Clients, arquitectura i art en la Catalunya modernista

Francesc Sardà i Ladico (1877-1912); Socis del Cercle del Liceu a la Peixera (1907). Carbó. Barcelona, Cercle del Liceu.

R.M.

Al tombant dels segles XIX i XX el desenvolupament capitalista havia arribat a tots els racons de l’economia catalana, de manera que en diferents sectors productius s’havien constituït fortunes que en part es van abocar en la construcció de magnífics edificis particulars i en la decoració d’estances privades d’estil modernista. Al costat de multitud d’edificis de caràcter públic, la demanda privada d’obres modernistes per part de la burgesia catalana fou importantíssima per als artistes. Sense aquesta demanda el catàleg d’obres i artistes modernistes hauria estat molt menys extens del que és.

Aquesta burgesia que amb els encàrrecs particulars alimentà la creativitat dels arquitectes, artistes i artesans modernistes, procedia de diferents sectors de l’economia catalana i era present en quasi totes les poblacions importants del Principat i en moltes de les petites. Entre aquesta clientela modernista hi havia tant comerciants, fabricants i impressors, com propietaris agrícoles i «xampanyistes», sense oblidar tampoc els financers. Alguns professionals liberals també es feren construir residències, normalment de dimensions menors a les que encarregaren els membres de l’alta burgesia. Sovint aquestes cases foren per passar l’estiu en algun dels molts pobles que conegueren l’impacte del desenvolupament de l’estiueig, estimulat per la moda d’«anar a prendre» les aigües i la facilitat d’accés gràcies al ferrocarril i els serveis de tartana, com foren Sarrià, la Garriga, Cerdanyola, Sant Just Desvern, Sant Hilari, Caldetes i Sitges, per exemple. La relació entre el sector professional i el Modernisme a més es va plasmar en la decoració de les noves farmàcies, moltes de les quals han conservat fins ara la seva aparença.

La presència d’obres modernistes en molts pobles de la costa s’explica per dos fenòmens clau. El primer, perquè sovint aquestes localitats es convertiren en llocs d’estiueig; el segon, perquè hi havia una població nativa relativament abundosa que havia fet fortuna a Cuba i Puerto Rico. Molts d’aquests, igual que els que els van precedir des de mitjan segle XIX, quan tornaven a Catalunya decidien viure a Barcelona per comptes del seu poble, sobretot quan havien aplegat un capital molt important, però sovint es construïen una segona residència a la localitat d’origen i també molts d’ells s’hi feren enterrar, de manera que els monuments funeraris d’estil modernista de vegades tenen una presència proporcionalment superior en aquestes poblacions que a Barcelona i altres nuclis urbans grans. Aquest és, per exemple, el cas de Lloret de Mar.

Quan en alguna població coincidia la presència d’una burgesia decidida a construir-se una residència, fos la primera o la segona, o a reformar la que ja tenia sota els cànons del Modernisme, i un arquitecte que conreava decididament aquest estil, la proliferació d’obres interessants és evident. És el cas de la Garriga, amb l’arquitecte municipal Manuel Raspall i Mayol; de Manresa i pobles de l’entorn, amb Alexandre Soler i March; de Sant Just Desvern, amb Josep M. Jujol; de Lluís Muncunill a Terrassa; d’Eduard M. Balcells i Buigas a Cerdanyola o d’Eduard Ferrés i Puig a Vilassar de Mar i Canet.

La identificació socioprofessional dels clients modernistes és difícil de determinar en molts casos, fora d’alguns propietaris de les obres més importants perquè pertanyen a membres de la gran burgesia, un sector social que tot just ara comença a ser conegut amb certa profunditat. En canvi, de la clientela que encarregà obra de menor importància a arquitectes menys importants, que normalment procedia de la classe mitjana, se sol desconèixer la seva adscripció socioprofessional, perquè és un sector social que pràcticament no ha estat estudiat pels historiadors. Per estrany que sembli és desconeguda la personalitat de molts dels clients modernistes, fins i tot si la casa és molt important. Ignoro qui hi havia darrere l’encàrrec de les cases barcelonines Macaya (1901), de les Punxes o Terrades (1903-05), i Serra (1908), ara seu de la Diputació, de Puig i Cadafalch. Tampoc no sé qui era l’amo de la Casa Figueras o Bellesguard (1902), de Gaudí, ni de la de Teodor Roviralta o del Frare Blanc (1904) a l’Avinguda del Tibidabo, obra de Joan Rubió i Bellver.

L’objectiu d’aquestes planes és mostrar la gran varietat d’activitats productives i professionals de què procedien o en què s’ocupaven els clients dels arquitectes modernistes, per superar la simple asseveració del fet que eren burgesos. Són una trentena de casos, i encara que podia haver-ne inclòs més, la limitació d’extensió imposada en aquest capítol impedeix encabir-ne d’altres; a més en algun cas per desvelar la personalitat del propietari caldria fer una recerca detallada en diferents fonts documentals, tasca que s’allunya del sentit d’aquesta obra, més de síntesi que no pas d’investigació. En aquestes planes no m’he ocupat tampoc d’Eusebi Güell i Bacigalupi (Barcelona 1846-1918), el client per excel·lència de Gaudí i per tant el màxim exponent de client modernista, perquè la seva biografia la té tothom més o menys present i també perquè qui vulgui conèixer les seves activitats pot llegir l’entrada que té, per exemple al Diccionari d’Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona (1992) o el llibre que Carmen Güell ha escrit del seu avantpassat i Gaudí (Gaudí y el conde de Güell, Martínez Roca, Barcelona).

Els comerciants

L’activitat mercantil és una via excel·lent per fer diners, i de vegades acumular-ne molts. Tanmateix, la gran importància atorgada als fabricants ha fet oblidar el paper decisiu que els comerciants sempre han exercit en el desenvolupament econòmic. Cal subratllar que el comerç conté diferents varietats d’activitats especialitzades que van del gran comerç, que sovint implica la faceta de navilier i banquer, al petit botiguer, passant pel magatzemista especialitzat en un sol producte i que pot ser un importador important, per exemple, de cotó.

Les dues primeres obres arquitectòniques del Modernisme català encarregades per un particular les va fer Antoni Gaudí i corresponen a dues cases unifamiliars per passar-hi l’estiu. Els dos clients pertanyien a dos sectors ben diferents del sector mercantil i les obres es localitzaren en dues contrades ben allunyades.

D’una banda es tracta de la comanda que va fer Manuel Vicens i Montaner, un barceloní comerciant de rajoles, per a qui el gran arquitecte ja va projectar la casa d’estiueig a Gràcia el 1878, any en què acabà la carrera, encara que no es va construir fins al 1883-85 o 1888.

De l’altra, d’una casa a Comillas (Santander) per a Máximo Díaz de Quijano, membre de l’anomenat grupo Comillas, perquè els seus components eren socis, parents i amics d’Antonio López y López, l’indià nascut a Comillas el 1817 i que el 1856 s’establí a Barcelona, procedent de Cuba, i impulsà nombroses i importants empreses, fonamentalment navieres i financeres. Molts d’aquests amics i parents, també nascuts a la província de Santander i que emigraren a Cuba, on feren fortuna, acabaren per instal·lar-se a Barcelona, invertint en les empreses impulsades per López tot conformant el mencionat grup Comillas o dels «transatlánticos», que va prendre aquesta denominació d’una de les grans empreses del grup. No van trencar amb el poble natal i molts d’ells s’hi feren construir cases d’estiueig –Antonio López hi passava els estius almenys des del 1868– i panteons funeraris, i algun com Claudio López i López decidí residir en aquesta població. Aquesta particular relació entre Barcelona i Comillas de la mà d’aquests burgesos amb una peculiar història personal i empresarial explica que Comillas sigui un dels nuclis importants del Modernisme a l’Estat espanyol. Máximo Díaz, cunyat de Claudio López, mai no va viure a Barcelona; era comerciant a Santander però sota l’exemple dels dos germans López i altres indians muntanyencs residents a Barcelona, el 1883 encarregà al jove Gaudí que li fes la casa, que seria coneguda com El Capricho.

