El marc geogràfic del romànic de la Garrotxa

Presentació geogràfica

Mapa de la comarca de la Garrotxa amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

La comarca de la Garrotxa és una de les més complexes de Catalunya, ja que representa una transició entre la muntanya i el pla i presenta un clar contrast amb les terres que l’envolten. La seva extensió és de 849,78 km2 i ocupa el quinzè lloc en importància entre les comarques catalanes; representa un 2,65 % de la superfície total de Catalunya.

La seva gran diversitat geogràfica i el fet de no tenir una denominació arrelada tradicionalment dificulten la definició del seu àmbit i l’assignació d’un nom apropiat. La delimitació comarcal fou feta finalment, basant-se en les divisions establertes per les conques geogràfiques, i el nom de Garrotxa fou escollit pel seu significat de “terra aspra”, que defineix molt bé el paisatge abrupte que s’hi troba.

Podem diferenciar-hi dues subcomarques, per bé que ambdues mantinguin trets molt clars d’unió: l’alta Garrotxa al nord de la vall del Fluvià i la baixa Garrotxa.

La primera comprèn els contraforts calcaris dels Pirineus orientals i el seu paisatge és abrupte i poc favorable a la instal·lació humana. La segona presenta formes menys espectaculars, amb un paisatge suau, on es troba la ciutat d’Olot, veritable capital comarcal.

Quant a la geomorfologia, ambdues zones es diferencien per una gran falla inversa o front de corriment, que segueix més o menys el curs de la riera de Ridaura i el paral·lel d’Olot a llevant de la ciutat.

Al nord de la falla, els Pirineus axials prengueren contacte bruscament amb els materials eocènics de la Depressió Central Catalana i plegaren els estrats propers durant el moviment alpí, fet que donà lloc a tot un seguit d’anticlinals paral·lels. Els relleus són abruptes, amb impressionants cingleres calcàries i valls tortuoses i estretes. Els encavalcaments de les formacions eocèniques i fins del sòcol paleozoic granític, es troben intensament fracturats, seguint els estrats en direcció llevant-ponent. En aquesta zona predomina la fisonomia càrstica que caracteritza el paisatge i, a més, també s’hi troben les màximes alçades de la comarca, destacant el puig de Comanegra (1558 m) situat als Pirineus axials.

La baixa Garrotxa comprèn la fossa tectònica d’Olot i Santa Pau, constituïda per una sèrie d’amplis plecs fracturats per sistemes de falles normals paral·leles als eixos dels plecs. Els materials formen arcs detrítics, materials que alternen i que passen lateralment a margues, argiles, gres calcari i conglomerats, travessats per basalts i recoberts per materials volcànics, la pedra tosca o els lapilli que quan es descomponen donen sòls de gran fertilitat. Les serres del Sistema Transversal, de direcció nord-oest — sud-est, s’eleven com a horste dins la fossa; en destaquen les de Sant Julià del Mont, delimitades per la de Finestres i la del Corb. Les valls fluvials foren envaïdes per corrents de lava que obstruïren la major part de les valls formant una sèrie d’embassaments que, en omplir-se, donaren lloc a fertilíssimes terres de conreu.

Per a la definició morfològica de la comarca, el vulcanisme és un factor important. En tota la regió volcànica d’Olot s’han comptabilitzat uns quaranta cons, de tipus estrombolià i de reduïdes dimensions, però amb corrents que, tal com ja hem indicat, obstruïren els cursos fluvials d’una certa importància. Fruit d’aquesta activitat són els corrents de lava porosa i els lapilli la greda en el país, que forma les famoses grederes, explotades per a la seva utilització en la construcció.

Un altre fenomen de l’activitat volcànica són els bufadors o boques obertes a la base dels volcans, per on circulen corrents d’aire fresc que, en restar als soterranis de les cases, són utilitzats per a conservar-hi aliments, i com a calefacció un exemple són les restes trobades al Mas Ventós.

En conjunt, la zona volcànica de la Garrotxa pot considerar-se excepcionalment ben conservada, atesa la seva edat, i tot gràcies a un conjunt d’afortunades característiques ambientals que l’han convertida en una zona de màxim interès.

