Els mots modernisme i modernista en català

J. Tersol: Programa de mà del Teatre Català. Romea (1907). Barcelona, Unitat Gràfica-Biblioteca de Catalunya.

F.F.

Els lexemes modernisme i modernista són de formació normal a partir de l’adjectiu modern, és a dir són derivats d’aquest adjectiu preexistent en català, el qual consta enregistrat als repertoris lexicogràfics catalans amb el significat de «propi del temps present o dels temps veïns al nostre».

L’esmentat adjectiu és un manlleu medieval efectuat pel català al llatí: apareix ja en l’obra de Francesc Eiximenis i en altres autors dels segles XIV i XV, on és usat ja amb el significat actual, que es veu que ja tenia des del llatí tardà (per exemple en Priscil·lià, autor del segle iv, i Aureli Cassiodor, del segle vi) i en tot cas en baix-llatí (l’utilitzà Dante en el De uulgare eloquio). Segons el Thesaurus Linguae Latinae (vol. viii, pàg. 1211) modernus volia dir «qui nunc, nostro tempore est, novellus, praesentaneus»i els seus antònims principals eren antiquus, vetus, priscus... No compartim la idea que la formació tardana de l’adjectiu modernus (la qual es féu sobre l’adverbi modo «en aquesta mesura, ni més ni menys; en aquest moment, tot d’una», igual com hodiernus es féu sobre hodie)signifiqués per als parlants llatins una dificultat a l’hora de fer la contraposició antic-modern, ja que el llatí disposava dels adjectius recens, nouus, nouicius i neotericus, que donaven prou joc.

Així és com, per exemple, tenim que Tàcit parla de nouorum rhetorum more «a la manera dels retòrics moderns»; Ciceró ho fa, d’hi recentes uiris «aquests personatges moderns» i també d’hi recentiores «aquests (filòsofs) més recents, moderns»; i Plini ens parla, dels noui et ueteres «els antics i els moderns».

Hem dit abans que modern és un manlleu. No és, doncs, un mot hereditari, ço és, un mot que hagi pervingut al català per transmissió oral ininterrompuda, de pares a fills, sinó un mot manllevat i, dins els mots manllevats, un mot manllevat a la llengua mare del català, el llatí, una de les dues llengües clàssiques per antonomàsia: en suma, es tracta, doncs, del que anomenem un cultisme. Podem il·lustrar el contrast amb l’esdevingut amb un mot que li és genèticament emparentat en llatí mateix, modus, que tenia els significats de «mesura per amidar alguna cosa», «moderació, límit», «manera, gènere», el qual sí que arribà al català per via hereditària sota la forma mou, documentada ja en l’obra de Ramon Llull: «E faça’s força major en haver mou e manera en parlar...», forma en clar contrast amb el manlleu culte mode o modo, que és la que avui es fa servir, havent caigut mou en desuetud. Modern, doncs, fou introduït al català per algú, probablement durant el segle XIV, a partir de l’adjectiu llatí modernus -a -um, el qual mot sotmeté a la mínima adaptació habitual en aquests casos, com és la caiguda de la terminació llatina -us.

Els mots modernisme i modernista són, com ja hem apuntat abans, derivats per sufixació de l’adjectiu modern i els sufixos utilitzats per obtenir-ne els mots derivats són, com és evident, els sufixos cultes però d’ús modernament tan divulgat -isme i -ista.

Els sufixos -isme i -ista són l’adaptació catalana culta dels sufixos llatins -ismus i -ista. El primer forma substantius que designen conceptes com sistemes doctrinals, filosòfics, polítics, culturals etc., moviments o corrents de pensament, estètics, esportius etc., o bé relacionats amb un substantiu o un adjectiu. Com a exemples del primer grup, entre els molts que fàcilment es poden adduir, hi ha accidentalisme, acefalisme, adopcionisme, absolutisme, anabaptisme, anarquisme, anglicanisme, bramanisme, caciquisme, carlisme, cesarisme, cinisme, clericalisme, cristianisme etc. etc. Del segon: absentisme, acrobatisme, acromatisme, actinisme, activisme, albinisme, alcoholisme, altruisme, etc. Molts dels exemples participen de les característiques dels dos grups, ço és que segons el context s’han d’interpretar com a pertanyents a un grup o a l’altre: absolutisme «moviment o doctrina dels partidaris del poder absolut del rei»: «Absolutisme versus constitucionalisme en el segle XIX espanyol.» / absolutisme «qualitat o condició d’absolut»: «L’absolutisme de Lluís XIV». I, com absolutisme, hi ha abstencionisme, agnosticisme, americanisme, anticlericalisme, comunisme, etc. etc.

