L’arquitectura romànica religiosa

Interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà, molt transformada al llarg dels segles, però que ofereix un interessant conjunt d’arcs de ferradura de la basílica construïda a l’inici del darrer quart del segle X.

ECSA - Rambol

En l’estat actual dels nostres coneixements i de la pràctica corrent, podem admetre dins la denominació d’art romànic l’art produït a Catalunya des de bona part del segle XI fins a molt avançat el XIII. Aquest presenta diferències i coincidències importants amb el d’altres països. Pel que fa a la primera etapa, la diferència més important —de nom, però no de forma— es troba amb relació als països de l’antic imperi Germànic, on persisteix el costum d’anomenar otoniana l’arquitectura centrada al segle XI, pràctica només justificada per la persistència d’uns condicionants dinàstics que tenen molt poc a veure amb les formes pròpiament plàstiques.

Ara, pel que fa al període inicial, hom manté el costum, no necessàriament obligat, d’anomenar a Catalunya romànic l’art de la major part del segle XI, sense cercar una clara justificació d’aquest apel·latiu. De fet, jo crec que seria més aconsellable englobar dins el qualificatiu de pre-romànic els estils, molt diversos entre ells, que el van precedir abans de la introducció del romànic llombard, que així legitimaria el qualificatiu de primer art romànic proposat per Puig i Cadafalch i sovint objecte de discussió.

Això no vol pas dir que tots els estils pre-romànics tinguin una sola font d’inspiració o de forma, ja que dins les limitacions dels escassos monuments conservats es detecten formes i estils molt diversos.

La problemàtica del pre-romànic

Dins la varietat d’estils i de formes per als quals es pot admetre la denominació de pre-romànic esmentaren, en primer lloc, l’arquitectura de tradició visigòtica, en què predomina l’arc de ferradura molt obert. Al costat de l’església de Sant Miquel de Cuixà es poden situar moltes construccions de petites dimensions, amb esglésies de capçalera trapezial, a les quals s’afegirà després l’absis de planta semicircular o d’arc de ferradura, uns i altres precedits per arcs triomfals també en arc de ferradura. Els capitells d’aquests períodes són de dos tipus principals: uns inspirats en models islàmics —importats o produïts a Catalunya—, però altres vegades seguint formes molt variades i en certa manera “bàrbares”.

Dins un altre corrent molt diferent, cal esmentar les taules d’altar de marbre, ornades amb lòbuls decorats, alguna vegada, amb motius ornamentals de caràcter floral, amb clars paral·lelismes amb la numismàtica islàmica. Es tracta d’exemplars sovint ben datats que van des de la segona meitat del segle X fins a la darreria del segle XI. El centre de la seva producció sembla que s’ha de situar a la Septimània, entorn de Narbona, per bé que hi hagué imitacions molt directes produïdes a Catalunya i d’altres produïdes més tard fins a Tolosa. Un cas molt especial és el de la placa d’ivori de la catedral de Narbona, en què la vora imita clarament les taules d’altar de marbre però, en canvi, el relleu central amb una crucifixió voltada de nombroses figures correspon a l’àrea dels ivoris carolingis, als quals s’atribueix una iniciativa en els tallers palatins.

Un altre grup molt valuós i completament diferent és el de capitells, impostes i relleus elaborats molt minuciosament en talla a bisell, amb arestes molt vives.

Es coneixen exemples en un mateix monument, que deriven de tradicions culturals molt diverses. Per exemple, a l’església de Sant Pere de Rodes, datable vers el 1022, es veuen capitells corintis de tradició clàssica que per la forma presenten clares analogies amb els de les catedrals d’Agda i de Carcassona, al costat de capitells decorats amb entrellaçats comparables als d’alguns monuments de cultura nòrdica, insular o escandinava.

Dins el mateix art cal situar també alguns exemples de relleus de marbre d’una gran qualitat, com la finestra d’Arles o les llindes de Sant Andreu de Sureda o de Sant Genis de Fontanes, aquesta darrera datada solemnement l’any 1020. Es tracta d’exemples excel·lents, però que no crec que calgui qualificar de romànics. Com a mostra de relleu en ivori fa anys que Hermann Schnitzler va donar una classificació semblant a un díptic del tresor de la catedral d’Essen, a Alemanya, atribució que em sembla totalment plausible.

