El temps del modernisme

Els elements en joc

Primer element. Ens hem de preguntar pel temps del Modernisme, però també pel temps dels modernistes. Això aquival a voler entendre, alhora, un període històric i la forma com va ser comprès i viscut per alguns dels seus protagonistes, en aquest cas el grup format per intel·lectuals, professionals i artistes que vivien i treballaven a Catalunya.

Segon element. El Modernisme representa la denominació catalana d’un corrent cultural que amb diferents noms es produí a moltes bandes d’Europa cap a la darreria del segle XX. S’identifica amb l’esplendor del món urbà i de la seva burgesia, dominadora de tot i de tothom; però era, al mateix temps, un toc d’alerta sobre les formes corruptes i el carreró sense sortida en què semblava que s’havia anat situant aquesta hegemonia a la darreria del vuit-cents.

Tercer element. Com tot corrent cultural vigent, es tracta d’una qüestió d’elits. La seva particularitat es correspon a unes elits fins a un cert punt noves: se sentien elits per la seva pràctica específica, però, alhora, perquè sabien i podien donar un toc d’alerta als seus conciutadans sobre les desorientacions col·lectives i les seves derivacions. Però, al mateix temps, elits noves per la seva total dependència de les lleis del mercat que establia la burgesia, el medi urbà i el món progressivament interconnectat en el qual es movien. Sense aquest espai-mercat i uns mitjans adequats per fer-ho (premsa, fotografia, cinema, poc després ràdio, etc.), la seva intervenció pública hauria estat impensable.

Quart element. Aquest món i aquestes pràctiques culturals, a les acaballes del segle XIX mostraven una inquietud, una inseguretat i una desorientació generals, pròpies dels períodes en els quals s’endevinen canvis sense acabar de comprendre quin serà el seu abast. El temps del Modernisme l’hem identificat amb un moment crític en què es fa evident la irrupció de la modernitat: el deteriorament ràpid de les formes de vida tradicionals i l’aparició d’un món per al qual les velles convencions i els vells mecanismes institucionals i polítics ja no eren vàlids.

Cinquè element. Cada espai cultural va viure aquest xoc amb particularitats pròpies, dependents en gran mesura dels elements de tradició i les inquietuds de present-futur que configuraven la seva particular cultura política. En tractar-se d’un corrent intel·lectual, protagonitzat per gent que per naturalesa havia d’estar al corrent del que es pensava, es feia i es deia arreu d’Europa, les simpaties van ser totals. Però el sentit final el va donar el contrast de la pràctica cultural amb els problemes concrets dels espais particulars.

Sisè element. Concretament a Catalunya (espai de la perifèria mediterrània, no ho oblidem), el temps finisecular del Modernisme s’ha de combinar amb el temps dels modernistes: uns intel·lectuals, professionals i artistes que s’enfronten amb la primera constatació traumàtica de la modernització urbana catalana, trenquen amb la generació anterior determinada encara pels conflictes del Sexenni Democràtic (la d’Almirall, per entendre’ns) i avancen una nova necessitat de definir la cultura política de la Catalunya «moderna». D’aquesta nova necessitat de definir sorgirà també una nova necessitat d’intervenir, d’institucionalitzar, de dirigir: és la necessitat que triomfarà definitivament amb el Noucentisme.

Setè element. Els genis podem considerar-los quasi intemporals i fins i tot podem considerar el comú de la producció artística com a emanació exclusiva de la voluntat creadora del seu autor. Però com a moviment cultural de conjunt, el Modernisme es correspon d’una manera precisa a aquest primer moment de reconeixement de la crisi irreversible del món tradicional i de la irrupció inconcreta de la modernitat. Com mai ha ocorregut ni tornarà a succeir en el futur, el moment modernista (i la seva continuació natural noucentista) és el moment de l’intel·lectual per excel·lència.

Resumint. On s’entrecreuen el temps dels modernistes i el del seu esclat creatiu generacional i de moviment? Els principals definidors modernistes neixen a la dècada dels anys seixanta-setanta (època de radical confrontració doctrinal vuitcentista) i desenvoluparan la seva etapa de formació durant la Restauració, anys de definitiva consolidació política del sistema liberal parlamentari, d’institucionalització de l’espai públic i de corporativització professional. A començament dels anys vuitanta, però, res sembla suficient per contenir l’ascens de les masses (de la «multitud», com també se les va denominar), el sistema econòmic ha donat símptomes inequívocs de feblesa i l’augment imparable de la informació dóna la sensació d’una inabastable i angoixant complexitat. Si els anys vuitanta són crítics i de desil·lusió, a la dècada final de segle tot plegat es torna inquietud, que s’allargarà els primers anys del segle XX, tot constituint el temps modernista dels modernistes.

L’espai de la intranquil·litat

Aquest espai és indutablement el món urbà. A tot el continent, les ciutats van créixer molt des de la segona meitat del segle XIX i algunes ho van fer d’una manera espectacular, consolidant centres urbans elegants i extenses barriades obreres perifèriques, l’espai crispat de la moderna segregació social, del conflicte que s’endevina com el gran tema del segle que s’acosta.

Barcelona es troba en el grup de les ciutats europees que, a excepció feta de les grans capitats continentals, va créixer d’una manera més ràpida. Si considerem el conjunt del Pla, l’espai de la futura expansió urbana, el 1860 tenia 189 948 habitants (el 12 % del total de la població catalana); el 1900 eren 533 000 (el 27 % del total) i el 1930, 1 000 000. Gairebé el 90% del creixement demogràfic català de la segona meitat del vuit-cents es concentra en aquesta àrea barcelonina, que dibuixa de forma definitiva aquesta situació macrocefàlica que caracteritzarà la realitat catalana posterior.

Com havia succeït anteriorment en el cas de Viena i ho faria més tard Berlín, el 1897 Barcelona unificà la majoria dels pobles del Pla en un mateix municipi. Les complexitats que comportà l’annexió es compensaren en l’imaginari de les oligarquies locals per la voluntat cosmopolita i pel nou món de guanys que obre tota expansió urbana ràpida.

Les estratègies s’havien anat perfilant molt abans, en una perfecta comunió entre les elits econòmiques, el personal polític i les elits culturals de la ciutat. Des del 1877 els programes eren ben explícits: Barcelona havia de créixer com a metròpoli mediterrània: els intel·lectuals positivistes de mitjan anys setanta no dubtaren a somniar, preveient la imminència d’una Barcelona segona capital llatina del món (després de París, és clar).

Però el món econòmic concretà més. Des del començament, el projecte s’havia demostrat entusiasta de la construcció del Canal de Suez. La insistència creixia després de la inauguració (el 1869), avisant el govern (a través d’un dels seus representants a Madrid, com Víctor Balaguer) que s’havia de legislar per afavorir el comerç filipí a través de Barcelona: per la seva nova situació estratègica, però també perquè la ciutat era centre d’un hinterland que podia mantenir actiu aquest comerç.

