Paviments, mosaics i rajoles

A partir de la segona meitat del segle XIX, a Catalunya hi ha una important activitat constructora, i per tant, una demanda creixent de productes destinats a la construcció, creixement que també es dóna en el sector del cotó i el metal·lúrgic. Els paviments, els mosaics i les rajoles són arts industrials o indústries artístiques d’aplicació a l’arquitectura que esdevenen un medi idoni d’expressió d’un desig de ser moderns, és a dir, modernistes, volgut i defensat en el temps del Modernisme, i de fet, durant les tres primeres dècades del segle XX, a Catalunya, tot sobrevivint llargament al Modernisme teòric i a la moda modernista. Totes les arts aplicades a la construcció assoliren un paper essencial no solament en el revestiment dels edificis sinó també en la seva integració total en el Modernisme arquitectònic, arribant a ser part intrínseca de l’obra. La seva presència era decidida ja en el projecte inicial, i singularitzava i ennoblia els habitatges. Els paviments, els mosaics i les rajoles aconseguiren que la policromia moderna arribés a les façanes i, també, a terres i murs de les estances de les cases particulars i dels edificis públics en auge de construcció, tot contribuint decisivament a la difusió de la nova manera decorativa.

Així, els conceptes utilitat i ornament són presents en els objectes industrials artístics. Utilitat, perquè aquests objectes tenen una funció. Serveixen per configurar i revestir façanes, murs interiors, fusts de columnes i paviments, entre d’altres, amb voluntat decorativa i amb l’objectiu d’aconseguir netedat i higiene. Industrials, perquè amb l’ajuda de la llenya i el vapor, primer, i després de l’electricitat, la seva producció és cada vegada més mecanitzada. Artístics, perquè es vol que l’art doni la forma o la decoració a la indústria. El paviment o mosaic hidràulic, el paviment de mosaic de gres, els mosaics de ceràmica, els arrimadors de rajola, són les arts industrials arquitectòniques que, d’una banda, probablement recullen millor el repertori dels estils decoratius del passat. De l’altra, apleguen la sensibilitat moderna que continua tenint la naturalesa com a font d’inspiració, com a l’estil gòtic, amb el traç del dibuix estilitzat, predominant una ornamentació floral, que coincideix amb el moviment europeu de l’Art Nouveau, l’art nou, caracteritzat per la riquesa floral i la línia sinuosa del coup de fouet. Paviments, mosaics i rajoles dibuixen renaixements, modes i gustos d’èpoques diferents del passat. Però també, al tombant dels segles XIX i XX, transmeten el llenguatge de modernitat volgut pels arquitectes, pensadors i teòrics, i transmès, d’una banda, a dibuixants per a les arts ornamentals o dibuixants industrials, i de l’altra, als tècnics industrials i als artífexs que assoleixen un paper clau, i finalment, als mateixos clients.

Paviment del Saló de Lectura del Cercle del Liceu decorat per Josep Pascó amb mosaics ceràmics alternats amb llosetes de marbre.

R.M.

Els paviments, els mosaics i les rajoles tenen, en primer lloc, uns protagonistes clars, els arquitectes, però també tot un seguit de dibuixants més o menys anònims, que la historiografia de l’art dels darrers anys ha anat descobrint i posant al costat dels arquitectes, constructors o mestres d’obres. Lluís Domènech i Montaner comptarà amb tot un seguit d’aquests professionals de la decoració, i Antoni M. Gallissà seguirà aquest camí. Arquitectes i dibuixants han projectat per als tècnics industrials i els artífexs que coneixien la tècnica del paviment hidràulic o del paviment de gres, o del mosaic i de l’arrimador ceràmic. Així doncs, avui es revalora la funció d’aquests professionals que dominen la tècnica i que treballen per encàrrec i també, per a ells mateixos. La renovació de la decoració la iniciaren els arquitectes Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Antoni M. Gallissà i Josep Puig i Cadafalch. Pel que fa a la ceràmica, cal esmentar Josep Vilaseca i Josep Font i Gumà. Cal afegir aquí, pel seu paper peoner, els treballs del pintor, dibuixant i escenògraf, només per citar algunes de les seves creacions, Alexandre de Riquer. Abans del 1900, també tingué un paper avançat el dibuixant i primer director del Museu Municipal de Reproduccions Artístiques de Barcelona, Josep Lluís Pellicer. A partir del 1900, Josep Pascó, Joan Pellicer, Mateu Culell Aznar, Josep Pey Lluís Bru, Adrià Gual, Antoni Saló, Joan Baptista Alós, Enric Moya i Modest de Casademunt, eren alguns dels dibuixants per a les arts ornamentals que projectaren per a les diferents indústries artístiques i els tallers artesanals de paviments, mosaics i rajoles. Al seu costat, un nombre indeterminat de dibuixants industrials o projectistes, anònims, completen la llista dels autors de les creacions modernistes. D’altra banda, cal afegir, a més, el fet que es copiaven els uns als altres, com deia Josep Puig i Cadafalch, i que circulaven nombrosos mostraris de repertoris extrets de la història de l’art dels temps passats, que s’havien convertit en manuals del bon gust. Les reflexions i els escrits dels teòrics, les exposicions de productes industrials artístics de Barcelona el 1892 i el 1907, són alguns dels motius que provocaren la transició del gust eclèctic cap a l’art modern que defensaven els arquitectes. La decoració de terres i murs és, doncs, un capítol important de les arts aplicades industrials, on contribuïen a crear, depurar i moderar el gust, les arts de temps passats. Les exposicions de la indústria també constitueixen un exponent dels materials que es feien servir, de l’evolució del gust i un revulsiu, que a Catalunya, es produeix significativament, a partir de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, per millorar i modernitzar urgentment les indústries del país, tot aplicant l’art a la producció mecanitzada o industrial, i seguint les passes que Europa havia fet, a partir de l’Exposició Universal que es va fer Londres l’any 1851. L’Exposició del 1850 de Madrid ensenyava les seves rajoles de gust medieval, amb Rafael González Valls de València, productor peoner de rajoles policromes industrials, que també va exposar l’any següent a Londres. Eren un producte de tècnica extremament acurada que no s’havia vist encara fabricar al Regne Unit, on encara es produïa encaustic tiles, les rajoles amb incrustacions de terres de diferents colors que es fonien amb la resta de la rajola per l’escalfor del forn. No fou fins deu anys més tard que Minton i altres productors començaren a fer altres tipus de rajoles, esmaltades o vidriades, la fama de les quals s’estengué arreu. A Barcelona, la primer fita significativa pel que fa a la producció de rajoles esmaltades és l’Exposició General Catalana del 1871 on Magí Fita va ensenyar la seva producció.

El paviment hidràulic

A les cases i edificis públics del segle XIX, no tots els paviments es construïen amb materials ceràmics. Al costat de la indústria del fang, n’hi havia de fabricats amb derivats del ciment. És el cas dels paviments hidràulics, els enrajolats hidràulics com els anomenava Alexandre de Riquer, que reduïen el procés de fabricació del mosaic tradicional. Les nombroses peces que arribaven a construir un mosaic eren substituïdes per rajoles de morter de ciment hidràulic de diferents colors aplicats mitjançant trepes metàl·liques en una sola peça emmotllada i premsada, i de mides variades. El procés d’emmotllament era totalment manual, i per tant, fou un producte de transició entre l’era preindustrial i la industrial. A més, el cost reduït i la facilitat de producció i de col·locació del paviment hidràulic feren possible l’increment de producció. S’aconseguien efectes de mosaic llisos o bé motejats quan es volia imitar el granit, o bé, els jaspiats d’imitació de marbre, després dibuixos geomètrics tancats amb sanefes de tancament.