El sufix -ista, amb què hom derivà el mot modernista del primitiu modern, és apte per a formar substantius que designen els afectes o seguidors de sistemes doctrinals, filosòfics, polítics, culturals etc., moviments o corrents de pensament, estètics, esportius etc., o bé relacionats amb un substantiu o un adjectiu, amb la qual cosa resulten uns mots que fan parella inseparable amb els formats amb el sufix -isme. Així els exemples abans esmentats accidentalisme, acefalisme, adopcionisme, absolutisme, anabaptisme, anarquisme, anglicanisme, bramanisme, caciquisme, carlisme, cesarisme, cinisme, clericalisme, cristianisme i absentisme, acrobatisme, acromatisme, actinisme, activisme, albinisme, alcoholisme, altruisme tenen les correlacions accidentalista, adopcionista, absolutista, anabaptista, etc. Són del tot generals en el cas dels sistemes doctrinals o filosòfics o culturals, però presenten excepcions en els casos en què la relació és amb un substantiu o un adjectiu: per exemple acromatisme, relacionat amb acromàtic, no té els seus corresponents acromatistes, hipotètics seguidors de l’acromatisme, però sí que acromatista pot ser un adjectiu que signifiqui relatiu o pertanyent a l’acromatisme. Viceversa, cal esmentar, entre els relacionats amb un substantiu o adjectiu, els que designen noms de professions: dentista, oculista, que no tenen les correlacions en -isme:no existeixen ni el dentisme (sinó l’odontologia) ni l’oculisme (sinó l’oftalmologia i l’oftalmòleg, que, en el món actual, no és el mateix que l’oculista).

Un subgrup dels mots formats amb els sufixos -isme i -ista que ens presenta un acusat interès pel que fa als mots modernisme i modernista són els que designen altres moviments o corrents artístics: barroquisme, classicisme, cubisme, dadaisme, decorativisme, expressionisme, fauvisme, futurisme, goticisme, impressionisme, informalisme, manierisme, naturalisme, neoclassicisme, noucentisme, prerafaelitisme, racionalisme, realisme, renaixentisme, romanticisme, simbolisme. No tots aquests mots són els preferents o els únics per a designar el corrent artístic en qüestió. Així barroquisme sofreix la concurrència preferent del barroc i resta especialitzat en l’accepció de «qualitat de barroc»; classicisme és potser menys emprat que art clàssic i igualment s’utilitza més significant «qualitat de clàssic»; dadaisme és també anomenat art «dada»o simplement dada; goticisme és menys emprat que gòtic, i el renaixentisme és anomenat també Renaixement. Altres corrents no tenen forma en -isme: el romànic, el rococó, el plateresc, etc.

Com modernisme, són referits a un adjectiu que dóna la pista de la tendència al·ludida: barroquisme que està per barroc, classicisme per clàssic, decorativisme per decoratiu, fauvisme per l’adjectiu francès fauve, que abans només significava «ros vermellós» i passà a voler dir «feroç» i fou aplicat, primer per derisió, a un grup pictòric parisenc que feia servir un colorisme violent, futurisme, per futur, goticisme, per got amb l’intermedi de gòtic, informalisme per informal, naturalisme per natural «propi de la natura», neoclassicisme per neoclàssic, racionalisme per racional, realisme per real, renaixentisme per renaixent «que reneix, propi del Renaixement», romanticisme per romàntic.

En canvi, es relacionen més aviat amb un substantiu: cubisme (amb cub), expressionisme (expressió), impressionisme (impressió), manierisme (amb l’italià maniera «manera») noucentisme (nou-cents –el segle els anys del qual comencen per [mil] nou-cents), simbolisme (símbol).

Segons l’estudiós del Modernisme a Catalunya Joan Lluís Marfany la primera atestació catalana del mot modernista que ell ha pogut trobar en el curs de les seves recerques sobre el moviment és la que apareix al suplement del número corresponent al 15 de gener de 1884 de L’Avens: «...el moviment intelectual de Catalunya, no deu, no pot ésser una escepció en mitj de son sigle y [...] per lo tant ha de marxar ab ell. [...] L’Avens defensa –y procurarà realisar sempre– lo conreu en la nostra patria d’una literatura, d’una ciència y d’un art essencialment modernistas». «Sobre el significat del terme “Modernisme”», dins Recerques, núm. 2, 1972, pàg. 73-91.

Apareix atestat també, referit a un moviment renovador cristià, en les Consideracions sociológiques sobre ’l regionalisme (1893) de Josep Torras i Bages: «Als modernistes lo cristianisme los ha fet mal.», però el dit autor l’utilitza també per referir-se als que preconitzen la modernització del país en els aspectes artístics: «Quina diferencia, estimats amichs, entre la finalitat que descobreix l’Art, en molts modernistes y ’l que manifesta la tradició artística que devallant de les fonts de la bella Grecia y de la discreta Roma, vivificada per la inspiració cristiana, ha delectat á tantes societats civilisades!».