El 1877 es concretà molt més. L’Ajuntament posà en marxa una comissió de «Fiestas y Exposiciones» (que presidí el liberal Rius i Taulet) que, a part de preveure ja la realització d’una gran exposició que donés a conèixer els grans avenços de la ciutat, convocà un premi sota el lema «Barcelona, el seu passat, present i pervindre». El guanyaren dos historiadors positivistes: el primer premi, Antoni de Bofarull, i el segon, Salvador Sanpere i Miquel. Tot i que el segon és un treball escrit en català, molt més minuciós, extens i crític, el primer premi se’l va endur un treball de seixanta-cinc pàgines, escrit en castellà, i tot fa pensar que de forma bastant ràpida; tot amb tot, fa l’efecte d’un treball molt «polític», on es volen sintetitzar aspiracions dels sectors econòmics, de la política local, de les corporacions ciutadanes i dels sectors intel·lectuals.

El subtítol del treball de Bofarull al·ludia a una llarga tradició local del gènere: Barcelona, Au Fènix de la regeneració de Catalunya (cap dels historiadors perdé aquesta dimensió catalana, encara que Sanpere en féu més una bandera). Les conclusions d’aquest curt assaig guanyador contenien tot un projecte de present-futur, amb una precisió poc habitual en el treball positivista dels historiadors. Antoni de Bofarull, que aprofitava l’avinentesa per reclamar per als intel·lectuals i professionals locals un lloc en la direcció dels afers públics, entenia el futur de la ciutat lligat a tres estratègies: la primera, centrada en el seu creixement demogràfic, incloent, vint anys abans de fer-se efectiva, la imprescindible agregació dels pobles del Pla; la segona, centrada en el foment del creixement del port, amb l’objectiu de canalitzar els negocis espanyols amb Orient i desbancar l’hegemonia mediterrània de Marsella; la tercera, buscant d’enfortir i fer més dinàmiques les relacions de Barcelona amb París, començant pel traçat d’una línia fèrria regular i directa amb aquesta capital. Es tractava de tot un programa que la ciutat emprendria de forma sistemàtica i que tindria una vigència més que secular.

El mateix 1877 havia estat aprovada una nova Llei Municipal en la qual es donava als Ajuntaments, entre d’altres, més atribucions en matèria urbanística, de serveis, infraestructures, etc. El 1877, finalment, en un moment inicial d’auge econòmic (el conegut com de la «Febre d’Or»), es posava en marxa tímidament i amb tots els controls polítics i repressius possibles el món politicoelectoral de la Restauració, amb tot el que això significava d’increment del pols informatiu, associatiu i públic de la ciutat.

És el moment del gran creixement barceloní, de la consolidació de l’Eixample culminant la urbanització de l’eix que assenyala el passeig de Gràcia i emprenent la urbanització sistemàtica de la zona dreta, fins al passeig de Sant Joan, que ara es condicionà i es buscà de connectar amb l’anterior zona de «mala nota» que era la sortida nord de la Ciutadella. La vella fortalesa repressora dels Borbons, entregada a la ciutat el 1869, era un gran espai a urbanitzar i integrar a la ciutat. Des d’aquell moment i fins als primers anys del nou-cents, l’èxode burgès que abandonà la Ciutat Vella i s’instal·là en aquesta dreta de l’Eixample esdevingué el primer gran moviment poblacional modern, d’una no menys «moderna» càrrega segregadora social.

En el concret (no així en les intencions de fons, com hem vist), el projecte de realitzar una Exposició Universal fou del 1885: un moment de desconcert inicial de la recessió econòmica finisecular, amb la fil·loxera a les portes del Barcelonès, amb la constatació que la política econòmica governamental persistia en la seva orientació lliurecanvista (nous tractats bilaterals i renovació del modus vivendi amb Anglaterra i França); i en un moment de desconcert polític general, quan la mort del jove monarca féu trontollar pel fonament la cúpula del «sistema canovista». El primer projecte de l’Exposició, fallit, el recollí el 1887 l’Ajuntament que presidia Rius i Taulet, fent avinent com el certamen s’entenia com un estímul per a la burgesia interior mateixa i com una forma de contrarrestar la situació general desfavorable: en definitiva, com un veritable aparador per als inversors. El Comitè de l’Exposició fou presidit per Manuel Girona, un dels grans financers d’aquesta moderna expansió urbana.

Una bona part de la intel·lectualitat local (dirigida per Valentí Almirall) no va entendre aquest sentit regeneracionista de la convocatòria i va criticar amb duresa l’Exposició, des de la vertiginosa fase de construcció fins a la seva obertura, desenvolupament i clausura. És possible que haguem de considerar aquesta reacció intel·lectual com el primer acte d’aquella inquietud nova que generà la ciutat finisecular, un element de frustració per veure com s’allunya la seva capacitat d’influència, com se’ls subordinà i despersonalitzà en un món sotmès a les lleis fèrries de l’especulació, del guany desmesurat, del mercat. És en funció d’això que la intel·lectualitat podia començar a criticar i menysprear la forma de viure i pensar (i consumir) d’una burgesia prepotent però decadent, tradicional, carrinclona, provinciana, en definitiva, i com es diria quasi un segle després, hortera.

De forma realment ràpida s’estava consumant la desaparició de la ciutat tradicional; l’escenari començava a canviar dia a dia: des de l’obertura de noves vies i la urbanització d’espais fins a la millora dels accessos a la ciutat; la realització de grans obres d’infraestructura; la modernització dels mercats; l’impuls extraordinari dels transports urbans (sobretot tramvies) i exteriors (el 1881 s’enderrocà la muralla de Mar i s’inicià la remodelació moderna del port), elements essencials per començar a articular la imminent ciutat annexionada; la posta a punt de la xarxa d’enllumenat elèctric i del gas; el condicionament i ornament (i monumentalística) dels edificis singulars i de bona part de la ciutat; la millora de la higiene de la ciutat burgesa (tot i que el pla avançat de clavegueram de Pere Garcia Faria fracassà en el seu primer intent del 1890) o l’increment i modernització de la capacitat hotelera urbana; tot plegat representava la consolidació d’una ciutat nova, d’un aire cosmopolita que no havia tingut fins aleshores.

Josep Maria de Sagarra recordaria molt més tard com l’Exposició del 1888 havia representat «una forta alenada cosmopolita que despertà els bons barcelonins» (en referència a la burgesia, sempre molt moderada, tant pel que fa a la seva grandària com a la seva moralitat pública).

L’espai urbà d’inquietud moderna no era, però, només burgès. L’espectacular creixement barceloní es realitzà gràcies a la immigració que encara provenia, essencialment, del mateix camp català i de les zones limítrofes del Principat, com el nord de Castelló o la Franja de Ponent i de les Balears. Sense aquesta immigració, la població urbana hauria retrocedit. Es tractava d’una immigració treta dels seus àmbits originaris per la crisi agrícola finisecular, especialment pel terrible impacte que anava produint la fil·loxera (el 1878 havia entrat a l’Alt Empordà i el 1900 acabaria d’infectar tots els ceps catalans). Cap a Barcelona i la seva àrea d’influència, els atreia la indústria, però, sobretot, la feina que originava el gran creixement urbanístic i tot el que l’envoltava. Aquest complex sector, molt més important que l’estrictament industrial, el 1900 ocupava el 25 % de la població activa local.

