Antoni Gaudí (1852-1926): Drac de ferro forjat (1885), finca Güell. Barcelona.

R.M.

La recent celebració a Catalunya de l’any Domènech i Montaner amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, la declaració com a «béns de la Humanitat» de les seves obres més significatives i, en general, l’adopció i difusió del Modernisme com a model artístic de la presència de Barcelona en el mapa de les ciutats amb patrimoni cultural a Europa, ha fet augmentar el grau d’informació del públic i també l’interès crític sobre la vida i obra d’aquest arquitecte.

Quan es parla de Modernisme català, el primer nom que ens ve a la memòria és el d’Antoni Gaudí. Ell és qui, per damunt de tots els altres artistes, féu que l’art del seu temps a Catalunya se singularitzés. I aquesta singularització fou total: l’art de Gaudí no té res a veure amb l’art que es feia abans d’ell aquí –ni tampoc a fora–, i és d’un estil radicalment diferent, d’una originalitat desmesurada, que resultava sorprenent fins a la perplexitat als ulls dels qui el veien per primer cop.

El terme gaudinisme va ser una invenció dels historiadors de Gaudí, que el van definir de maneres diverses. Mentre que per a Cèsar Martinell el gaudinisme és la designació genèrica de les normes i principis arquitectònics que Gaudí va aportar a l’arquitectura espanyola, Alexandre Cirici ho resumeix amb una frase escrita per Jeroni Martorell, «és un geni, cal seguir-lo», i segons Salvador Tarragó constitueix la valoració i interpretació de tota la seva obra.

En els llibres d’història dedicats a l’art català modern, hom hi troba la figura d’Antoni Maria Gallissà al costat d’importants arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o Antoni Gaudí. D’aquests tres últims, en coneixem força bé el seu treball, ja sigui per mitjà de les biografies o bé per monografies de les seves obres. Contràriament, però, la persona i l’obra de Gallissà han transcendit ben poc. Què fa doncs que mereixi estar entre els arquitectes catalans més significatius de principi del segle XX?

Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 1858-1931), primer marquès de Sagnier, va ser un dels arquitectes que va construir més edificis a l’Eixample barceloní i amb la seva obra va contribuir a donar un nou caràcter als carrers de la ciutat i també als d’altres poblacions.

D’ençà del 1855, data del títol de Mestre d’Obres de Pere Bassegoda i Mateu (1817-1908), la família ha tingut un seguit d’arquitectes que han deixat bon nombre de construccions importants, especialment en els períodes de l’eclecticisme, el Modernisme i el Noucentisme.

No és fàcil d’emmarcar amb precisió l’obra arquitectònica d’un personatge com Josep Puig i Cadafalch (1869-1956) que es presta a tants punts de vista, que es mou cap a tants objectius simultanis i que al llarg de la vida ha hagut d’afrontar tantes circumstàncies contradictòries o, almenys, plurivalents. Aquesta complexitat és, en bona part, conseqüència de l’acumulació de moltes activitats diverses en un alt grau de dedicació i de representació.

Una de les característiques fonamentals del Modernisme arquitectònic és la superació de l’historicisme més estricte, és a dir, de la voluntat de reconstruir els estils històrics com també d’una certa fluctuació entre lo pensament d’avui i lo d’ahir sense fe en lo de demà, dient-ho amb les mateixes paraules de Domènech i Montaner manllevades del seu famós article «En busca de una arquitectura nacional» (1878), tantes vegades citat.