Economia de l’alta edat mitjana de la Garrotxa

Introducció

Hem de parlar de l’economia de la Garrotxa de l’alta edat mitjana i, de fet, gairebé no en sabem res. Quant a allò que —malgrat ésser un concepte modern— podríem anomenar sector primari, no sabem ni gairebé els vegetals que es conreaven ni, amb prou feines, els instruments de treball emprats, ni ben bé res dels rendiments que s’obtenien. Pel que fa al sector secundari o de transformació, tampoc no coneixem gaire el món artesà rural, encara que sapiguem que hi havia alguns molins i algunes fargues, ni sabem quasi res del naixent artesanat urbà. Finalment, del sector terciari, ¿què en sabem, del transport de mercaderies, del comerç de productes de luxe i, encara més, dels de primera necessitat o bé de la importància real dels mercats que existien a les poblacions més importants?

Vista aèria del conjunt del monestir de Sant Llorenç del Mont, o de Sous, l’església del qual apareix ja en un precepte carolingi de l’any 871.

J. Todó-TAVISA

Aquestes limitacions, que no podem amagar, no han d’impedir, però, que intentem d’aproximar-nos a l’economia medieval de la Garrotxa a través de les notícies esparses que ens forneixen els documents conservats.

Agricultura i ramaderia

El prevere Prim donà l’any 976 al monestir de Sant Joan de les Abadesses l’alou que tenia a la vall de Mieres. Aquest alou era format per unes cases, una cort, un hort i un conjunt de terres. En el document s’esmenten, a més de la terra en la qual s’alçaven les cases, vuit peces de terra, un camp, unes vinyes i una mujada (aproximadament 0,4 ha) de terra erma. Deixant de banda el fet que aquestes terres poden correspondre perfectament a una explotació, en aquest cas treballada pel mateix prevere o, més aviat, per un pagès que en depenia, ara cal destacar d’altres aspectes. En principi podem creure que hi havia un repartiment de les terres conreables en tres zones desiguals: a les peces de terra hi podia haver, en principi els conreus de cereals; a les peces de vinya, els ceps, i als horts, naps, cebes, alls, faves, etc, que podien servir com a companatge. Cal pensar, amb tot, que només amb aquests elements segurament que tindríem una idea equivocada de l’economia i del paisatge d’aquest moment. Si ens fixem en aquest mateix document veurem que en una peça de terra hi havia una perera; les peres, les pomes, les prunes, etc, eren un element més de l’alimentació. A la mateixa peça de terra també hi havia arbres que feien glans, segurament roures o alzines (“pecia de terra… cum suos arbores gtandiferos seu ipso perario”); una mica més avall del text es menciona una altra peça de terra que també contenia “glandífers”. Això, a més de fer-nos pensar que el límit entre el conreu i el bosc potser no era tan clar com és actualment, ens fa adonar de la importància que tenien les glans en l’economia de l’època. Aquest fet, més l’esment d’una terra erma (segurament només volia dir no treballada) i la menció d’una cort, ens mostra la importància que tenia el bestiar en aquest món del segle X, fins i tot en terres relativament baixes com Mieres (286 m d’altitud). Per desgràcia, els documents parlen més de les peces de terra i dels immobles que no pas de les ovelles, de les vaques, dels porcs o de les cabres; tanmateix, aquests animals és gairebé segur que havien de tenir una gran importància en l’alimentació i la vida dels pagesos.

Si ens fixem en allò que rebia a la meitat del segle XII el comte de Barcelona al territori de Besalú, herència evident dels drets i les terres dels comtes besaluencs, podrem conèixer una mica més allò que es produïa en aquestes terres. Quant als cereals rebia sobretot ordi i civada. De forment o blat, en cobrava molt menys. Si fins i tot en aquest cas això era així —cal tenir present que el blat es reservava generalment per als censos senyorials—, hom pot pensar que en l’alimentació pagesa encara devia tenir menys importància. Els pagesos segurament menjaven pa d’ordi; la civada, en canvi, a causa d’ésser un cereal no panificable, havia de destinar-se sobretot als cavalls, a les mules i a la resta de! bestiar. Cal destacar també, d’acord amb el document que comentem, la producció, en aquesta època, de mill. El mill i el panís són, a les nostres terres, dels pocs cereals de primavera; llur existència, per tant, fa pensar que hi havia una producció més alta. De fet, però, en aquest inventari se n’esmenta una quantitat força reduïda. En aquest document comtal també hi ha diversos esments de “blat”, que vol dir cereals, els quals o bé feien referència simplement a l’ordi o a la civada o bé a un mestall.