Pica de marbre amb parament ceràmic de la Casa Coll i Regàs, de Josep Puig i Cadafalch.

R.M.

Butsems i Companyia és la primera casa que es coneix de Barcelona que, des del 1856, es dedicà a la fabricació de paviment hidràulic, conjuntament amb una extensa producció de productes de pedra artificial que s’adaptaven des del 1873 fins al 1929, als encàrrecs dels arquitectes, des de l’eclecticisme fins al medievalisme, el Modernisme, el Noucentisme i el classicisme, imperants en aquells anys. La producció de paviment hidràulic de Butsems iniciava la producció, l’adopció de la qual fou lenta. L’empresa Orsola, Solà i Cia., especialitzada des del 1876 en mosaic hidràulic, va estendre el producte, amb dibuixos monocroms, d’imitació de marbre beix, marró o vermell, o bé de peces hexagonals que formaven un cub en perspectiva, i va aconseguir un perfecte mosaic hidràulic incrustat. Dibuixants com Antoni Sauri i Sirés, que també fou un col·laborador habitual de la Revista Gràfica que editava l’Institut de les Arts del Llibre, i a més projectista de models de rajoles i conjunts musivaris, Mateu Culell, Josep Triadó, Ignasi Orsola, Francesc Flo, i arquitectes com Josep Puig i Cadafalch, Josep Font i Gumà i Enric Sagnier, foren col·laboradors seus. A principi dels anys vuitanta, Rafael Mumbrú, també de Barcelona, fou una tercera empresa que va destacar amb mosaics que imitaven la fusta, i també creant mosaics amb ocells i flors que imitaven les estores de Smirna fins que, el 1896, va entrar a treballar a Escofet & Tejera fins al 1903.

Jaume Escofet i Milà va treballar deu anys a Orsola i Solà fins que el 1886 formà Escofet Fortuny, en associar-se amb el terrisser Teòtim Fortuny que havia realitzat relleus artístics per sòcols, façanes i revestiments. A l’escriptura de fundació consta Jaume Escofet com a dependent de comerç, i Teòtim Fortuny com a artista. El fet és que, ja en el primer catàleg publicitari és evident la direcció artística de l’empresa perquè apareixen dibuixants reputats com Josep Pascó i Alexandre de Riquer. A la primera exposició que assistiren, la Universal de Barcelona del 1888, amb el nom d’Escofet, Fortuny i Cia., S. en C., guanyaren medalla d’or pels mosaics hidràulics. Els primers dibuixos eren rombes blancs i negres combinats amb hexàgons i, el 1888, augmentaren els colors i introduïren els dibuixos vegetals. Un catàleg del 1891 parla de mosaics hidràulics perfeccionats i destaca tots els avantatges tècnics de mides de les peces, de fàcil col·locació i de neteja davant del mosaic cuit, és a dir, el mosaic ceràmic de gres. Aquell mateix any establí sucursal a Madrid i dipòsit a Sevilla. Per un inventari del 1894, coneixem que a Madrid, a banda de la producció de mosaic, comercialitzava diversos tipus d’objectes: rajoles ceràmiques, paraigüers, plats per decorar, figuretes, jardineres, jocs de te i mènsules. El 1893 continuaven la fabricació de productes ceràmics que exposaren a Londres aquell any. El Victoria & Albert Museum va comprar-ne rajoles de reflex metàl·lic, amb models prou coneguts per tots els productors vuitcentistes que recuperaven models de Niculoso Francisco dibuixats per a l’Alcàsser de Sevilla. El 1895, Teòtim Fortuny s’establí pel seu compte, fent mosaics. El 1896, s’acordà l’establiment de la fàbrica de Sevilla, on a part de la fabricació de mosaic, es comercialitzaren objectes de majòlica i fayence, amb la venda de rajoles ceràmiques tant del país com estrangeres, i parquets.

El 1900 s’anunciaven «Escofet, Tejera y Ca. Fábricas de mosaicos hidráulicos para pavimentos. Materiales para la construcción» a l’Anuario Riera de Barcelona, amb cases a Madrid, Barcelona i Sevilla. Es conserven els catàlegs dels seus productes, documents únics que denoten la trajectòria de l’empresa de recerca d’una creació de qualitat, on Josep Pascó, Alexandre de Riquer, Joan Fabré i Josep Triadó són alguns dels dibuixants. La casa de tipografia Thomas, editora de nombroses publicacions extraordinàries del temps del modernisme, va editar el 1900, l’àlbum-catalech número 6: «Pavimentos artísticos» Escofet & Tejera, amb enquadernació de Josep Pascó, amb dibuixos dels dibuixants esmentats i altres, i arquitectes de més prestigi. Dins la línia de l’esteticisme, hi ha dibuixos de Josep Pascó, Enric Moyà, F. Mario López, Martín Almiñana i Josep Vilaseca. De caire plenament modernista hi ha projectes de Carles Pellicer, Jeroni F. Granell, Alexandre de Riquer i Lluís Domènech i Montaner. D’estils variats del passat com el Renaixement, el pompeià, el Lluís XV i romànic-gòtic, hi ha decoracions de Joan Fabré, Carles Pellicer, Antoni M. Gallissà, Arturo Mélida, Josep Puig i Cadafalch, Josep Font i Gumà, Tomàs Moragas i Antoni Rigalt. El 1904, Tejera es quedà la fàbrica de Sevilla. El catàleg número 7, del 1908, E. F. Escofet, llueix el model d’Antoni Gaudí número 550, amb peces de forma hexagonal i en relleu, dibuixades per a la Casa Batlló i finalment, aplicades a la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera. Un dibuix de tres formes estrellades es completa a través de la utilització de tres peces hexagonals, talment com fan les rajoles de mostra que completen els dibuixos quan s’utilitzen quatre, setze o més unitats. L’èxit va portar l’empresa a realitzar aquest dibuix amb la nova tècnica del «vibrafolit» per tal de pavimentar les voreres del passeig de Gràcia de Barcelona. El seu acabat brillant i de fàcil manteniment, les peces ni massa grans ni massa petites a l’hora d’absorbir els moviments dels sostres de bigues de ferro propis de l’època, la facilitat de col·locació –les peces eren més grosses que les de ceràmica– i de producció, feren que aquest nou producte de construcció esdevingués el primer material de pavimentació per a ambients interiors. S’instal·laren altres cases de mosaics hidràulics per l’èxit del producte, com Josep Fontcuberta a Barcelona. Els paviments hidràulics foren substituïts pel terratzo pels volts del 1960.