La intervenció de Gaudí a Comillas tenia un precedent, però no com a arquitecte, sinó com a moblista en la capella-panteó i la casa de nova planta, anomenada Sobrellano, que Antonio López es va fer construir el 1878 i el 1881, respectivament. Posteriorment Lluís Domènech i Montaner construí els panteons del marquès de Comillas i de la família Piélago al cementiri d’aquesta mateixa població. El treball de moblista de Gaudí per a les construccions d’Antonio López i López, marquès de Comillas des del 1878, grande de España des del 1881, i sogre d’Eusebi Güell i Bacigalupi des del 1871, i d’arquitecte per a Máximo Díaz permeten considerar que el Modernisme català en part va néixer a Comillas.

Si el cas anterior, el de Máximo Díaz, mostra una fortuna acumulada possiblement amb la pràctica mercantil a Cuba, el següent té unes altres característiques. Joaquim Navàs i Padró i la seva muller Josepa Blasco encarregaren el projecte d’una casa a Reus a Domènech i Montaner, que ja havia treballat en aquesta població, en la construcció de l’Institut Pere Matas, les obres de la qual començaren el 1902 encara que no es van acabar fins al 1907. Els Navàs Blasco eren botiguers de roba. Segons la memòria local es tractà d’un ascens socioeconòmic notable que va partir de la iniciativa de la jove parella que en casar-se decidí obrir una botiga per vendre gèneres tèxtils, activitat a la qual s’havia dedicat el pare de Josepa. El senyor Blasco ho havia fet però a les fires i mercats com a venedor ambulant, feina en la qual era ajudat per la seva filla. Així l’aportació de la jove Josepa al nou negoci fou important, ja que hi vessà experiència i també el dot, que potser va ser més important del que s’ha pensat. Fos com fos, la suma d’habilitats dels dos joves promesos en la compra dels gèneres per part de Joaquim i en la venda a la botiga per la de Josepa, els proporcionà uns alts beneficis que, en un moment concret, rics i sense fills, decidiren invertir en un gran edifici en el qual no van escatimar res, i que va esdevenir un dels millors exemples del Modernisme català.

La venda dels productes catalans en el mercat espanyol fou un dels factors clau que expliquen el naixement de la manufactura i la indústria catalana. Aquesta pràctica s’inicià ja al segle XVIII i donà lloc a fortunes importants com la dels Garriga a Saragossa, dels Massaveu a Oviedo, dels Jover a Valladolid, etc. Algunes d’aquestes famílies van tornar a Catalunya, però d’altres es van instal·lar definitivament a la població d’assentament, encara que van mantenir durant generacions forts lligams amb Catalunya. Això de vegades explica la presència d’obres modernistes d’arquitectes catalans en algunes poblacions de l’Estat espanyol. Per exemple la casa dita dels Botines a Lleó, que Gaudí va contruir per als Fernández-Arbós, entre el 1891 i el 1894, deu respondre a aquest fenomen. Un cas del tot clar el constitueix Gabriel Ferran i Torrens (Igualada ?-Terol 1913) que es va fer construir dues cases els anys 1906 i 1916 per l’arquitecte Pau Monguió i Segura (Tarragona 1865-Barcelona 1956) a Terol. Arribà a la mencionada ciutat aragonesa el 1863 de la mà de «José Garriga y Hermanos» que el col·locà com a empleat en el comerç de Marta Estebanell, la sòcia comanditaria d’aquesta firma a Terol. El 1868 Ferran es va casar amb Rosa Zapatero Estebanell, filla de la seva patrona, amb la qual cosa canvià la relació de Ferran amb la botiga. Per això abans del casament es renovà la societat entre els terolencs –encara que els orígens catalans de Marta Estebanell semblen indubtables– i els catalans, i es va constituir Estebanell i Ferran que, com sempre, es dedicaria en exclusiva a la venda de «tejidos nacionales –és a dir, catalans– y extranjeros» a l’engròs i al detall. Ferran acumulà un bon capital amb aquest i altres negocis, i a principi de segle XX expressà la posició social adquirida amb la construcció de les cases modernistes que formen un conjunt amb sortida a la plaça del «Torico», nom amb què també són conegudes les cases. És un cas semblant als dels Navàs-Blasco que també s’enriquiren amb la venda de teixits.

Un ventall de fabricants. Els tèxtils, per començar

El món dels fabricants és molt més complex del que es pensa, ja que normalment se sol limitar als cotoners. Aquests segurament deuen ser els més nombrosos, atesa la peculiar estructura econòmica catalana que té en el sector cotoner un dels puntals més importants, però no es pot oblidar els fabricants de gènere de punt, els saboners, els de productes farmacèutics, o de la producció editorial, i el que ara es denomina cavistes. La demanda arquitectònica de cada un d’aquests sectors de fabricants no tèxtils no és gaire nombrosa –perquè no eren tants com els cotoners–, però qualitativament és molt important com es veurà a continuació.

Comencem per veure la demanda arquitectònica dels fabricants tèxtils, un sector molt variat. No és el mateix fer fil, que teixits o bé gènere de punt. Tampoc no és el mateix utilitzar el cotó, que la llana o la seda, per exemple. En definitiva, a tombant dels segles XIX i XX, hi havia diferents tipus d’empreses tèxtils i només les més grans cobrien el procés complet de fer el fil, teixir, tintar i fer els acabats; les fàbriques més grans podien ser d’un sol propietari però moltes eren societats amb diferents socis. D’aquest ampli ventall de fabricants que oferia el sector tèxtil he triat sis exemples que permeten veure aquesta varietat interna del sector.

El fabricant de gèneres de punt mataroní Joaquim Coll i Regàs (mort a Mataró el 1904) cap al 1896 encarregà al convilatà i veí Josep Puig i Cadafalch una casa, una de les primeres grans obres de l’arquitecte. Coll heretà la fàbrica del seu oncle Antoni Regàs i engrandí molt el negoci, dedicat a la confecció de peces de punt de baix preu. Fou un dels pocs empresaris catalans que portà a la pràctica la doctrina social del papa Lleó XIII exposada en l’encíclica De rerum novarum (1891). A la seva fàbrica constituí un patronat per a malalts i obreres encintes i establí una setmana laboral que concloïa el dissabte al migdia (es diu que a la seva empresa mai no hi va haver vagues). El vessant de benefactor també el projectà cap a certes institucions com la coral La Perla i l’Hospital de Mataró. També es comprometé amb els cercles catalanistes, i es comptà entre els homes més pròxims al bisbe Morgades, segons m’ha explicat Xavier Cateura, que per raons familiars té accés a la documentació familiar.

La casa coneguda com d’Eduard Calvet en realitat fou construïda per iniciativa dels dos germans Pere Màrtir i Eduard Calvet i Pintó. Pertanyien a una família de Vilassar de Dalt que en les dues darreres generacions havien estat fabricants de teixits de cotó. Eren fills de Pere Màrtir Calvet i Carbonell (Vilassar de Dalt 1843-?1896) que engrandí el negoci heretat i passà a residir a Barcelona. La construcció d’una nova fàbrica, el 1894, i la introducció de la filatura, convertiren l’empresa en la més gran del sector a Vilassar. Els fills aviat donaren mostres d’iniciativa ja que encarregaren a Gaudí la construcció d’una casa de renda amb un magatzem a sota per als seus productes al carrer Casp, a Barcelona, en el solar que havien adquirit el 1897, un any després de la defunció del pare.

Joan Rubió i Bellver (1871-1952): Casa Trinxet («La Baronia»),a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) (1923-25).

R.M.