Hidrològicament, la Garrotxa comprèn la conca alta del Fluvià, la capçalera de la Muga, la riera de Llémena i el riu Brugent, els dos darrers tributaris del Ter. Tots tenen les característiques dels cursos mediterranis, unes fortes crescudes a la tardor.

El riu principal és el Fluvià, que neix a la serra del Corb per unió d’una sèrie de torrenteres, i té un recorregut total de 91 km, 35 dels quals són dins la comarca de la Garrotxa. La direcció d’aquest riu al pla és primer de migjorn a tramuntana i, passat Olot, de ponent a llevant, i el seu curs segueix el contacte del basalt amb els materials sedimentaris.

Al curs alt, els seus afluents principals pertanyen tots a la vorera esquerra i es destaquen el riu d’Oix, la riera de Joanetes, el riu Gurri i la riera de Bianya, que és alimentada per la riera de Ridaura. A partir de Sant Joan les Fonts, el Fluvià gira espectacularment cap a llevant, i s’inicia així el seu recorregut mitjà. En aquest primer tram, el riu s’ha vist beneficiat per tota una sèrie de fonts i brolladors que sorgeixen prop d’Olot i que van a sumar-se al seu cabal.

A partir de Castellfollit la vall s’eixampla i rep afluents d’ambdues voreres, però de característiques molt diferents. Per la banda esquerra recull les aigües dels cursos que davallen de l’alta Garrotxa, el riu Beget, la riera de Borró i el riu Llierca, que té una conca de recepció d’una certa importància i que regula el cabal del Fluvià. Aquests afluents, donades les característiques del terreny, perden per filtració una part important del seu cabal, originen una rellevant circulació hipogea i fan la impressió d’estar superficialment secs durant una gran part de l’any. Per la banda dreta, el Fluvià rep les aigües del riu Ser i de la riera de Miana, que segueixen, durant la major part del seu curs, un recorregut paral·lel al del riu del qual són tributaris.

El cabal mitjà del Fluvià a Olot és de 1,07 m3/s i a Crespià, punt on surt de la comarca, el seu cabal mitjà és de 7,82 m3/s. La gran diferència entre les dues xifres és causada per les importants aportacions dels afluents de la banda esquerra del tram mig del riu.

El segon riu en importància de la comarca, quant a longitud i cabal, és el Ser. Neix a la Serra de Finestres i recull les aigües del sector oriental de la Garrotxa. Els seus afluents principals són les rieres de Santa Pau, Sant Jordi, els Arcs, Samariu, Mieres i Campmajor.

Cal destacar la circulació subterrània, ja esmentada anteriorment, la major incidència de la qual és als sectors basàltics on les abundoses fissures i cavitats interiors permeten que l’aigua s’infiltri. Aquesta circulació interior ha originat un nivell freàtic que a la fossa d’Olot es troba a 10 m de profunditat. És també important aquest fenomen en els cursos de l’alta Garrotxa, on el substrat calcari afavoreix la filtració de les aigües que es converteixen en aportació de vital importància per a l’estany de Banyoles.

El clima de la comarca pot qualificar-se com a mediterrani de muntanya humida, essent una prolongació del de la Serralada Transversal. La pluviositat és abundosa particularment a l’estiu, i les temperatures bastant fredes a l’hivern i suaus a l’estiu. Hi ha també un gran nombre de topoclimes segons sigui l’orientació, l’altitud i la situació.

Dos són els factors que influeixen sobre les característiques esmentades: per una part l’especial orografia i per l’altra la influència benefactora de la marinada.

Sens dubte, l’orografia de la comarca varia les característiques del clima. Les zones muntanyoses, com l’alta Garrotxa i les serres que emmarquen la regió, tenen, per raó de la seva altitud, trets propers als climes de muntanyes subalpines, amb unes precipitacions i una humitat més gran, si bé el caràcter càrstic del terreny fa que sigui un territori relativament mancat d’aigua.