La ceràmica

Els primers industrials

La producció en sèrie d’elements en terra cuita com a nova forma d’ornamentació arquitectònica es convertí en un art aplicat a la construcció, des dels anys trenta i fins que, cap a la meitat dels anys seixanta del segle XIX, s’introduí la policromia. Frisos, capitells, cornises, cartel·les, balustres, mènsules i pinyes, entre altres productes, ornamentaven els edificis. De fet, ja al final del segle XVIII, hi havia edificacions públiques que mostraven policromia a les teulades amb escates i elements de coronament. Però fou durant el Modernisme que el totxo i la ceràmica esmaltada i la vidriada es convertiren en materials escollits de l’arquitectura.

La ceràmica arquitectònica del temps del Modernisme, el Noucentisme i fins als anys trenta del segle XX és, en gran manera, d’aplicació parietal. Però també, a banda d’escames i teules, s’utilitzà per fer peces de coronament de sostres i terrats (crestalleres, curulls, pinyes), per donar ventilació (respiralls), per escopir aigües (escopidors, gàrgoles), i per arrodonir formes que la construcció demanava, talment com els passamans de les escales i les mitges canyes dels bancs, entre d’altres.

Entre els primers productors de Catalunya, cal destacar la nissaga dels Fita, la producció de la qual permet seguir el pas del treball del color del fang a la policromia amb Francesc Fita, descendent de terrissers i fabricant de losetas per a paviments des del 1818, i el seu seguidor, Antoni Fita, productor d’adornaments de fang cuit per a façanes des del 1842. Des del 1864, sent Magí Fita i Rovira el director, produïren objectes d’adornament, motlles de terra cuita per a altres indústries i ja fabricaren rajoles esmaltades. De fet, El Consultori. Nueva Guía de Barcelona (1857) relaciona Antoni Fita com a productor d’adornaments i figures, i Antoni Tarrés que està especialitzat també en adornaments de fang per a façanes. Hi havia també Ferran Massana, un terrisser de la segona meitat del segle XIX especialitzat en l’escultura de terra cuita, i Teòtim Fortuny, terrisser contemporani a Massana que, com hem esmentat al capítol dels paviments, va formar companyia amb el terrisser i ceramista Jaume Escofet de Barcelona, tot fabricant relleus artístics per a sòcols, façanes i revestiments sobre models d’estil clàssic i modern. Pujol i Bausis fou el centre productor de ceràmica arquitectònica a Catalunya amb més anomenada i amb un paper capdavanter en la recerca d’una ceràmica moderna. Les seves estructures de cocció i els seus espais de treball han arribat fins avui. Del primer eclecticisme de mitjan anys setanta i anys vuitanta fins a l’eclosió moderna, la seva producció es converteix en el reflex del gust del temps perquè la ceràmica va ser una de les tècniques més revalorades fins al punt que va passar a ser una ceràmica nova que transmetia el missatge de modernitat desitjat. La Rajoleta, denominació popular de la mateixa fabrica, estesa amb motiu de la seva fabricació de rajoletes de gres, s’inscriu en el corrent europeu de l’Art Nouveau, de la mà dels tècnics industrials Jaume Pujol i Bausis i el seu fill Pau Pujol i Vila, amb una breu direcció artística de Joan Baptista Alós, a principi del segle XX, i de Francesc Quer, a l’entorn de 1914 i fins al 1933.

Els tècnics ceràmics del moment foren, doncs, Magí Fita, Lluís Macià, Antoni Tarrés, Josep Romeu Escofet, Jaume Pujol i Pau Pujol, Baldomero Santigós i els seus col·laboradors Ricard Santigós i Josep Baró, a més d’Hipòlit Monseny, Sebastià Ribó, Josep Orriols, Modest Sunyol, Teòtim Fortuny; i de València, per la seva vinculació professional amb Catalunya, i molt especialment amb Pujol i Bausis, cal esmentar l’empresa La Ceramo de Josep Ros i el Sr. Urgell, a banda d’Elies Peris, i de Francesc Munera de Manises. El pas de la ceràmica en art industrial produí un fenomen d’especialització de centres productors dedicats exclusivament a la fabricació de models (una part de les produccions de Magí Fita i Sebastià Ribó en són exemples), i altres, a la seva decoració i posterior cocció (una part de la producció de Pujol i Bausis). Aparegué, doncs, la figura del motllista que esdevingué col·laborador de diverses empreses ceràmiques com ho fou Ricard Santigós que, per a La Rajoleta, féu cartel·les, cornucòpies, caralleons, florons, i també motlles de les peces de Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner i Jeroni Granell.

També en el camp de la indústria de la ceràmica, la incorporació de la figura del director artístic o d’un col·laborador artístic en una fàbrica, esdevé imprescindible per obtenir productes de qualitat. Joan Baptista Alós fou el primer director artístic de la fàbrica d’Esplugues, des del 1902 fins a final del 1904 quan va marxar a treballar a la fàbrica del seu pare La Catalana d’Ildefons Tremoleda i, anys més tard, fou el segon director artístic de València Industrial de Burjassot. Projectava els seus propis models de rajoles, de traç estilitzat, per a la fàbrica. Una vegada instal·lat a Onda va continuar enviant projectes a Esplugues i a altres fàbriques com València Industrial de Burjassot, Segarra Bernat de Castelló i Francisco Valldecabres i José Maria Verdejo, de Manises. Un nou perfil professional entra en escena en el temps del Modernisme: el dibuixant per a les arts decoratives. Pel que fa als dibuixants orientats cap al camp de la ceràmica, sobresurten Ferran Xumetra, que s’anunciava com a dibuixant el 1902 i acabà establint-se com a productor de ceràmica amb el nom de Xumetra, SA; Jaume Pahissa, dibuixant de la revista Luz que després s’instal·là amb el nom de La Ceràmica Artística de J. Pahissa; Lluís Bru, artífex del dibuix i de la pintura, autor de nombrosos models d’arrimadors per a la fàbrica de productes ceràmics Pujol i Bausis, que s’anuncià com a pintor escenògraf del 1902 fins al 1906 i com a fabricant de mosaic el 1905, i exclusivament dedicat a la realització de mosaics des del 1907, si seguim les dades de l’Anuario Riera de Barcelona, i Josep Guardiola, dibuixant i pintor que féu projectes per a rajoles i que va optar per la ceràmica com a obra d’art. Cal recordar els dibuixants esmentats en la introducció d’aquestes línies.

Els primers arquitectes

Antoni Gaudí, Joan Martorell, Josep Vilaseca, Lluís Domènech i Montaner i Antoni Gallissà foren els primers arquitectes que contribuïren a la revaluació de la ceràmica. Seguint Alexandre Cirici, cal esmentar Josep Vilaseca i el seu treball peoner com a col·laborador dels motius decoratius en terra cuita de l’Acadèmia de Ciències de Domènech i Estapà (1883). Antoni Gaudí mostra el neoarabisme ceràmic a la Casa Vicens (1878-83/85) amb rajoles produïdes pel seu propietari Manuel Vicens, o als pavellons-cavallerisses de la finca Güell (1884-87) amb rajoles de Pujol i Bausis, estètica que perdura fins, per exemple, a la Plaça de Toros Les Arenes (1899) d’August Font, i que conviu amb la influència neogòtica amb bizantinismes en la policromia ceràmica a base de motius geomètrics de Joan Martorell a l’església de Les Saleses (1882-85). A aquests diferents corrents estilístics del període protomodernista s’afegeix la nova estilització floral de dos treballs cuits pel ceramista i tècnic industrial Magí Fita. D’una banda, els frisos ceràmics esmaltats en groc de l’Arc de Triomf de Josep Vilaseca, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. De l’altra, els elements escultòrics de coronament del Cafè-Restaurant de l’exposició, també esmaltats en groc. Pujol i Bausis executà, per al Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal, projectat per Domènech i Montaner, els 106 escuts formats per 12 rajoles cadascun, decorades en blau per Alexandre de Riquer i Joan Llimona amb els seus dibuixos al carbó de begudes, animals i plantes, que no s’acabaren a temps per a la inauguració. També va coure el fris ceràmic amb motius heràldics a les façanes, els arrimadors amb motius presos de la Sezession vienesa i els frisos de rajoles amb flors estilitzades que ressalten els arcs entre els patis de la Casa de la Maternitat (1883-1902) de Camil Oliveres. L’escala interior de la Casa Calvet (1898-99) de Gaudí mostra un model de ceràmica que desenvolupa el dibuix complet amb quatre rajoles, talment com les tradicionals rajoles de mostra.