D’acord amb aquesta relació de censos de l’any 1151, encara sense moure’ns del món de l’agricultura, podem esmentar també l’existència d’una producció d’ametlles, tot i que les quantitats, que en algun cas rar calia cedir al comte, eren força reduïdes (una escudella, un enap).

D’altra banda, com és lògic, l’altra producció que tenia un paper fonamental era el vi; el comte rebia una quantitat força considerable d’aquest producte gairebé bàsic per a l’alimentació d’aquella època.

Si passem a parlar de la ramaderia descobrirem l’altra cara del món rural. En aquest mateix document hom s’adona que el comte rebia 147 porcs (51 dels quals eren, però, de la ciutat de Besalú). 15 moltons, 2 bacons, 2 anyells, 5 oques, 11 polls i 1 gallina. La importància dels porcs —que es devien alimentar de les glans que hem esmentat més amunt— és prou manifesta. També, però, devia existir una cria d’ovelles força important, sobretot a les terres més altes.

Si ens fixem en allò que havia de rebre el comte de Barcelona, aquest mateix any 1151, a Molló —comtat de Besalú, però actual comarca del Ripollès—, podrem conèixer la producció en algunes contrades de la Garrotxa septentrional. El conjunt de masos i bordes de Molló cedia: 48,5 porcs (més 72 pernils de porc), 69 moltons, 12 bacons i nombrosos ous i formatges. En aquesta terra més muntanyosa, per contra, la importància dels cereals (civada i blat) minvava molt. En canvi, hi prenia una importància excepcional la pesca, fet que ens permet de valorar la importància del bosc i de l’espai silvestre en aquesta època, tal com ja comentarem més endavant.

Abans de parlar d’altres aspectes, fóra bo d’aprofitar alguns documents força excepcionals per tal d’aprofundir més en algunes facetes del món agrícola de la Garrotxa medieval. Un d’aquests documents és una sentència de l’any 1263 en la qual s’esmenta que entre les obligacions que té un batlle del monestir de Camprodon amb unes terres de la zona de l’alta Garrotxa i de la vall de Camprodon, hi havia la de cedir a l’abat les tasques de llegums, dels cereals que normalment s’anomenen mestalls (“bladorum consistorum quod vulgariter appellantur raons o mestayls”) i dels raïms; el batlle, en canvi, es quedava a cada mas un quarteró de faves i d’altres productes. És interessant que s’hi esmentin expressament els llegums —podien ésser llenties, pèsols, veces, guixes i especialment faves, etc.—, els quals sembla que en aquesta època tenien una gran importància dins el món pagès. En aquest segle hem trobat encara altres esments de faves: l’any 1259, en un document relacionat amb el priorat de Ridaura és mencionada una “artigam de Fabars”, feixa que devia ésser entre la Garrotxa i el Ripollès i segurament fou rompuda específicament per a plantar-hi aquesta lleguminosa; l’any 1279 s’esmenta una “vall de Favars” (“valle de Fabars”) a la parròquia de Sant Julià de Ribelles.

Un conjunt de documents molt interessants per a conèixer diversos aspectes de l’economia i de la societat de la Garrotxa de després de l’any 1000 són uns pactes relacionats amb els batlles de les Preses, estudiats per Joan Pagès. Aquests documents permenten de valorar el pes que hi tenien els cereals més importants, però també de veure el pes creixent que adquirien altres productes. En una concòrdia de l’any 1175 s’establí que el batlle, que tenia el monestir de Sant Benet de Bages a les Preses, havia de rebre de l’abat cada any 4,5 sesters de blat, mig sester d’ordi, mig de mill i mig de sègol. Aquestes entrades del batlle ens mostren la varietat dels cereals que hom conreava en aquesta parròquia de la vall de Bas i, per exemple, el pes que ja hi tenia el mill en aquest moment. A més a més, l’abat cedí al batlle la meitat dels llegums menuts, llevat de les faves. També s’esmenta en el document el delme de la carn, el mostatge (cens sobre el most), les fogasses, etc. La importància que tenia el mill en aquest lloc, segurament reflex d’una productivitat força elevada, també resta reflectida en el fet que en un document, fet entre el 1198 i el 1203, hom diu, entre d’altres coses, que el batlle de les Preses s’havia apropiat de 7 mitgeres (més de 500 litres) de mill. En una concòrdia més tardana, del 1229, s’establí també la proporció de blat, ordi, mill, sègol i faves i llegums menuts que havia de rebre el batlle, a part de 9 mitgeres de mill (més de 600 litres), 8 d’ordi, 3 de blat, 2 mesures de sal, etc. Així mateix, segons la traducció que fa Joan Pagès d’aquest document, sembla que també hi surt esmentat el fajol; probablement és el primer cop que el trobem documentat.