La fossa d’Olot, emmarcada per un sistema de serres, forma un corredor que queda obert al mar en la part oriental, mentre que el massís de Puigsacalm actua de tanca a ponent. Els vents de llevant troben així una disposició ideal per penetrar a la comarca. En avançar es veuen obligats a pujar i es produeix un progressiu refredament i posterior condensació d’una gran part del vapor d’aigua que porten, provocant importants precipitacions orogràfiques; a més experimenten un gradual augment a mesura que avancen cap a ponent. La disposició d’aquesta fossa provoca una inversió tèrmica, fenomen que fa que la ciutat d’Olot tingui temperatures relativament fredes.

La marinada i la tramuntana són altres factors determinants, ja que a l’estiu penetren per la vall del Fluvià i suavitzen o refresquen les temperatures, mentre que durant l’hivern la seva aparició és més esporàdica.

El règim tèrmic presenta un sol mes de caràcter hivernal (mitjana 20 °C). La temperatura mitjana anual és d’uns 12,5 °C a Olot, i n’és un determinant el nombre d’hores d’insolació, que es veuen reduïdes per les serres de l’entorn, en especial a l’hivern. A l’estiu la temperatura mitjana se situa sobre els 25 °C, però hi pot haver grans oscilacions tèrmiques entre el `dia i la nit i no és estrany passar d’uns 30 °C durant el dia a tenir unes nits bastant fredes. Aquestes oscil·lacions són molt més espectaculars a la primavera, època en què es poden produir gelades tardanes molt perilloses per als conreus.

Les precipitacions són altes i se situen sobre els 1 000 mm anuals. Aquesta intensitat s’explica perquè la comarca és al cor de la dorsal humida que va des del Vallespir al Montseny, i a causa també de la influència dels vents marítims, més important a l’estiu i escassa a l’hivern. No hi ha cap mes que pugui considerar-se sec, ni tan sols subàrid, ja que durant els tres mesos d’estiu hi plou més de 200 mm.

La riquesa i varietat de la vegetació és determinada per les peculiars condicions climàtiques de la Garrotxa. El seu paisatge es caracteritza per l’abundància de zones boscoses que cobreixen els vessants muntanyosos com a resposta a la humitat de l’aire i a la important precipitació, que afavoreixen el ràpid creixement de les espècies i l’establiment d’altres més pròpies de l’Europa mitjana humida com, per exemple, el faig (Fagus silvatica) i el bedoll (Betula pendula).

Aquí, el món mediterrani i centreuropeu es compenetren com en molt pocs llocs ho fan, i les diferències del paisatge són molt acusades depenent de l’exposició del vessant i del substrat, que juntament amb l’acció de la inversió tèrmica expliquen els espectaculars contrasts existents. La vegetació es disposa en una sèrie de pisos que, a causa d’aquest fenomen d’inversió, moltes vegades es troben alterats.

Fins als 350 m d’altura s’estén l’alzinar amb marfull o l’associació Quercetum illicis galloprovinciale. Ocupa l’extrem oriental de la comarca, les solanes obertes a la influència marina i algun con volcànic on la terra porosa genera condicions de sequedat. En molts llocs l’alzinar ha estat substituït per boscs de pi blanc (Pinus halepensis) o per garrigues i brolles mediterrànies.

Entre els 550 m als sectors més secs i fins i tot als 1 000 m, en segons quins casos, apareix l’alzinar de muntanya, formant l’associació Quercetum mediterraneo montanum que potencialment hauria d’ocupar la major part del territori, però a causa de la sobreexplotació a què fou sotmès per a l’obtenció de carbó, s’ha anat degradant i en alguns sectors s’ha transformat en màquies impenetrables.

A una altitud de 600-700 m i als 1 000-1 100 m, es troben les rouredes seques mediterrànies (Quercion pubescenti-petraea), amb el roure martinenc (Quercus pubescens) com a espècie principal, que ocupa els sectors muntanyencs entre la fageda i l’alzinar, i també les clotades on hi ha la inversió tèrmica. El seu ús com a zona de pastures ha comportat una gran modificació de les espècies i en amplis sectors les rouredes han estat substituïdes pel pi roig (Pinus silvestris) a causa del seu més alt valor per a la indústria, i per bosquets de trèmols (Populus tremula) i avellaners (Corylus avellana).