Els germans Calvet encara engrandiren més la firma del que ja havia fet el pare, ja que a més de la fàbrica de Vilassar, posaren en funcionament una fàbrica de filats de números fins a Orís, davant de Sant Pere de Torelló, on afegiren habitatges, convertint-la en una colònia que seria coneguda com del Pelut o del Conangle. En aquest cas, però, no hi va intervenir cap arquitecte d’anomenada ni es donà factura modernista als edificis; tanmateix Gaudí va fer un estudi per construir l’església. A més obriren una fàbrica a Camprodon per teixir gèneres de novetat amb telers jacquard. Pere Màrtir s’encarregà de la part de fabricació i Eduard (Vilassar de Dalt 1875-1917) de la mercantil, i a més desplegà una vida molt activa dins les organitzacions patronals, i també se submergí en la política. El 1906 fou president de la Lliga Regionalista, i el 1907 fou diputat a Corts per Arenys de Mar. Tanmateix aviat trencà amb la Lliga i s’adherí al republicanisme catalanista. El 1908 entrava en el Centre Nacionalista Republicà (en fou un dels membres de la directiva) i impulsà la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Va ser diputat i senador per Tarragona. També va intervenir en institucions de difusió del pensament catalanista republicà i de la llengua catalana: fou president del consell d’administració del Poble Català, i presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fundà l’associació patronal Fabricantes de las Comarcas de Torelló y San Quirico de Besora, i va presidir la Sociedad Unión de Fabricantes de España para el Fomento de la exportación; també va ser vocal de la Federación Internacional Algodonera i organitzador del Congreso Internacional Algodonero, celebrat a Barcelona el 1911. Tanmateix l’imperi cotoner que havien construït els Calvet s’ensorrà després de la Primera Guerra Mundial. Del 1907 al 1909 va ser mecenes de la revista Empori, el director artístic de la qual era Joan Llimona.

El fabricant manresà Francesc Gallifa i Perera adquirí el mas Noguera de Monistrolet de Rajadell (Bages), el 1862, juntament amb un altre mas. Era un potentat que el 1895 completà la propietat agrària amb l’adquisició del castell de Monistrolet a la noble família Pignatelli de Barcelona. Pertanyia a una família vinculada per diverses línies amb l’activitat sedera de Manresa al segle XVIII però que posteriorment fou substituïda per la cotonera. El 1841 fou soci de la fàbrica de filar cotó que es construí a Manresa a les roques de Sant Pau i el 1845 entrà a la societat Argemí, Gallifa i Cia, que el 1855 edificà una nova fàbrica a Sant Joan de Vilatorrada. L’expansió de l’empresa no es va aturar i el 1859 compraren el molí fariner del municipi manresà a tocar del pont Vell de Manresa. L’enderrocaren i el 1862 en construïren una de nova. Gallifa, pel seu propi compte als anys 1870, comprà uns terrenys a Cardona on construí la fàbrica coneguda com La Plantada. La societat Argemí i Gallifa es va dissoldre el 1885, i la fàbrica de Vilatorrada quedà de propietat exclusiva de Gallifa. Així doncs continuà la fabricació tèxtil pel seu compte, si bé a final del segle XIX entrà en el sector de l’electricitat i esdevingué subministrador de Manresa. A més el 1895 posseïa nou parts de les setze que tenia la societat d’una fàbrica a Navarcles que tanmateix va vendre el 1910. Cal esmentar el fet que intervingué en la política municipal.

El 1901 encarregà a l’arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa (Manresa 1863-Barcelona 1914) la reforma del mas Noguera que continuà tenint una important activitat agrícola, sobretot en la producció de vi, que donà lloc a una interessant construcció modernista.

Avel·lí Trinxet i Casas (Vilanova i la Geltrú 1845-Barcelona 1917) va néixer al si d’una família benestant. La seva carrera permet mostrar la mobilitat de les fàbriques de les empreses fabrils, un fet prou característic a Catalunya. Trinxet adquirí experiència segurament a la fàbrica que el seu oncle tenia a Igualada, i després ell s’instal·là a Sant Quintí de Mediona. Posteriorment amb Carrogio muntaren el negoci en dos enclavaments: la filatura a Sant Quirze de Besora i el tissatge a Manresa. Quan Trinxet decidí vendre la participació en aquesta empresa s’instal·là a Monistrol de Montserrat fins que optà per construir una fábrica nova i acostar-se més a Barcelona. Per això el 1900 començà a edificar-ne una de filats i teixits de cotó a l’Hospitalet, dedicada bàsicament a fer llençols que era força gran (22 000 pues de filar, 364 telers estrets i 35 amples, i la maquinària era accionada amb la força del vapor). Milità en el partit liberal reformista. D’altra banda es construí la casa al carrer Còrsega-Balmes, projectada per Josep Puig i Cadafalch i acabada el 1904. A més a la dècada del 1910 Rubió i Bellver li arranjà una residència d’estiu a Sant Feliu de Codines, reformant la masia de Can Bosch, una casa pairal documentada al segle XVI i que Trinxet adquirí en data desconeguda.

En la seva col·lecció de quadres destaca la tan coneguda nena teixidora obra de Joan Planella. De la relació de Trinxet amb l’art cal fer esment d’una peculiaritat del seu entorn familiar. La germana d’Avel·lí, Isabel Trinchet i Casas, el 1872, quan tenia 25 anys, es va casar amb Ignasi Mir i Dusol, un magatzemista de merceria natural d’Olot. Foren els pares de Joaquim Mir i Trinxet, que el 1907 es consagrà com un dels grans pintors catalans en l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. A l’inici de la seva carrera comptà amb el suport del seu oncle Avel·lí. El 1899 Mir acompanyà Santiago Rusiñol a Mallorca gràcies a l’ajut econòmic que aquest li va fer a canvi de l’obra que hi pintés.

Manuel Quadras és un altre fabricant que encarregà obra arquitectònica modernista. La fortuna familiar procedia originàriament de l’habilitat en la indústria llanera de Tomàs Coma i Miró (Moià?-Barcelona 1869). A començament de la dècada del 1840, a Barcelona, erigí una nova fàbrica per filar estam amb una màquina de vapor de setze cavalls i una sèrie de màquines de filar construïdes en un taller adjacent, que de seguida es consolidà com la més important del sector. La seva herència passà a una peculiar sèrie de cohereus. El seu fill extramarital, Martí Coma i Stagno, va rebre una participació de dos terços en la fàbrica, mentre que l’altra es repartia entre Antonia Coma i Miró, germana de Tomàs i muller de Josep Feliu i Joany-sacreu, Joan Pere Supervielle, francès nascut el 1805 a Lahontan, i els nebots de Tomàs Coma. Josep Quadras i Prim (?-1821), casat amb Maria Feliu i Comas, una de les nebodes, també era un dels accionistes. El 1874 es va renovar per deu anys la societat que va prendre el nom de Quadras, Feliu i Cia. L’expansió del negoci aconsellà instal·lar, cap al 1875, la fàbrica a Sabadell, un dels nuclis importants del districte llaner que s’havia constituït entorn de Sabadell i Terrassa. Primer s’instal·là en un edifici ja existent i el 1883 en un de fet expressament, a la vegada que es tancava la fàbrica originària de Barcelona. El 1888 Josep Quadras i Prim (Vic 1822-Barcelona? 1901) era el principal accionista, amb el 65 % del capital, mentre la seva esposa Maria Feliu i Coma aportava el 32 % de les 1 236 000 pessetes de capital que tenia la societat.

L’ascens social de la família es consagra en dues passes: la primera quan Josep Quadras i Prim obtingué el títol de baró de Quadras el 1900, i la segona quan el seu fill Antoni Quadras i Feliu rebé el de comte de Sant Llorenç de Munt el 1917. El primogènit fou Manuel, que el 1905 encarregà la remodelació de la casa de la Diagonal, de la qual Puig i Cadafalch firmà el projecte de reforma el 1904. El mateix arquitecte va intervenir en la restauració del castell de Maçanes, el 1901, propietat de l’estrenat baró.