Els nouvinguts es van instal·lar a la Barceloneta (la Maquinista Terrestre i Marítima i Nuevo Vulcano), al Poble Sec, a Sants-Hostafranchs (sobretot després de la instal·lació de La España Industrial, el 1849) o a la Ciutat Vella, progressivament buidada de la població burgesa tradicional. Però, sobretot, es van anar instal·lant als pobles del Pla, a punt de ser annexionats: el Poblenou, Sant Martí de Provençals, el Clot, la Sagrera, el barri de barraques dit de Pequín, del Poblet, del Bogatell, del Camp de l’Arpa, del Taulat o de la Unió. El vell poblet de Sant Martí aviat quedà totalment desdibuixat per l’establiment de la indústria (243 fàbriques el 1888) i de les barriades obreres, en un conjunt que seria batejat com el «Manchester català» (en expressió ben plàstica que sembla que podem atribuir al mateix Francesc Cambó).

A la darreria del segle XIX, la ciutat de Barcelona estava pràcticament encerclada per un vertader cinturó obrer (tot i que pobles com Horta o Sant Andreu de Palomar encara eren fonamentalment agrícoles). Es tractava d’espais marginals, sense quasi urbanitzar i sense serveis ni infraestructures, absolutament insans (al Poblenou, per exemple, es parla dels focus infecciosos que provenen dels estanques de aguas pútridas i del que succeïa quan plovia en zones que eren per sota el nivell del mar); es tractava d’espais sovint formats per barraques, i on les autoritats encara recomanaven, per exemple, no criar bestiar als habitatges per tal d’atenuar els efectes de les epidèmies.

A les portes de l’Exposició, els índexs de mortalitat eren altíssims i la mortalitat extraordinària s’estenia de forma periòdica amb efectes terribles. Es tracta de les grans epidèmies del còlera del 1865 i del 1885 (hi va haver més rebrots menors), de febre groga (1870) i de brots d’altres malalties epidèmiques, com la tuberculosi, el tifus (1886), la verola, la grippe (el 1890 afectà més del 60 % de la població del Poblenou) o les constants pulmonies. En aquestes barriades obreres, la mortalitat es multiplicava per tres si considerem el centre burgès de la ciutat. Aquí, l’esperança mitjana de vida era de 36,5 anys, mentre que a la perifèria baixava fins als 23,5 anys. Sovint, l’extensió de les malalties epidèmiques era tan notable que s’havien de tancar fàbriques.

Les condicions de la vida quotidiana i els règims laborals eren duríssims. I no hi havia indici, en el comportament patronal, en l’evolució del món polític general, en el particular municipal o fins i tot en l’acció de la bene-ficiència eclesiàstica (cada cop més minsa) que fes pensar en la possibilitat de millores pròximes i substancials: tan sols hi havia campanyes benèfiques puntuals, per socórrer els damnificats d’alguna catàstrofe. Les classes treballadores van continuar mantenint l’hàbit de la auto-organització, per solucionar-se problemes de consum, culturals i educatius o fins i tot de lleure davant la radical segregació i desemparament a què els sotmetia el món burgès. No obstant això, les xacres de la mendicitat, de l’alcoholisme, la prostitució, l’analfabetisme (amb índexs pròxims al 70 %) o del simple pillatge continuaven sent els grans temes contra els quals havien de lluitar, fins i tot, els obrers més conscients. En el text dedicat a analitzar la «vida de Manolo contada per ell mateix», Josep Pla recordaria com «en aquella època, els pobres de Barcelona passaven per les cases a captar a l’hora de dinar...».

El temps del conflicte

L’espai urbà de la intranquil·litat era més que evident. Només calia rebre la informació que, arreu, hom considerava que el conflicte social era el gran tema a debatre i intentar solucionar. Només calia constatar fins a quin punt, a Espanya, mancaven els instruments polítics i institucionals per enfrontar-s’hi, fet especialment greu a la Catalunya de la indústria. Només calia que l’obrerisme mateix es manifestés obertament, amb prou violència per espantar el món burgès i fer pensar que podia arribar a fer-lo trontollar.

El 1890, la celebració per primera vegada de la festa del Primer de Maig va espantar pel que significava de capacitat organitzativa obrera i de dimensió política i reivindicativa del seu associacionisme. Un parell d’anys més tard (la primera bomba es col·locà al Foment, el 1892), l’acció directa anarcocomunista va impactar amb tota la força dramàtica de l’acte terrorista, del sacrifici individual (d’una enorme càrrega heroica romàntica) i dels seus efectes sanguinaris, tot fent pensar en conseqüències apocalíptiques per a l’evolució «buida» i sense sentit de la «civilització burgesa».

En tota aquesta mise-en-scène de decadència i crisi finisecular que tant va afectar el sector intel·lectual-professional, la seva evolució vital (recordem el gir que provocà en la vida de Joan Maragall la famosa bomba del Liceu del 1893), la seva producció i la seva presa de partit, la gran política hi va tenir un paper molt important, tant directament com indirecta. Per tot Europa, però al món mediterrani d’una manera obsessiva, la intel·lectualitat va denunciar les mancances del parlamentarisme liberal clàssic, la seva dificultat per democratitzar-se i les seqüeles de tot plegat: la corrupció, el tancament oligàrquic i la prostitució dels grans ideals. A Catalunya, a aquest fenomen general se sumava la tradicional denúncia d’un poder exercit lluny i d’esquenes a la realitat local, al qual era molt fàcil de carregar-li totes les deficiències. Tot amb tot, malgrat les crítiques ferotges, malgrat el rebuig anarquitzant en què es refugiaren molts intel·lectuals (en casos individuals el compromís va ser molt fort i sincer), el període fou de consolidació liberal i de forta empenta institucionalitzadora: així doncs, presentava un fons contrari a les proclames inhibidores i als pronunciaments forts que a vegades féu la intel·lectualitat.

Explosió de la bomba del Liceu. Xilografia en colors a la portada del suplement il·lustrat de Le Petit Journal, núm. 157, 25 de novembre de 1893. Barcelona, Cercle del Liceu.

R.M.

A l’espai barceloní, la política de la Restauració patia d’un vici d’origen, d’una espècie de malformació que li restava eficàcia a l’hora d’enfrontar-se amb els problemes d’una societat dinàmica: durant anys, els burgesos locals van viure de la força repressora del règim, del control repressiu que exercia i de la manca d’alternatives que deixava a les opcions polítiques que no es volien integrar. No obstant això, la reivindicació (molesta per a Cánovas del Castillo) d’una personalitat i tracte propis per al conservadorisme barceloní i de la necessitat d’una política «especial» adequada a Catalunya, ja fos econòmica (proteccionisme) o social (atesa la virulència que hi havia tingut la «Gloriosa Revolució» del 1868), va fer que la cohesió dels grups polítics locals fos molt particular.