Al fons de la fossa d’Olot, a 450-500 m, hi ha la roureda humida (Isopyreto-Quercetum roboris) amb el roure pènol (Quercus robur) com a màxim exponent. Els camps de conreu i els establiments humans han relegat aquesta associació a sectors molt puntuals, que tenen un gran interès per la seva riquesa florística, destacant l’auró (Acer campestre) el galzeran (Rucus aculeatus) i el grèvol (Ilex aquifolium) entre d’altres.

A partir dels 500 m en substrat silícic i dels 900 en substrat calcari, i en sectors molt especials, apareixen les fagedes (Hellebero-fagetum) que per raó del seu especial enclavament són les que menys han sofert l’acció de l’home. Es troben al sector muntanyenc humit i l’arbre dominant n’és el faig (Fagus silvatica).

Per acabar, hom pot citar algunes formacions que es troben esporàdicament, com són els boscs de ribera als marges dels rius on apareixen espècies com els verns (Alnus glutinosa) els pollancres (Populus nigra) els freixes (Fraxinus excelsior) i les arbredes artificials de plàtans (Platanus hybrida) i els àlbers (Populus alba).

L’ocupació humana

Els primers indicis d’ocupació de la comarca daten del paleolític, encara que no és fins al neolític que s’inicia la colonització de la plana. Els primers poblats sedentaris (vicus) apareixen amb els pobles indoeuropeus, però fou la colonització romana la que efectuà una primera organització del territori, establint-hi vies de comunicació i donant un nou impuls a l’agricultura amb la introducció del regadiu. Fou també en aquest període que s’instal·laren les primeres unitats d’explotació agrícola, les vil·les.

El model de vida introduït en l’època dels pobles germànics perdurarà durant tota l’edat mitjana; només fou algun temps desmantellat amb l’arribada dels àrabs, malgrat que la seva influència fou escassa i molt curta. En iniciar-se la conquesta es produí la repoblació del territori i s’estructurà el món rural tal com apareix actualment. S’ocupen la major part de les terres de conreu aprofitables, i en aquesta tasca tingueren un paper important els monestirs que es crearen en aquell temps, entre els quals hom pot destacar els de Sant Pere de Besalú, Sant Aniol d’Aguges i Santa Maria de Ridaura. Fou també al seu entorn que s’organitzaren els pobles que encara existeixen avui dia.

L’agricultura constitueix la font principal de riquesa de la comarca i es troba íntimament relacionada amb el tipus de relleu existent. La superfície dedicada al conreu té tres zones diferenciades:

  • la zona agrícola principal, que s’estén per la vall del Fluvià, terres profundes i fàcilment irrigables.
  • la zona agrícola secundària, situada en llocs marginals, que és utilitzada en èpoques de gran pressió demogràfica.
  • la zona de pasturatge als prats i als espais de sotabosc.

Si bé anteriorment era freqüent veure els camps conreats amb fajol, actualment la major part dels terrenys són destinats als cultius de farratge, utilitzats per a l’alimentació del bestiar; en destaquen la userda i els cereals d’hivern com el blat i el sègol.

Els conreus tradicionals d’oliveres i vinya entraren en decadència amb la penetració de les patates i el blat de moro durant el segle XVIII i encara que ara per ara se’n pot trobar en algun sector de la comarca, no han tornat a tenir la importància anterior.

La silvicultura o explotació forestal, de gran importància tradicional com a conseqüència de la producció de carbó vegetal, en abandonar-se l’activitat s’anà reduint gairebé fins a desaparèixer.

La ramaderia té una importància tradicional a la comarca. Fins i tot era habitual que als masos es criés bestiar de tir. Ara per ara aquesta activitat s’ha modernitzat, i gràcies a la introducció de la mecanització s’ha anat desvinculant cada dia més de la terra i ha passat a una estreta relació amb les indústries de transformació alimentària.

