Rosa Alcoy i Pedrós

Professora d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Barcelona

Roger Alier

Professor titular d’Història de la Música de la Universitat de Barcelona

Lluïsa Amenós

Llicenciada en Història de l’Art

El Modernisme és el moviment que més força ha tingut en l’art català modern. Cap altra tendència ha estat tan carismàtica i amb un pes tan gran, fins i tot a nivell popular, i evidentment no és tan sols un moviment de les arts plàstiques sinó que afecta tot el conjunt de la cultura catalana. Fins a l’adveniment del Modernisme l’art català modern –a l’època medieval sí que ho havia fet i més tard potser només ho farien els escultors neoclàssics Campeny i Solà– gairebé mai no havia assolit un nivell veritablement comparable als principals focus artístics de l’art occidental.

J. Tersol: Programa de mà del Teatre Català. Romea (1907). Barcelona, Unitat Gràfica-Biblioteca de Catalunya.

F.F.

Els elements en joc

El Palau de la Música Catalana, de Lluís Domènech i Montaner, seu de l’assemblea de representants de Catalunya, en el marc del moviment de Solidaritat Catalana. La Actualidad, núm. 101. Barcelona, 3 de juliol de 1908.

BC

Francesc Sardà i Ladico (1877-1912); Socis del Cercle del Liceu a la Peixera (1907). Carbó. Barcelona, Cercle del Liceu.

R.M.

Auguste Rodin (1840-1917): Monument a Honoré de Balzac (1893), no instal·lat en bronze a París fins al 1939.

F.F.

La societat occidental de final del segle XIX

Claude Monet (1840-1926): Porte d’Aval (cap al 1886). Oli. Museu de l’Abadia de Montserrat (donació Xavier Busquets).

F.F.

El propòsit d’aquest text és traçar un esbós, necessàriament esquemàtic, del que es va esdevenir en el panorama artístic espanyol durant els mateixos anys en què el Modernisme s’estava desenvolupant a Catalunya. És a dir, en l’arc cronològic delimitat entre el 1880 i el 1915, dates convencionalment admeses com a principi i final d’aquest moviment cultural.