El reflex metàl·lic

Un segon aspecte que contribuí decisivament a la revaluació de la ceràmica fou el descobriment del passat mudèjar i del seu reflex metàl·lic. Les indústries de tot l’Estat imitaren els motius dels diferents monuments hispano-musulmans com l’Alcàsser de Sevilla, l’Alhambra i El Generalife de Granada, o la Mesquita de Còrdova. A Catalunya, la producció de ceràmica daurada es relaciona amb el nou ús que es va donar al Cafè-Restaurant del Parc de la Ciutadella, també anomenat «Castell dels Tres Dragons». Domènech i Antoni M. Gallissà com a arquitecte auxiliar, reberen l’encàrrec d’acabar-lo i pel juny s’instal·laren. Domènech establí allà els seus obradors per facilitar el seguiment dels treballs arquitectònics i decoratius. Així, al taller del «Castell dels Tres Dragons» hi arribaren l’escultor Eusebi Arnau, el vitraller Antoni Rigalt i el tècnic ceràmic Pau Pujol, per realitzar els treballs decoratius per al nou Museu. Tant els vitralls com les peces ceràmiques de Pau Pujol de Pujol i Bausis, de Baldomero Santigós, un català que havia format societat amb Lluís Macià i que s’havia establert a Madrid, amb el nom de La Cerámica Madrileña de Santigós i Cía. i de Josep Ros de La Ceramo. Fábrica de mayólicas hispano-moriscas en Benicalap (València), es dissenyaren en el taller, però es realitzaren a les fàbriques respectives per raons de complicitat tècnica. Al gener del 1892, l’Ajuntament decidí convertir-lo en Museu de la Història que mostrarà objectes artístics que puguin educar els ciutadans i servir els industrials. El taller estigué en funcionament fins al setembre del 1892, i l’11 d’octubre s’inaugurà el Museu de la Història. Finalment, al desembre del 1893 s’acabà la Torre de l’Homenatge amb els treballs ceràmics de Pau Pujol, Romeu Escofet, Josep Ros i Baldomero Santigós.

Els islamismes produïts a tot Europa també són presents en la ceràmica de Pujol i Bausis, bé com a font de motius decoratius bé amb formes i productes que reprengué al segle XIX. El 1878 Gaudí valorava els plats i els vasos de reflex metàl·lic del passat hispanomusulmà produït a llocs com Manises, Paterna, Màlaga i Catalunya. Ell i Domènech i Montaner feren un viatge a Manises el 1887 per conèixer millor la tècnica del reflex metàl·lic. Neixen col·leccions de peces de ceràmica daurada dels segles XIV al XVIII i els intel·lectuals la recuperen per regenerar la ceràmica industrial. Durant l’any 1890, Jaume Pujol i Pau Pujol cogueren els Evangelistes sant Mateu representat per l’àngel i sant Joan presentat per l’àliga, dibuixats per Domènech i Montaner i Gallissà per a l’església del Seminari de Comillas, i temps més tard, aplicats a la casa-museu Domènech de Canet de Mar i a la casa de Gallissà, Can Camps, el 1898-99. Els llibres de fornades no recullen els treballs corresponents a sant Marc i sant Lluc, però és força probable que el mateix centre productor realitzés els quatre evangelistes. Aquest programa inclou, a més, l’ornamentació d’estil gòtic per tot l’exterior de l’església, de policromia groga, blava i un incipient reflex metàl·lic sobre fons blanc i unes gòtiques repeteixen la salutació Ave Maria. Aquest programa es completa amb uns botons semiesfèrics daurats amb el monograma de Jesús, IHS. El 1892 s’inaugurà aquest edifici i, a més, es va celebrar la segona exposició d’indústries artístiques a Barcelona, on Pau Pujol mostrava unes rajoles daurades que palesen el seu domini de la tècnica de la ceràmica daurada. Després d’aquesta gran exposició, la fàbrica d’Esplugues inicià la producció de gerros, plats, frisos daurats i els grans vasos de l’Alhambra o gerres de les gaseles enfrontades que també reproduïren totes les empreses valencianes dels segles XIX i XX. Domènech va aplicar també la solució dels botons semiesfèrics daurats amb motius geomètrics i sis àligues portadores de la «T» dels Thomas a la façana de la seva casa (1895-98), i Josep Vilaseca va encarregar treballs decoratius en reflex metàl·lic per a les cases Pia Batlló de Bach (1892-96) i Enric Batlló (1893-96), treballs realitzats a Esplugues. El Palau Montaner (1889-1893) de Domènech i Montaner i direcció de Gallissà mostra, en el registre superior de les façanes, frisos ceràmics amb al·legories del món de la impremta, del llibre i de l’art, i finalment, uns frisos de reflex metàl·lic.

Entre la tradició i la modernitat

L’obra decorativa de Josep Font i Gumà i Antoni M. Gallissà posa de manifest un retorn cap al món medieval. Juntament amb la col·lecció de Francesc Rogent, foren probablement els primers que col·leccionaren rajoles gòtiques i valencianes i les reinterpretaren com a punt de partença i font d’inspiració per a la ceràmica nova d’aplicació arquitectònica. Gallissà dibuixà nombrosos projectes per a Pujol i Bausis que foren comercialitzats en el seu catàleg de productes ceràmics. El Palau Montaner, les obres del qual foren dirigides per Gallissà ofereix, a l’interior de la seva capella, rajoles amb escuts heràldics en blau sobre fons blanc envoltades de plaques de marbre, a la manera dels terres medievals. La producció d’escuts és documentada a la fàbrica dels Pujol des la primera fornada del 1891 però sense referències d’autoria. Hi ha una construcció a Esplugues que mostra la manera decorativa de Gallissà: Can Casanovas, també conegut com el Mas Colomer o la casa del Sr. Josep Pujol i Bausis, el germà del tècnic ceramista Jaume Pujol. El seu fill, Josep Pujol i Colom va encarregar-li la reforma d’una antiga casa pairal que fou el seu darrer projecte arquitectònic. La fàbrica va coure peces per a aquest arquitecte, des del 1894 i fins a mitjan 1902, de models que reinterpreten models de l’Audiència de València, fets per ceramistes de Sevilla o Talavera de la Reina que treballaren a València i a Catalunya, i altres motius presos del Barroc. Aquests models foren triats per altres arquitectes com Ferran Romeu, Enric Sagnier, Domènech i Montaner, Antoni Falguera o Josep Majó per a les seves construccions. Josep Puig i Cadafalch fou qui més vegades aplicà rajoles i peces en volum de Gallissà a casa seva i a la Casa Garí o El Cros d’Argentona, a la Casa Coll i Regàs de Mataró, al Palau Macaya, a la Casa Martí i Puig i a la Casa Terrades. Puig i Cadafalch també dissenyà els seus propis models de rajola. La Casa Amatller mostra les reformes que aquest arquitecte va fer i per les quals va obtenir el premi de l’Ajuntament pel millor edifici acabat el 1901. Pujol i Bausis va produir les rajoles del tester de la façana, de traç modern i estilitzat, i el productor Sebastià Ribó, els florons o rosetes també estilitzades aplicades a les bigues dels sostres i a la xemeneia del menjador, mentre que la tradició arribava amb els productes de les empreses sevillanes Mensaque i Fernando Soto González que el Centre de Productes Ceràmics Tarrés, Macià i Cia., distribuïa. Igualment féu en els interiors de la Casa Coll i Regàs.

