Recuperant la teoria d’art total d’origen romàntic els arquitectes modernistes van adoptar el paper de dissenyadors globals dels seus projectes, tant en l’àmbit constructiu com en el decoratiu, amb la idea d’assolir una unitat de concepte i de contingut formal.

No és pas desencertat considerar que en el Renaixement es produí la culminació de l’art del vitrall i que al mateix temps s’inicià la seva lenta decadència; la culminació perquè en el Renaixement els mestres vitrallers fruïen de la plenitud i perfecció que el vitrall gòtic havia assolit i la decadència perquè la perfecció formal de les arts plàstiques renaixentistes havia admirat i enlluernat tots els mestres vitrallers menant-los cap a un erroni mimetisme de la pintura mural o de la pintura sobre tela. Aquesta imitació els féu abandonar el procediment i l’estètica propis del vitrall.

A partir de la segona meitat del segle XIX, a Catalunya hi ha una important activitat constructora, i per tant, una demanda creixent de productes destinats a la construcció, creixement que també es dóna en el sector del cotó i el metal·lúrgic.

Les arts dels metalls durant el període modernista són, encara, molt poc conegudes. El primer estudi que se n’ocupà fou El arte modernista catalán, d’Alexandre Cirici (1951) que serví de base als escrits posteriors. Trenta anys després, Núria de Dalmases i Antonio José Pitarch dedicaren un apartat específic als metalls, dins de l’obra Arte e industria en España. 1774-1907 (1982), on van donar a conèixer abundants dades inèdites derivades d’una intensa recerca documental.

L’ornamentació: la gran protagonista

Durant l’època del Modernisme s’aixecaren edificacions inspirades en èpoques i cultures molt diverses. El desig d’originalitat i la necessitat d’impulsar la creació d’un estil nou, propicià la construcció d’abundants edificis neoromànics, neogòtics, neobarrocs, neobizantins, neoegipcis, neomudèjars i eclèctics. La inèrcia en el planejament i la construcció porta majoritàriament a mantenir la concepció i estructura arquitectònica.

El Simbolisme s’insereix dins el corrent de l’art idealista de final del segle XIX, reacció neoespiritualista davant el positivisme i el materialisme de l’art realista, expressió de la burgesia liberal del temps. Ara bé, gran part de l’art idealista finisecular no és simbolista. A Catalunya va perdurar un art religiós catòlic convencional i acadèmic, un bon exemple del qual és l’obra d’Enric Monserdà, tenyit, fins i tot, en alguns casos, de realisme, que poca cosa té a veure amb el Simbolisme.

Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa 1856-Barcelona 1927) ha estat un artista difícil de classificar. La seva obra és un exemple immillorable de com l’art transgredeix contínuament les conceptualitzacions dels historiadors i estudiosos. De fet, la pintura gimeniana no encaixa en el discurs historicoartístic de l’art català finisecular. L’automarginació del tortosí convertí la seva obra en l’excepció de la pintura del seu temps. Al llarg de la seva trajectòria sempre mantingué una actitud independent respecte dels corrents estètics de cada moment.

Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra. Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic.

Santiago Rusiñol.

© Fototeca.cat / D. Campos