L’arquitectura modernista està definida pels estils personals com els d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, els quals marquen un dels períodes més brillants de l’art català. Però paral·lelament a aquests arquitectes tan reconeguts, van treballar molts altres artistes, que amb les seves obres van col·laborar a l’expansió i la consolidació del moviment modernista a Catalunya. Aquests és el cas de l’arquitecte Jeroni F. Granell i Manresa, un artista d’un estil molt personal i amb una extensa obra.

La dinàmica de l’arquitectura domèstica

L’empremta dels grans mestres vuitcentistes amb les seves fórmules d’adaptació als estils arquitectònics va anar quallant en les successives promocions d’arquitectes de tal manera que, al tombant del segle XIX al XX, la producció arribà a ser una enfervorida cursa per idear quelcom més exuberant, més creatiu, més dens i abarrocat que els models immediatament anteriors.

En el món germànic, a Munic, a Berlin, a Viena o a Darmstadt, a les acaballes del segle XIX, una sèrie d’artistes volgueren desmarcar-se de l’art tradicional, i crearen unes associacions que prengueren el nom de Sezession oSecession, sota el qual hi cabien diversos estils militantment moderns. El vessant arquitectònic d’aquests moviments innovadors es caracteritzà per una simplificació de les formes i dels ornaments, que tendien molt a la geometrització i al funcionalisme, cosa que l’escocès Charles R. Mackintosh, molt influent a l’Europa central, ja practicava.

El Modernisme a Catalunya no és un fet exclusivament barceloní. Els grans arquitectes modernistes van deixar una part important de la seva producció fora de Barcelona. Antoni Gaudí, per exemple, a Santa Coloma de Cervelló; Lluís Domènech i Montaner a Reus i Canet de Mar; Josep Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona; Enric Sagnier a Montserrat; Joan Rubió i Bellver, també a Santa Coloma de Cervelló, Reus, Ripoll o Raïmat.

És possible d’entendre les vicissituds del Modernisme al País Valencià, a partir del 1903, adoptant dues actituds: per una banda en analitzar la situació en la qual i contra la qual va actuar; és a dir, la institució acadèmica del segle XIX i l’arquitectura historicista i eclèctica que, aleshores, eren expressió directa d’aquella.

Coincidint amb el canvi de segle, inicien la seva activitat professional un reduït grup de joves arquitectes mallorquins, acabats de titular, constituït per Gaspar Bennazar Moner, Jaume Alenyar Ginard, Josep Alomar Bosch, Francesc Roca Simó i Guillem Reynés Font. A excepció de Reynés, format a Barcelona, tots ells havien cursat els estudis a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, i en les seves primeres realitzacions es posà de manifest l’influx madrileny.

Arran de la mostra El modernismo en España, que la Dirección General de Bellas Artes va organitzar al Casón del Buen Retiro de Madrid, a la tardor del 1969, José Camón Aznar es preguntava si la definició estètica del Modernisme es concretava en la forma o en la cronologia. És indubtable, afirmava el polifacètic historiador, que es tracta d’una coherència formal.

A Catalunya, després que els escultors neoclàssics i romàntics visquessin desaprofitats o fins i tot absents del país per manca d’encàrrecs que els permetessin de viure dignament, la generació de l’època de la Restauració borbònica, encapçalada pels germans Venanci i Agapit Vallmitjana, va tenir l’oportunitat de treballar en projectes escultòrics importants, ja que les reformes urbanístiques que van tenir lloc a les grans ciutats durant el darrer quart del segle XIX van propiciar un remarcable increment d’escultura pública monumental.

L’espai creatiu associat a la mort ha deixat un rastre capital per a la història de l’art. Dels mausoleus i martyria més esplèndids als enterraments més senzills s’apleguen tota mena de projectes que tingueren en temps del Modernisme l’interès de culminar el procés de substitució d’una antiga idea de cementiri. La mentalitat cristiana havia concebut l’espai d’enterrament com a lloc sagrat incrustat en el temple. Atès que els altars concebuts per a les relíquies i despulles més valuoses són insuficients, el cementiri neix com a una clara extensió del centre de culte.

La decoració escultòrica aplicada a l’arquitectura al final del segle XVIII i inici del XIX està constituïda fonamentalment per obres importades d’Itàlia, i tot i així fou molt escassa. Durant la primera meitat del segle XIX en un nou context polític, Barcelona va trobar l’ocasió per a l’enlairament d’una nova ciutat en què es realitzaren obres importants. Tant els edificis públics com els privats reclamaren la participació de l’art escultòric. Es va treballar principalment en terracuita verge, sense vernís ni esmalt, encara que hi hagué excepcions.