El comtat de Besalú
Els comtats catalans solien ésser força petits. Hom ha afirmat amb encert que això podia ésser així a causa, en bona part, de l’alt nombre d’habitants que hi havia als Pirineus. Cal, però, tenir també present que el territori ocupat pel comtat i fins i tot la majoria dels seus límits, segurament no foren pas una creació de l’època carolíngia; és molt probable que tinguessin unes rels molt més antigues.
Els comtes de Besalú.
Armand de Fluvià i Escorsa
Aquests comtats generalment eren països que restaven molt fàcilment a l’abast d’una persona; un home en un dia gairebé els podia travessar a cavall o, fins i tot, si convenia, a peu. De Besalú a Figueres, població situada a la frontera oriental, hi ha 23 km, de la capital del comtat a Banyoles només 10 km i de Besalú a Camprodon, el centre de poblament més allunyat, 32 km. D’altra banda, però, gairebé sembla que aquest comtat besaluenc fins i tot era massa petit per a suportar una família comtal: sempre, o bé fou unit al de Girona o al de Cerdanya o bé, quan en teoria s’independitzà, retingué amb ell d’altres territoris, com el Ripollès, el Vallespir, el Fenollet, etc.
Tot i que puguem afirmar que el comtat de Besalú no fou una creació de l’època carolíngia, no sabem, en canvi, gairebé res d’allò que hi havia abans. Com ja hem vist, fins i tot s’ha intentat relacionar el territori del comtat amb una tribu ibèrica. El coneixement dels límits degué perdurar en l’època de domini romà i les partions degueren renéixer en l’època de domini visigòtic.
Els límits del pagus o comtat carolingi de Besalú són força ben definits i romangueren pràcticament intocats al llarg d’una bona part de l’edat mitjana, almenys fins a l’any 1111. Al nord sembla que la partió coincidia bastant amb la carena que separava la Garrotxa del Vallespir, llevat potser de la zona de Costoja, en la qual, com podem veure a l’Atlas Històric de Catalunya (full 10-2), potser la frontera encara passava una mica més al migjorn que l’actual límit estatal; hom deixava per tant a la banda del Vallespir la conca més alta de la Muga. A llevant sembla que el límit del comtat seguia l’antiga estrada romana, des de Panissars fins a poc més avall de Bàscara, on es desviava vers ponent, passant per sota de Banyoles, entre Borgonyà i Cornellà, fins a atènyer la muntanya de Rocacorba. El límit meridional coincidia bàsicament amb la carena de la serra de Finestres i amb el coll de Bas i el cim del Puigsacalm, tot deixant, per tant, per al comtat de Girona les valls de Llémena i d’Hostoles, que en part ara pertanyen a la Garrotxa; era en canvi, evidentment, comtat de Besalú la vall d’en Bas —llevat potser de l’altiplà de Falgars. A la banda occidental el límit s’enfilava pel coll de Canes, Puig s’Estela, Capsacosta, coll de Seguries i, exceptuant-ne Cavallera, incloïa tota l’alta conca del Ter.
Malgrat que sembla que aquests límits eren força ben definits, potser hi hagué alguns problemes amb els comtats veïns, amb relació a la contrada de Banyoles, a la possessió dels castells careners de la banda meridional o bé amb relació als límits de la zona del Ripollès. Així mateix cal tenir present que, en ésser o esdevenir els comtes de Besalú també senyors eminents d’altres terres, es pogueren produir certes confusions.
Podem veure ara totes les contrades que també depengueren dels comtes de Besalú, tot i no formar part estrictament del comtat; ens centrarem especialment en l’època dels comtes privatius. Amb tot, cal tenir present que els precedents d’algunes de les expansions territorials es produïren precisament en l’època en la qual encara eren units sota el govern d’una sola persona els comtats de Besalú i de Cerdanya. Primerament parlarem de la zona del Ripollès i del Berguedà, després analitzarem l’expansió que s’esdevingué vers el nord, cap al Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès.
Els comtes de Besalú tenien nombrosos drets a la contrada de Ripoll. Aquest territori incloïa les valls de Ripoll i de Sant Joan, segurament també Vallfogona, la vall de Gombrèn i potser les Llosses; restaven fora la vall de Ribes, que ja era dels comtes de Cerdanya, i la vall de Camprodon, que sempre depengué de Besalú.
En aquesta contrada de Ripoll els comtes de Besalú —que fins el 990 molts cops eren primerament comtes de Cerdanya— hi tenien drets. Vegem-ho:
Als segles IX i X, de vegades, aquesta contrada surt com a part del comtat cerdà; d’altres vegades, però, surt com fent part del comtat d’Osona. En documents relacionats amb Cavallera, Fogonella, Ogassa, Balbs, etc, s’esmenta que aquests llocs eren cerdans o de la terra que els comtes de Cerdanya tenien més enllà de les muntanyes (l’anomenat territori Tramuntà). Aquest fet podia ésser fruit de la perduració d’una antiga tradició o bé podia ésser motivat pel desig de fer coincidir les zones de govern dels comtes cerdans amb el comtat.