El Partit Conservador integrava, de forma natural, bona part de l’oligarquia econòmica urbana i prestigiosos professionals, com ara l’advocat M. Durant i Bas, que de fet era el seu líder, i comptava amb un portaveu afí com era el prestigiós Diario de Barcelona. Però ells mai no s’integraren de ple en el partit i el món conservador, paradoxalment molt fort, tant econòmicament com ideològica, i va tenir una pobra representativitat electoral a la ciutat. Tan sols s’integraren al Partit Conservador a partir del 1883, quan la primera experiència liberal, amb el seu renovat centralisme i oberturisme polític els va espantar. Tot i això, en integrar-se, els líders conservadors tradicionals perderen força i Cánovas va preferir connectar amb polítics cacics locals, com ara Planas i Casals.

Teòricament enfrontada als conservadors hi havia l’altra cúpula de notables del Partit Liberal que dirigia Sagasta. En l’ordre local, aquest partit comptava amb el prestigi notabilíssim del general Martínez Campos, enemic polític declarat de Cánovas i persona afí a molts nuclis industrials i colonials barcelonins. Contràriament al que succeïa a l’Estat, els liberals van predominar en la política barcelonina i es van diferenciar dels de la resta de l’Estat pel seu enfrontament a les polítiques lliurecanvistes del govern i als excessos estatalitzadors i centralitzadors. En nom d’aquest partit, Rius i Taulet va ser alcalde i polític destacat de la ciutat i des del 1881 va tenir fins i tot la força política suficient per atreure’s alguns sectors del republicanisme local més moderat.

Els dos partits del torn oficial es van modernitzar força coincidint amb la celebració de l’Exposició. El certamen va convocar els principals líders polítics espanyols i la política local ho va aprofitar per demanar una consideració especial, el reconeixement que Barcelona no era una capital de província més. Tot amb tot, el joc polític oficial barceloní era molt migrat i les seves elits no tenien altre remei que assabentar-se a la premsa de grans decisions governamentals i parlamentàries que els afectava directament.

Molts líders polítics estatals que van venir a Barcelona amb motiu del certamen autodenominat internacional van aprofitar aquesta visita per lloar la ciutat, les seves elits i la seva capacitat d’iniciativa, que honorava la «regió» catalana i prestigiava la «nació» espanyola davant la comunitat internacional. Alguns intel·lectuals i professionals, d’entre els que havien estat al costat de la iniciativa barcelonina des del primer moment, enfrontats dia a dia a les burles de la majoria crítica dels seus companys de professió o d’activitat, es queixaren de la ceguesa de la política espanyola.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, al novembre del 1888, es lavamentava dient que «cap dels polítics que han vingut sabia qui érem i què fèiem; ara de cop ens han descobert, com si abans fóssim al centre d’Àfrica o al si mateix de les regions polars. Quins resultats tindrà per a nosaltres tan nou descobriment? S’obrirà per a nostra terra una nova era? Servirà d’alguna cosa el nostre darrer esforç, aquest sacrifici extrem de la nostra indústria aconduïda com aquells guerrers llegendaris des de son llit de mort a vèncer en la batalla? No ho sé, més ho dubto».

Des del començament de la Restauració, s’havia produït una certa modernització política local. En la seva majoria, la classe política s’adscrivia al sector dels professionals liberals (especialment advocats) i dels representants de la vida associativa autòctona, progressivament rica; dels representants directes dels interessos econòmics tan sols els propietaris del sòl urbà mantenien una presència destacada. Però el conjunt de l’oligarquia barcelonina era la que manava, i tant els crítics com els no crítics dins el sistema continuaven entenent la vida política com una cosa de minories, subjecte a tota mena de corrupteles i de manipulacions. Les grans «mobilitzacions» polítiques barcelonines es produïen en defensa d’interessos oligàrquics que no tenien res a veure amb la divisió entre conservadors i liberals. Es tractava de reaccionar davant l’anunci de la reforma de la contribució industrial (1881-82) o de la unificació del dret civil, cosa que posava en perill la pervivència del Dret Civil tradicional català (que, entre d’altres qüestions, regulava la transmissió de la propietat a través de l’herència), en una dura controvèrsia que s’allargà entre el 1880 i el 1889 i que en assolir mitigar la reforma es va considerar que representava una «victòria» per a les oligarquies catalanes (tal era el grau de frustració que es tenia).

En aquest panorama tan poc democratitzat, el primer xoc fort va coincidir amb l’aprovació de les lleis estatals que, com a mínim en el pla teòric, trencaven la quietud tradicional. Entre el 1887 i el 1890 les lleis que permetien la llibertat d’associació i de premsa o que instauraven a Espanya el Sufragi Universal masculí van causar un impacte important. En espais com el barceloní, amb una certa tradició de dinamisme cultural, associatiu, periodístic i, sobretot, de mobilitzacions populars, la liberalització democratitzadora de l’espai públic només podia portar que conflictes, a parer de l’oligarquia local, és clar. L’opinió general, però, era que ni amb aquestes innovacions podia perillar la tradicional «elitització» de la política.

Els sectors polítics més crítics, els republicans, tenien una organització partidista piramidal i elitista (envellida) que diferia poc de la dels partits oficials de torn. Des del 1880-81, tan sols es mobilitzaven mínimament quan pujava al poder central el Partit Conservador i esperaven enduriments substancials en la política governativa, sobretot en les directrius que regien les actituds més o menys permissives dels governadors civils. Sobretot a partir d’aquesta data, el republicanisme moderat (possibilista, seguidor de l’ultramoderat Castelar) s’arribà a enquistar dins el sistema de la Restauració a l’ombra del Partit Liberal i fent servir els mateixos sistemes caciquistes de la política oficial.

Tot i l’existència de petitíssims nuclis republicans insurreccionalistes i de la reconstrucció del federalisme pimargallià aprofitant l’oberturisme legal liberal del 1881, el republicanisme polític era cosa de minories i només sortia a la superfície si deixava clar que no tenia definitivament res a veure amb les anteriors mobilitzacions del Sexenni. El fantasma d’aquest període convuls continuava viu en el món burgès català, que l’identificava amb la revolució i l’aïllament econòmic i polític. És en funció d’aquesta tranquil·litat benpensant que s’havien acceptat de forma unànime la Restauració, les corrupcions polítiques i la subordinació al centralisme.

Però tot plegat va semblar anar-se’n en orris entre el 1892 i el 1893, enmig d’una efervescència política i social creixent, de nombroses denúncies de corrupció electoral i d’una notable febre organitzativa política. Quan aquesta mobilització, que interessava a capes mitjanes i baixes del món urbà, el 1893 va aconseguir un notable èxit electoral a l’àrea barcelonina i es va assolir la unificació política amb el nom d’Unió Republicana, amplis sectors de la burgesia local no van dubtar a pensar que la «revolució» estava novament en marxa i que la seva possibilitat d’enfrontar-s’hi era minsa.