Reveladora és l’atestació en l’obra d’Eugeni d’Ors (Març i abril, 1907): «Per a alguns d’ells, que tinguin memoria feliç, en Pahissa deu ser el primer modernista. Això no és un judici crítich ni estètich: és un detall cronològich y pintoresch [...] Farà cosa de dèu anys, o dotze, que ’l vulgus barceloní començà a adonar-se, ab la consegüent sorpresa –a la que ben aviat va succehir una santa indignació–, de que a son costat creixia y ’s multiplicava, y prest invadía carrers, teatres y demés llochs de comerç social, una lley d’estranys éssers, que ’s feya gloria de presentar se a son enfront en actitut de rebeldía, manifestada impúdicament en costums, en gestes, en toaleta, en indumentaria.»

Retrat de Marià Aguiló (1898). Oli de Tomàs Moragas, el mestre de Santiago Rusiñol i Hermen Anglada-Camarasa. Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya.

R.M.

Es pot assegurar, doncs, que els mots modernista i modernisme són coetanis del moviment renovador que sacsà la societat catalana de la fi del segle XIX i els primers anys del segle XX i també que foren utilitzats tant pels partidaris del dit moviment com pels seus detractors o opositors. També han estat represos, per la crítica i els historiadors de les arts, en els seus estudis de l’època en qüestió, malgrat la imprecisió que la dita denominació suposava i suposa, i això fou degut segurament al gran arrelament social dels mots que identificaren els generadors de la controvèrsia modern versus antic, la qual, en principi, de cap manera no podia ser considerada com a exclusiva de les característiques concretes de l’esmentat moviment de renovació català, i això tant des del punt de vista sincrònic (en altres llocs hom modernitzava d’una altra manera) com diacrònic (ja que l’oposició antic versus modern és una constant de l’esdevenir històric, aquí i a tot arreu i en tots els temps).

Així, entre molts altres exemples que hom en podria donar, el veiem utilitzat per Joan Arús (La nostra expansió literària, 1919), Josep Maria de Sagarra (Memòries, 1954), Lluís Guarner (Viatges literaris a València, 1966), Oriol Bohigas (Definició, 1985), Joan Lluís Marfany (Sobre el significat del terme «Modernisme», 1972), (Joan Francesc Mira (A la recerca de la història cultural, 1974), Francesc Fontbona (La crisi del modernisme artístic, 1975), Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977), Enric Satué (Un museu al carrer, 1984), Xavier Fàbregas (El teatre en el temps del modernisme, 1985), Josep Maria Llompart (El modernisme a Mallorca, 1985), Maria Aurèlia Capmany (La novel·la en el temps del modernisme, 1985), Pere Bohigas i Balaguer (El llibre en el temps del modernisme, 1985), Alexandre Cirici i Pellicer (L’arquitectura al temps del modernisme, 1985), Roger Alier (La música al temps del modernisme, 1985) i Vicent Simbor Roig (La lluita per la normalització de la narrativa valenciana durant el primer terç del segle XX, 1986).

En la sèrie d’atestacions precedent, la majoria extretes del Portal de Dades Lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans, hom detecta un salt cronològic força gran entre la primera (1917) i la segona (1954). És evident que cal atribuir-ho al fet de les dificultats que posà el règim del general Franco a l’edició d’obres en català, ja des del mateix 1938. La censura, tant la ideològica com la lingüística, s’exercí amb força a Catalunya ben bé fins al principi del decenni de 1960-70. Això fou causa que moltes obres que, en unes condicions de major normalitat i llibertat, haurien estat publicades en català pels seus autors ho van ser en castellà, davant les dificultats i, de fet, la impossibilitat de la seva publicació en català. Entre les que és segur que són indiscutiblement compreses en aquest cas hem d’esmentar les obres de Josep Francesc Ràfols El arte modernista en Barcelona (1943), Modernismo y modernistas (1949) i, sobretot, l’importantíssim Diccionario biográfico de artistas de Cataluña (1951-54). Igualment és una atestació important, formalment castellana i moralment catalana, 1’obra d’Alexan-dre Cirici i Pellicer El arte modernista catalán (1951).

Naturalment la constatació dels mots modernisme i modernista en les obres lexicogràfiques catalanes mostra un cert endarreriment cronològic, cosa que es pot considerar normal, atès el caràcter més aviat conservador de les dites obres, que generalment esperen a donar entrada a qualsevol neologisme que aquest sia ben consolidat en l’ús no tan sols dels parlants, ans dels millors escriptors.