Això no obstant, en principi, abans del segle XI, totes les terres situades al sud del riu Ter sempre foren considerades com a part del comtat d’Osona. En realitat, però, aquest fet no ens pot amagar que sembla, com afirma Montserrat Pagès, que després de la mort de Guifré I, hi hagué al país de Ripoll un condomini entre la casa de Cerdanya-Besalú i la casa de Barcelona. Més encara, tot i que hi va haver alguns intents del comte de Barcelona d’intervenir al Ripollès, en general sembla que els actes de govern eren realitzats en primer lloc pel comte de Cerdanya-Besalú. Així trobem el comte Miró el Jove signant en primer lloc, abans del comte de Barcelona, el famós judici de la vall de Sant Joan de l’any 913; l’any 977, en la consagració de l’església de Ripoll, el comte Òliba Cabreta actuà semblantment. Aquesta preeminència del comte cerdà sobre el barceloní, com ha demostrat M. Pagès, perdurà al llarg de tot aquest segle.
Es molt normal, doncs, que el levita Miró, que després fou comte privatiu de Besalú i bisbe, tingués drets i terres a la vall de Ripoll, a Camprodon, a Vallfogona, etc.
Després de l’any 1000 hi hagué un nou canvi de la situació: se superà la fase de condomini i es passà a un domini total, que fa que hom parli, en alguns documents relacionats amb els comtes de Besalú, fins i tot d’un comtat de Ripoll que depenia de Besalú. Així, per exemple, en el document d’institució i dotació del bisbat de Besalú, fet fer per Bernat Tallaferro, s’esmenta l’abadia de Sant Joan situada “in comitatu Riopollensi”. Hom creu que aquest drets provenien al comte Bernat de Besalú per una cessió que feu, l’any 1003, Òliba, el futur abat i bisbe, el qual devia d’ésser el senyor eminent del Ripollès per herència del comte Òliba Cabreta.
En aquest mateix moment sabem que el comte Bernat Tallaferro també tenia drets sobre altres llocs encara més allunyats cap a ponent, com pot ésser el castell de la Portella, al Berguedà. De fet en el testament d’aquest comte, de l’any 1020, Bernat cedí al seu fill Guillem el comtat de Besalú amb els castells que incloïa, el principal dels quals era el de Besalú mateix; a més a més, però, el comte Bernat també li lliurà una sèrie de castells i de terres que no pertanyien al comtat estricte. D’una banda, els castells de Finestres, Colltort, Hostoles, Puigalder, amb llurs respectives castlanies, els quals segurament que havia obtingut —ell o algun avantpassat seu— per un pacte amb el comte barceloní. D’altra banda, els castells de Milany, de la Guàrdia, “la Torre” i “Castellar”, el castell que diuen la Portella i les terres del comtat d’Osona i de Berga “sicut Òliba frater suus ei dedit”, donades, com ja s’ha dit, pel seu germà el monjo Òliba segurament l’any 1003.
Els castells de Milany i de la Guàrdia feien de límit meridional del territori de Ripoll; el castell de la Portella o bé era un enclavament entre el Berguedà i Osona o bé, més aviat, representava també un límit dins d’una zona del comtat de Berga en la qual el comte de Barcelona tenia drets. En realitat, aquests drets són ben evidents l’any 1054, quan el comte de Besalú proposà de donar a la que havia d’ésser la seva muller, cunyada del comte de Barcelona, com a dot, tota la terra que s’estenia entre el riu Llobregat i el coll de Canes i fins a Sant Pau de Seguries, això és, “illam terram de comitatu Berchitano cum omnibus chastellis… et comitatum Rivipollensi”, amb pertinences, abadies i castells.
Així mateix, segons el seu testament, el comte Bernat Tallaferro tenia drets encara més cap a migjorn: als castells de Besora, de Curull, segurament d’Orís, de “Regenada”, de “Vacarisses” i de Lluçà. Aquests castells o bé també li provenien del seu germà Òliba o bé, com els castells de Finestres, Colltort i Hostoles, els tenia pel comte de Barcelona. Un pacte molt més tardà, acordat entre el comte de Barcelona i el comte Bernat III de Besalú, el darrer comte privatiu d’aquest comtat, gairebé ens hauria de fer decantar cap a la segona hipòtesi. L’any 1107, a canvi de casar-se amb la filla de Ramon Berenguer III i d’un jurament de fidelitat, el comte besaluenc rebia el comtat d’Osona, amb tots els seus castells, entre els quals evidentment també s’esmenten aquests de Besora, Orís, Curull i Lluçà.
A part d’aquests drets sobre els territoris de Ripoll, Berga i Osona, els comtes de Besalú també tingueren drets importants sobre territoris situats al nord de llur comtat central. Sembla que els comtes de Cerdanya-Besalú, d’ençà de final del segle IX, tenien drets sobre la Fenolleda i sobre la part alta del comtat de Rosselló. Així ho trobem reflectit en alguns testaments comtals del segle X. El comte Sunifred de Cerdanya-Besalú, en el testament de l’any 965, cedí al seu germà Òliba I Cabreta tot allò que tenia al comtat de Cerdanya i també a la Fenolleda.