Un document també remarcable és un establiment agrari de l’any 1264 segons el qual l’abat de Camprodon dona a Guillem de Morrenyà i al seu fill un camp a la parròquia de Montagut i un molí al Fluvià, per tal que hi refacin o reformin les cases i hi treballen les vinyes i les trilles (en aquest cas potser vinyes closes) que hi havia. Quant al treball de les vinyes és interessant que s’especifiqui en què havia de consistir: cavar (fodere), magencar o fer una segona cavada el mes de maig (mayenchare), podar (putare), murgonar (morgonare), enforcar (enforchare) i conrear (conrrezare).

Per a conèixer una mica la producció de cànem i de lli també hem de recórrer sovint a la toponímia (canemars i llinars). En els plets haguts entre els batlles de les Preses i llurs senyors, els abats de Sant Benet de Bages, trobem sovint esmentats el cànem i el lli, com a motiu de discòrdia. Cap a l’any 1200, l’abat es queixava que el batlle es quedava tot el cànem que hom recollia a la parròquia de les Preses. En la sentència arbitral de l’any 1229 s’establí que el batlle es podia quedar tot el cànem, però que a canvi s’havia de fer càrrec d’adquirir els sacs, les cordes i els cordills quan recollís la collita de l’abat. Així mateix, fou establert que el batlle havia de rebre el redelme o un quart del delme del lli.

També ens pot aportar una informació interessant un document del 1265 segons el qual el prior de Santa Maria de Besalú concedí a Pere Roca que pogués regar el seu mas amb l’aigua del molí de “Ballvespre”, a canvi d’un cens anual de dues mitgeres (uns 280 litres) de civada. Aquest desenvolupament del regadiu demostra que, en aquesta comarca, al segle XIII no sols hi hagué un creixement agrícola en extensió, sinó que també hi hagué algun cop un augment més o menys gran de la intensitat, fet prou important i normalment mal conegut.

Això no obstant, tot i aquestes remarcables informacions puntuals que permeten d’aclarir alguns aspectes concrets, en general, a l’hora d’analitzar el món rural de l’edat mitjana, se solen presentar almenys dues dificultats greus difícils de superar. D’una banda, la impossibilitat en general de valorar amb xifres les realitats econòmiques, i de altra la dificultat de conèixer les transformacions que es produïren al llarg de l’edat mitjana. Per exemple, amb un aspecte bàsic, com ara el dels rendiments que s’obtenien dels conreus de cereals, pràcticament no podem aportar res de nou, tot i que, si com és lògic, s’esdevenia el mateix que a la resta d’Europa, caldria parlar d’un progressiu augment dels rendiments des del segle IX fins al XIII. De fet. aquest hipotètic augment dels rendiments s’ha volgut relacionar amb l’increment de la pressió senyorial de després de l’any 1000 (aparició dels nous usos, questes, forces, llòssol, destret del molí, etc., com ja veurem en el proper capítol). Hom ha dit fins i tot, potser amb encert, que un dels motius que potser portaren els senyors a apoderar-se del ban al segle XI fou precisament el desig d’apropiar-se aquest enriquiment pagès. Amb tot, fos com fos, la producció de la terra era molt reduïda, i gairebé és segur que difícilment es podia treure més de 3, 4 o 5 grans de cereal per cada gra sembrat.

D’altra banda, cal tenir present que, ja després de l’any 1000, tot i que en alguns llocs hi podia haver un augment dels rendiments gràcies a la introducció del regadiu, en general l’augment de la població que es produí en aquests segles degué anar lligat més aviat a un creixement de l’extensió de les terres treballades —noves rompudes de terres marginals—, fet que, en conjunt, degué produir més aviat una minva de la mitjana dels rendiments. Les collites que es podien produir en alguns masos nous, bordes o masoveries creats als segles XII i XIII amb prou feines podien permetre de pagar els censos i d’alimentar els pobres pagesos que hi vivien.

Els canvis que sofriren els censos i els drets que cobraven els senyors se solien esdevenir molt lentament. Si ens fixem en els censos que alguns pagesos pagaven a l’edat mitjana més tardana o ja a l’inici de l’anomenada edat moderna, podríem arribar a unes conclusions molt semblants quant a la producció i la base de l’economia dels segles XI i XIII, tot i que calgués esmentar un lleuger augment de la importància del forment; en realitat, aquesta continuïtat en bona part fou certa, però també de vegades pot amagar certes transformacions.

