Descripció
«El modernism és més que, únicament, art i literatura. En aquests moments inclou quasi la totalitat del que és veritablement viu en la nostra cultura.» Clement Greenberg, 1965.
Portada de Le Programme des modernistes: replique a l’encyclique de Pie X «Pascendi domini gregis», Libr. Critique Émile Nourry (París, 1908). Barcelona, Arxiu Maragall-Biblioteca de Catalunya.
BC
El Modernisme espanyol
L’etiqueta de «generació del 98» amb què es va voler caracteritzar una «facció» del Modernisme hispànic ha perjudicat considerablement la comprensió d’aquest moviment. L’espanyolisme que porta implícita la referència al «desastre» ha impedit contemplar-lo en el marc de la literatura occidental, en el qual sorgí i es desenvolupà. Així, la natural inserció en el context europeu es va tenyir de notes negatives i fou qualificat de cosmopolitisme, gal·licisme o, fins i tot, escapisme.
Modernisme i modernitat
La primera referència al concepte «modernisme» data, tal com va assenyalar Eduard Valentí i Fiol, de l’any 1884. Va ser el crític Ramon D. Perés, a les pàgines de la revista L’Avens (1881-84), qui el va utilitzar a través de la forma «modernista», que aplicava a la cultura catalana del moment amb una clara intenció de desmarcar-se del cofoisme i el provincianisme que caracteritzava, a les acaballes del segle XIX, el «renaixement català».
Bases per a la modernització de l’escena catalana
Adrià Gual (1872-1944): Cartell per a la temporada d’hivern del Teatre íntim (1899).
R.M.
Salutació de La Ilustració Llevantina a la premsa catalanista. Doble plana al número 2 de la revista (20 de març de 1900).
BC
Billy (Guillem Perés) (1893-1968): Il·lustració a La Rondalla del Dijous, editada per L’Avenç (1908-09).
BC
El Modernisme fou un fenomen que omplí tota una època de la cultura catalana en totes les seves manifestacions, per això no és rar que també arribés la seva influència en un camp tan «senzill» com el de les publicacions per a infants.
Preliminars
Homenatge a l’Orfeó Català, de l’Ajuntament de Vilafranca (1900), dibuixat per Adrià Gual.
R.M.
L’enorme interès que va desvetllar el Modernisme artístic a partir dels anys 1960 ha fet créixer l’atenció envers altres aspectes d’aquell moviment, i entre aquests també, encara que menys, pels seus aspectes musicals.
Al llarg dels seus cent anys d’història, el cinema ha coincidit diverses vegades amb els corrents artístics que li han estat contemporanis, convertint-se en un camp més d’expressió artística. L’exemple més significatiu és l’Expressionisme, quan als anys vint alguns cineastes alemanys van fer seu el gust pertobador que imperava en les pintures de l’època i van fer del cinema un mitjà d’expressió de l’angoixa humana. Una mica més tard i molt més a prop nostre, la mateixa col·laboració entre art i cinema donava els seus fruits de la mà de gent com Dalí i Buñuel.