L’èxit republicà va ser passatger, però. El sistema va posar en marxa tots els seus mecanismes defensius i de seguida es va neutralitzar aquella presència estranya; això ho va assolir amb un renovat control governatiu i amb la utilització de tota mena de corrupteles electorals (compra de vots, paperetes marcades, incorporació dels difunts a les llistes electorals, utilització coactiva del personal funcionari municipal, etc.).

La reacció oficial va provocar una nova difusió entre els republicans: la majoria van denunciar els que els havien portat a les urnes, això és, a un terreny on era millor no ficar-se, tot deixant un cop més la política en mans de l’oligarquia. Però les coses ja no foren iguals. La mobilització de les capes baixes de la població urbana, incloent-hi molts sectors obrers, ja era un fet. I el prestigi de diaris com La Publicidad o El Diluvio, com també de premsa satírica com La Campana de Gràcia, feien opinió en tots aquests sectors de la societat tradicionalment marginats de la política. Des de les planes d’aquests portaveus es va consolidar una cultura (de fet es pot parlar d’una veritable contracultura) que girava al voltant dels valors del laïcisme, de l’anticlericalisme i del lliurepensament i que no va parar de radicalitzar-se en els anys crítics de la fi del segle.

Bona part de les tensions van provenir del conflicte social que protagonitzaven els sectors treballadors i l’obrerisme. No es tractava, en el cas català, del pes desestabilitzador de l’organització obrera, de la seva presència en el món sindical o polític. La política repressora de la Restauració, que donava suport a l’acció duríssima del món patronal que feia poquíssimes concessions en el camp dels règims laborals que afectaven els treballadors, va dificultar molt la pervivència de l’obrerisme organitzat.

El 1888 va desaparèixer definitivament l’estructura organitzativa de la I Internacional i només van quedar alguns nuclis organitzats adscrits a les Tres Classes del Vapor: una organització que per aquells anys identificava ja els coneguts com «socialistas templados». La celebració a Barcelona, aquell mateix any, del congrés fundacional de la UGT indicava la persistència de nuclis obrers molt conscients i compromesos però igualment reduïts en nombre, que en cap cas no podien inquietar l’ordre establert. La ja esmentada celebració del Primer de Maig, a partir del 1890, espantà la burgesia pel reflex internacional de l’acte i per la seva càrrega reivindicativa-política; però sense la sensació creixent d’inseguretat amb què s’iniciava aquella dècada finisecular tampoc no haguria tingut majors repercussions. El gruix de l’obrerisme es manifestava en el periodisme, en l’associacionisme cultural i lúdic, en els esforços corporativistes i poca cosa més.

Allò que començà a inquietar els sectors burgesos catalans era menys concret i lligava amb la sensació de crisi que arribava d’Europa i amb la sospita que el món polític espanyol s’aventurava en la democratització política sense els recursos suficients per neutralitzar-ne els efectes i, a més, en una època de clara recessió econòmica (generalització dels aixecaments per l’encariment de la vida, queixes violentes en el món rural pels efectes de la fil·loxera, intranquil·litat creixent en les indústries de la Conca del Ter, etc.). Immediatament –com ha quedat dit– l’inici a Catalunya dels atemtats anarcocomunistes (a partir del 1893) va acabar d’intranquil·litzar aquests individus que veien trontollar els símbols que identificaven la seva societat (poder econòmic, polític, militar i eclesiàstic) sense poder preveure on, quan o com es produiria el següent atemptat. Ni la repressió fortíssima, ni l’aplicació de noves lleis antiterroristes copiades de França, ni les espectaculars arbitrarietats judicials perpetrades en el tristament famós Procés de Montjuïc (1897) semblaven servir de res en aquesta mena de desafiament social.

La intel·lectualitat esquerrana identificada amb el Modernisme es va interessar molt pels efectes de dissolució social que presagiava aquesta crisi; va col·laborar assíduament en publicacions obreres on s’animava a la redempció social a través de l’acció directa (com ara Ciència Social o El Productor)i col·laborà en iniciatives literàries i en representacions teatrals (grup Foc Nou o la posterior Agrupació Avenir) on s’exaltava el mestre Ibsen i el seu teatre de denúncia: les representacions d’El mundo que muere o de L’enemic del poble en són una bona mostra. L’exaltació intel·lectual d’un món nou on predominarien la raó, el lliurepensament o l’amor lliure i d’on serien proscrits el clericalisme, la reacció i els panxacontents, va entusiasmar, sovint de forma passatgera, la intel·lectualitat modernista.