Tanmateix, l’adjectiu modernista ben aviat és recollit per la lexicografia catalana: creiem que la primera obra lexicogràfica catalana que el recull és el Diccionari Aguiló, els materials del qual, si bé no van veure la llum sinó pòstumament, preparats per a l’edició per l’esforç tenaç de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, havien estat aplegats per Marià Aguiló, el qual va morir el 1898. A pesar, doncs, que els quatre primers volums es van publicar en deu fascicles, el primer dels quals ho fou el 1914 i que foren aplegats ja en volums en 1924-25, la recollida lexicogràfica per Aguiló del dit mot modernista hagué de tenir lloc en ple descabdellament del moviment.

Però el primer repertori lexicogràfic català que va recollir la parella modernisme-modernista fou la tants cops injustament oblidada Enciclopedia moderna catalana (1913) de Josep Fiter.

Abans, els repertoris catalans es limitaven en general a recollir, quan ho feien, els mots modern i modernament. Així, el mot modern no apareix ni en el Liber elegantiarum latina et ualentiana lingua de J. Esteve (1489) ni en el Vocabularius Aellii Antonii Nebrissensis (1507) de Gabriel Busa, traducció lliure de termes castellans al català, més conegut col·loquialment com el Nebrija català. P. Torre (Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus, 1650) recull només els moderns, mot que tradueix per recentiores um, minores, juniores. El primer diccionari català que va recollir l’adjectiu modern sembla ser el Diccionario castellano - Dictionnaire français - Dictionari catala (1641) de P. Lacavalleria; després ja apareix en l’obra d’Esteve, Belvitges i Juglà Diccionario catalán-castellano-latino (1803) i també en els reculls lèxics d’A. Febrer i Cardona (principis del segle XIX), P. A Figuera (1840), J. J. Amengual (1858), J. Aladern, el Diccionari Salvat (1910), que ho fa només en l’accepció de «Nou en una corporació», i el Diccionari ortogràfic (1917) de Pompeu Fabra. Després ja no falta en cap vocabulari o diccionari de lèxic comú.

De tota manera, pel fet que el mot ja apareix en l’obra d’Eiximenis, al segle XIV, i també en la de Dionís Cartoixà (1495) i també en un document del 1550 conservat a l’Arxiu Municipal d’Igualada, hem de creure en la persistència del seu ús en català, i la seva colpidora absència dels repertoris lèxics de J. Esteve, d’E. A. Nebrija - G. Busa (en aquest cas, tractant-se d’una adaptació del castellà caldria comprovar que l’absència no sigui deguda a l’original castellà), d’O. Pou, de J. Lacavalleria, de C. Ros, de M. J. Sanelo, de M. Aguiló (en aquest cas cal tenir present que Aguiló no tenia encara enllestida del tot la seva obra quan el sorprengué la mort) i d’A. Griera ha de ser més aviat atribuïda a un oblit que no pas a cap altra cosa.

Pel que fa a la inclusió o no en els repertoris lèxics de l’accepció de modernisme com a tendència o moviment artístic en els seus vessants plàstic, literari o musical, sobta la seva absència del Diccionari de Pompeu Fabra i més tenint en compte l’estreta vinculació d’aquest amb el moviment de renovació modernista com un dels principals homes de L’Avenç, revista que fou, com és sabut, un dels principals focus de difusió de les idees de l’esmentada renovació i de la seva reforma ortogràfica del català. Tampoc no recull la dita accepció el Diccionari Alcover-Moll, que es fa ressò en canvi de l’accepció pejorativa «Afecció excessiva a les tendències i al gust moderns, especialment en art i literatura», que més que una accepció real de modernisme no és altra cosa que l’expressió de la valoració que en feien els seus detractors, els partidaris de l’integrisme acadèmic, enemics de tota innovació que no hagués estat ja recollida per l’Acadèmia.

El primer repertori lèxic català a fer-se ressò de l’accepció de modernisme com a moviment artístic del quadre adjunt és el Diccionari Arimany (1965): «Moviment artístic de final del segle XIX. / Moviment literari iniciat a final del segle XIX a Hispano-Amèrica». El DGEC (1982) ja és més concret i n’esbossa una tipificació, però s’oblida de donar la dada cronològica que sí recollia el Diccionari Arimany: «Moviment cultural, especialment arquitectònic i decoratiu, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per l’asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes» i també la de l’àmbit on és produí el moviment (Occident), que evidentment no mancava en l’article corresponent de la GEC (vol. 10, 1977), que pel seu caràcter de diccionari enciclopèdic es pot estendre i s’estén a una descripció molt més completa del moviment.