L’esplendor del 1900

Alexandre de Riquer fou dibuixant, pintor, il·lustrador, exlibrista, poeta, decorador i crític d’art. Les seves primeres creacions mostren un treball de la natura de tractament realista. Ben aviat, les enriquí amb composicions verticals amb un punt de vist alt, amb plantes i flors no organitzades simètricament a la manera japonesa. Riquer havia adaptat aquesta moda al seu llenguatge abans de l’èxit que va assolir a l’Exposició Universal barcelonina. Altres dibuixants com Josep Pascó van adoptar també la nova estètica. La natura havia començat a deixar enrere els estils del passat clàssic, hispanomusulmà, gòtic, renaixentista i barroc.

Som al 1900. París celebra la seva exposició que marca el moment àlgid de l’Art Nouveau a Europa, refermat el 1902 a l’Exposició de Torí. La natura arriba a les cases i es comença a decorar els interiors amb una concepció que engloba tots i cadascun dels detalls dels habitatges. Domènech i Montaner i Gallissà assumeixen el paper de directors de l’obra. Això no obstant, els dibuixants i els decoradors tenen un paper cabdal per aconseguir l’interiorisme modern volgut pels arquitectes i els clients. S’inicien com a professionals del dibuix i de la pintura. Fons documentals com el de la fàbrica d’Esplugues són fonamentals per descobrir el paper d’aquests executors com a artífexs de primera línia del Modernisme, i també personatges com Lluís Bru que, entre altres tasques decoratives, tingué un paper cabdal en els programes ornamentals de la Casa Lleó Morera de Barcelona, l’Institut Pere Mata i la Casa Navàs de Reus, obres singulars de la integració de les arts aplicades a l’arquitectura modernista. Per a la primera casa, Bru dibuixà el model escarola, la composició de fulles de relleu centre i tres dibuixos per alternar, el model número 19 del catàleg de la fàbrica d’Esplugues i la flor de saüc. Excepte el primer dibuix, Domènech també aplicà els altres a la Casa Navàs. Per a l’Institut Frenopàtic Pere Mata, Bru va dibuixar el model de les taronges per al seu menjador que esdevingué el número 30 del seu catàleg publicitari, i nombroses composicions especials per a les façanes d’aquesta construcció, la documentació de les quals és avui en fase de catalogació i documentació.

De l’interiorisme d’aquests habitatges passem als edificis d’utilitat pública: el revestiment ceràmic de l’escalinata del Parc Güell, els pavellons de Consergeria i d’Administració (1900-02) i, sobretot, el banc del Parc Güell de Barcelona, on Gaudí i Jujol ensenyen un treball ceràmic que esdevé un mostrari dels productes fabricats a Esplugues, entre altres procedències, aplicats entre el 1907 i el 1910. La qualitat higiènica de la ceràmica aplicada com a mitjà funcional, econòmic i alhora estètic va fer possible un programa ornamental adequat a la seva funció. Per això, la ceràmica participa en gran manera dels programes ornamentals de Domènech i Montaner, d’hospitals i altres edificis públics com la Fonda España i el Palau de la Música Catalana. A l’Institut Pere Mata de Reus, ensenya models de rajoles seriades ja conegudes, i altres projectes especials. Cal destacar el Pavelló dels Distingits, acabat el 1906, pel seu programa ornamental ceràmic, de mobiliari i el vitraller. Les rajoles policromes de l’interior mostren gran varietat de models florals i vegetals pintats a traç lliure i trepa, i produïts per la fàbrica espluguina. A l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1902-12), la part de pintura i dissenys ornamentals la portava Francesc Labarta. La ceràmica i el mosaic hi tenen un pes important ornamental. El projecte és del 1901. Entre el 1905 i el 1910, Domènech i Montaner i el seu fill, col·laborador auxiliar Pere Domènech i Roura, aixecaren el Pavelló d’Administració, dos petits pavellons de reconeixement i sis pavellons d’infermeria (Puríssima, Nostra Senyora del Carme, La Mercè, Sant Salvador, Sant Leopold i Nostra Senyora de Montserrat, i el pavelló central d’operacions. Des del 1906, es contractaren treballs de terrisseria vidriada, rajoles blanques i teules àrabs. L’any següent s’hi afegiren escates envernissades i revestiments de rajoles amb dibuixos especials. Pujol i Bausis subministrà el 1910 rajoles verd clar, groc palla, rajoles pintades a mà i peces de construcció. Les dues portes laterals del Pavelló de l’Administració ensenyen dos plafons ceràmics amb els Evangelistes sant Lluc –el toro– i sant Marc –el lleó– que sostenen l’escut de pedra amb la creu patent, a la porta esquerra, i les Quatre Barres a la porta dreta. Les voltes de les loggies d’accés, les contrapetges de les escales, les torres d’aigua dels pavellons d’infermeria, figures fantàstiques als timpans de les finestres pintades en blanc sobre fons blau, són treballs de Pujol i Bausis. Elias Peris d’Onda envià rajoles blanques i, l’any següent, tots dos productors feren rajoles corvades color crema. L’empresa d’Onda seguí les indicacions de Domènech i Montaner i del seu fill quan cogué els plafons de l’apòstol sant Pau sostenent l’escut de la ciutat de Barcelona i de l’antic Hospital de la Santa Creu ajudat pels Evangelistes sant Lluc i sant Marc, els plafons de l’àliga, i els plafons amb escuts per als timpans dels arcs que comuniquen les diferents dependències dels cossos laterals amb les loggies d’accés al vestíbul del Pavelló d’Administració. El mosaicista Mario Maragliano establia la gamma de colors que Peris havia de seguir per a la decoració dels treballs esmentats. Seguint Cirici, Lluís Bru va tenir ocasió de treballar en els motius decoratius i també en els grans frisos històrics que expliquen la història de l’hospital. El 1913, l’hospital passà a tenir la propietat dels terrenys i els pavellons construïts, a condició que continués la construcció que, des d’aleshores, s’anomenà de la Santa Creu i Sant Pau. El 1913, l’Ajuntament li concedí el premi al millor edifici construït el 1912.