Òliba Cabreta, que emprengué una expedició militar contra les terres del comte de Carcassona, sabem del cert que tenia drets no tan sols a l’alt Rosselló, al Vallespir i a la Fenolleda, ans també al Perapertusès. D’altra banda, durant el seu govern sembla que es crearen els vescomtats de Vallespir —després anomenat de Castellnou— i de Fenollet i que s’edificà, o ocupà, el castell de Perapertusa. En el testament del comte Bernat I de Besalú, de l’any 1020, s’esmenten el castell de Fenollet i el comtat de Fenolleda i els castells de Perapertusa, “Popia” i Querbús i tota la terra del Perapertusès.
Quan l’any 1111 el comtat de Besalú passà a dependre del casal barceloní, els comtes de Barcelona primerament cediren la Fenolleda i el Perapertusès al comte de Cerdanya i després al vescomte de Narbona, a canvi d’un jurament de fidelitat.
El vescomtat de Besalú
Els vescomtes, al segle X, tenien bàsicament les mateixes funcions que el comte, però estaven per sota seu i eren nomenats per aquest comte. Eren especialment necessaris quan el comte governava en més d’un comtat o quan havia d’ésser absent del seu territori durant llargues temporades. Amb el temps, el càrrec vescomtal —com abans havia passat amb el càrrec comtal— esdevingué hereditari; aleshores els vescomtes tendiren a establir-se en una contrada determinada, en la qual tenien més terres i drets. El càrrec de vescomte a Besalú esdevé hereditari vers la primera meitat del segle XI, al mateix temps que es produí l’establiment dels vescomtes a la vall d’en Bas. Aquesta família vescomtal, que al segle següent prengué el nom de vescomtes de Bas, esdevingué un dels llinatges senyorials més importants del comtat.
És difícil, però, conèixer bé la història dels primers vescomtes de Besalú a causa de la pobresa de documentació i del fet que en els documents, en una primera època, no se solia citar el comtat del qual depenien (potser perquè no sempre estaven lligats a cap territori concret). Cal tenir present que a la zona d’influència dels comtes de Cerdanya-Besalú hi podia haver vescomtes a Besalú, però també a Berga, a la Cerdanya, al Conflent i així mateix, després, al Vallespir i al Fenollet; a més a més, amb relació a alguns d’aquests comtats n’hi podia haver més d’un.
D’acord amb els estudis de Santiago Sobrequés. podem dir que l’any 925 s’esmenten en un document, amb relació al comte Miró el Jove, dos vescomtes: Seguer i Enyec; un d’aquests dos és possible que estigués especialment relacionat amb el territori besaluenc.
De l’època de Sunifred també es coneixen dos vescomtes: Bernat i Isarn, esmentats l’any 965 amb relació al monestir de Camprodon. En uns documents posteriors encara s’esmenten d’altres vescomtes relacionats amb els comtats de la casa de Cerdanya-Besalú: Guandelgaud, documentat entre l’any 968 i 988, Miró, en documents del 978 i 979, i Udalguer, esmentat en un instrument del 977.
En l’època de Bernat Tallaferro trobem esments del vescomte Miró, segurament el mateix que suara hem vist, i també d’uns vescomtes Dalmau i Guillem. Quant a aquests darrers, en un document de l’any 1017 hom diu que l’un era vescomte de Besalú i l’altre vescomte de Vallespir. El fet que s’esmenti el comtat al qual pertanyien fa pensar que hom ja tendia a considerar la funció vescomtal com un patrimoni. En aquesta mateixa època trobem que, l’any 1012, s’esmenta un Òliba vescomte de Perapertusa i, el 1017, un Pere vescomte de Fenollet, el qual, segons Santiago Sobrequés, és possible que fos fill de l’Udalguer, documentat l’any 977 i pare d’un altre Udalguer que surt citat en un text del 1061 i, possiblement, avi de Pere Udalguer, que apareix en època de Bernat II.
L’any 1055, durant el govern de Guillem II és mencionat un vescomte Udalard, també anomenat Udalard Bernat, el qual ja resta vinculat a una contrada concreta: Bas. Segons Francesc Monsalvatje i Francesc Caula, aquest vescomte era fill de Bernat Isarn del castell de Milany i potser, segons Santiago Sobrequés, nét del vescomte Isarn, documentat l’any 965. Aquest Udalard, de fet, ja no era un funcionari del comte, sinó un important senyor feudal, amb capacitat per a pactar amb el comte de Barcelona i per a cedir drets de tipus jurisdiccional. D’ell i dels seus successors, en parlarem més endavant en tractar dels grans senyors del comtat de Besalú de després de l’any 1000.