Cronologia 1885-1905

Any	Espanya/Món	Catalunya
1885	Mort d’Alfons XII (inici de la Regència de Maria Cristina d’Habsburg) Darrera gran epidèmia de còlera (a Espanya provoca 120.000 morts) Finalitza a Berlín la Conferència de repartiment colonial d’Àfrica Crisi colonial a les Carolines entre Espanya i Alemanya	El Centre Català lliura a la Corona el Memorial de Greuges (redactat per Valentí Almirall)
1886	La massacre a Chicago en reprimir una manifestació obrera origen de la «Festa 1 Maig» Al port de Nova York s’inaugura l’estàtua «La llibertat il·luminant el món»	A Barcelona es funda la Cambra de Comerç i Navegació Creació del Centre Escolar Catalanista Primer número de la revista anarquista Acràcia Valentí Almirall escriu Lo Catalanisme Jacint Verdaguer escriu Canigó Primera conmemoració de la diada nacional de l’11 de setembre
1887	Les Corts espanyoles aproven la Llei d’Associacions Acord entre potències sobre l’statu quo al Mediterrani Lejzer Ludwik Zamenhof crea l’esperanto	J. Mané i Flaquer escriu El Regionalismo Santiago Ramón y Cajal pren possessió de la càtedra d’Histologia i Patologia de la Universitat de Barcelona Fundació de la Lliga de Catalunya El Dr. Ferran estableix la vacunació contra el tifus
1888	Primera prova del submarí de propulsió elèctrica d’Isaac Peral Apareix al mercat la màquina fotogràfica Kodak Abolició de l’esclavatge a Cuba (Llei Gamazo)	S’inaugura l’Exposició Universal de Barcelona Missatge a la Reina Regent demanant l’autonomia Congrés del PSOE i fundació de la UGT a Barcelona Àngel Guimerà estrena Mar i Cel A Barcelona s’inaugura el monument a Rafael Casanova
1889	Cop contra Pere II i proclamació de la República al Brasil Constitució Meiji al Japó Cecil Rodhes inicia l’explotació minaire de Rhodesia A París, fundació de la Segona Internacional (socialista) A París s’inaugura la torre metàl·lica Eiffel de 300 m. d’alçada L’empresa Bayer fabrica l’aspirina	Campanya de la Lliga de Catalunya en defensa del dret civil català Primer número de la Revista Catalana (director Jaume Collell) Es funda a Barcelona el Foment del Treball Nacional
1890	Les Corts espanyoles aproven la Llei de Sufragi Universal (masculí) Primera commemoració a Espanya de la diada del Primer de Maig Destitució de Bismark a Alemanya L’enginyer Clément Ader assaja el primer vol d’un aeroplà	Fundació a Barcelona del Centre Excursionista de Catalunya Narcís Oller escriu La febre d’or
1891	Lleó XIII publica l’encíclica Rerum Novarum Creació dels Estats Units del Brasil	Fundació de la Unió Catalanista Fundació de l’Orfeó Català L’Acadèmia de Ciències i Arts posa en marxa l’hora oficial Es funda el setmanari políticoliterari La Veu de Catalunya Inici de l’agitació rabassaire (fins al 1896) Inici de l’editorial i impremta de L’Avenç
1892	El liberal Sagasta cap del govern a Espanya Espanya aprova l’aranzel antillà, de signe proteccionista Escàndol políticofinancer del Canal de Panamà a França Als Estats Units es funda la Coca-Cola Company	La primera assemblea de la Unió Catalanista aprova les «Bases de Manresa» Fundació de l’Associació de Propaganda Catalanista Primera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges J. Torras i Bages escriu La Tradició Catalana «Els Segadors», en adaptació de Francesc Alió, himne nacional de Catalunya
1893	Inici de la Guerra de Melilla Fundació de l’Independent Labour Party anglès A Grècia s’acaba la construcció del Canal de Corint Bomba anarquista contra l’hemicicle de l’Assemblea francesa	Fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc Constitució de la coalició electoral Unión Republicana Fundació de la rabassaire Federació d’Obrers Agrícoles Inici a Barcelona dels atemptats anarquistes (bombes contra Martínez Campos i el Liceu) Fi de la restauració de Santa Maria de Ripoll
1894	Inici de la Guerra Russo-Japonesa Pi i Margall llança el «Programa del Partido Federal» Irregular acusació d’espionatge contra el capità d’origen jueu Alfred Dreyfus El president francès Sadi Carnot és assassinat per un anarquista	Constitució de l’Associació Popular Regionalista Enric Prat de la Riba/Pere Muntanyola escriuen Compendi de Doctrina Catalanista Fundació de l’Escola d’Agricultura de la Diputació de Barcelona Ramon Casas pinta el quadre Garrot vil
1895	França agrupa els territoris colonials amb denominació Àfrica Occidental Francesa Inici de la insurrecció independentista a Cuba (J. Martí; Grito de Baire) Fundació del Partit Nacionalista Basc A París, els germans Lumière presenten la primera pel·lícula Primera edició de la Biennal de Venezia	S’inaugura a Barcelona la Biblioteca Arús Àngel Guimerà escriu La llengua catalana (discurs presidencial a l’Ateneu Barcelonès) Primer regidor socialista, a Mataró
1896	Inici de la insurrecció independentista a les Filipines (J. Rizal) Primera experiència de telegrafia sense fils (Giuglielmo Marconi) A Atenes, primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna S’instauren els premis Alfred Nobel Inici de la fabricació en cadena Model T Ford (Detroit) Llei espanyola de repressió de l’anarquisme	Primer número de la revista socialista mataronina La República Social Atemptat contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous Primer número de la Revista de Catalunya
1897	Reconeixement espanyol de l’autonomia de Cuba Assassinat del cap de govern Cánovas del Castillo Primer Congrés Mundial Sionista	Missatge de les entitats catalanistes «A Jordi I, rei dels Hel·lens» Fi del Procés de Montjuïc (cinc anarquistes són executats) S’inaugura a Barcelona la taverna «Els 4 Gats» Es presenta per primer cop a Catalunya una pel·lícula argumental (F. Gelabert) Ramon Casas guanya el concurs publicitari «Anís del Mono»
1898	Guerra Hispano-Nord-americana i, amb la Pau de París, final de l’imperi colonial espanyol Greus revoltes socials a Itàlia Herbert George Wells escriu La Guerra dels Móns Émile Zola publica l’article «J’acuse» en relació amb el cas Dreyfus Assassinat a Ginebra de l’emperadriu Elisabeth d’Àustria	Fundació de l’organisme patronal Unió Regionalista Joan Maragall escriu Oda a Espanya Segon Missatge a la Reina regent en demanda de la descentralització administrativa A Barcelona es funda l’Editorial Salvat Anònim (Prat de la Riba), La question catalane (París)
1899	Govern regeneracionista a Espanya (Duran i Bas ministre) Inici de la Guerra dels Boers a Sud-àfrica Creació del Tribunal Internacional de la Haia	Moviment de desobediència tributària dit del «Tancament de Caixes» Fundació del Centre Nacional Català La Unió Catalanista presenta sense èxit la candidatura de Joan Permanyer per Vilafranca Surt el diari La Veu de Catalunya Fundació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana Fundació del Futbol Club Barcelona Fundació de la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat
1900	Revolta bòxer a la Xina Primer vol del dirigible Zeppelin Assassinat del rei Humbert I d’Itàlia	Alçament carlí a Badalona Pastoral catalanista del bisbe Josep Morgades Greus protestes a Barcelona amb motiu de la visita del ministre E. Dato Primer número de la revista Joventut
1901	Mort de la reina Victòria d’Anglaterra (successor Eduard VII) A Rússia es funda el Partit Social Revolucionari Autonomia d’Austràlia (Commonwealth) Mort de F. Pi i Margall i Víctor Balaguer Assassinat del president nord-americà McKilney	Aristides Mallol esculpeix l’estàtua Mediterrània Fundació de la Lliga Regionalista després de la victòria de la candidatura dels «Quatre Presidents» Primer número de la revista anarquista barcelonina La Huelga General Inici de les obres de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona (Lluís Domènech i Montaner) Francesc Ferrer i Guàrdia funda l’Escola Moderna Raimon Casellas escriu Els sots feréstecs Fundació de l’Associació Wagneriana Mort de J. Mañé i Flaquer
1902	Inici del regnat d’Alfons XIII Fi de la Guerra dels Bòers Els Estats Units obtenen l’explotació a perpetuïtat de la zona del Canal de Panamà Vladimir I. Lenin escriu Què cal fer? Les tropes nord-americanes abandonen l’illa de Cuba	Vaga general d’una setmana a Barcelona Enric Prat de la Riba, director de La Veu de Catalunya, és empresonat Moren Mn. Cinto Verdaguer i el Dr. Bartomeu Robert Guillem Graell escriu La cuestión catalana
1903	Assassinat d’Alexandre I de Sèrbia Política nacionalista i proteccionista a la Gran Bretanya (cap govern J. Chamberlain) Primer govern del conservador Antoni Maura Cuba arrenda el port de Guantànamo als Estats Units	Fundació a Barcelona de la Federació Escolar Catalana Fundació a Barcelona del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria Fundació a Barcelona de l’Ateneu Enciclopèdic Popular Primer Congrés Universitari Català Joan Maragall escriu Elogi de la paraula Primer número de la revista Catalunya Primer número de la revista Il·lustració Catalana D. Martí i Julià, president de la Unió Catalanista
1904	Inici de la Guerra Russo-Japonesa Primer tram del ferrocarril Transsiberià Entente Cordiale entre Gran Bretanya i França Mort d’Isabel II d’Espanya a l’exili de París	La visita reial a Barcelona acaba precipitant l’escisió de la Lliga Regionalista Primer número d’El Poble Català Mort de Valentí Almirall Primer número d’En Patufet (Josep Maria Folch i Torres) Creació dels Estudis Universitaris Catalans Es funda la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis Gabriel Alomar pronuncia la conferència «El Futurisme» a l’Ateneu Barcelonès
1905	Noruega s’independitza de Suècia Derrota de Rússia i revolta a Sant Petersburg (Diumenge Roig) o Odessa (Potemkim) Llei francesa de separació entre l’Església i l’Estat Albert Einstein publica la Teoria de la Relativitat Mateu Morral atempta contra Alfons XIII a Madrid	La celebració a Barcelona del Banquet de la Victòria provoca l’assalt militar a Cu-Cut! Les Corts aproven la Llei de Jurisdiccions Especials Víctor Català escriu Solitud