Un altre aspecte a considerar és el dels mots de la família de modernisme i modernista, que són, igualment com ells, els derivats de modern: modernament, modernitat i postmodernitat, modernor, modernitzar, modernització, postmodernisme, postmodern i postmodernista. Remarquem com modernitat és sinònim de modernisme en l’accepció de «qualitat de modern» i aquesta sinonímia ha estat estesa molt recentment a l’accepció del «moviment que propugna l’adequació als temps moderns o actuals», potser per a marcar una diferència amb el modernisme referit al període de la història catalana de 1880-1910. També molt recents són els mots modernor (L. Racionero, 1987), postmodernisme, postmodern i postmodernitat, que han estat introduïts per a referir-se a un qüestionament o superació de la crisi dels corrents imperants modernament. És potser la conseqüència lògica ja apuntada més amunt d’una denominació (modernisme)basada en un mot dependent del transcórrer del temps: en ser referit modern als temps actuals i transcórrer el temps de manera que allò que avui és actual ineluctablement ho haurà de deixar de ser pel mateix pas del temps. Dit d’una altra manera: allò que avui és modern tard o d’hora passarà a no ser-ho tant i, a la llarga, arribarà a ser el que sempre és i ha estat el seu antònim, ço és antic.

Un hom es pot demanar, doncs, com fou possible que cristal·litzés un mot que de sortida era vague i poc definit pel que fa a les característiques concretes d’un moviment artístic i per tant poc apte per a connotar-lo i, a més, cridat necessàriament a esdevenir obsolet, perquè és segur que la fixació d’unes característiques específiques i concretes emparades per la denominació de modernisme assegurava, i no gaire a la llarga per cert, la desvinculació de la idea de modernisme lligada al que s’entén habitualment per modern, és a dir, propi del temps actual o si més no de fa poc. Molt aviat el que es continués fent acordadament a aquelles característiques estètiques podria ser qualificat de modernista, però ja no de modern. I, ultrapassat ja clarament el període de vigència dels dits patrons, la producció estètica que hi fos enquadrable rebria molt probablement la denominació de neomodernista, paral·lelament a com s’esdevé amb el clàssic, el romànic, el gòtic, etc., dels segles XIX i XX, que són coneguts arreu amb els noms de neoclàssic, neoromànic, neogòtic, etc., no perquè siguin de fet, en si mateixos, distints, sinó per ser fets fora del període en què aquella manera de fer era actual, pròpia del seu temps.

Però és un fet que l’inconvenient exposat no fou obstacle a l’arrelament i a la consolidació de la denominació. És probable que hi ajudés una forta controvèrsia entre els partidaris de la renovació i modernització del país i els immobilistes, de manera que la dita pugna es constatés amb els mots més a l’abast per a contraposar el que és actual (modern)al que ja no és adequat de continuar fent perquè és propi d’un altre temps (antic o clàssic). La contraposició existí i es manifestà en molts camps: el religiós (virulenta en el cas del modernisme religiós; només cal veure que provocà una declaració del papa excomunicant-ne els partidaris) i social i l’artístic, tant en les arts plàstiques, com musicals, com literàries.

Pel que fa als avatars de la introducció a Catalunya dels neologismes modernisme-modernista, cal dir que, si bé no hi va haver vacil·lacions pel que fa a la seva forma ni pel que fa a la necessitat del seu ús, sí que n’hi va haver en relació amb el que calia designar-hi i amb la seva valoració. Diu F. Fontbona (Definir el Modernismo, pàg. 38) que «el mot modernisme [...] va tenir en el seu temps una vida molt efímera i mutant, fou mot de moda a molts nivells, des de l’intel·lectual fins al del carrer, i el seu mateix èxit no li va donar temps a coure’s amb tranquil·litat per a arribar a abastar un significat sòlid, concret i consensuat, amb la qual cosa anà de boca en boca sense que mai no s’arribessin a unificar del tot els seus presumptes continguts». «Els mateixos modernistes inicials que havien encunyat el terme i l’havien començat a divulgar van acabar arraconant-lo, molt aviat, en pocs anys, després que s’anessin vulgaritzant sota el seu nom tendències massificades de caràcter superficial que no responien a la idea de profunda modernitat que hom tractava de transmetre sota el seu mantell. Tot això porta com a conseqüència que quan algú es refereix avui al modernisme mai no se sap del cert de quina cosa concreta està parlant.»