Les vegueries
Ja pràcticament complert per part del casal de Barcelona el procés d’incorporació dels diversos comtats catalans, calgué estructurar administrativament tot el país. Aquest degué ésser el motiu que feu que els reis catalans, especialment durant el segle XIII, instituïssin la vegueria com a demarcació bàsica de l’administració territorial. Els veguers hi actuaven com a autoritats delegades de la corona i tenien un ampli poder amb relació a afers de govern, judicials i administratius.
Ja al segle XII s’esmenten les paraules veguer i vegueria amb un sentit diferent del que tenien aquests mots al segle X, però potser encara no ben bé amb el significat que reberen al segle següent, quan s’establí la institució del veguer reial i de la vegueria, demarcació bàsica del territori català, amb un caràcter no tan sols territorial ans també administratiu i judicial. Així trobem, per exemple l’any 1151 que s’esmenta un “Petrus Berengarii vicarius”, probablement de Besalú.
En l’època de Jaume I, ja tot Catalunya fou dividida en una sèrie de vegueries; en un document del 1275, inclòs en un estudi de la vegueria de Besalú fet per Antoni M. Aragó i M. Mercè Costa, s’esmenten les vegueries de Ribagorça-Pallars, Lleida, Tarragona, Cervera, Barcelona, Girona i Rosselló, a les quals encara caldria afegir, segons un document del 1278, la de Montblanc. I, malgrat això, encara n’hi havia d’altres: pel que fa al territori que ara ens interessa, tenim que ja abans, l’any 1251, s’establí la desaparició de la vegueria de la Ral (al Ripollès) i la creació de la de Camprodon, la qual evidentment incloïa el sector nord-oriental de l’antic comtat de Besalú. Els seus termes anaven des del límit entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, a ponent, fins al coll de Pera, Castellfollit, Batet de la Serra, el bosc de Malatosquera i Finestres, a ponent i a migjorn, fins al coll d’Ares i al coll de Malrem (en realitat segurament de “Matzèn”), al nord. Això comportava que la vegueria de Besalú inclogués la resta del territori de l’antic comtat.
En un document de l’any 1303 hom afirma que la vegueria de Besalú, amb el “Besalunès” i Bas, juntament amb les vegueries de Girona, Camprodon, la Ral i Ripoll, havien de formar la supravegueria de Girona. Molt poc després, cap a l’any 1304, s’establiren els límits de la vegueria de Besalú, que en aquesta data incloïa, d’una banda, fins als colls de Seguries i de Canes i, de l’altra, fins a Borgonyà, Bàscara i Darnius, és a dir, que els seus límits gairebé tornaven a coincidir amb els de l’antic comtat besaluenc. La vegueria de Camprodon, en aquesta data, restà reduïda a les set parròquies que hi havia de la Ral en amunt i de la Ral en avall comprenia les sis parròquies que s’estenien entre aquesta població i la vall de Sant Joan de les Abadesses.
L’any 1338 encara hi hagué nous canvis. Fou derogada la transformació de l’època de Jaume II —inclusió d’Olot a la vegueria de Besalú— i es tornà a la situació creada per Jaume I l’any 1251.
Tanmateix, l’any 1368, el rei Pere III tornà a crear el comtat de Besalú, gairebé amb els mateixos termes que tenia antigament, per cedir-lo a favor d’un fill seu.
Quant a l’organització interna del territori besaluenc cal dir que també, en aquesta època, el segle XIII, foren creades per part del rei diverses notaries. Segons Francesc Caula l’any 1203 el rei Pere I concedí la notaria de Besalú al monestir de Sant Pere d’aquesta vila; segons aquest autor els límits de la notaria coincidien amb els de l’antic comtat, llevat de la zona de Camprodon; la notaria de Camprodon restà en mans de l’abadia d’aquest Hoc. Més endavant, però, també foren concedides notaries a d’altres poblacions importants de la comarca: així, per exemple, l’any 1222, el prevere Bernat era notari de Castellfollit; també s’esmenten notaris, en aquesta època, a Santa Pau, el Mallol, etc.
Les valls
Segurament, tot sovint el comtat d’època carolíngia tenia com a fonament el territori ocupat per un poble preromà. D’altra banda, però especialment a la zona pirinenca, trobem que, en la documentació d’abans de l’any 1000, s’esmenta també l’existència de les valls. D’acord amb els estudis de Manuel Riu, aquestes valls no tenien sols un caràcter geogràfic, sinó que més aviat responien al territori ocupat possiblement, en una època més o menys antiga, per una comunitat tribal, per un clan. Aquestes pervivències del passat, en el nostre país, com en molts altres llocs d’Europa (recordeu, per exemple, el procés de desaparició de la paraula ager —normalment en altres llocs del regne franc hom troba el nom vegueria— al Màconnais al llarg del segle XI, esmentat per G. Duby i estudiat darrerament per F. Bange), van acabar de desaparèixer en produir-se les profundes mutacions que acompanyaren el naixement de la societat feudal, vers el segle XI.
