En principi, el comtat de Besalú era inclòs dins el bisbat de Girona. Els límits occidentals del bisbat coincidien bàsicament amb els del comtat. Així, el límit del bisbat d’Urgell —tot i l’enclavament de Cavallera— cal pensar que havia d’arribar fins al Gra de Fajol i la serra de Cavallera, el límit del bisbat de Vic s’estenia fins a Seguries, Puigsestela i el Puigsacalm, i el límit del bisbat d’Elna coincidia amb la partió del Vallespir.
Els comtats catalans solien ésser força petits. Hom ha afirmat amb encert que això podia ésser així a causa, en bona part, de l’alt nombre d’habitants que hi havia als Pirineus. Cal, però, tenir també present que el territori ocupat pel comtat i fins i tot la majoria dels seus límits, segurament no foren pas una creació de l’època carolíngia; és molt probable que tinguessin unes rels molt més antigues.
Fins ara hem vist els fets principals que s’esdevingueren durant els segles IX i XIII, especialment amb relació als grans senyors, els comtes o els reis. Això ens ha de servir com a fonaments que ens permetran d’entrar en el nucli del treball i parlar de l’organització del país, de l’economia i de la societat a la Garrotxa de l’edat mitjana.
Durant els segles carolingis, de fet l’inici de l’època estudiada en aquest llibre, hom hauria trobat un paisatge, una estructuració de l’espai, un poblament, una economia i una societat i, també, unes institucions que evidentment devien molt a allò que hi hagué en el passat més o menys remot. Desgraciadament, les fonts d’informació abans de l’any 800 són molt escasses o inexistents.
Mapa de la comarca de la Garrotxa amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Aquest santuari es troba al bell mig del nucli de la Vila Vella d’Olot, vers el sector més llevantí de la població.
Mapa de la Garrotxa amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300 (informació: J. Bolòs).
Mapa de la Garrotxa amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300 (informació: J. Bolòs).
Es tracta d’una torre de guaita o de senyals, rectangular, molt malmesa, amb un fossat entorn seu. És situada als límits dels municipis d’Arbúcies i Viladrau. El lloc de Vilarmau és documentat el 1082, i la torre el 1582, bé que l’obra de l’actual, amb la base un xic atalussada i rajols marcant la separació dels pisos, no resulta anterior al començament del segle XIX.