Quant a la ramaderia, hom pot pensar que a l’edat mitjana plena (segles XI i XIII) hi degué haver una tendència a un cert augment de l’especialització amb relació a la producció: mentre que a les zones d’alta muntanya degué augmentar la ramaderia, i més encara en desenvolupar-se la ramaderia senyorial transhumant, a les terres més baixes, en estendre’s les zones conreades, segurament tendí a minvar el nombre de caps de bestiar, fet que de retruc també va repercutir negativament en la mateixa producció agrícola, a causa d’una disminució de la possibilitat de femar els camps.

Pel que fa a aquesta ramaderia, tampoc no hem d’oblidar que d’una banda hi devia haver el bestiar casolà: les gallines, les oques, els porcs, que trobem als censos, i també alguna ovella o cabra i alguna vaca o bou. D’altra banda, però, hi havia el bestiar transhumant, especialment en mans dels senyors. Cal tenir present que segurament al segle X ja hi devia haver una certa transhumància. En realitzar l’Atlas Històric de Catalunya, amb en Víctor Hurtado ens hem adonat del fet que alguns monestirs ja abans de l’any 1000 tenien propietats en indrets de pastures (exemple clar: el Pontiró de Tregurà) o bé en llocs de pas o en possibles etapes del bestiar o de la gent.

En la ramaderia els topònims també poden aportar informacions interessants. El nom Puigsacalm és prou significatiu, encara que antigament s’anomenés principalment puig Gurn, topònim evidentment d’origen preromà, avui perdut amb relació a aquesta muntanya. De calms o altiplans destinats a pastura, també en trobem en d’altres llocs, per exemple entre les parròquies de Sant Joan les Fonts i de Capsec. D’altra banda, el mateix nom “cap sec” reflecteix també la importància de les pastures (cap

Finalment, podem esmentar un document ja una mica tardà, de l’any 1297, segons el qual l’abat de Sant Benet de Bages va establir en emfiteusi a Guillem d’Erola i al seu fill, de la parròquia de Sant Esteve d’en Bas, un colomar, situat al lloc de Corbatera, prop de les roques del Corb. A part el lliurament d’una entrada de 5 sous, s’acordà que el senyor es quedaria la tercera part de tots els tudons o altres ocells que s’agafessin o que morissin en aquest colomar. En d’altres llocs hom pot trobar referències a colomars, fins i tot ja abans de l’any 1000.

El bosc

L’any 1028, en relació amb un alou que incloïa bona part de la parròquia de Sacot i per tant segurament la fageda d’en Jordà, s’esmenten només “silvas, garrigas vel boscos”. En un altre instrument del 1033, relacionat amb Sant Martí de Capsec i amb la vila de Meians, es mencionen també “ipsos boschos” i, fins i tot, hom parla d’un mas “cum ipsa salleda” (segurament una salzeda 0 bosc de salzes). Malgrat aquesta excepció, usualment els homes d’aquella època detallaven molt rarament les espècies del boscs en els documents, si no és a través dels topònims (en el mateix document de Sacot es fa esment de dos noms de lloc que en realitat són col·lectius vegetals: Elzedel —alzinar— i ipsa Genebrosa).

Tot això no vol pas dir tanmateix que no valoressin els arbres i els boscs. En la butlla de l’any 1167 donada al monestir de Ripoll, s’esmenta específicament l’honorem d’Olot cum suis nemoribus”. I no podem oblidar tampoc el plet que hi hagué l’any 988, entre els cenobis de Sant Llorenç prop Bagà i Sant Pere de Camprodon, per un bosc situat als termes de Bestracà i de Beget. La sentència, salomònica, decidí de donar la meitat del bosc a cada una de les parts.

El bosc era, en primer lloc, una reserva de terra que si convenia podia ésser generalment rompuda, desforestada i conreada; recordem les “tretes” o treitas fetes, l’any 1144, a les obagues de Santa Margarida de Bianya, sota Coll Joví. També són interessants, en aquest sentit, uns establiments del final del segle XIII. L’any 1293 el prior de Sant Joan donà a Saurina Mallol, també de Santa Margarida de Bianya, una verneda (“quadam vernedam”) o bosc de verns, amb l’obligació que donés la tasca dels cereals que en tragués i dels raïms, si hi plantava vinyes (encara que en realitat és ben difícil que hom plantes vinyes al lloc on hi havia hagut una verneda), i dues gallines per Nadal.

