torre de l’alta Edat Mitjana de Ribes (Garraf), “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), I, núm. 2 (1980), pàgs. 87-93.
  • M. Riu: El hábitat rural en Cataluña en la Alta Edad Media (siglos IX-XI), “Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974” Palermo 1976, vol. I, pàgs. 284-290.
  • M. Riu: El manso de “La Creu de Pedra”, en Castelltort (Lérida), “Noticiario Arqueológico Hispánico. Arqueología I” (Madrid), (1972), pàgs. 181-196.
  • M. Riu: Excavaciones en el poblado medieval de Caulers (Mun. Caldas de Malavella, prov. Gerona), “Excavaciones Arqueológicas en España” (Madrid), núm. 88 (1976), 82 pàgs.
  • M. Riu: Estaciones medievales en el término municipal de Saldes (prov. Barcelona), “Arqueología” (Madrid), III (1975), pàgs. 272-290.
  • M. Riu: Els forns medievals de ceràmica grisa a Catalunya, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), núm. 1 (1980), pàgs. 56-59.
  • M. Riu: L’aportació de l’arqueologia a l’estudi de la formació i expansió del feudalisme català, “Estudi General” (Girona), núm. 5-6 (1985-86), pàgs. 27-47.
  • M. Riu: Sant Miquel de la Vall, Covet de la Conca, dins Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Barcelona 1982, pàgs. 412-416.
  • M. Riu: Els camins medievals i els ponts de Vallonga i de les Cases de Posada, “Cardener” (Cardona), núm. 2 (1985), pàgs. 65-87.
  • M. Riu: Notes sobre l’aportació de l’arqueologia a l’urbanisme medieval català, “Fonaments” (Barcelona), núm. 5 (1985), pàgs. 134-154.
  • M. Riu: Talleres y hornos de alfareros de cerámica gris en Cataluña, Publicaciones de la Casa de Velázquez, Madrid 1990, pàgs. 105-115.
  • M. Riu: Excavacions arqueològiques al castell de Mataplana (1986-1990), “Revista de Girona” (Girona), núm. 152 (1992), pàgs. 79-84.
  • J. Vilà i Valentí: El món rural a Catalunya, Curial, Barcelona 1973. Diversos autors, Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya Medieval, annex III d’“Acta/Mediaevalia” (Barcelona), (1986-87).