Ara bé, la idea de modernitat contraposada als models antics no és exclusiva del moviment català, perquè també passa quelcom de semblant amb la denominació francesa del corrent paral·lel francès, L’Art Nouveau, i també amb les de l’alemany el Jugendstil, i l’anglès, el Modern Style, que també van ser adoptades a gratcient que amb els anys els dits art i estil deixarien de ser respectivament novell, jove i modern. L’italià, en canvi, fa ús de l’anglicisme Liberty (del cognom d’A. L. Liberty, propietari londiniense d’una botiga d’artesania oriental) o bé de l’expressió stile floreale. On sí que hi ha concordança internacional és en l’ús del mot modernisme per al corrent renovador dins l’Església Catòlica pel que fa a teologia i doctrina social, per cert coetani del Modernisme artístic. De tota manera, cal advertir que només el Jugendstil alemany es correspon prou exactament amb el complex de nous estils i tendències que en l’àmbit de Catalunya van rebre l’adjectivació de modernistes, perquè tant el Liberty, com l’Art Nouveau, com el Modern Style només en designen un i encara un xic tardà. Sia com es vulgui, el fet és que la denominació de modernisme fou adoptada a Catalunya tant pels seus seguidors com pels seus detractors, i també per crítics i historiadors i, malgrat que les característiques del que es feia, del que es denominava modernista, perquè renovava i actualitzava, no eren les úniques possibles en la dita obra de renovació, com es va demostrar posteriorment, això no fou obstacle per a la seva consolidació definitiva en el nostre àmbit cultural i en la nostra historiografia artística, denominació que, de la mà dels més destacats artistes del moviment, Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, és plenament coneguda enllà de les nostres fronteres.

Bibliografia

Fonts lexicogràfiques

• Aguiló i Fuster, M.: Diccionari Aguiló, materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster revisats i publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Tom I, Lletres A i B (1915); Tom II, Lletra C (1916); Tom III, Lletres D i E (1918); Tom IV, Lletres F a Ll (1921); Tom V, Lletres M a O (1924); Tom VI, Lletres P i Q, (1929); Tom VII, Lletres R i S (1931); Tom VIII, Lletres T a Z (1934).
• Aladern, J.: Diccionari popular de la llengua catalana, Catalunya, Mallorca, Valencia, Andorra, Rosselló, Sardenya, Llenguadoc. Contenint totes les paraules compreses en tots los altres diccionaris catalans d’ençà de la publicació del primer, en 1650, pel gramátich en Pere Torra..., per Joseph Aladern (Barcelona, Francisco Baxarias, Editor, 1906).
• Albertí, S.: Diccionari de la llengua catalana, Barcelona, 1975.
• Alcover, A. M.; De B. Moll, F.: Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals recollides dels documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, el Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer [sic]de Sardenya, obra iniciada per Mn. Antoni Ma Alcover, 10 vol., Palma de Mallorca, 1932-1962.
• Amengual, J. J.: Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín, por el doctor en ambos derechos Don Juan José Amengual, 2 vol., Imprenta y Librería de Juan Colomar, Palma de Mallorca, 1858.
• Arimany, M.: Diccionari català general, Barcelona, 1965.
• Coromines, J.: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, per Joan Coromines amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner, 10 vol., Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1980-2002.
• Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1982.
• Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana, 3 vol., Salvat y Comp.a S. en C, editors, s/a, Barcelona, 1909.
• Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana amb la correspondència castellana, 4 vol., Salvat Editors, S. A., Barcelona, 1934.
• Escrig, J. (abogado): Diccionario valenciano-castellano, València, 1851.
• Esteve, J.: Liber elegantiarum latina et ualentiana lingua Ioannis Stephani..., Venècia, 1489.
• Esteve, J.; Belvitges, J.; Juglà y Font, A.: Diccionario catalán-castellano-latino, Tecla Pla, Viuda, Barcelona, 1803.
• Fabra, P.: Diccionari ortogràfic precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. d’E. C. redactat sota la direcció de P. Fabra, membre de la Secció Filològica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1917.
• Fabra, P.: Diccionari general de la llengua catalana, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1932.
• Febrer i Cardona, A.: Diccionári menorquí, español, francês y llatí [principis del segle XIX], editat pòstumament en edició crítica, amb un estudi introductori, per Maria Paredes, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2001.
• Figuera, P. A.: Diccionari mallorquí-castellà y el primer que se ha donad a llum, compost per don Pere Antoni Figuera, franciscano esclaustrad, Imprenta y Llibreria de Esteva Trias, Palma, 1840-1841.
• Fiter, J.: Enciclopedia moderna catalana, 5 vol., Josep Gallach, editor, Barcelona, 1913.
• Gran diccionari 62 de la llengua catalana, a cura de Lluís López del Castillo amb la col·laboració de Bernat Cormand, Edicions 62, Barcelona, 2000.
• Gran enciclopèdia catalana, Edicions 62 (vol. 1-3) / Enciclopèdia Catalana SA (vol. 4-10), Barcelona, 1970-1980.
• Gran Larousse Català, Edicions 62, Barcelona, 1990-1992.
• Griera, A.: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Fidel Rodríguez, Impresor, Barcelona, 1935-1947.
• Labernia y Esteller, P.: Diccionari de la llengua catalana, Espasa y Companyia, Editors, Barcelona, 1888.
• Lacavalleria i Dulach, J.: Gazophilacium Catalano-Latinum, dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens, cui subjiciture irregularium verborum elencus, auctore Joanne Lacavalleria et Dulach V.I.D., Antonius Lacavalleria, Barcelona, 1696.
• Lacavalleria i Dulach, P.: Dictionario castellano / Dictionaire françois / Dictionari català, Barcelona, 1642.
• Miracle, J.: Diccionari català-castellà, castellà-català, EDHASA, Barcelona, 1969.
• Pou, O.: Thesaurus puerilis, P. de Huete, València, 1575.
• Ros, C.: Diccionario valenciano-castellano, València, 1764.
• Sanelo, M. J.: Diccionario valenciano-castellano [1829], publicat per Joseph Gulsoy, amb un estudi de fonts i lexicologia, Castelló de la Plana, 1964.
• Thesaurus Linguae Latinae, Tubner, Leipzig, 1966.
• Torre, P.: Dictionarum seu thesaurus catalano-latinus verborum et phrasium. Auctore Petro Torra, Barcelona, 1640.
• Vallès, E.: Pal·las. Diccionari català il·lustrat amb etimologies i equivalències en castellà, francès i anglès, vocabularis castellà-català, francès-català i anglès-català, vocabulari de noms geogràfics, vocabulari de noms patronímics per E. Vallès. Novíssima edició corregida i ampliada (Barcelona, Massanes Editor, 1962).
• Xuriguera, J. B.: Nou diccionari de la llengua catalana, Editorial Claret, Barcelona, 1975.