El bosc també era una reserva de caça. La vescomtessa Ermessèn, l’any 1120, donà l’església i la vila de Sant Cristòfol les Fonts amb els boscos i també les “venationes et venabula”; podem pensar en els diversos animals de caça major i sobretot en el senglars, llops i cérvols que devien viure a les muntanyes d’Olot. El comte de Barcelona, l’any 1151, es reservà, a Molló, una part de tots els óssos, isards i galls fers que hi cacessin els seus homes.

La importància del bosc, el qual amb la feudalització de la societat esdevingué en alguns casos un bé privat del senyor jurisdiccional, la trobem reflectida també en un document fet entre l’any 1198 i el 1203, on s’esmenten els abusos i injúries que feu el batlle de les Preses, a la vall de Bas. Un dels greuges citats en el document és que el batlle s’havia apropiat de les pastures de la forest de l’abat, que no havia estat ni cedida ni donada en establiment per part del monestir.

D’altra banda, dels rius, de les rieres i dels torrents, especialment potser els de les zones més altes, se’n podia treure nombrosos peixos que devien ésser un important complement de l’alimentació dels pagesos. Les 1 000 truites (més encara 20 truites setmanals) que lliuraven al comte les 73 famílies que possiblement vivien a Molló fan una quantitat de peixos força apreciable.

El bosc era també una reserva de fusta i així mateix de fruits silvestres, en primer lloc de les glans. Del bosc de Vivers, al solell de Canadell, segons un document de l’any 1190, hom extreia fusta i glans; arran d’un acord trobem que calia donar “tertiam partem de la glan et de la fusta”.

D’aquesta mateixa època, també hi ha un document relacionat amb uns homes de la zona de Milany que depenien, però, de Ridaura, en el qual s’esmenten els que treballaven als boscs (“ipsorum boschorum operatores”), que eren obligats a donar al senyor, en aquest cas el representant de Santa Maria de la Grassa, un quart de totes les feines, que cal suposar que eren bàsicament tallar arbres i potser fer carbó. Arbres que servien de llenya per als habitatges, per a les fargues, per als forns i de bigues per a moltes construccions i que, d’altra banda, com més va més devien ésser preats (ja hem dit que la vescomtessa de Bas cedí, l’any 1237, com una gran cosa, dos arbres a una institució eclesiàstica i a partir d’aquesta data cada any).

La mineria

De la mineria de l’edat mitjana, generalment se’n pot saber ben poca cosa. En la comarca que estudiem, tenim però la sort que s’hagi conservat en el Liber feudorum maior un interessant document relacionat amb la venda d’unes mines a l’alta Garrotxa. L’any 1225, Bernat de Llers vengué al rei Jaume el castell dit Roques de Bassegoda, amb la roca i els seus edificis, la vila dita la Menera de Bassegoda, que era situada dins els termes d’aquest castell, i el castell de Sant Llorenç de la Muga, per la quantitat de 33 000 sous de Barcelona. De fet, allò que sembla que devia interessar més el rei devia ésser la mina que hi havia a la Menera —el nom ja és prou significatiu—, d’on podia treure, segons el document, argent, ferro, coure, plom i estany (“argentera tam de argento, ferro, cupro, plumbo et stagno quam de alio quolibet metallo”). S’especifica en el text que el senyor de Llers vengué tot allò que hi tenia “tam súper terra quam subtus terram”. La casa de la Menera és situada un quilòmetre a migjorn de Bassegoda; les mines són poc més avall. Aquestes mines devien existir ja evidentment abans d’aquest moment; el mateix document diu que el venedor ho cedeix tal com ho havia tingut el seu pare. És, però, difícil de saber, en quin segle de l’edat mitjana degueren començar a ésser explotades.

Unes altres mines de l’alta Garrotxa que també és molt probable que fossin explotades, almenys d’ençà de l’alta edat mitjana, són les de Ferreres, situades a tramuntana de Rocabruna, a uns 1 300 metres d’altitud i molt a prop de la carena que separa la Garrotxa del Vallespir.

El món artesà

Deixant de banda el sector que —evidentment amb terminologia moderna— anomenaríem primari i entrant en el sector secundari o de transformació, ens trobem amb un buit d’informació encara més gran. Sabem, és cert, quelcom sobre els molins, però, en canvi, coneixem molt poca cosa del món de les fargues o de les ferreries; tampoc no sabem gairebé res de la fabricació de productes com la terrissa, els vestits, els objectes de fusta, etc, en el món rural i, així mateix, de l’aparició del món artesà urbà, d’aquells homes que feien, ja com a professió, teixits, o bé sabates o bé treballaven la pell, per exemple. Segurament a Besalú es crearen bastants obradors; també, possiblement, n’hauríem trobat en d’altres poblacions importants: Olot, Sant Esteve d’en Bas, Santa Pau, etc. Aquests artesans, que en general comencem a trobar en la documentació del segle XII, foren una de les bases importants de les noves agrupacions urbanes.