Un altre cas el constitueix Esteve Recolons, que es va fer construir una casa amb continguda decoració modernista a la façana, al carrer Rosselló núm. 192 de Barcelona, obra de Pere Bassegoda i Mateu (1905), però en canvi amb un interior profusament decorat en aquest estil. La seva família, segurament d’origen igualadí, eren fabricants de cotó en actiu des de mitjan segle XIX a Barcelona. L’any 1872 obrí una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals, però el 1877, segons Francesc Cabana, conservava una filatura al carrer Jonqueras. El 1888 l’empresa obtingué una medalla de plata a l’Exposició Universal de Barcelona. A final del segle XIX van construir una nova filatura a Ribes de Freser que fou l’origen del negoci hidràulic que consolidaren als anys 1930. Fou el seu fill Esteve, enginyer industrial, qui impulsà el negoci elèctric que passà a integrar la «Cooperativa de Fluido Eléctrico» i després fou venut al grup Barcelona Traction, origen de FECSA. Tomàs i Esteve Recolons i Lladó mantingueren la fàbrica de Sant Martí –el 1904 ocupava la 14a. posició entre les principals empreses del Manchester català– però a més tenien la de Ribes de Freser.

Els Recolons s’adheriren als postulats polítics de la Lliga, cediren la casa de Ribes per a l’escola Prat de la Riba, i establiren unes beques per als estudiants. Esteve Recolons fou un dels homes clau de la patronal catalana en societats de resistència dins el Foment.

Josep Freixa i Argemí (Olot 1862-Terrassa 1925) és el nom del fabricant que hem de recordar vinculat a la singular Masia Freixa, de Terrassa, edificada el 1908 sota el projecte de Lluís Muncunill a partir d’un edifici fabril. Els orígens socials de Freixa no són prou ben coneguts, ja que es desconeixen les dades biogràfiques del pare. És possible que aquest morís jove i això explicaria que als deu anys Josep anés a viure a Terrassa, d’on era natural la seva mare, néta del fabricant de teixits de llana Joan Argemí. Es formà sota la tutela del seu oncle Antoni Sala i Sallès, un altre fabricant de teixits de llana terrassenc, que l’envià quatre anys a estudiar a Elbeuf i Roubaix, ciutats capdaventeres a Europa de la industria llanera. Al seu retorn entrà a treballar com a tècnic i executiu a Successors de Vieta i Cia., empresa que no va parar de créixer en gran part per les innovacions que anava introduint: el 1894 començà a fer fil d’estam (llana pentinada, i per tant de la millor qualitat) i més endavant va fer teixits d’alpaca sota privilegi. Mentrestant, el 1894 la societat passà a dir-se Freixa i Sans, i el 1908, després de la mort de Sans, Freixa quedà com a propietari únic de l’empresa. Les comandes arribades durant la Primera Guerra Mundial donaren un gran impuls a l’empresa, que va obrir una altra fàbrica a Alcoi. Quan s’implantà la dictadura de Primo de Rivera, Josep Freixa fou escollit alcalde de Terrassa però fou destituït poc temps després.

Un saboner

L’elaboració de sabó amb mètodes industrials donà lloc a una gran fortuna a la Barcelona del segle XIX, la qual tanmateix pràcticament no és recordada pels barcelonins. Antoni Rocamora i Pujolà (Barcelona ?-1918) encarregà a Joaquim Bassegoda i Amigó el projecte d’un gran edifici amb tres porteries d’accés als pisos a la secció del passeig de Gràcia més pròxima a la plaça Catalunya, que es conclogué el 1917. Constitueix un dels conjunts arquitectònics més grans de la Barcelona modernista i el seu propietari ocupa un lloc en la història urbana de la Ciutat Comtal, no sols per aquest fet, sinó perquè arribà a ser un dels principals propietaris de la Barcelona dels anys 1920. L’origen de la fortuna que li permeté aquesta repetida intervenció en el sector immobiliari està en la indústria sabonera que inicià el seu pare.

Marc Rocamora i Laporta (Barcelona 1815-1884) començà amb un petit negoci de fer espelmes a la Barceloneta el 1845. Als anys 1860 amplià la seva presència en el sector químic mitjançant la participació en societat per fer sabó i bugies esteàriques, negoci que li permeté fer un salt de gegant quan penetrà en el mercat cubà i portoriqueny també en aquests anys. En la segona meitat d’aquesta dècada i en la següent tingué lloc el llançament socioeconòmic de la familia, ja que comprà uns terrenys a Santa Coloma de Gramenet, on es va construir una torre, i uns altres a Sant Martí de Provençals, on s’edificà la nova fàbrica que disposava de les tècniques més noves, en part adoptades gràcies als coneixements adquirits pel fill gran Antoni en la seva estada a Marsella, que llavors era el principal centre saboner europeu. El domini que els productes Rocamora tingueren en el mercat colonial féu que d’una manera creixent una quota major de la producció de la fàbrica del Poble Nou anés a aquell mercat, i també que gràcies al gran volum d’exportació Barcelona es convertís en un important centre saboner. Les exportacions dels sabons de Rocamora i Cia. entre el 1878 i el 1907 constituïen el 80 % del total d’aquest producte exportat des de l’Estat espanyol. Tanmateix aquesta vinculació de la firma Rocamora amb el mercat antillà comportava un risc, que finalment l’abocà a una ràpida davallada. La modificació de la legislació en matèria mercantil respecte de Cuba el 1891, i després la pèrdua de les colònies antillanes, van perjudicar enormement la fortalesa de la firma. Les exportacions cap a aquell mercat van anar declinant a la vegada que era impossible substituir-les per altres que anessin a l’espanyol. Rocamora va anar guanyant una major presència en el mercat espanyol, però de cap manera això significà compensar la pèrdua del mercat americà.

Quan va morir Marc Rocamora, el 1884, el negoci passà en parts iguals als quatre fills: Antoni, Francesc, Josep i Marc Rocamora i Pujolà, que el mantingueren en activitat, però que en produir-se la pèrdua del mercat antillà s’orientaren cap a la compra d’immobles que de fet havien iniciat abans d’aquest avatar; per exemple ja havien comprat una hisenda sucrera a Puerto Rico, el 1888. Els hereus de Josep Rocamora i Pujolà van rebre finques urbanes per valor de 2,5 milions de pessetes, i el 1918 les filles d’Antoni Rocamora i Pujolà reberen unes vuitanta finques urbanes. Era una herència única, no crec que mai ningú hagi heretat un volum similar de sòl edificat en tota la història de Barcelona.

Els xocolaters

Antigament la xocalata l’elaboraven els adroguers i confiters que tractaven amb els productes colonials com el sucre, el cacao, el cafè i altres articles similars. La seva confecció, com també la dels caramels i altres dolços, era manual, fins que el maquinisme anà introduint màquines per manipular grans quantitats d’ingredients per fer aquest tipus de producte. Així les primeres fàbriques de xocolata en molts casos les van instal·lar artesans dels rams mencionats que sovint havien heretat el negoci. La transformació d’artesans a fabricants en part fou possible perquè en l’últim terç del segle XIX les ciutats havien crescut de forma sense precedents, i hi residia una classe mitjana amb una capacitat de consum cada cop més gran que li permetia d’adquirir aquest producte relativament car, cosa que impulsà l’expansió del sector. Aquest pas el donaren dues conegudes marques de xocolata barcelonines.

Antoni Amatller i Costa revolucionà l’antic obrador familiar, edificant una gran fàbrica per fer xocolata, i el 1898 encarregà a Josep Puig i Cadafalch que modifiqués l’edifici construit el 1875 per l’arquitecte Antoni Robert. Les arrels familiars i mercantils dels Amatller es remunten a la iniciativa del seu avi Gabriel Amatller que havia nascut a Molins de Rei i el 1797 s’instal·là a Barcelona. En data desconeguda posà l’obrador al carrer Manresa número 10, a tocar de Santa Maria del Mar. Antoni Amatller i Ràfols, fill de Gabriel, continuà el negoci i a més sembla que comercià amb productes colonials. Tanmateix fou el fill d’aquest, Antoni Amatller i Costa (Barcelona 1851-1910) qui donà una nova orientació al negoci familiar després d’haver viatjat per França i Suïssa, on es percata de la mecanització de les fàbriques i la funció que això tenia en la reducció dels costos de producció. Calia mecanitzar, produir a l’engròs i endegar una moderna estructura mercantil en la qual la publicitat tindria un paper clau.