Fonts documentals

• Alier, R.: «La música al temps del modernisme», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Arimany i Coma, M.: Per un nou concepte de Renaixença, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1965.
• Arús i Colomer, J.: La nostra expansió literària, La Iconogràfica, Sabadell, 1919.
• Arús i Colomer, J.: Les posicions extremes en l’art i la poesia actuals, Ariel, Barcelona, 1955.
• Bergos i Massó, J.: Gaudí, l’home i l’obra (II), Lunwerg, Barcelona, 1999.
• Bohigas, O.: «Definició», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Bohigas i Balaguer, P.: «El llibre en temps del modernisme», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Bori, R.: Les arts gràfiques i la publicitat, Barcelona, 1925.
• Cartoixà, D.: Cordial de l’ànima (traducció de B. de Vallmanya), València, 1495.
• Calinescu, M.: Five Faces of Modernity. Modernism, Avant-Garde, Decadence, Kitsch, Postmodernism, Duke University Press, Durham, Carolina del Nord, 1987.
• Capmany, M. A.: «La novel·la en el temps del modernisme», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Cirici Pellicer, A.: El arte modernista catalán, Barcelona, 1951.
• Cirici Pellicer, A.: L’arquitectura catalana, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1955.
• Cirici Pellicer, A.: L’escultura catalana, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1957.
• Cirici Pellicer, A.: «L’arquitectura al temps del modernisme», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• D’Ors, E.: Març i abril, Barcelona, 1907.
• Domènech Español, M.: «La música (vulgarització de coneixements musicals)», dins Associació Wagneriana, XXV, Conferències, 1908, pàg. 375-436.
• Elias i Bracons, F.: Joan Brull. Evocació d’un pintor barceloní del temps del modernisme, Galeries Dalmau, Barcelona, 1924.
• Estelrich, J.: Fènix o l’esperit de la Renaixença, Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.
• Fàbregas, X.: «El teatre en el temps del modernisme», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Fontbona, F.: La crisi del modernisme artístic, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1975.
• Fontbona, F.: «Dibuix i cartellisme en l’època modernista», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Fontbona, F.: «Va existir realment el Modernisme?», dins El Modernisme, vol. I, Lunwerg, Barcelona, 1990, pàg. 45-49.
• Fontbona, F.: «Definir el modernismo», dins El modernismo catalán, un entusiasmo, Fundació Santander Central Hispano, Madrid, 2000, catàleg de l’exposició homònima feta a Madrid al febrer-abril de 2000 organitzada pel Patronato de la Fundación Santander Central Hispano.
• Giner, S.: L’estructura social de la llibertat. Un assaig sobre la llibertat, Edicions 62, Barcelona, 1971.
• Guarner, Ll.: Viatgers literaris a València. Conferència pronunciada per Lluís Guarner. Publicacions dels Cursos de Llengua i Literatura Valenciana de lo Rat Penat, Vives Mora, València, 1966.
• Llompart, J. M.: «El modernisme a Mallorca», dins El temps del modernisme: cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa. Curs 1979-80, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
• Llor, M.: Laura a la ciutat dels sants, col·lecció Antílop, 4, Selecta, Barcelona, 1981.
• Marfany, J. Ll.: Aspectes del modernisme, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1984.
• Martinell, C.: Influència francesa en l’art català del segle XVIII. Extret del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 471, 472 i 473, Tallers Gràfics Hostencs, Barcelona, 1934.