Aquestes valls es corresponien més o menys amb les unitats geogràfiques, però normalment s’estenien més enllà de llurs límits naturals. Encara que no en sapiguem gairebé res, cal pensar que és possible que a l’interior d’aquestes valls no tan sols hi hagués el record d’una certa comunitat familiar o clànica, ans també que hi hagués una unitat econòmica, religiosa, administrativa o jurisdiccional, etc. Cal pensar que segurament cada vall devia tenir un centre on hom devia haver construït la primera església parroquial, on potser hi vivia el cap del grup repoblador o el cap de la família principal i on, lògicament, hi podia haver un petit mercat setmanal, en el qual es podien bescanviar alguns productes bàsicament agrícoles. Es, però, quasi impossible d’entrar en aquest món clos i fosc de la primerenca edat mitjana.
Les principals valls que surten documentades a la Garrotxa d’abans de l’any 1000 són les següents:
- Vall de Mieres (Valle Müiarias, 889). Tenia com a centre l’església de Sant Pere de Mieres i el pla que l’envolta, encara que sembla que s’estenia també més enllà, vers Sant Miquel de Campmajor.
- Vall de Santa Pau (Valle Sancta Pace, 979). Ocupava tot el pla de Santa Pau i també la vall dels Arcs i la vall del Sallent. Normalment, tot i fer referència a aquest territori força ampli, només es parla de Santa Pau (Sancta Pace, 878). Això fa que, encara que sigui molt hipotètic i que les formes més velles del topònim, en aquest cas, no permetin d’assegurar res, no puguem rebutjar la possibilitat que aquest topònim Santa Pau es pugui relacionar amb la paraula llatina saltus, tal com s’esdevé amb Santa Linya a la vall d’Àger.
- Vall d’en Bas (Basso, 871, Valle Basse, 898). Aquest territori o vall de Bas incloïa l’alta conca del riu Fluvià fins més avall de la població d’Olot. En algun document fins i tot es parla del “Bassirès”. A la baixa edat mitjana els seus límits coincidiren amb els del nucli del vescomtat de Bas.
- Vall de Ridaura (Valle Riodazari, document fals datat el 858). Vall amb una superfície més petita que la de les tres que hem esmentat més amunt; potser el significat del mot vall en aquest cas només responia a una realitat geogràfica.
- Vall de Bianya (Valíem Bianam, 898/917).És força àmplia. Corresponia aproximadament a la vall geogràfica, encara que sembla que arribava fins a Sant Joan les Fonts, ja al riberal del Fluvià.
- Vall del Bac o de Seguries (Valle Segurilias, 926). Tot i que no tenia la importància de la vall de Bianya, surt en alguns documents i arribà a incloure diverses parròquies o esglésies.
- Vall d’Albeç (Valle Albet, 965). Creiem que és molt probable que inclogués la conca alta del riu Llierca o riera de Bolòs i les poblacions de Beget, Salarça i Bolòs. En alguns documents també rep el nom de vall de Beget.
- Vall d’Aguja (Valle Agogia, 871). Petita vall que en aquest any 871 depenia de l’abadia de Sant Aniol; era situada al costat d’una altra vall anomenada valíem Bichilibim, 871). Segurament en aquest dos casos la paraula vall només corresponia a un significat geogràfic.
I encara podríem esmentar d’altres valls, com la vall Canera, la vall de Sadernes o la “Vall Alta”, tot i que no siguin en realitat gaire extenses.
Si col·loquem totes aquestes valls sobre un mapa veurem que envolten, tot formant un semicercle, una zona central que té com a capital Besalú. La ciutat o l’oppidum de Besalú havia d’haver tingut un terme, un territori, tot i que no surti pas documentat a l’alta edat mitjana (malgrat que potser resti reflectit parcialment en la zona d’influència eclesiàstica de la canònica de Sant Miquel i Sant Genis de Besalú). De fet, el riberal del Fluvià, com ja hem vist, havia estat la zona més romanitzada; en aquesta zona el tant per cent de topònims d’origen romà és molt alt. Fixem-nos, en canvi, que topònims com Bas, Bianya o Aguja tenen un origen preromà.
Els castells
Vista de diversos fragments de murs que hi ha al cim del pujol on s’aixecava el castell d’Hostoles.
J. Bolòs
A la comarca de la Garrotxa hi ha molt pocs castells documentats abans de l’any 1000. A Catalunya hom veu clarament una forta diferència entre el nombre de castells que hi ha en una comarca fronterera o que va restar gairebé ben despoblada i el nombre de castells que trobem en una comarca que pràcticament no va ésser mai zona fronterera, ni va haver d’ésser reorganitzada quasi de bell nou. De fet, d’acord amb les concepcions carolíngies, sols hi havia d’haver castells a les marques o fronteres; a l’interior del país només hi podia haver alguns llocs més o menys fortificats que servien com a refugis.