L’obrador del barri de Santa Maria del Mar seria substituït per una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals que s’inauguraria el 1878. A la xarxa de viatjants i representants, i a la publicitat en la premsa, com a instruments de venda, s’hi afegiren els cromos que afavoriren la conquesta del mercat espanyol, a començament de segle. La fàbrica Amatller comptava amb una impremta pròpia amb màquines de litografiar per fer els cromos que acompanyaven els productes.

Antoni Amatller i Costa tingué un gran interès per la fotografia, i ell mateix fou un excel·lent fotògraf. Plasmà no sols el seu entorn familiar sinó que també captà ambients exòtics en els viatges que va fer a Egipte i Estambul, per exemple, i els populars de Ripoll i altres localitats catalanes. L’estructura de la casa del passeig de Gràcia, imitant el prototipus de les d’Amsterdam, per exemple, es deu al fet que en l’últim pis s’instal·là l’estudi fotogràfic d’Amatller, que rebia llum zenital. La seva filla Teresa, que heretà el negoci, reforçà la relació de la casa amb l’art. El 1914, per tal de donar suport a la sortida de la marca Luna, convocà un concurs de cartells en què hi hagué un jurat de consagrats artistes.

Evarist Juncosa va ser un altre important fabricant de xocalata que el 1907 i el 1913 es va fer construir dues cases de renda a la Rambla de Catalunya (números 76 i 78), obra de Salvador Viñals i Sabater. La fàbrica tenia els seus orígens en el petit negoci que muntà el seu avi Oleguer Juncosa el 1835 al carrer Ferran, que acabava d’obrir-se llavors sobre la trama viària antiga i que es convertiria en un dels carrers més elegants de Barcelona. Aquest primer Oleguer Juncosa degué morir cap al 1880 i fou succeït pels seus fills Oleguer, Pere, Evarist i Jacinta sota el nom de Fills d’Oleguer Juncosa, els quals traslladaren la fàbrica de lloc i mecanitzaren la producció. El 1882 edificaren una gran fàbrica a Gràcia, al carrer Major números 1 i 2, instal·lant-hi diferents màquines construïdes per Valls germans, entre elles una màquina de vapor de 24 cavalls de força i, dos anys després, obriren una botiga al passeig de Gràcia. La mort del germà gran Oleguer i del fill d’aquest, juntament amb la disputa entre els altres germans barons, van portar a la separació i Evarist es quedà la marca. La fortuna es constituí no sols amb la fabricació de xocolata sinó també important cafè.

Els productes farmacèutics

Tradicionalment els medicaments els confeccionaven els farmacèutics o els adroguers –d’això en resultaren fortes baralles gremials– amb les fórmules magistrals que prescrivien els metges. Tanmateix a mitjan segle XIX en alguns països començaren a aparèixer els productes farmacèutics envasats, i alguns d’ells es vengueren a l’Estat espanyol. Va ser sense competència perquè aquí encara no se’n feien, si bé la cosa començà a canviar als anys 1870, però sobretot als vuitanta quan es va constituir, per exemple, la Societat Farmacèutica Espanyola a Barcelona.

Un dels primers farmacèutics espanyols a fer específics fou Salvador Andreu i Grau (Barcelona 1841-Barcelona 1928) que el 1871 presentà la «pasta pectoral» que servia per curar o pal·liar la tos, i que esdevindria ben famosa sobretot quan el medicament prengué la forma de pastilles. Era fill d’un notari que tingué nou fills, dos dels quals estudiaren dret mentre que ell seguí la carrera de farmacèutic. El 1862 obrí la seva farmàcia al carrer de la Baixada de la Presó, el 1866 es doctorà en la seva ciència, el 1871 llançà, com ja he dit, el seu primer producte farmacèutic, i el 1881 obrí una altra farmàcia a la rambla de Sant Josep que només venia específics. Fou tota una revolució.

La fama i la fortuna del doctor Andreu, però, no es va deure només a la seva activitat com a fabricant del seu producte per a la tos, sinó a una altra de ben diferent com a promotor immobiliari i del negoci del lleure. Aquesta activitat la va desplegar a partir del 1899 amb la urbanització d’una part de Collserola i la construcció d’un parc d’atraccions, un funicular, hotels... sota el nom de societat anònima Tibidabo. A l’entrada d’aquest complex construí la seva pròpia casa, la tan coneguda Rotonda, obra d’Adolf Ruiz i Casamitjana.

Adolf Ruiz Casamitjana (1869-1937): Edifici La Rotonda (1906-18), construït al peu del Tibidabo de Barcelona, per al Dr. Salvador Andreu.

R.M.

Un altre farmacèutic permet vincular la pràctica d’aquesta professió amb el Modernisme. Josep Sastre i Marqués, segons la documentació presentada per cursar estudis universitaris a Barcelona, havia nascut a Verges el 1850 i era fill d’un menestral. Es llicencià el 1872, mentre el germà Francesc (Verges 1865-Barcelona) acabà la carrera el 1888. Puig i Cadafalch li va fer una casa d’estiu a Sarrià i la farmàcia al carrer Hospital núm. 109, el 1905. A la façana, esgrafiat s’hi s’especifica «Farmacia Laboratorio. Casa fundada en MDCCCLV». Aquesta data no s’adiu amb el que sabem de la biografia de Sastre, però podria ser que primer s’hagués associat amb un altre farmacèutic, potser oncle seu, que hi estigués instal·lat des de la mencionada dada. Es dedicà a fer específics, i foren molt conegudes les seves píndoles de matar «cucs».

La indústria editorial

A la segona meitat del segle XIX Barcelona es constituí com el principal centre editorial de tot l’Estat espanyol. Per a la seva expansió no solament comptava amb el mercat estatal sinó amb el d’Amèrica llatina. Fou així que Barcelona ben aviat estigué al dia de les novetats gràfiques, la qual cosa obligava els empresaris del sector a viatjar repetidament pels principals centres editorials d’Europa. La importància d’aquests negocis donà lloc a fortunes importants en el sector, i també originà la necessitat de construir edificis apropiats per a l’activitat. Per això el sector donà lloc a una important clientela per als arquitectes i artífexs modernistes.

Per començar parlaré dels socis de la important empresa Montaner i Simon. La van constituir el 1868 Ramon Montaner i Vila (Canet 1832-Barcelona 1921) i Francesc Simon i Font (mort a Barcelona el 1921) per editar llibres de luxe, ben enquadernats i ben il·lustrats, que s’oferien en subscripció i que de vegades es venien en fascicles; a més, a partir dels anys 1880 publicaren dues revistes: La Ilustración Artística i Salón de Modas. Montaner tenia experiència en el sector ja que havia treballat a l’editorial La Maravilla, però en canvi no se sap res de Simon, fora que el seu germà Artur tenia una llibreria a la rambla de Canaletes. Els tallers i oficines primer van estar en un edifici al xamfrà de la plaça de Catalunya-rambla de Catalunya, però als primers anys 1880 encarregaren un edifici expressament que projectà Lluís Domènech i Montaner, cosí de Ramon Montaner, al carrer Aragó. En aquests anys la firma ocupava 240 obrers, a part dels gravadors, fotogravadors, traductors i administratius.

Els socis devien guanyar molts diners i a final dels anys 1880 decidiren construir-se un palauet cadascun. Per això compraren uns solars al carrer Mallorca en els quals Josep Domènech i Estapà projectà dues cases unifamiliars; tanmateix com que entre Montaner i l’arquitecte hi hagué desavinences, la casa d’aquest la va acabar de construir Lluís Domènech i Montaner el 1893, i avui encara es conserva. La casa de Simon la va realitzar Domènech i Estapà, però actualment no existeix. Ramon Montaner, a més, va comprar les ruïnes del castell de Santa Florentina, a Canet, que fou reedificat per Domènech i Montaner, edifici on va guardar la seva col·lecció d’art. Al castell el 1909 s’hi va allotjar Alfons XIII, que va ennoblir l’impressor amb el títol de comte de la Vall de Canet.