Els molins fariners són documentats ja molt aviat. En un document de l’any 940, s’esmenta l’existència d’un lloc anomenat Molino Vetere (actualment Molivedre), situat a la parròquia de Montagut. El fet que en aquesta data ja s’esmenti un “molí vell” ens fa pensar en una instal·lació hidràulica d’almenys vers l’any 800 i potser abans i tot. Aquest molí devia ésser situat a la riba esquerra del riu Fluvià, a prop de Sant Jaume de Llierca o Palau de Montagut.

A Terruç, a l’inici d’aquest mateix riu, hi ha uns molinares documentats l’any 894. Una mica més avall, seguint el riu, trobem que el 957 s’esmenta un molí anomenat de “Riqueria”, el qual potser ja fou fet per la senyora del lloc.

A més d’aquests, també n’hi havia, per exemple, al costat de la ciutat de Besalú (documentat l’any 977). En trobem, aquest mateix segle X i en valls més petites, al lloc de Salarça (“molendinis et molindinaribus”) a la vall del Bac, a la vall del Sallent, a la vall de Mieres, etc. Tot i que sigui difícil d’assegurar, sembla que cada conjunt d’habitatges, cada vüa, vilar o conjunt de vilars o de masos, tenia el molí propi. En el cas de Salarça, un document menciona set masos, un dels quals tenia un molí. D’altra banda, podem suposar que el topònim Molera, amb què es designava un indret situat entre Sant Joan les Fonts i Begudà, documentat l’any 958, feia referència al fet que s’hi feien moles de molí.

En aquest segle X, molts dels molins que trobem en els documents pot molt ben ésser que fossin en mans de pagesos. Això d’una banda gairebé es desprèn de la documentació i de l’altra resta confirmat pel fet que, a la Garrotxa, encara a la baixa edat mitjana hi havia molins pagesos, al costat dels molins senyorials. Al segle XIV, per exemple, a la parròquia del Sallent, mentre que els pagesos d’algunes cases eren obligats d’anar a moldre el blat al molí del senyor del ban, d’altres podien tenir un molí fariner propi. En general, però, la pressió dels senyors banals devia ésser bastant forta per tal que aquells que restaven sota llur jurisdicció anessin als molins sotmesos al destret senyorial; de fet, això és força lògic si tenim present la importància dels beneficis que se’n podien treure. Recordem el plet que hi hagué els anys 1241-46 entre el monestir de Ripoll i el priorat de Santa Maria de Besalú, pel molí que havien d’utilitzar els habitants d’Olot: si el que depenia del cenobi ripollès o el que estava vinculat a la canònica besaluenca. També podem esmentar el privilegi atorgat l’any 1191 per Ponç de Cabrera, vescomte de Bas, al priorat de Sant Joan les Fonts, pel qual concedia permís de moldre en els molins de la seva propietat situats a les parròquies del vescomtat i a Begudà i Castellar de la Muntanya. Aquest mateix priorat, segons una notícia de F. Caula, poc després pledejà amb els seus homes de Sant Joan les Fonts, de Begudà i de Castellà de la Muntanya pel fet que no volien moldre els cereals als molins banals; la sentència del jutge de Castellfollit fou favorable al senyor. En un establiment acordat l’any 1285 en què fou cedida una tercera part de l’“estadi” d’Espuig de Bianya, l’abat de Sant Pere de Camprodon imposà l’obligació de “mòldrer tot lo que haga de consumir en lo molí de Podio”. Així mateix, s’establí l’obligació de lliurar als possessors de la fabrica de Nogueres de Sant Pere Espuig una quartera d’ordi i tres mallals de vi del millor.

A més dels molins fariners hidràulics, també hi havia altres tipus de molins: el 1270 hi ha documentat un molí draper (“molendinum draperium”), relacionat amb el monestir de Camprodon; també és possible que a la baixa edat mitjana fos construït algun molí de vent.

