De formació autodidàctica i amb un gran coneixement de la literatura oral popular i del costumari castellonenc, començà a escriure en castellà a la Hoja Literaria de Las Provincias. Continuà publicant narracions en valencià a la premsa local, al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i al diari Libertad.

De família de mossàrabs, fou canonge de la seu de València i el 1250 prengué l’hàbit de l’orde de la Mercè. El 1253 s’encarregà de l’educació de l’infant Sanç i en ser aquest nomenat arquebisbe de Toledo (1267) sembla que l’acompanyà i l’assistí fins el 1276.

Fou professor de dibuix i cal·lígraf. Sota el pseudònim de Lluís Puigdalt, pels seus coneixements de la llengua francesa i per la relació que tenia amb el grup de Frederic Soler, hi col·laborà a Les modes (1866), adaptació en vers de La famille Benoiton de Victorien Sardou, intent poc reeixit d’aproximació al drama realista francès.

Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.

Els seus primers poemes tenen un marcat caràcter simbolista: Bliznec v tucakh (‘Bessó als núvols’, 1914), Poverkh bar'erov (‘Sobre les barreres’, 1917), Sestra moja zizn (‘Ma germana, la vida’, 1922).

Estudià filosofia i lletres i medicina, i fou metge de la seva vila natal.

Es formà al seminari d’Oriola, d’on sortí per estudiar filosofia a Madrid i dret a València. D’ideologia liberal, durant alguns anys exercí l’advocacia per, després, tornar a Oriola, on alternà la feina de procurador judicial amb el conreu de la literatura i l’edició del diari El Segura.