Josep Thomas i Bigas (?-Berna 1910) és un altre empressari del sector editorial el nom del qual va lligat al Modernisme per moltes raons. El 1875, quan estudiava arquitectura, amb el dibuixant Joan Serra i Pausas, el fotògraf Heribert Mariezcurrena i l’enginyer Miquel Joaritzi, fundà la Societat Heliogràfica Espanyola que introduí la fototípia a l’Estat espanyol, és a dir, la reproducció mecànica de les fotografies, la qual cosa revolucionà el món de la impressió i permeté l’edició d’obres com l’Album pintoresch monumental de Catalunya, editat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques el 1878.

Entestat a estar el dia de les tècniques de reproducció de la imatge en la premsa i els llibres, el 1877 estudià a París, amb Mariezcurrena, la tècnica del fotogravat al taller Gillot. Dissolta la societat el 1879, treballà en la seva pròpia empresa primer a la Gran Via i després en un edifici propi al carrer Mallorca que el 1895 encarregà a Lluís Domènech i Montaner, el qual contenia el taller i la vivenda. La seva impremta imprimí també postals i diferents tipus d’etiquetes, fins i tot per encàrrec d’empreses hispanoamericanes, però sobretot excel·lí en l’edició de llibres i revistes d’art com Ilustració Catalana (1883) –inicià la difusió seriada de la imatge–, Pèl & Ploma, Forma, El Arte en España, etc., obres en què se solia reflectir de forma perfecta l’estètica modernista.

Els propietaris agraris

Alguns dels propietaris rics van fer obres importants sota els cànons modernistes en cases que ja tenien, i també sovint les van decorar dins d’aquest gust. Alguns d’aquests hisendats eren els caps de casa de famílies que es podien remuntar als segles xi i XII. En aquest cas hi ha Joaquim de Solà-Morales i Mir (Olot 1865-Barcelona 1961) que fou diputat per la Diputació de Girona i més tard de la Mancomunitat de Catalunya. Encomanà a Lluís Domènech i Montaner que remodelés l’habitatge d’Olot, el 1913-16, construint una nova façana per integrar a la casa pairal la casa del costat que havien comprat.

Els orígens de la família es remunten a un Bereguer del Solà, que el 1083 consta com a amo d’un mas a Batet, tocant a Olot (Garrotxa). Al segle XVII es va ampliar el mas i el seu propietari va adquirir poder en la política local, ja que el 1610 l’abat de Besalú els atorgà el dret a ser batlles per insaculació i el 1683 passaren a ser ciutadans honrats per concessió reial. La política matrimonial incrementà la propietat familiar, sobretot quan Francesc Solà i Fluvià, doctor en teologia, es va casar amb la pubilla de la família Julià de Camprodon, que l’arxiduc Carles també havia fet ciutadans honrats de Barcelona el 1710. Fou el moment oportú per establir, el 1781, la residència a Olot, construint una casa al nou carrer que, amb el nom de Firal, s’havia obert a la població sota l’impuls del creixement demogràfic i econòmic que va experimentar la població en la favorable conjuntura de la segona meitat del segle XVIII. En dues generacions més el patrimoni va passar a Juliana de Solà i Llaudes, filla d’Ignasi de Solà i de Julià (mort el 1793), que el 1828 va maridar el notari Jacint de Morales i Bonafont, de procedència sevillana antiga. A partir d’aquest moment la família adoptà el doble cognom Solà-Morales, mantenit així, segons la pràctica catalana, el cognom de la pubilla en primer lloc. L’adscripció al carlisme de Josep de Solà-Morales, membre de la guàrdia personal de l’infant Alfons Carles i vicepresident de la Diputació carlina de Catalunya, explica que el pretendent el 1875 proclamés els furs de Catalunya en aquest casa.

L’altre cas és el de la família Abadal que consta com a propietària d’un mas a Avinyó (Bages) des del segle XII. A mitjan segle XIX el mas Abadal tenia 277 hectàrees, la major part d’elles concedides en parceria per conrear vinya, la qual cosa significava una còmoda i important renda per a la família Abadal. El 1850 havia comprat dues cases a la plaça d’Avinyó en les quals va assentar-se des de llavors l’habitatge familiar. La situació benestant de la família es consolidà el 1866 amb el matrimoni de l’hereu amb una noia de la família Portella. En aquesta data els Abadal, a més del mas d’aquest cognom, posseïen altres immobles en els termes municipals d’Omatell, Olost, Oristà i Sant Bartomeu del Grau; emplaçats en terres d’aquests dos darrers municipis, els masos Alord i Sant Jaume de Fonollet sumaven 266 hectàrees. La posició de la família arribà al zenit amb Antoni Abadal i Portella, propietari i advocat que desplegà una important tasca cultural i política: vicepresident del Centre Excursionista del Bages, president de la Cambra Oficial Agrícola del Pla de Bages, impulsor del Sindicat Vinícola comarcal i diputat provincial de la Diputació de Barcelona.

Va encarregar a l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March (Manresa 1873-1949) que refés la casa de la plaça a Avinyó que fou enderrocada i reedificada el 1907. Client i arquitecte coincidien ideològicament en la defensa dels postulats catalanistes de la Lliga Regionalista.

Josep Maria Jujol (1879-1949): Oratori de Can Negre (1921). Sant Joan Despí (Baix Llobregat).

R.M.

Un tercer exemple de masia remodelada el constitueix la Casa Negre a Sant Joan Despí (Baix Llobregat). El seu propietari, Pere Negre i Jover (1867-1939), era l’hereu de la família de propietaris d’aquest cognom i com d’altres joves de la seva mateixa procedència social va estudiar dret. Esdevigué advocat, residí a Barcelona i el 1891 es va casar amb Engràcia Balet i Viñas, filla de Jaume Balet i Bellver, fabricant d’origen manresà, soci de l’empresa cotonera que a principi del segle XX es deia Balet, Vendrell i Cia., i que tenia una torre d’estiueig a Sant Joan Despí des dels anys 1880. El 1914 encarregà la remodelació del mas familiar a Josep M. Jujol, a qui coneixia personalment. Les obres duraren molts anys, fins al 1926, i en resultà un edifici particular pel barroquisme decoratiu que el caracteritza. El projecte de Negre no contemplava només modernitzar l’edifici i donar-li una aparença original, sinó integrar la casa dins una urbanització de torres, projecte que encarregà també a Jujol, però tot i que aquest va complir amb aquest altre encàrrec, la urbanització no es va portar a terme.

Uns propietaris particulars: el negoci del cava

Des de la dècada del 1860 es començà a fer «xampany» en diferents poblacions catalanes. A Sant Sadurní d’Anoia, Josep Raventós i Fatjó (Sant Sadurní d’Anoia 1825-Sant Sadurní d’Anoia 1885), que era el tercer major contribuent de la població natal i es dedicava a fer vi i a elaborar mistela, inicià l’elaboració de vi escumós o cava el 1872 amb la marca Codorniu, que actualment és considerada la firma més antiga de Catalunya dedicada a l’elaboració de cava i una de les de major producció. Entre els seus béns patrimonials tenia el mas Codorniu que la pubilla Maria Anna Codorniu aportà al matrimoni el 1659 quan maridà Miquel Raventós, fill del mas la Bardera, de Subirats.

Fou Manuel Raventós i Domènech (Sant Sadurní d’Anoia 1862-Barcelona 1930), el primogènit de Josep, qui va donar un gran impuls a l’empresa. Amb altres propietaris de Sant Sadurní es va preocupar de combatre la fil·loxera i de replantar les vinyes amb ceps americans. Fundà i col·laborà en diverses publicacions amb temes agrícoles. Les primeres sortides en la vida política local, en les eleccions municipals o de diputats a Corts el 1891-1901, no van ser reeixides. La crítica al govern manifestada el 1894 en presidir un míting a Vilafranca contra les negociacions del nou tractat comercial que estava duent a terme en aquells moments, i que perjudicava els interessos dels vinaters, s’adiu amb el fet que el 1898 formés part de la junta d’adhesió al programa del general Polavieja. El 1901 es mantenia com a independent però, el 1907, en presentar-se a la candidatura de Solidaritat Catalana pel districte Valls-Montblanch a les eleccions a diputats a Corts, en les quals sortí elegit, ja devia ser membre de la Lliga Regionalista. A més, ocupà els càrrecs de president de la Federació Agrícola Catalana Balear (1903-04) i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1907-11) i fou membre de la junta directiva del Canal de la Infanta (1927-28). També fou director de l’Escola Superior d’Agricultura de la Diputació de Barcelona (1911) i un dels homes rellevants del consell central de la secció agrària de la Lliga.