Així doncs, l’existència de castells amb un terme castrense era un fenomen típic del territori fronterer; a la Garrotxa, abans de l’any 1000, en trobem al límit meridional del comtat, de fet ja fora del seu territori estricte: el castell de Finestres i potser el de Colltort. Pel que fa al de Colltort, l’any 1020, se’ns paria d’un castell amb la seva castellania; el mateix s’esdevenia amb els castells d’Hostoles o Puigalder, tots els quals, malgrat que depenien del comte de Besalú, de fet eren al comtat de Girona.
A més d’aquests castells situats a la frontera entre els territoris de Girona i de Besalú (i que per tant, lògicament, havien d’ésser d’una època posterior al govern de Radulf), també hi podia haver d’altres castells, veritablement besaluencs, de defensa i de refugi, amb relació a les zones limítrofes o potser també a algunes contrades. Malgrat tot el que hem dit, és difícil d’acceptar que en tot el comtat, l’any 850 o el 950, per exemple, no hi hagués cap fortificació, tal com s’esdevenia gairebé a tot arreu. Si repassem la documentació d’aquesta època anterior a la feudalització trobarem tres notícies de castells, a part els citats més amunt; el castell o oppidum de Besalú, el castell de Gurn i el castell d’“Alió”. El de Gurn, d’acord amb el document, devia ésser situat a les muntanyes que tanquen la vall d’en Bas per ponent, segurament al Puigsacalm; el tercer és de localització més incerta. Cal pensar, però, que era vers Ribelles.
Restes del castell de Rocabruna, un dels castells que, com d’altres, en els moments inicials anà lligat a una família de senyors.
J. Bolòs
A més d’aquests tres, és probable que, encara que no surtin en els documents, n’hi hagués alguns altres. És estrictament possible, per exemple, que al cim del Bestracà hi hagués hagut un antic castell; també pot ésser que n’hi hagués un a les penyes de Beuda, sota la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Així mateix, movent-nos en un pla purament hipotètic, podem suposar que també n’hi podia haver hagut a Rocabruna, a Toralles, al Castellar, etc. Seria però erroni que hom considerés aquestes propostes com a afirmacions: són simples hipòtesis de treball que fem, basant-nos en els castells documentats després de l’any 1000, en llur situació i en llur localització a les valls principals. Creiem, potser agosaradament, que la gent de la vall d’en Bas podia tenir un refugi al castell de Gurn, la de la vall de Bianya es podia refugiar al Castellar, la de la zona d’Oix i d’Hortmoier al cim del Bestracà, la de la vall de Santa Pau a Finestres, etc. Som ben conscients, però, que en una terra abrupta, trencada i esquerpa, plena de coves, cingles i balmes com és la major part de la Garrotxa, no havia d’ésser pas gaire difícil, per a la gent del país, trobar un refugi o un amagatall natural.
D’altra banda, encara resten molts aspectes poc estudiats d’aquesta època prefeudal. Per exemple, ion vivien les famílies d’Adalbert, de Mir, d’Ermegild, Guíguila i Trasuad, capitosts de la revolta de l’any 957? Molt possiblement, encara no vivien en castells. Tot i tenir probablement la jurisdicció, el comte, com és lògic, no els hauria pas deixat bastir un castell privat. Més aviat devien viure en cases fortes o torres, que sobresortien clarament per damunt de les altres cases pageses, com, per exemple, encara que siguin d’altres comarques, la Vilajoana d’Avià (Berguedà) o bé la Torre del Llor de Sant Boi (Baix Llobregat). Segurament els senyors de Sales, en una època inicial, el segle X, només tenien una o diverses cases fortes o sales.
Replans de Falgars, propers al castell de Castelló, damunt la Vall d’en Bas. A la punta de la franja de cingles s’erigia el castell, una de les principals fortificacions dels vescomtes de Besalú o de Bas.
J. Bolòs
Després de l’any 1000, en canvi, els nobles començaren a construir castells, ja no com a indrets de refugi de la població, ans com a lloc on s’estaven els nous senyors i des d’on podien demostrar el poder que tenien, davant els pagesos, davant els senyors veïns i fins i tot davant els mateixos comtes. Segurament en aquesta època foren fets —en algun cas potser refets— la major part dels castells que s’han conservat i que es coneixen en aquesta comarca. Molt probablement, en un moment inicial, el castell del Cos anà lligat a una família de senyors; el mateix s’esdevingué amb Montpalau, Montros i també, malgrat tot, amb Beuda, Sales, potser amb Castelló de Bas, Rocabruna, Castellfollit de la Roca, Santa Pau, etc. Tot i que el castell de Finestres va continuar tenint importància en aquesta nova època —almenys mentre existí el comtat autònom de Besalú—, en realitat, a la vall del Santa Pau, veiem clarament la diferència entre el castell d’abans de l’any 1000, encimbellat a la muntanya, i el castell feudal —potser ja una mica tardà— bastit al cim d’un turó del pla. Tot i que sembla que tots dos van acabar depenent de la mateixa família, de fet, a la baixa edat mitjana, el que va tenir importància —i el que encara es conserva— fou el castell de la plana.