La recerca d’una política nova

Bona part d’aquests contactes entre intel·lectuals i obreristes es van acabar enmig de l’onada repressiva que va centrar el Procés de Montjuïc i que va afectar directament alguns intel·lectuals (a Pere Coromines se li va commutar la pena de mort) i en va dispersar la majoria. En aquells anys finals del segle, la tensió era molt alta, en bona part a causa que tots aquests fets coincidien amb la guerra colonial (des del 1895) i la consegüent situació legal d’«estat de guerra» que posava sota jurisdicció militar la major part de les causes, limitava la llibertat d’expressió i de reunió i tendia a considerar antipatriòtic tot allò discordant que semblés atemptar contra l’estabilitat del país.

La crisi colonial va ser una caixa de ressonància que va amplificar la sensació de crisi i inestabilitat que afectava activitats i sectors cada cop més amplis de la societat catalana i espanyola en general. Al mateix temps que la Conferència de Berlín (1885) intentava equilibrar el repartiment colonial de l’Àfrica i les aspiracions imperialistes de les principals potències, la crisi de les illes Carolines feia evident la primera debilitat espanyola en aquest decisiu terreny colonial; a més, la debilitat coincidia amb la concessió de nous tractats comercials amb França i la Gran Bretanya que deixaven Espanya en un lloc ben subordinat i, finalment, amb la constatació de l’inici de la recessió econòmica interior.

A l’octubre del 1893, altre cop les colònies (aquesta vegada a Melilla, amb escaramusses que es perllongaren fins al març del 1894), es féu evident la debilitat espanyola, fins i tot per mantenir la pau a la zona del Rif sota l’empara de l’acord mediterrani del 1887. Finalment, al febrer del 1895 a Cuba i a l’agost del 1896 a les Filipines, aquesta darrera guerra colonial (i la seva continuació amb els Estats Units, el 1898) acabà de posar de manifest la decadència espanyola, la disfuncionalitat del seu sistema polític i la debilitat institucional per promocionar els interessos interiors i exteriors de les seves elits.

La sensació de crisi es va generalitzar, juntament amb la desconfiança envers un sistema polític que havia servit els interessos de les oligarquies als anys setanta però que, ara, mort el monarca (el 1885), no se sabia gaire bé on aniria a parar. Els sectors intel·lectuals i professionals van poder sumar la inquietud social a la política i concretar en terreny propi la sensació de decadència i desconcert que els arribava d’Europa. Mancats d’instruments per intervenir, a la darrera dècada del segle van buscar-ne de nous, cada cop més conscients de la necessitat del seu protagonismo s’entrava, d’aquesta manera, en l’època daurada dels intel·lectuals, iniciada en ple auge modernista i que culminà, al principi del segle XX amb el Noucentisme. No és estrany que la intel·lectualitat modernista s’identifiqués amb el «Nord», font de modernització i progrés i antídot del provincianisme carrincló, casolà i endarrerit que s’identificava amb l’ambient de decadència que l’atenallava.

Gaietà Cornet (1878-1945): ¡Visca Catalunya!. Article il·lustrat a la revista manuscrita Il Tiberio, núm. 9, 15 de març de 1897. Barcelona, Arxiu Borràs.

F.F.

A altres bandes, aquesta mateixa intel·lectualitat s’identificà com la nova joventut, la que havia de trencar amb els vells convencionalismes. Aquí, la identificació per edat o per la novetat se sacrificà a la necessitat modernitzadora. Buscava bastir una cultura nova, ben adaptada a un nou món que es transformava irremeiablament i identificava els seus elements constitutius bàsics en la fixació moderna de l’idioma (amb referents com el norueg ibsenià o el bohemi), en l’oberturisme crític i democràtic del món cultural (mercat i premsa n’eren els elements bàsics) i en la posta al dia dels elements culturals i identitaris, que havien de quedar definitivament lligats a l’existència d’una cultura nacionalista (per tant política).

La politització finisecular, els «joves» lligats d’una manera més estreta al criticisme modernista la van exercir prioritàriament des del periodisme, cercant de crear espais nous d’opinió, però no van saber o poder generar una estructura politicopartidista pròpia. Aquest salt el van fer els joves intel·lectuals i professionals adscrits a posicions conservadores i sovint lligats a nuclis regionalistes catòlics. Es tractava de sectors que van tenir contactes amb l’oligarquia local en el transcurs de la realització de l’Exposició Universal del 1888 i que per relacions familiars (com el cas de Lluís Duran i Ventosa, fill de Duran i Bas) o professionals (com el cas de Cambó, al bufet d’advocats de Narcís Verdaguer i Callís) van ser considerats amb una certa atenció pels sectors de l’oligarquia local als qui alarmava la deficient capacitat de gestió dels governs de la Restauració, especialment els de la Regència davant el conflicte colonial.

En aquesta qüestió, a la llarga tan transcendental, hem de considerar dos processos paral·lels: un és el de l’elaboració doctrinal o de definició del bagatge conceptual nacionalista on, com hem indicat, els modernistes van tenir un paper destacat; l’altre, però, és el de la superació de l’activisme cultural-literari propi d’aquests anys centrals de la Restauració (heretats del corrent plural de la Renaixença) per fer el pas cap a l’actuació política de partit inclosa en el sistema polític electoral liberal de la Restauració. No va ser fàcil una operació d’aquesta naturalesa, atès que la participació electoral volia dir trencar l’aïllament propi de les elits culturals, buscar el consens de sectors més o menys amplis i heterogenis de la població i competir en uns espais reservats tradicionalment a les oligarquies, un espai de corrupció que, en cas de no triomfar, podia portar la intel·lectualitat a una situació de desprestigi de la qual seria difícil retornar.