L’any 1896 Manuel Raventós decidí fer, o ampliar, unes caves, i dos anys després va posar-se en contacte amb Josep Puig i Cadafalch que començà a fer projectes per a l’empresa. El 1904 construí els edificis per a les premses, el celler gran i el pavelló d’expedicions. Concloses aquestes tres obres, Raventós li encomenà l’edificació d’una nova casa-pairal. En la decoració de la casa intervingueren, des del 1908, els germans Llimona que van dissenyar el parquet, els canelobres, els sant crist, el missal i les portes de ferro forjat de la capella.

Els banquers

A final del segle XIX, la banca havia esdevingut un instrument imprescindible per al desenvolupament econò-mic. A Catalunya hi havia diferents institucions financeres, la pionera de les quals fou el Banc de Barcelona, constituït el 1844. D’altra banda, per exemple, el 1876 es creà el Banco Hispano Colonial sota l’impuls d’Antonio López per signar un emprèstit al govern perquè aquest fes front a les despeses generades per la guerra de Cuba; l’entitat esdevingué la segona institució financera de l’Estat espanyol a final del segle XIX. Aquests dos grans bancs havien nascut com a societats anònimes, però a part a Barcelona n’hi havia d’altres molt més petites de caràcter familiar que sobretot actuaven en l’activitat borsària i en la negociació de lletres.

Josep Garí i Cañas (Mataró 1854-Barcelona 1925) es dedicà a la banca del primer tipus. Era fill d’un petit fabricant de gènere de punt poc afortunat que als 15 anys entrà de meritori a la banca d’Evarist Arnús a Barcelona, empresa en la qual també treballaren el seu germà Lluís i el seu pare. Quan el 1890 va morir Arnús, Josep s’associà al nebot d’aquest, Manuel Arnús, i crearen Manuel Arnús i Cia. que, com el banc d’Evarist, fou el més important dins el seu sector a Barcelona. El 1910 el nét d’Evarist Arnús demanà participar en la societat, però els dos socis s’hi van negar. Per això dissolgueren la societat i constituïren Arnús i Garí amb cinc milions de pessetes de capital, mentre Gonçal Arnús establí el seu propi banc, fent-los la competència.

Josep Garí fou un home important dins la banca catalana del seu temps. Fou un dels impulsors del Banc de Préstecs i Descomptes, creat el 1881, un dels fundadors de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona, un dels membres de la junta de govern del Banc de Barcelona des del 1905, fins que va passar a ser-ne un dels tres directors. El capital acumulat el degué invertir des d’una data desconeguda en l’adquisició d’immobles. Segurament una masia que devia posseir des de feia temps, seria la que Puig i Cadafalch projectà convertir en torre-palau el 1898; dos anys més tard quedà acabada la magnífica casa coneguda com El Cros, a Argentona, prop de la seva vila natal.

A un altre tipus de negoci bancari es dedicava Rupert Garriga-Nogués i Miranda (Saragossa 1854-Barcelona 1928) quan el 1899 encarregà un projecte per a una casa de pisos al carrer Diputació núm. 250 de Barcelona a Enric Sagnier i Vilavecchia, encara que segurament no es va acabar fins al 1905. Rupert era accionista de Garriga Nogués i Nebot, creada el 1886 a la Ciutat Comtal, encara que l’origen es remuntava a les pràctiques creditícies que efectuava la casa de comerç que el seu besavi Josep havia constituït amb els seus fills Josep i Manuel Garriga i Llastanós a Saragossa el 1819. Tots ells havien nascut a Vic i obriren una botiga de teixits a la capital aragonesa; per tant, formaven part de l’anomenada diàspora mercantil catalana. El 1874 els membres de la tercera generació, fills de Manuel Garriga i Llastanós i de Sabina Nogués i Masoliver, esdevingueren només banquers quan tancaren, sembla, la casa de comerç de Saragossa. Manuel, Rafael, Marià i Pere Garriga i Nogués crearen Garriga Nogués Hermanos amb l’objectiu de dedicar-se a «operaciones de banca y demás negocios mercantiles», segons l’escriptura notarial; la societat es prorrogà dos anys després, consignant un capital de 252 771 pessetes, que era un capital petit. Garriga Nogués i Nebot fou la continuadora d’aquesta primera societat bancària dels germans Garriga i Nogués. Inicialment es dedicà a cobrar lletres sobre plaça però, a més, el 1893 la societat entrà en el negoci dels llumins, que era un monopoli estatal, que els creà problemes i els portà a pledejar amb l’Estat. A la primera dècada del segle XX actuà també en la negociació borsària i el 1910 creà una borsa de cotó a termini.

Els fills privilegiats

A l’inici del segle XX feia anys que el capitalisme s’estava desenvolupant a Catalunya, i havia donat lloc a força fortunes. Els fills d’aquestes famílies no sempre es van dedicar als negocis, sinó que seguiren professions liberals o artístiques, però l’herència familiar els proporcionà unes propietats i fins i tot unes rendes que els permeteren un nivell de vida i de despeses que segurament no haurien aconseguit només amb el seu treball. Ara en donaré tres dels exemples més importants, tots ells vinculats a més amb l’encàrrec d’edificis modernistes.

La casa coneguda simplement com «Lleó Morera» fou producte de la fortuna acumulada per alguns dels germans Morera i Busó a Amèrica. La família procedia de Sant Feliu de Guíxols, des d’on Antoni Morera i Auger emprengué negocis a les illes antillanes fins que va morir en un naufragi el 1823. De les activitats dels quatre fills, gràcies a documentació notarial i al treball de Manuel García-Martín, sé que Antoni Morera i Busó el 1846 residia a Nova York i que Joan Morera i Busó segurament s’establí un temps a Puerto Rico. Des dels anys 1850 els germans participaren en multitud de societats industrials, mercantils i asseguradores establertes a Barcelona, sobretot Antoni. Aquest retornà a Catalunya en data desconeguda i sembla que instal·là la seva residència a Sant Gervasi de Cassoles, on va morir vidu i sense fills el 1901. A la seva neboda Antònia Morera i Ortiz (Barcelona 1853-1904), filla de Joan Morera i Busó i de la portoriquenya Baldomera Ortiz, que també van morir el 1901, li llegà la casa que el 1894 havia comprat al passeig de Gràcia, i que havia estat edificada el 1864.

Poc després d’haver-la heretat, el 1902, Antònia Morera encarregà les reformes de la casa a Domènech i Montaner, segurament sota el dictamen del seu fill Albert Lleó i Morera (Barcelona, 1874-1929), metge catalanista. S’havia llicenciat en medicina a Barcelona el 1898, i el 1904 era delegat de la Unió Catalanista, i fou membre efectiu del Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana el 1906. Fou molt actiu professionalment i col·laborà amb el doctor Ramon Turró; fou cap del laboratori bacteriològic de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques (1905-17); responsable del laboratori de l’Hospital d’Infants de Barcelona; des del 1913 director del Laboratori d’Anàlisis Químiques, Histologia i Bacteriologia aplicada a la Clínica, de l’Hospital de la Santa Creu. A més fou un amant de la mecànica, afecció que el portà a experimentar en aquest camp i a patentar uns motors d’explosió entre els quals destaca un motor d’aviació que tanmateix no va tenir gaire èxit.