• Mira i Casterà, J. F.: A la recerca de la història cultural, València, 1974.
• Nicolau d’Olwer, Ll.: Caliu, Selecta, Barcelona, 1973.
• Oller i Rabassa, J.: «Maragall i alguns intel·lectuals», dins Joan Maragall (1860-1911), vol. III, Criterion, 14, Edit. Franciscana, Barcelona, 1962.
• Pla J.: Els pagesos, Selecta, Barcelona, 1952.
• Pla J.: Un senyor de Barcelona, Selecta, Barcelona, 1954.
• Pla J.: Els moments, Selecta, Barcelona, 1955.
• Pla J.: El quadern gris, Destino, Barcelona, 1966.
• Pey i Estrany, S.: Introducció al disseny industrial, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1963.
• Racionero, Ll.: «El discurs», dins Mester de joglaria: Els Joglars, 25 anys, Pròleg d’Albert Boadella, Edicions 62, Barcelona, 1987.
• Ràfols, J. F.: El arte modernista en Barcelona, Llibreria Dalmau, Barcelona, 1943.
• Ràfols, J. F.: Modernismo y modernistas, Ediciones Destino, SL, Barcelona, 1949.
• Ràfols, J. F.: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, desde la época romana hasta nuestros días, Edit. Millà, Barcelona, 1951-1954.
• Ramoneda i Molins, J.: Les fronteres de la por, Barcelona, 1987.
• Rosselló de Son Forteza, J.: Manyoc de fruyta mallorquina, Palma,1903.
• Roig, M.: El temps de les cireres, col·lecció El Balancí, 105, Edicions 62, Barcelona, 1977.
• Ruyra, J.: Entre flames, Ed. de «La Nova Revista», 1928.
• Satué, E.: Un museu al carrer i lletres, imatges i tècniques dels rètols comercials a Catalunya. Viatge fotogràfic d’Enric Satué i Claret Serrahima. Sextina de Joan Brossa i pròleg d’Oriol Bohigas. Fascicles apareguts al suplement del Diari de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1984.
• Sagarra, J. M. de: Vida privada, Plaza y Janés, Esplugues de Llobregat, 1932.
• Sagarra, J. M. de: Memòries, Aedos, Barcelona, 1954.
• Serra, F.: L’aventura de l’art contemporani (L’artista i la seva època). Lletra-prefaci de Rafael Benet, Editorial Selecta, Barcelona, 1953.
• Simbor i Roig, V.: «La lluita per la normalització de la narrativa valenciana durant el primer terç del segle xx», dins Actes del Setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-Salaou 1-5 octubre 1985, Publicacions de l’Abadia de Monserrat, Barcelona, 1986.
• Subirós i Puig, P.: Mites i raons de la modernitat, Edicions 62, Barcelona, 1984.
• Torras i Bages, J.: Consideracions sociològiques sobre’l regionalisme. Opúscol premiat en los Jochs Florals de 1893 ab la joya oferta pel Centre Escolar Catalanista, Imprempta La Renaixensa, Barcelona, 1893.
• Torras i Bages, J.: Miniatura psicològica de sant Lluís Conzaga, Estampa de Fidel Giró, Barcelona, 1893.
• Torras i Bages, J.: De la fruició artística: reflexions sobre la naturalesa, causas, condicions y finalitat, Conferència llegida al Círcol Artístich de Sant Lluch per son consiliari Joseph Torras, Establiment tipogràfich a carrec de Fidel Giró, Barcelona, 1894.
• Torras i Bages, J.: L’atletisme cristià. Carta pastoral del Ilm. Joseph Torras, Bisbe de Vich, ab motiu del Sant Temps de la Quaresma de 1910, Impr. Ll. Anglada, Barcelona, 1910.
• Triadú, J.: La literatura catalana i el poble, Editorial Selecta, Barcelona, 1961.
• Vilar i Roca, G.: Raó i marxisme. Materials per a una història del nacionalisme. Pròleg de Javier Muguerza, Col·lecció a l’Abast, 147, Edicions 62, Barcelona, 1979.
• Vilar i Roca, G.: Discurs sobre el senderi, Barcelona, 1986.
• Vivot, R.: Tirant á la joya del robí, dins Joaquim M. Bover: Biblioteca de escritores baleares, Palma, 1868.