D’altra banda, mentre que fins al segle XI gairebé sembla com si la vall del Fluvià hagués estat lliure de castells (potser la ciutat emmurallada de Besalú tenia la funció d’oppidum protector de tota la contrada), després de l’any 1000 trobem que nombrosos castells s’estenen a banda i banda del riberal del riu Fluvià: Dosquers, Beuda i el Cos a la riba esquerra, i Montpalau i el Montros a la riba dreta.
A mesura que hom entra dins la baixa edat mitjana, s’adona cada vegada més que gairebé tota aquesta comarca de la Garrotxa resta com més va més repartida entre uns quants senyors feudals que posseïen la major part dels castells: aquests magnats eren els vescomtes de Bas, els senyors de Sales, de Santa Pau, d’Hostoles, de Llers, etc. Tanmateix, en aquesta època, alguns territoris encara restaven en mans dels antics monestirs immunes; al terme de Mieres, on sembla que no hi havia cap castell, gairebé totes les terres i totes les explotacions agrícoles pageses eren del proper monestir de Sant Pere de Banyoles.
Per acabar, resumint, podem dir que a la Garrotxa, de fet, no s’esdevingué res gaire diferent del que hauríem trobat a la major part dels països de l’Europa occidental. Segons J.P. Poly, a Provença, l’any 950, només hi havia una dotzena de castells, gairebé tots públics, cap a l’any 1000 ja n’hi havia unes quantes desenes i l’any 1030 se n’havien construït ja un centenar, tots privats; al comtat de Besalú, mentrestant, abans de l’any 1000, només hi havia uns quants castells-oppiria, record del passat, i algun castell fronterer —tot plegat poc més de mitja dotzena—, després de la feudalització, als segles XI i XII, hi ha almenys dues dotzenes de fortificacions, també totes privades —llevat de la de Besalú—, i encara un nombre igual o més gran de cases fortes.
Les torres i les guàrdies
Francesc Monsalvatje, en el volum X de les Noticias históricas, dedicat a fer una geografia històrica del comtat de Besalú, inclou un recull força exhaustiu dels monestirs, les esglésies, els pobles i llocs, i també dels castells i les torres del país estudiat. Després d’esmentar els castells, cita la turrem de Castellar, documentada l’any 1020, i la turrem Lardariam, esmentada en un text de l’any 1075.
Aquesta “torre Llardera” sembla que era situada a tocar de l’extrem nord-occidental de la població, prop del portal anomenat el vescomte. Al voltant de la capital del comtat, a més d’aquesta torre, sembla que, segons els documents, al segle XI també hi havia d’altres guàrdies: l’any 1027, és mencionada una Guardia, com a afrontació d’un alou cedit pel comte, i el 1075, vers Capellada, també trobem esmentades unes fixas de Gordiola; evidentment, alguns d’aquests noms podien correspondre al mateix edifici.
La que Monsalvatje anomena la “torre de Castellar” fou llegada l’any 1020, en el testament, pel comte Bernat Tallaferro de Besalú. La localització d’aquesta torre planteja, però, nombrosos problemes. El mateix historiador, en transcriure el document al volum I. publica Turrem et Castellar, com si fossin dos edificis diferents. D’altra banda, en la relació de béns del testament, aquests noms figuren després del castell de la Guàrdia al Ripollès i abans del castell de la Portella al Berguedà. Per tant, és força dubtosa una possible relació d’aquesta torre amb Castellar de la Muntanya i, potser, amb la via que devia seguir la vall de Carrera.
A més d’aquestes torres de guaita o guardes, encara hi devia haver d’altres construccions amb una funció semblant. En la toponímia sovint ha estat reflectida l’existència d’antigues torres, torrelles, guàrdies, etc. Segons notícia de Francesc Caula, a Sant Joan les Fonts el torrent de Cal Sordet l’any 1313 s’anomenava “ribera de Gordionella”, i l’any 1332 hom parla d’unes cases de “Bellaguarda” a la costa de Molera de la mateixa parròquia. A més a més, podem fer esment de la Torre del Bac, la Torre de la vall de Bianya, Toralles, el puig de la Gorda de Sant Privat d’en Bas, la Bellagorda a la vall dels Arcs, la Gòrdia de la Miana, i tants d’altres topònims que, en força casos, potser reflecteixen construccions d’època romànica. Amb tot, malgrat que potser cal relacionar alguns d’aquests topònims amb construccions més modernes, potser és encara més important d’adonar-nos que moltes de les torres esmentades no feien pas la funció de llocs de vigilància, de guaita, ans eren llocs de residència senyorial, forces, estacions o cases fortes.
Les cases fortes, sales, estacions o forces
Al costat de l’església de Sant Pere Espuig, al cim del mateix pujol, hi ha una casa anomenada la Sala; al darrere de l’església de Puigpardines, al vessant de la muntanya, hi ha les ruïnes d’una casa forta; al cim d’un turonet proper a l’església de Sacot, hi ha una casa forta, que devia dependre dels senyors del castell de Santa Pau, que fa 15,30 metres per 12,30 metres, molt deteriorada, que era l’antic mas Batlle; i com aquests podríem fer esment de nombrosos altres exemples que potser pertanyen a èpoques diverses, però responen a una funció semblant.