Aquesta lluita per la politització de l’acció pública dels intel·lectuals va començar a l’interior del sector mateix, orgànicament a l’interior de la Unió Catalanista (1891) i com a resultes de la discussió del programa «polític» del catalanisme que es va concretar en les denominades «Bases de Manresa» (1892). Aquell mateix any, una plataforma de la Lliga de Catalunya que es presentava amb el lema «Per la moralització de la vida pública» (el director en fou Ferran Alsina) va voler presentar, sense èxit, un candidat a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Al desembre del 1892, els joves provinents, sobretot, de la Lliga de Catalunya van voler continuar la posta a punt del programa polític catalanista, i a l’Assemblea de Reus o a la posterior de Balaguer van imposar la discussió del programa, de les esferes d’acció i de les estratègies que havien de portar a l’acció política oberta. Paral·lelament, van emprendre l’«assalt» a algunes de les principals corporacions de la ciutat, com l’Ateneu Barcelonès, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació o la Lliga Industrial de Catalunya: la seva acció política inicial l’entenien encara, en bona mesura, des d’una perspectiva corporativista, i aquestes corporacions els donaven a més l’oportunitat de fomentar la seva capacitat d’influència entre les capes mitjanes i altes de la societat barcelonina.

Tot aquest procés va adquirir una dimensió renovada a partir de l’esclat de la guerra colonial del 1895, quan tota acció política adquiria una ressonància excepcional i quan les oligarquies urbanes demostraven una inquietud creixent respecte de la manca de capacitat de gestió del govern central. Els intel·lectuals-professionals més polítics: Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Moliné i Brasés, Cambó, Duran i Ventosa (més a l’ombra, Verdaguer i Callís, etc.), van renovar el seu procés de politització i van encetar el seu discurs polític «possibilista» (terme negatiu aplicat pels intel·lectuals més «purs» i intransigents amb el discurs nacionalista). Les campanyes dels possibilistes van anar prenent importància i van buscar obertament la confluència amb la defensa dels interessos econòmics (campanyes proteccionistes, «tancament de caixes», etc.), alhora que s’acostaven als sectors mitjans i populars de la societat amb campanyes de sensibilització i de denúncia de la guerra, de crítica oberta de l’acció governamental i de reclamació autonomista.

Molts sectors de la intel·lectualitat que havia predominat àmpliament a començament dels anys vuitanta, quan s’havia gestat la irrupció modernista, es van sentir desplaçats per aquests joves defensors del pragmatisme polític. Ells se sabien pares del discurs nacionalista modern, els responsables de la moderna europeïtzació cultural barcelonina i constructors del no menys modern mercat cultural local. Però els nouvinguts aportaven una dimensió nova i agressiva que els desbordava: la immersió sense complexos en el món pràctic del liberalisme parlamentari que ells havien criticat tant en presentar-lo com la manifestació corrupta del decadentisme burgès que impedia qualsevol modernització.

Els primers anys del nou-cents, coincidint amb la difícil consolidació del catalanisme politicoelectoral que es vehiculà a través de la Lliga Regionalista (el seu procés de configuració com un vertader partit polític modern no culminaria fins després del 1907), es van poder contemplar moltes frustracions individuals, moltes exclusions i no menys apartaments, molts retraïments i fins i tot algun suïcidi desencadenat per aquestes noves tensions. Era el reflex de la violència que aquest procés de politització havia provocat en intel·lectuals i professionals formats i adaptats (fins i tot quan ho feien d’una manera crítica) als problemes d’una societat tradicional; uns intel·lectuals que ara es veien forçats a violentar la seva concepció del seu propi paper públic, de la seva inclusió en les lògiques del mercat i de les seves relacions amb la resta de la societat.

Podem parlar d’una certa particularitat catalana. La part del sector intel·lectual-professional que va optar per la intervenció política ho va fer integrant-se al sistema liberal-parlamentari, partícep (fins i tot quan es tractava de gent conservadora i clerical) del bàndol de les forces que assajaven la democratizació de la vida pública i política. No era freqüent, ja que el criticisme intel·lectual, tant el francès d’Action Française com el sud-europeu en general, sovint es va decantar per l’antiparlamentarisme (s’ha parlat de postures precedents del feixisme d’entreguerres). A Catalunya, els crítics amb la participació política van continuar refugiats (com havia passat amb els positivistes republicans moderats durant la Restauració) en l’acció institucional, en l’enriquiment de la societat civil entesa com a eina de modernització i de sensibilització nacional de la societat. D’aquesta manera, tant uns com altres van contribuir a la modernització de la cultura política catalana del primer nou-cents. Aquesta síntesi, a vegades molt dura en l’ordre individual, és el que explica la continuïtat noucentista del Modernisme.

Bibliografia

• Abelló, T.: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), Barcelona, 1987.
• Albertí, S.: El republicanisme català i la Restauració monàrquica, 1875-1923, Barcelona, 1973.
• Balcells, A.: El problema agrari a Catalunya, 1890-1936. La qüestió rabassaire, Barcelona, 1968.
• Bonet, M.: L’integrisme a Catalunya, Barcelona, 1990.
• Casassas, J.: Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora a la segona meitat del segle XIX, Barcelona, 1990.
• Casassas, J. (coordinació): Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), Barcelona, 1999.
• Castellanos, J.: Raimon Casellas y el modernisme, Barcelona, 1983.
• Colomines, A.: La resposta catalana a la crisi i la pèrdua colonial de 1898, Barcelona, 1998.
• Coll, J.: Narcís Verdaguer i Callis (1862-1918) i el catalanisme possibilista, Barcelona, 1998.
• Coll, Ll.: Els quadres del primer catalanisme (1882-1900), Barcelona, 2000.
• Culla, J. B.: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Barcelona, 1986.
• Cacho Viu, V.: Els modernistes i el nacionalisme cultural (1881-1906), Barcelona, 1984.
• Cacho Viu, V.: El nacionalismo catalán como factor de modernización, Barcelona, 1998.
• De Riquer, B.: Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904), Barcelona, 1977.
• Figuerola, J.: El bisbe Morgades i la formado de l’Església catalana contemporània, Barcelona, 1994.
• Iglesies, J.: La crisi agrària a Catalunya de 1879/1900: la fil·loxera a Catalunya, Barcelona, 1968.
• Izquierdo, S.: La primera victòria del catalanisme polític, Barcelona, 2002.
• Llorens, J.: La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903), Barcelona, 1992.
• Marfany, J. L.: La cultura del catalanisme, Barcelona, 1995.
• Molas, I.: Lliga Catalana, Barcelona, 1971.
• Núñez, R.: El terrorismo anarquista, 1888-1909, Madrid, 1983.
• Pabón, J.: Cambó, Barcelona, 1999.
• Ramisa, M.: Els orígens del catalanisme conservador i «La Veu de Montserrat», 1878-1900, Vic, 1985.
• Termes, J.: De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), Barcelona, 1987.
• Termes, J.: Les arrels populars del catalanisme, Barcelona, 1999.
• Termes, J.; Colomines, A.: Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme, Barcelona, 1992.
• Valentí Fiol, E.: El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos, Barcelona, 1973.
• Vicens Vives, J.; Llorens, M.: Industrials i polítics del segle XIX, Barcelona, 1958.