Com hem vist, la fàbrica d’Esplugues és present en moltes de les edificacions singulars del Modernisme català. A Reus, cal remarcar el paper d’Hipòlit Monseny Pàmies que aconseguí donar un gran impuls al taller del 1845 convertit en fàbrica el 1852. La Casa Comalat de Salvador Valeri Pupurull i la Casa Gasull de Domènech i Montaner mostren producció ceràmica d’aquest centre que, als anys vint del segle XX, s’especialitzà en la producció de rajoles vidriades en marró per als trulls d’oli i les seves basses de decantació.

Les rajoles cristàl·liques

Una tècnica de difícil durada són les rajoles hidràuliques inventades pels germans Oliva de Barcelona. «Una gran novetat, luxe i riquesa, el millor i més perfecte sistema per a ornamentacions murals» inicia la pàgina sencera de l’Anuario Riera del 1906, que dóna a conèixer aquest producte dels germans Oliva, després de quatre anys de proves i després d’haver estat exposats a l’Exposició de Mineria i Treballs Hidràulics de l’any 1904 al 1905 a Barcelona, on havien obtingut medalla d’or.

La seva tècnica consistia a traçar els dibuixos de colors exclusivament minerals, admetent també or, conxa, marfil, pedres de valor i metalls lluminosos, sobre una placa cristàl·lica que cou en un forn mufla per aconseguir la seva vitrificació a una temperatura de 100 a 300°C. Arribats a aquest punt, incrusten una massa de ciment pòrtland i sorra, talment com en els mosaics hidràulics, que queda sòlidament unida a la placa cristàl·lica. Tenen els seus dibuixos exclusius i admeten tots els dissenys que s’encarreguin. S’anuncien també com a producte de fàcil col·locació i neteja. Si bé és difícil de veure aquestes rajoles in situ, un gran nombre d’aquestes rajoles cristàl·liques es troben en una col·lecció particular.

Rajoles cromolitografiades de cartró

L’Exposició Nacional d’Indústries Artístiques del 1892 mostrava una novetat, les rajoles cromolitografiades de cartró fetes per ser aplicades a la paret. Foren creades pel dibuixant, editor, autor de relligadures, d’enquadernacions industrials, calendaris, adés geogràfics i de joguines de cartró, Hermenegild Miralles, i assoliren un gran èxit per la facilitat de col·locació i el bon preu respecte de la rajola ceràmica. Constituïren un exemple més de la difusió del gust pel món musulmà, especialment en allò que fa referència a la decoració, ja que el seu dibuix era de caire arabitzant, copiat dels grans monuments de Sevilla, Granada o Còrdova. L’Anuario Riera del 1900, les dóna a conèixer com a «azulejos cartón piedra con patente de invención». El Museu de Ceràmica de Barcelona en conserva alguns exemplars.

Els mosaics

Els mosaics del temps del Modernisme, el noucentisme i fins als anys trenta del segle XX eren realitzats per als paviments, o bé d’aplicació parietal i altres suports verticals. El mosaic de gres, el mosaic ceràmic d’incrustacions al foc, el mosaic ceràmic, el mosaic venecià (d’esmalts vitris), el mosaic romà (marbre) i el trencadís (majoritàriament, de ceràmica), eren modalitats de mosaic que, fins i tot, alguns incorporen a finals d’ampolles de vidre, fragments de miralls o fragments de peces de ceràmica utilitària.

El mosaic industrial

Des de sempre, els sòls eren coberts de pedra natural (marbres, sobretot) i de rajoles de fang cuit. Els mosaics de gres, d’aplicació als terres de les construccions, es prodigaren a Catalunya, des de mitjan segle XIX fins als anys trenta, a base de rajoles quadrades no superiors a 10 cm. de costat, i de dibuix geomètric. El gres, material ceràmic que cou a alta temperatura, oferia la resistència necessària per a la seva col·locació a terra.

Un tipus de mosaic de gres fou el conegut com a mosaic Nolla, que duia el nom del seu primer fabricant Miquel Nolla Bruixet, per l’èxit que va arribar a assolir. La fàbrica Nolla fou la primera a fabricar mosaic de gres a Espanya. La «Gran Fábrica de Productos Cerámicos Hijos de Miguel Nolla», de Meliana, prop de València, continuà produint mosaics, baldosines, gres i totxos refractaris. El seus mosaics de gres de porcellana es componien de peces petites i lluïen decoracions geomètriques d’infinites possibilitats amb peces monocromes rectangulars, romboïdals i hexagonals de mides entre 3 i 7,5 cm., fabricades amb sorres i caolins i argiles locals. Nolla oferia un paviment de qualitat que va depassar aquesta aplicació, ja que també fou col·locat a façanes, contrapetges d’escales i animadors entre el 1875 i el 1910. El palauet del productor, situat al costat de la seva fàbrica de Meliana, n’és una mostra.

Fills de Jaume Pujol i Bausis, la reconeguda empresa de productes ceràmics, inicià el 1914 aquesta producció a la seva fàbrica d’Esplugues de Llobregat, sota la direcció del tècnic industrial ceràmic Francesc Quer, fins a establir-ne una de nova a Cornellà que fou tancada l’any 1928 i traslladada, novament la producció a Esplugues. Un altre fabricant de mosaics de gres fou Isidre Llevat de Reus.

Un altre tipus de mosaic ceràmic és el mosaic incrustat al foc que té la mateixa aparença que el paviment hidràulic, però és força més lleuger. Els primers estan compostos per terres ceràmics que couen al foc, mentre que els segons s’elaboren a partir del ciment. Josep Romeu de Barcelona va produir, entre altres productes, aquest tipus de mosaic com a mínim des del 1898, i l’any 1915 va editar el seu sisè àlbum publicitari. Rafael Anchisi, d’Arenys de Mar, fou un gran especialista de mosaic incrustat al foc.

El mosaic romà era el més estès per als interiors abans de l’ús generalitzat del mosaic derivat del premsat del ciment. No obstant això, foren progressivament substituïts pels paviments hidràulics fins que, a l’inici del segle XX, preponderaven definitivament aquests darrers sobre qualsevol altre paviment.

El mosaic de producció artesanal

El trencadís és un altre tipus de mosaic ceràmic fet a base de petits fragments irregulars de rajoles esmaltades o vidriades que, normalment, són restes de fabricació que, d’alguna manera han estat triades per trobar un dibuix, un efecte, un color, i que s’adapta a formes prèviament definides. Antoni Gaudí i Josep M. Jujol foren grans creadors de trencadís i aconseguiren efectes expressius i decoratius extraordinaris. El trencadís s’elaborava in situ, és a dir, durant la construcció d’edificis tan singulars com el Palau Güell, a les xemeneies del terrat i a la cúpula central; la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera, novament al terrat, l’església de la Colònia Güell, i també el Parc Güell, on els pavellons d’Administració i Consergeria, l’escala d’accés amb el drac majestuós i els medallons ceràmics a ambdós costats del drac, el sostre de la seva sala hipòstila, i el banc que tanca la gran plaça, mostren diferents solucions de trencadís.