En una interpolació del segle XIII d’un document del segle X, s’esmenta un mas Fàbrega, situat al veïnat dels Sangles de Montagut. A la Garrotxa és possible que hi hagués diverses fargues. D’altra banda, segurament al mateix temps que es produïa la feudalització de la societat, en l’època del romànic, també es degué produir la difusió del destret de la ferreria o llòssol. Com hem vist en relació amb Sant Pere Espuig, tots els habitants del terme havien d’utilitzar normalment els serveis del ferrer del senyor. En molts llocs de la comarca, el llòssol sembla que era molt més generalitzat que no pas el destret del molí. Això podria respondre, encara que només sigui una hipòtesi, al fet que mentre de molins, abans de l’any 1000, sembla que ja n’hi havia gairebé arreu, de ferreries encara no n’hi devia haver gaires; segurament foren introduïdes després de l’any 1000 i potser pel mateix senyor.

En un document de l’any 1175, un pacte entre el batlle de les Preses i el monestir de Sant Benet de Bages, s’esmenta que Guillem, el batlle, s’havia apropiat de la fabrica, una ferreria o una farga, creada segurament poc abans d’aquesta data.

Parlant del moliner i del ferrer hom s’introdueix en el món dels artesans. Amb tot. a part aquests dos oficis hi havia força altres feines artesanals; fer els teixits, fer el calçat, preparar les pells, fer la terrissa, fer les bótes, etc. En realitat no sabem qui feia aquestes feines abans de l’any 1000. No existint a la Catalunya Vella les vil·les o explotacions senyorials del nord d’Europa, [¿on eren fets tots aquests treballs i per qui eren realitzats? ¿Ja hi havia una certa especialització o bé cada família o grup de famílies (al llogaret o al vilar) s’ho havia de fer tot? De fet, fins al segle XII normalment no apareixen documentats al món rural els primers especialistes (els quals, al començament almenys, sovint també es dedicaven en part a l’agricultura).

En la documentació consultada hem trobat molt poques notícies de la Garrotxa. L’any 1143 s’esmenta una borda de Pere Oller al vescomtat de Bas. Potser aquest home es dedicava a fer terrissa.

Quant a la capital del comtat, tenim que, l’any 1171, segons una informació de Francesc Monsalvatje, Berenguer Sabater llogà, d’acord amb el prior de la canònica de Besalú, un casal enrunat situat a la parròquia de Sant Martí de Capellada, sota la “Torre Llardera” i el portal vescomtal, al costat de la muralla de Besalú. Aquest Berenguer que vivia en un raval besaluenc és probable que tingués l’ofici de sabater.

Un document del mateix any, publicat pel mateix historiador, sí que ens forneix una notícia segura de l’existència en aquesta ciutat d’un món artesà pròsper. El rei Alfons I, en aquesta data, donà permís a l’abat de Sant Pere de Besalú perquè edifiqués a l’antic cementiri monàstic i hi fes taules, pedrons, cases i obradors (“tabulas et pedrons et casas et operatorios”), a canvi de rebre la meitat dels beneficis que se’n derivessin.

El comerç i les vies de comunicació

Tot i que a causa de les limitacions dels documents sabem ben poca cosa del comerç, de la seva importància o dels productes que eren mercadejats, hom intentarà ara de conèixer alguna cosa sobre tot allò que permetia que hi hagués un cert tràfic comercial i que en certa manera és testificat per les vies de comunicació, els mercats, les mesures, les monedes, etc.

Francesc Monsalvatje, en el volum X de la seva obra sobre el comtat de Besalú, ja dedicà un apartat a les vies de comunicació; anys més tard, també Jaume Marquès estudià el tema. Ambdós autors parlen de la via que anava de Besalú a Banyoles i després continuava cap a Girona i que, l’any 977, rebia el nom de “stratam regiam”. De Besalú també sortia una altra via que es dirigia vers llevant i que, en realitat, sembla que aviat es bifurcava en dues: la “strata qui pergit a castro Bisulduno vel Impurias civitale”, que passava per Vilert, i la “strata francigena” (any 1075), que anava cap a Navata i Figueres i que era la que agafava la gent de Besalú per anar cap a la terra dels francs. Hom troba també documentada una via que menava cap a Olot, tot passant per Castellfollit de la Roca (“iter de Castro Follito apud Olotum”). A prop d’Olot aquest camí també es bifurcava. Un ramal anava vall de Bianya enllà i s’enfilava pel Capsacosta; aquesta via d’origen romà —com totes les que ara esmentem— ha estat estudiada recentment. Un altre ramal anava cap al migjorn, vers Sant Esteve d’en Bas i també cap a Girona o bé cap a Vic (“viam Ausonensem”). A més d’aquesta via, encara n’hi havia d’haver una altra que anava cap a Santa Pau i vers Banyoles (“via que pergit de Sancta Pace in Basso”, any 1009).