De fet, ja hem dit més amunt que, abans de l’any 1000, hi havia d’haver cases fortes en relació amb els grans propietaris de la terra i fins i tot de la jurisdicció; aquests edificis actualment són anomenats sovint casa forta o domus, tot i que aleshores més aviat rebien els noms de torre, vil·la, cort, estació, sala, palau, etc. D’aquest tipus de construccions en sabem, però, ben poca cosa.
S’han conservat, en canvi, molt més les cases fortes de després d’aquesta data. Quant a les parròquies, la documentació o més sovint la toponímia parlen de l’existència d’una força o bé d’un stadium (estadi?) o estació, de sales o de torres, d’una masó o mansionem. Cal tenir present que amb la feudalització i la disgregació del dret banal que s’esdevingué al segle XI, mentre alguns dels antics terratinents s’apoderaven del ban i es feien bastir castells, a l’ensems o una mica més tard, al segle XII, es produí l’aparició de nombrosos cavallers, batlles i veguers, representants o bé relacionats amb aquests senyors del territori. Aquests cavallers (els milites dels documents, que ja estudiarem més endavant o d’altres representants d’aquells qui tenien la potestat, força nombrosos especialment a les senyories laiques, degueren ésser els constructors principals d’aquest tipus d’edificis, que no eren pas castells fortificats, però que tampoc no eren pas cases de pagès; aquestes cal suposar, d’acord amb els estudis arqueològics fets fins ara, que en aquest moment devien ésser molt més modestes o miserables (de fet, segurament no fou fins després de la crisi de la baixa edat mitjana que un nombre important de pagesos s’enriquiren i pogueren construir cases amb diversos nivells i amb pedra treballada, les quals abans sols eren a l’abast dels més pròxims al senyor banal).
Les “estades” —nom molt car als historiadors de l’escola olotina, encara que el 1285 trobem en un document stadi— o estacions podien ésser el centre d’una cavalleria o també del que s’anomena, a les zones de frontera, una quadra; en alguns casos, només eren l’habitatge on vivia l’administrador del senyor en una contrada determinada, molt probablement un pagès ric. Un dels historiadors de la Garrotxa que intentà de conèixer més la qüestió de les cases fortes en aquesta comarca fou Francesc Caula, en interessar-se especialment per la força de Juvinyà, situada al terme de Sant Joan les Fonts. Aquesta estació o “estada”, com ell l’anomena, que és formada per una sala de planta rectangular i, més enllà, per una torre, va pertànyer a la família Fonts. En casar-se, a la primera meitat del segle XII, Urraca de Fonts amb Guillem de Juvinyà (o Juïnyà), aquest edifici començà a anomenar-se tal com ara el coneixem, Juvinyà. Els Juvinyà, que després també s’emparentaren amb els Bóixols, sembla que eren cavallers i que, al segle XIV, actuaven com a batlles del priorat de Sant Joan les Fonts.
El mateix Francesc Caula també esmenta un “stadium de Sancto Petro de Podio de Biania” (Sant Pere Espuig, 1094), una “stationem de Colello” (1076), a Sant Martí del Clot, a la vall de Bianya, un stadium de Montros (1270), una “forcia de Stagneolo” (1272), a Sant Esteve d’en Bas, etc. Hi podem afegir la mansionem (la Masó) que tenien, d’ençà del segle XII, els batlles de les Preses pel monestir de Sant Benet de Bages. També podem incloure, amb relació a aquest tipus de construccions, per exemple, la Torre de la vall del Bac o bé l’anomenat Castell de Segueró
El castell o casa forta del Coll, situat damunt uns camps a pocs centenars de metres de l’església.
J. Bolòs
Un document tardà però molt interessant, de l’any 1328, esmenta les cases fortificades que hi havia al vescomtat de Bas: el Mallol, Sant Esteve d’en Bas, Ridaura, Puigpardines, les Preses, Verntallat, Balbs, la Masó de les Preses i el Coll i també, ja fora del nucli del vescomtat, la de les Fonts, que devia correspondre al suara esmentat mas Juvinyà.
De fet, caldria un estudi detallat de cada un d’aquests edificis, ja que de vegades el límit entre castell, casa fortificada o casa de pagès encara no és prou clar. Això no obstant hem intentat, a l’apartat dedicat a l’arquitectura civil i militar i a l’arqueologia, d’apropar-nos una mica a les característiques d’aquestes cases fortes, fet que ens ha permès d’establir tres grans tipus: les forces (com la de Puigpardines o la del Coll), les sales (com la de Juvinyà a Sant Joan les Fonts) i les cases torre (com la Masó de les Preses o la part més primitiva de l’edifici anomenat el Castell de Segueró).