Aquest art, que va evolucionar cap a formes romàniques, es troba a Catalunya a la catedral d’Elna o a l’església de Sant Miquel de Fluvià, ambdues del tercer quart del segle XI, i en trobem exemples semblants en alguns indrets de França, com a Orlhac (Aurillac) o a Figeac, en comarques molt directament relacionades amb els comtats catalans als segles X i XI.

Pel que fa a aquest art, la transició del pre-romànic al romànic es produeix amb poques alteracions, d’una manera ben diferent del que s’esdevé amb la irrupció a Catalunya de l’art llombard, que s’introdueix per via independent i paral·lela.

La introducció del romànic i modalitats estructurals

Aquesta dualitat deu correspondre a dues vies de penetració que encara eren ben vives fins al segle XIX, tal com semblen demostrar uns textos de mossèn Joan Segura, en el seu llibre A estones perdudes, en el qual recorda el fet que els dos grans llocs d’origen de la introducció a Catalunya de les millors mules (mitjà de transport i de treball agrari al llarg de més d’un mil·lenni) foren Poitou i el Piemont. Per Poitou devia arribar l’art monumental, amb una particular riquesa escultòrica, de les comarques centrals de França, mentre que per l’altra via secular, la del Piemont, foren incorporades unes fórmules originades a Milà, però adaptades a un canvi tècnic que passa dels maons a les pedres de petit format i més tard incorporaria l’ús de pedres ben tallades i més grosses.

En general, aquestes dues fonts es van mantenir amb una certa independència, però això no vol pas dir que no hi hagi també exemples en què es combinin.

Les alteracions polítiques produïdes al segle XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifes amb centres culturals propis, relacionats sovint amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l’arquitectura; en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Sant Pere del Burgal, construït al final del segle XI, mostra encara totes les característiques del romànic llombard, cosa que es repeteix molt sovint en altres edificis del sector occidental.

ECSA - F. Tur

Capçalera de la basílica de Santa Maria de Ripoll que, a desgrat de la seva excessiva restauració, és un dels edificis més emblemàtics del grup oriental d’arquitectura de filiació llombarda.

ECSA - M. Anglada

Una és constituïda per l’arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch “primer art romànic”, com ja s’ha esmentat abans. Possiblement pel fet d’haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d’una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria de la primera meitat del segle XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies del Pallars, de la Vall d’Aran i de la Ribagorça), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d’Aran hi ha una segona etapa d’aquest estil cap a l’any 1100, i a Andorra persistí en l’arquitectura popular de la segona meitat del segle XII. Algunes esglésies del segle XI són de planta circular.

Singular desplegament d’absis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, un dels edificis més rellevants del segle XI en el sector central del país.

ECSA - T. Pollina

L’altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l’Empordà en alguns edificis d’aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada cap al 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genis de Fontanes, la catedral d’Elna, consagrada per segona vegada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1046—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d’Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d’escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d’estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaçats fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d’Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del segle XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1306). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l’Estany (mitjan segle XIII). A Catalunya els exemples més arcaics d’escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1055), amb capitells amb figures i d’altres de tradició clàssica amb fulles d’acant. Degué abundar l’escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del segle XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del segle XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic.

És cert que l’arquitectura llombarda devia arribar a Catalunya després que ho fessin els primers exemples de l’altra modalitat, i és per això que resulta poc pràctic distingir entre primer i segon art romànic, que fins un cert punt representaria un contrasentit. En tot cas, aquesta contraposició seria més aviat vàlida en el domini de l’escultura monumental de ressonàncies més o menys clàssiques, que certament sembla aparèixer en una etapa més tardana.

Amb tot, primerament cal recordar les fórmules del romànic llombard, que a Catalunya devien tenir un màxim període d’expansió al llarg del segle XI. Josep Puig i Cadafalch va estudiar-ne minuciosament la tipologia a partir de les recerques d’estudiosos italians com Rivoira. Es tracta d’un art molt pràctic, basat en pilars cruciformes, cobertes de fusta, voltes d’aresta o voltes de canó, i també de cúpules als creuers, amb cimboris octagonals o quadrats. L’ornamentació és escassa, si es prescindeix de les pilastres de relleu poc sortint —les lesenes— o les arcuacions llombardes i, encara, les finestres cegues que enllacen la part superior dels absis amb les cobertes còniques.