Una trajectòria professional ben diferent, encara que també ben exitosa, fou la del pintor Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931). Els seus dos avis foren fabricants de filats i teixits de cotó. D’una banda Albert Prats i Baruta (mort a Barcelona el 1876), que va tenir la fàbrica primer a Gràcia i després a Sant Martí de Provençals, i de l’altra Jaume Rusiñol i Bosch, que fou un comerciant de cotó que el 1879 adquirí una fàbrica de filar i teixir cotó a Manlleu que li devia diners. Aquest fou l’origen de «Rusiñol Hermanos», propietat de Santiago i Albert Rusiñol i Prats, que fou regida per aquest, malgrat que el primogènit era Santiago. Mentre aquest es dedicà a les arts i les lletres, Albert es convertí en un important empresari tèxtil que a més tingué una gran projecció pública. El 1899 fou escollit president del Foment del Treball Nacional, fou delegat pel govern a l’Exposició Universal de París el 1900; també es dedicà a la política, i formà part el 1901 de la candidatura regionalista coneguda com dels «quatre presidents». Arran de la defunció del doctor Robert (1902) fou elegit president de la Lliga Regionalista. Santiago, el 1888, defugint les responsabilitats familiars, anà a París i durant set anys hi féu llargues estades, alternant els ambients bohemis de París i Barcelona de final del segle XIX. L’exposició amb Ramon Casas i Enric Clarasó a la Sala Parés el 1890 significà la introducció a Catalunya d’un art nou, qualificat per la crítica de modernista. En una visita al pintor Arcadi Mas descobrí Sitges, i hi comprà dues cases el 1893-94; fou en aquest indret on Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898) edificà el Cau Ferrat, on Rusiñol guardà la seva col·lecció de ferros i altres objectes. La relació amb aquesta vila donà lloc a les festes modernistes que se celebraren del 1892 al 1899 (en la del 1894 es presentaren els dos Grecos que havia adquirit). Encara que Rusiñol fos un pintor cotitzat, sense la renda familiar potser no hauria pogut ser col·leccionista, ni propietari.

El seu amic, el pintor Ramon Casas i Carbó (Barcelona 1866-Barcelona 1932), no sols compartí molts moments de la vida de Rusiñol i el negoci de la cerveseria Els Quatre Gats, juntament amb Miquel Utrillo i Pere Romeu, sinó també uns orígens socials similars, ja que també era fill de fabricant. A la casa de pisos del passeig de Gràcia que li construí l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa el 1898-99, hi tingué la residència i el taller.

Conclusions

Malgrat la clara adhesió de molts membres de la burgesia catalana als postulats arquitectònics i decoratius del Modernisme, no s’ha de pensar que tots els burgesos tenien preferència per aquest estil. Mentre es construïen les cases modernistes, altres «ricatxos» s’inclinaven per altres tipologies arquitectòniques. És el cas de l’indià Josep Gallart i Folch per a qui August Font i Carreras (Barcelona 1846-Barcelona 1924) construí una magnificient residència a Horta, coneguda com el Palau de les Heures (1895-98), a imitació d’algun palau del Loira. O bé la casa que Juli Batllevell edificà a 1902-04 per a Antoni Salvadó i Safont, oncle i soci del fabricant Francesc Burés, al costat de la Casa Calvet de Gaudí, d’estil historicista.

Dues consideracions més abans d’acabar. La primera es refereix a si la noblesa d’origen senyorial estava, o no, adscrita al Modernisme. És cert que no es coneix cap edifici d’aquest estil encarregat per algun membre de la vella noblesa. Tanmateix això per se no indica forçosament que no li agradés el Modernisme. Als membres d’aquest grup social els sobraven cases, heretades dels predecessors i plenes de simbolisme, i per tant no havien de fer-se’n de noves. Per respondre la pregunta, més aviat hauria de mirar-se si van redecorar alguna estança amb mobles, pintures i objectes modernistes. Això és difícil de saber perquè no és tan visible ni datable com la construcció d’edificis, però se sap que Gaudí va fer mobles per al marquès de Castelldosrius, el 1901-02. D’altra banda, el marquès de Castellbell finançà el grup escultòric que representa una al·legoria al cant popular de la façana del Palau de la Música, que diu «Donatiu del Exm. D. Joaquim de Càrcer i d’Amat, marquès de Castellbell», setembre del 1909.

La segona consideració es refereix a l’adscripció al catalanisme polític de molts dels qui encarregaren edificis modernistes. Aquesta és una dada que s’ha d’estudiar a fons, com també la militància d’alguns arquitectes en aquest mateix corrent politicoideològic. Tanmateix no tots els «clients modernistes» foren catalanistes; l’exemple més clar és el de Perico Milà i Camps, que amb els diners de la seva esposa Roser Segimon o, més ben dit, amb els que li deixà el primer marit, encarregà la construcció de La Pedrera a Gaudí el 1905.

Bibliografia

• Bohigas, O.: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, 3a. edició, Editorial Lumen, Barcelona, 1983.
• Cabana, F.: Fàbriques i empresaris. Els protagoniste de la revolució industrial a Catalunya, 4 vol., Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992-1994.
• Cabana, F.: Caixes i Bancs de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000.
• Calbet i Camarasa, J. M.; Montañà i Buchana, D.: Metges i farmacèutics catalanistes, 1880-1906, Cossetània edicions, Valls, 2001.
• Costa, F.: «Joaquim Coll i Regàs», dins Migliaresi. Documents d’història de Mataró, núm. 13, febrer, 1992.
• Cubeles i Bonet, A.: Urbanisme i arquitectura a Sant Sadurní d’Anoia (1865-1923), Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 1991.
• De Camps i Arboix, J.: Les cases pairals catalanes, Edicions Destino, Barcelona, 1965.
• Diccionari d’Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1992.
• Duran i Albareda, M.: L’obra de Josep M. Jujol a Sant Joan Despí. Projectes i obra (1913-1949), Barcelona, CMB i Ajuntament de Sant Joan Despí, 1987.
• El modernismo en España. Exposición en el Casón del Buen Retiro, Madrid 1969. Dirección General de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia, Comisaría General de Exposiciones, Madrid, 1969.
• El museu domèstic.Un recorregut per les fotografies d’Antoni Amatller, Fundació “La Caixa”, Barcelona, 2002.
• Ferrer i Alós, Ll.: Masies i cases senyorials del Bages, Fundació Caixa de Manresa i Angle Editorial, Manresa, 1998.
• Gallart Folch, J.: Mis memorias, Elite Grafic, Barcelona, 1971.
• García Espuche, A.: El Quadrat d’Or. Centre de la Barcelona modernista, Lunwerg Editores, Barcelona, 1990.
• García López, J. R.: «Mercado aragonés e industria catalana. Los orígenes de la Banca Garriga-Nogués», dins Las relaciones económicas entre Aragón y Cataluña (siglos XVIII-XX), Instituto de Estudios Alto Aragoneses, Huesca, 1990.
• García-Martín, M.: La casa Lleó Morera, Catalana de Gas, Barcelona, 1988.
• Gómez Zorraquino, J. I.: «La conquista del mercado interior por los catalanes. El ejemplo de “Casa Ferran” de Teruel (siglos XIX-XX)», dins Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols núm. XIX, Col·legi de Notaris de Catalunya, Barcelona, 2001.
• Institut Agrícola Català de Sant Isidre: Sessió necrològica a la memòria de l’expresident Excm. Sr. D. Manuel Raventós i Domènech, Barcelona, 1930.
• La arquitectura de J. M. Jujol, La Gaya Ciencia S.A, Barcelona, 1974.
• La casa Garriga Nogués, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992.
• Nadal, J.; Tafunell, X.: Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992), Columna, Barcelona, 1992.
• Oliva i Ricós, B.: Els orígens de la primera industrialització del rerepaís. Un cas emblemàtic: Vilassar i el capital comercial barceloní (1828-1875), Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1999.
• Pi de Cabanyes, O.: Cases modernistes de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1992.
• Querol, C.: Retrats. Crònica il·lustrada de Sant Sadurní d’Anoia, 1865-1997, Ramon Nadal, Editor, Sant Sadurní d’Anoia, 1998.
• Ramon i Muñoz, R.: «Los Rocamora, la industria jabonera barcelonesa», dins Revista de Historia Industrial, núm. 5, 1994.
• Rodrigo Alharilla, M.: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López, Lid Editorial Empresarial, S.L., Madrid, 2000.
• Serra, R.: Colònies tèxtils de Catalunya, Fundació Caixa de Manresa i Angle Editorial, Barcelona, 2001.