El bestiar boví, prop d’uns 20 000 caps, i el porcí, amb gairebé 60 000, han ocupat el lloc dels equins i l’estabulació de les vaques lleteres ha permès l’explotació de la llet i el desenvolupament de les indústries làcties. La importància del sector porcí ha permès la creació d’una indústria dedicada a la fabricació d’embotits.

De tot això, hom pot deduir que l’actual industrialització de la comarca va, en part, íntimament lligada a les activitats ramaderes. La Garrotxa ha estat una de les zones capdavanteres en la industrialització i aquest procés està estretament relacionat amb l’aprofitament dels recursos hidràulics del Fluvià.

Ja des de molt abans del segle XV hi ha documentada la presència de molins fariners, però fou durant el segle XVI que es desenvoluparen les manufactures, aprofitant el moment de recuperació econòmica i demogràfica. Aquest desenvolupament arribà al seu punt màxim amb la instal·lació de les primeres indústries tèxtils durant el segle XIX, que passaren d’ésser una activitat completament manual a una indústria organitzada i es convertiren en el pilar fonamental de l’economia de la comarca.

Els conflictes socials del final del segle XIX, juntament amb la deficient xarxa de comunicacions existent, van portar aquesta florent indústria a una profunda crisi que pràcticament arriba fins a l’actualitat, amb petits intents de recuperació.

La vall mitjana del Fluvià ha estat el lloc elegit per a la instal·lació d’aquestes indústries tèxtils, sobretot a les poblacions d’Olot i Besalú, mentre que a Sant Joan les Fonts s’hi han instal·lat les papereres. Altres indústries que pugen amb força en el panorama actual són les alimentàries, en especial les dedicades a la fabricació d’embotits, les plàstiques, etc, i gairebé ha desaparegut la tradicional fabricació d’imatges religioses.

Les comunicacions han representat un problema permanent en el desenvolupament de la comarca, tenint en compte la seva especial orografia. La via més antiga que apareix en documents escrits és un camí documentat al segle X, provinent del Ripollès i que, travessant tota la Garrotxa, continuava fins a Osona. Potser se la coneix amb el nom de strata francisca i en algun moment hom l’ha volguda identificar amb una suposada via romana, la Via Antonia, que algú ha suposat que devia donar origen al nom de Bianya.

Actualment, les vies de comunicació s’han estès per la majoria de les valls dels cursos fluvials, en especial a la vall del Fluvià, però, en general, continuen essent estretes i deficients, accentuant els problemes existents i a l’espera que el projectat eix transversal passi per aquest sector.

Finalment, analitzant l’evolució de la població, s’observa un lleuger creixement al llarg d’aquest últim segle. La comarca s’ha caracteritzat per tenir continuades fluctuacions demogràfiques alternant períodes de crisi (epidèmies del segle XIV, guerres al XVIII i XIX) amb períodes d’un espectacular creixement, com per exemple el gran desenvolupament d’Olot als segles XVI i XVIII, període en què es duplicà el seu nombre d’habitants.

Un lleuger creixement s’ha produït amb l’afluència d’immigrants d’altres sectors de l’estat espanyol, i cal destacar un reagrupament a l’entorn de la ciutat d’Olot.

Bibliografia

  • R. Alberch, J. Clara, G.Roura: La Garrotxa dins Gran geografia comarcal de Catalunya vol. 3. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1981, pàgs. 249-410.
  • Maria de Bolòs: La Garrotxa Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8, Barcelona 1975.
  • Maria de Bolòs: La comarca de Olot. Estudio de Geografía Regional Tesi doctoral, Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1977.
  • M. Faig, M. Castanyer: La Garrotxa. Medi natural, estructura econòmica i equipaments socials, Caixa d’Estavis de Catalunya, Barcelona 1983.
  • Ramon Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans Ketres, Barcelona 1981.
  • Montserrat Jardí: Hidrologia del llac de Banyoles “Notes de Geografia Física”, núm. 13-14, Barcelona 1985, pàgs. 5-12.
  • Antoni Noguera i Massa: La comarca d’Olot vol. I i II, Barcino, Barcelona 1972. (MJA)