En una fase inicial hi hagué decoracions sobreposades d’estuc, però més tard la presència de capitells o columnes cilíndriques es combina segons fórmules generalitzades arreu.

L’estil principal de l’arquitectura llombarda surt del nord d’Itàlia i arriba fins a Holanda, amb ramificacions molt extenses. Algunes d’aquestes penetren a Catalunya, on arrelen tan estretament que durant segles el mot lambard o llombard tingué un significat equivalent al de paleta o constructor, mentre que a Anglaterra, per exemple, equivalia a la professió, tan diferent, de banquer.

La tipologia dels edificis no obliga a separar l’ús religiós del civil o del militar, molt especialment si ens fixem en les construccions de caràcter llombard, en les quals, d’altra banda, no hi ha cap diferència específica entre Aragó, Catalunya o el Llenguadoc, ni tan sols el nord d’Itàlia (amb inclusió de Suïssa). Predominen les esglésies amb absis de planta semicircular o trilobada i els grans campanars de planta quadrada.

Les construccions del segle XII

La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del segle XII, la catedral d’Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d’Itàlia, però, quant a l’escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d’Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l’artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l’anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra a Itàlia passant per Occitània.

Sant Esteve de Guils, a la Cerdanya, és un edifici típic de I’arquitectura del segle XII en aquesta comarca.

ECSA - Rambol

Capçalera de Santa Maria de Cap d’Aran, un dels edificis més emblemàtics del romànic aranès, clarament influït pels corrents procedents de l’antic territori de Comenge, al qual estava vinculada religiosament la vall.

ECSA - Rambol

Les construccions de la segona meitat del segle XII presenten un considerable enriquiment de l’escultura, sobretot als claustres i les portades, i així s’arriba a tot el llarg del XIII, període en què predominen cada vegada més les voltes apuntades de creueria, per bé que els portals segueixin essent semicirculars, fins i tot a València o a Aragó, on es projecten els models reelaborats a Lleida. Molt rarament amb la inclusió d’elements híbrids de filiació moresca.

El prestigi estètic d’objectes de devoció de les escultures exemptes devia començar per les peces d’orfebreria, però en haver desaparegut aquestes de Catalunya, m’hauré de limitar sobretot a les imatges de fusta tallada i, en més rares ocasions, a les de pedra.

La pietat popular ha mantingut el seu caràcter d’objectes de devoció. Ací, com en altres indrets —a I’Alvèrnia, a França—, aquesta actitud permeté sovint superar els canvis de moda, encara que en alguns casos sabem que hom afegí a les imatges perruques postisses, corones o mantells. Les imatges de Crist i fins i tot els grups escultòrics sencers —per exemple, el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses— sabem que foren objecte de restauracions per a millorar-ne la conservació, però en el cas de les imatges de la Mare de Déu, al costat de l’existència de postissos o afegits hi ha exemples d’un veritable afany arqueològic per valorar la imatge original. Entre els anys 1651 i 1653, un frare dominicà, Narcís Camós, elaborà un extens repertori que duu el títol de Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona, Jaume Plantada, 1657, amb reedicions totals o parcials en anys successius). Hi ha moltes descripcions de les imatges més venerades en aquella època, amb elogis molt sovintejats. La més ponderada, amb justícia, és l’admirable Mare de Déu del Claustre, de Solsona (pàgs. 372-375), però tracta de moltes altres, per exemple la de Montserrat, de la que diu (pàg. 284): “Es su figura de una noble señora de más de media edad, con admirable hermosura en su rostro, y toda gravedad y consuelo que inclina y mueve a reverencia a quien la mira, descubriendo una autoridad celestial en ella […]. Es su rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos.” Un gravat calcogràfic de Francesc Tremulles, de l’any 1753, reprodueix la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tal com és la talla “sin ningún vestido” (és a dir, sense robes afegides), i un text de devoció popular del segle XVIII, que duu per títol Compendio Historial, amplia i glossa (pàgs. 26-32) els elogis consignats per Narcís Camós.