A aquesta xarxa bàsica de vies de comunicació, majoritàriament de tradició antiga, encara caldria afegir-ne d’altres, que, tot i no ésser documentades, havien d’existir, d’acord amb la toponímia o bé fins i tot amb la mateixa lògica del repartiment de la població. Així, per exemple, cal pensar que hi hagué un camí que seguia la vall de Carrera i anava de Castellfollit a la vall del Bac i d’aquí ja saltava a la vall del Ter i a Camprodon, que encara pertanyia al comtat de Besalú. També és lògic, per exemple, que hi hagués un camí que unís l’església de Santa Maria de Finestres amb Murrià, tot seguint la carena.

A més a més, és evident que hi havia d’haver també nombroses vies que unien les diverses poblacions principals i innombrables corriols que permetien d’anar als camps, a la font, als diversos masos veïns, etc, d’acord amb les necessitats de la població. Aquests camins que unien les viles, els vilars i especialment els que anaven d’un mas a l’altre o de la casa als seus camps segurament eren d’època medieval la major part.

Així mateix, en la documentació també hi ha esmentats diversos ponts, potser només una mostra dels que existien: un d’aquests ponts documentats és de la ciutat de Besalú (any 1075), un altre és d’Olot (any 1116), encara que, com demostra aquest mateix document del 1116 —acta de consagració de Sant Esteve d’Olot—, en aquesta època devien ésser també força usuals els guals dels rius (“ipso guado quod dicunt Mille Solidos”).

El mercat

A l’edat mitjana cal distingir dos tipus de relacions comercials: el comerç de productes de luxe i el comerç de les primeres matèries. Potser el que crida més l’atenció és el comerç de les espècies, dels teixits luxosos i d’altres productes cars, encara que de fet el comerç que afectava la major part de la població era el relacionat amb objectes com un sac d’ordi o de civada, una bóta de vi, un porc o una gallina, els quals molts cops devien ésser simplement bescanviats per d’altres productes, sense que ni tan sols calgués utilitzar la moneda.

Ja durant l’alta edat mitjana, a les ciutats i als pobles més importants, evidentment a les capitals del comtat, es desenvolupà un mercat, normalment de periodicitat setmanal, destinat a cobrir aquestes necessitats bàsiques de la major part de la població. Besalú segurament ja abans de l’any 1000 tenia el seu propi mercat periòdic. L’any 1075 trobem que s’esmenta en un document un lloc anomenat “Mercadal” (“agrum de Mercadal”), indret on devia reunir-se la gent per realitzar el mercat. L’any 1133, aquest Mercadal és esmentat novament. D’altra banda, cal tenir present que les taules, esmentades en un document de l’any 1171, devien ésser destinades també a servir com a lloc de venda de mercaderies.

Així mateix, cal assenyalar que aviat també hi hagué unes mesures de Besalú, fet estretament lligat amb l’existència d’un mercat. En un interessant judici del comte de Barcelona, celebrat a Barcelona a mitjan segle XII s’acusà Galceran de Sales que els seus homes havien alterat les mesures i havien fet minvar o empitjorar les mitgeres del mercat de Besalú (“minuisse velpeiorasse migeras mercati Bisulluni”).

També, encara que potser una mica més tard que Besalú, Olot esdevingué un centre de producció de mercaderies i de comerç prou gran perquè l’any 1206 rebés, per part de l’abat de Ripoll, que era el senyor del lloc, una franquesa que comportava la possibilitat d’una lliure circulació de les mercaderies. L’any 1235 i el 1286 són documentades també unes mesures d’Olot que fan suposar que també hi havia un mercat. De fet, l’any 1314 els habitants d’aquesta vila fins i tot aconseguiren que s’hi poguessin celebrar dues fires anuals de quinze dies de durada cadascuna.

La moneda

Un altre aspecte de l’economia de l’època és el món monetari. Segons Miquel Crusafont, la primera moneda documentada del comte de Besalú és de l’any 969. Es possible que el comte bisbe Miró, basant-se en el dret que tenia la seu de Girona d’encunyar moneda, comencés a batre’n a Besalú. De fet, n’és una demostració més de la independència d’aquest comtat respecte al regne franc.

En època de Bernat Tallaferro sembla que s’encunyaren noves monedes. D’una banda, monedes d’argent amb el Lignum Crucis que aquest comte havia portat de Roma; d’altra banda, també, possiblement, monedes d’or, mancusos que imitaven els dinars d’Hisàm II, encara que portessin una creu.

Guillem I, fill del Tallaferro, donà els beneficis de la seca del comtat a l’església de Santa Maria de Besalú; de fet, però, el seu fill Bernat II, segons un document de l’any 1075, recuperà aquest dret d’encunyar moneda.