Hi ha encara un altre tipus de mosaic ceràmic que, de fet, no és una art industrial perquè la seva realització és manual i duta a terme en un taller, no en una fàbrica, i arriba a l’obra en el moment de col·locació, tot i que la matèria primera és un producte industrial. Habitualment, s’aplicava a les parets. No obstant això, també se n’havien posat als terres o fusts de columnes, i fins i tot, entre les bigues dels enteixinats. La duresa de l’argila esmaltada era inferior que la del gres. El procés és a base de fulles de paper on hi van enganxades les petites peces de ceràmica, de cap per avall; una vegada girat i enretirat el seu suport, ja a l’obra, les petites tessel·les van construint el mosaic. Mario Maragliano, un italià establert a Barcelona, coneixia el mosaic romà, ceràmic i venecià, i va col·laborar amb Domènech i Montaner, entre d’altres, a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. La col·laboració de pintors i dibuixants amb els professionals del mosaic es dóna, per exemple, en els mosaics de la façana principal del Pavelló d’Administració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dibuixats pel pintor Francesc Labarta i realitzats per Mario Maragliano, d’una estètica tardana respecte del traç modernista dels mosaics del Palau de la Música Catalana.

Lluís Bru, l’autor de nombrosos dibuixos per a rajoles produïdes per Pujol i Bausis, serà el gran col·laborador i creador de mosaics per al mateix arquitecte, establert com a fabricant de mosaic des del 1905, si seguim l’Anuario Riera. Consta als llibres de fàbrica de Pujol i Bausis que Lluís Bru va comprar rajoles per tallar-les amb la martelina i fer els mosaics de la Casa Lleó Morera, l’1 de novembre de l’any 1905. Més endavant veurem el seu treball emblemàtic del Palau de la Música Catalana. Altres projectes musivaris de Bru, realitzats a la dècada dels anys deu, són la rotonda amb cúpula revestida de ceràmica i el fris per a la façana del pis superior amb tots els esports del 1900, avui desaparegut, de la casa de l’arquitecte Adolf Ruiz, La Rotonda, de Barcelona. A la plaça Palau, i també a la façana del quart pis de la Fonda Marina, hi havia el fris amb temes marins i per al cinquè pis, un altre de temes florals, avui a les reserves del Museu de Ceràmica de Barcelona.

Composició de mosaics de fragments vitris i tessel·les irregulars esmaltades en blanc que constitueixen un trencadís que s’estén per tot el sostre de la Sala Hipòstila del Parc Güell.

R.M.

La decoració en mosaic fou també una de les especialitats del taller del moblista i decorador Gaspar Homar. Els seus conjunts decoratius més significatius són els interiors de la Casa Lleó Morera i de la Casa Navàs de Reus. El menjador de la Casa Lleó Morera es decora amb 8 plafons de mosaic ceràmic i relleus de porcellana que Josep Pey va dibuixar i dirigir per als tallers de Gaspar Homar, entre el 1905 i el 1906, i on també intervingueren l’escultor Josep Carreras en el modelatge en guix del relleu dels rostres i les mans de les figures, i Antoni Serra i Fiter, en la reproducció dels relleus en biscuit de porcellana, alguns dels quals el seu fill Josep Serra i la família Pey van conservar. S’ha escrit que Mario Maragliano fou el mosaicista. Avui, és en fase d’investigació, com també ho és l’autoria dels mosaics de marbre dels seus terres. L’accés, l’escala de la casa i l’interior de la cúpula del terrat tenen composicions de mosaic de Bru amb rajoles de la fàbrica, compra referenciada als llibres de fàbrica de Pujol i Bausis, per part de Lluís Bru, al novembre del 1905. Josep Pey fou pintor, decorador, il·lustrador, dissenyador d’esgrafiats, vitralls, mosaics, marqueteries i porcellanes i col·laborador de moblistes i decoradors. Des del 1899, entrà en contacte amb Gaspar Homar. Els anys 1905-06, Pey va dibuixar la majoria dels dissenys de les marqueteries i els mosaics que decorava Homar. El 1906 i el 1907 va fer diversos mosaics per a la Casa Navàs, entre els quals hi ha la gran escala. Antoni Serra i Fiter fou un ceramista d’una extraordinària sensibilitat i domini de la tècnica que fundà, al Poble Nou de Barcelona, la Manufactura de Porcellanes i Gres d’Art (1904-08) i per a qui Josep Pey va decorar nombroses peces cuites en els seus forns.

Composició de treball escultòric d’Eusebi Arnau i mosaics de Lluís Bru amb rajoles de Pujol i Bausis per al centre de l’escenari del Palau de la Música Catalana.

R.M.

Hi ha també les creacions dels mosaïcistes Leandro i Lluís Querol, i les de Tomàs Maragliano, situat al barri de Gràcia, que fou també constructor de mosaics i especialista en mosaics romans i venecians. L’Anuario Riera del 1908 recull les seves especialitats: constructor de panteons, sostres, façanes, rètols, xemeneies, arrimadors, plafons per a mobles i tota classe de treballs en marbres, esmalts italians i rajoles del país.

La ceràmica i els mosaics ceràmics del Palau de la Música Catalana

L’edifici de Lluís Domènech i Montaner fou projectat el 1904, iniciat l’any 1905 i acabat l’any 1908, i premiat per l’Ajuntament de Barcelona per ser el millor edifici acabat aquell any, distinció que també reberen l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Casa Lleó Morera. La nova concepció del fet artístic fonamentada en la integració total de les arts, construeix el seu programa ornamental. La rajola i les peces ceràmiques motllurades, i el mosaic, configuren i revesteixen pràcticament tot l’edifici. La ceràmica és aplicada als murs en forma d’arrimadors, contrapetges d’escala, com a corones de flors, com a elements d’obertura a arcades, nervis de voltes, rajoles als revoltons, grans rosasses a les jàsseres i al voltant de la majestuosa claraboia vidriada del sostre del Palau. Els productors de ceràmica que hi intervingueren foren E. Escofet i Cia., J. Romeu Escofet, Cosme Toda, Simó, Pujol, Sanchis, i Tarrés i Macià, pel que fa a «la rajola de València», talment com a l’època es denominava la rajola decorada, i M. Cucurny, pels productes refractaris. Una orientació del grau d’intervenció dels diferents productors ceràmics ens la dóna la liquidació general de les obres realitzades des del mes de març del 1907 i durant un any. Josep Orriols és el primer productor de peces de «terra cuita» i Modest Sunyol, el segon. Pascual Ramos i Pau Pujol, fabriquen la «rajola de València». Romeu Escofet, Simó, Sanchis i Tarrés i Macià manufacturen «rajola». Cosme Toda liquida «enrajolats» i Escofet, els paviments. Finalment, Antoni Vilar y Hermano, liquida «ceràmica».