Transició de l’art romànic a l’art gòtic

L’arquitectura cistercenca va influir en edificis catalans que no pertanyien a l’orde, com l’església del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon.

ECSA - J. Vigué

Abans de la introducció de l’estil gòtic pur entraren a Catalunya dues formes arquitectòniques més arcaiques. Una, que se centra a les catedrals de Lleida, de València i de Tarragona, és sovint compatible amb una decoració escultòrica netament romànica. Presenta arcs apuntats que descansen sovint en parelles de columnes adossades, molt robustes, de secció circular i proporció curta. Aquest art penetrà lentament a partir dels darrers anys del segle XII i s’anà formant sense perdre mai del tot l’enllaç amb les tradicions romàniques. A les comarques litorals, les seves mostres, bé que importants, són més aviat esporàdiques. En canvi, a partir del centre lleidatà, constituí una escola veritable, molt original i arrelada, amb exemples també en l’arquitectura civil (paeria de Lleida, palau dels marquesos de la Floresta, a Tàrrega). L’escola evolucionà clarament cap a les formes gòtiques pures als arcs afegits successivament al claustre de la catedral de Lleida. La mateixa successió és apreciable en el camp de l’escultura, romànica a la seu de Lleida, mixta a Agramunt.

L’art cistercenc es mostra en tota la seva puresa en edificis com aquest petit monestir femení de Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer.

ECSA - M. Catalán

L’altre corrent paral·lel és el caracteritzat per l’art cistercenc. A les esglésies, les proporcions esveltes, l’absència de decoració escultòrica i l’ús de formes que fan pensar en un gòtic primitiu —potser massa primitiu per a poder-ne esperar una flexibilitat d’evolució— van precedits d’algunes capelles de planta rectangular i de volta seguida, apuntada, que marquen des de mitjan segle XII una discriminació amb el barroquisme de certs monuments benedictins. Entre els monestirs cistercencs, masculins i femenins, existents a les terres catalanes, sobresurten Poblet i Santes Creus, amb plantes que s’afilien d’una manera completament independent als dos grans prototips de l’orde. L’església de Poblet, amb una gran girola amb capelles radials, pertany al grup de l’abadia de Fontfreda. L’església de Santes Creus, amb capella central rectangular i dues de quadrades menors a cada banda, correspon a un model cistercenc molt pur, que es remunta a Cîteaux i més llunyanament a Cluny II. El mateix es pot dir de la planta del monestir, que segueix un pla cistercenc molt estricte en totes les seves dependències. Les estances són normalment de contorn. Les sales capitulars i les de nivells inferiors són cobertes amb voltes de creueria i pilars o columnes segons el model de les sales capitulars romàniques. Els dormitoris i els refetors tenen sovint una coberta de fusta de dos vessants, amb trams de coberta repartida per arcs de diafragma. L’art cistercenc més despullat sembla haver influït també en altres edificis catalans: Sant Pere de Camprodon i, a Barcelona, la col·legiata de Santa Anna o el primer projecte de catedral gòtica.

La decoració escultòrica, escassa, acostuma a ésser amb temes de vegetació i de fauna, unes vegades amb talla a bisell i altres amb entrellaçats o tanys de relleu rodó, no gaire sortit. En la pintura es produí a mitjan segle XIII un canvi d’estil, que fins aquell moment era de clara perduració romànica, àdhuc en edificis amb arcs apuntats (suport del cor alt de Santa Maria de Taüll). Sovintegen encara els frontals com a centre de la decoració pictòrica de l’altar, però els arcs ornamentals són sovint trilobats i passen finalment a ésser netament gòtics. A la darreria del segle XIII hi ha un grup molt homogeni de frontals, sostres i pintures murals, a Barcelona i a Mallorca, representatius d’aquest art. A la Cerdanya, el Mestre de Soriguerola començà en un estil de neta tradició romànica, però vers el 1300 adoptà alhora formes ornamentals gòtiques i moresques, com els seus col·legues barcelonins.