El mosaic revesteix murs i fusts de columnes, exteriors i interiors. Lluís Bru és l’autor de la major part dels mosaics del Palau de la Música Catalana. A la mateixa liquidació esmentada queda reflectit el pagament dels tres mosaïcistes que hi treballaren: «Mosaich á Bru 1.616 ptes., Mosaich á Leandro 842 ptes. i Mosaich á Querol 587 ptes.». Per al fris superior de la façana, Bru va ampliar i executar en mosaic el dibuix de Domènech i Montaner. Les columnes de la façana de l’accés original són folrades de composicions musives florals de Lluís Bru. A l’interior, la composició central que llueix el motiu de les corones dibuixades per al revers de la senyera de l’Orfeó Català, per l’arquitecte Antoni M. Gallissà, amic i gran col·laborador de Domènech i Montaner, fou també realitzada en mosaic i aplicada a l’hemicicle del seu edifici. Gallissà havia encarregat a Pujol i Bausis traslladar al fang el motiu de les corones entre el 1896 i el 1899 i Lluís Bru componia el mosaic per al Palau entre el 1907 i el 1908, com també folrava de mosaic els fusts de les columnes del seu interior. A ambdós costats d’aquest mosaic central, a la boca de l’escenari, es desenvolupa l’al·legoria de la Música Popular, una composició a base del treball escultòric d’Eusebi Arnau de 18 busts femenins que toquen instruments musicals, amb els cossos de mosaic ceràmic, i un trencadís de fons, també de Lluís Bru, que evoca els orígens de la tradició coral a Catalunya.

Bibliografia

  • Amigó Barbeta, J.: «Pujol i Bausis. Dels orígens a la fi de la producció modernista», dins Patrimoni i Ciutat Esplugues i el Modernisme. I Miscel·lània del Grup d’Estudis d’Esplugues de Llobregat, Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, 2000.
  • Bancells Mañes, C: L’ornamentació ceràmica en els pavellons d’infermeria de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Universitat de Barcelona, febrer del 1986 (Tesi de Llicenciatura).
  • Bancells Mañes, C: Sant Pau, Hospital modernista, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona, 1988.
  • Bohigas, O.: «Apéndice biográfico. Los colaboradores», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 52-53, 2n-3r trimestres, Barcelona, 1963.
  • Casanova, R.: «Cafè-Restaurant», dins Domènech i Montaner. Año 2000. Year 2000, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Centre de Documentació, Barcelona, 2000.
  • Casanova, R.: El Cafè-Restaurant de Lluís Domènech i Montaner. Un estudi detallat del projecte i la construcció, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de l’Art, Subunitat de la Facultat de Belles Arts (Tesi de Llicenciatura), Barcelona, setembre del 1998.
  • Cirici Pellicer, A.: El arte modernista catalán, Aymà Editor, Barcelona, 1951.
  • Cirici Pellicer, A.: «A través de los objetos modernistas» dins El Modernismo en España, Dirección General de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia, Comisaría General de Exposiciones (catàleg d’exposició), Madrid, Casón del Buen Retiro, octubre-desembre del 1969.
  • Cirici Pellicer, A.: Ceràmica catalana, Edicions Destino, Barcelona, 1977.
  • Domènech i Montaner, Ll.: «L’Antoni Ma Gallissà en l’intimitat», dins La Veu de Catalunya, edició vespre, any XIII, núm. 1556, Barcelona, 21 de maig de 1903.
  • Domènech i Montaner, Ll.: «Antonio Ma Gallisá», dins Arquitectura y Construcción, any VII, núm. 131, Barcelona, juny del 1903, pàg. 164-171.
  • Domènech i Montaner, LL: «Los jarrones hispano-árabes», dins Hispània, núm. 42, 15 de noviembre de 1900, pàg. 392.
  • El mosaic de l’hidràulic. Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, gener-febrer 1985 (catàleg d’exposició).
  • Estall i Poles, V: Catálogo de la colección de azulejos de serie del siglo XIX. Museo del Azulejo, Faenza, Onda, 2000.
  • Feliu Franch, J.: La cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX, Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, Tesi Doctoral (inèdita), 1998.
  • Fondevila, M. A.: Gaspar Homar. Moblista i dissenyador del modernisme, Museu d’Art Modern del MNAC, octubre-novembre 1998, Fundació “la Caixa” de Palma, desembre del 1998-febrer del 1999 (catàleg d’exposició).
  • Fontbona, F: «L’època del Modernisme» dins Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917, col·lecció Història de l’Art Català, vol. VII, Edicions 62, Barcelona 1985.
  • J. Romeu Escofet. Catalogo núm. 6, Barcelona, 1898.
  • Navas, T.: La casa Escofet de mosaic hidràulic (1886-1936), Tesi de Llicenciatura presentada per Teresa Navas i Ferrer i dirigida per la Dra. Mireia Freixa, Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, setembre del 1986.
  • Navas, T: «Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista», dins El Modernisme, Museu d’Art Modern, Olímpiada Cultural, 269-276 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1990.
  • Navas, T.: «Les arts aplicades a l’arquitectura del Quadrat d’Or» dins El Quadrat d’Or, Olimpíada Cultural, 25-31 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1990.
  • Pablo, J.: Terres cuites. La producció ceràmica a l’Hospitalet i el seu entorn, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, Centre d’Art Alexandre Cirici, abril-juny (catàleg d’exposició), 1986.
  • Pey, M.: «Josep Pey, anònim col·laborador de moblistes i decoradors», dins Gaspar Homar. Moblista i dissenyador del modernisme, Museu d’Art Modern del MNAC, octubre – novembre 1998, Fundació “la Caixa” de Palma, desembre del 1998–febrer del 1999 (catàleg d’exposició).
  • Ray, A.: Spanish Pottery 1248-1898 with a catalogue of the collection in the Victoria and Albert Museum, V & A Publication, Londres, 2000.
  • Subías, P.: Pujol i Bausis. Centre productor de ceràmica arquitectònica a Esplugues de Llobregat, Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, 1989.
  • Subías, P.: «Orientalismo en la cerámica de la época del Modernismo», Generalitat Valenciana, Electa, Museu de Belles Arts de València, maig-setembre, Museu de Ceràmica de Barcelona (catàleg d’exposició), octubre 1996-gener 1997, pàg. 37-43.
  • Subías, P.: «La cerámica, un arte industrial, en la época del Modernismo» i «La cerámica decorada en la época del Noucentisme», dins Cerámica española, col·lecció Summa Artis. Historia general del arte, Espasa Calpe, S.A., Madrid, 1997.
  • Subías, P.: «La cerámica arquitectónica en Cataluña», dins La ruta de la cerámica, (catàleg d’exposició), Sala Bancaja San Miguel, Castelló, 1 a 31 de març de 2000; Centro Cultural Rambla, Alacant, 11 juliol-30 agost; Taller-Escuela de Cerámica de Muel, 15 setembre-19 novembre; Museu Nacional de Ceràmica González Martí, València, 29 novembre-19 març de 2001.
  • Subías, P.: «La Rajoleta. La gènesi de la ceràmica modernista a Catalunya» dins Patrimoni i Ciutat. Esplugues i el modernisme. I Miscel·lània del Grup d’Estudis d’Esplugues de Llobregat, Ajuntament d’Esplugues de Llobregat (publicació de l’estudi i contingut de l’exposició que duia el mateix títol, celebrada al Casal Robert Brillas d’Esplugues de Llobregat, del 18 de març al 18 d’abril de 1999), 2000.
  • Subías, P.: Modest de Casademunt. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell (catàleg d’exposició), setembre-desembre 2001.
  • Subías, P.: «La ceràmica de Pujol i Bausis en l’arquitectura modernista». Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, I Jornades d’Arqueologia Industrial d’Esplugues: teoria i praxi (en preparació).
  • Vélez, P: «De les relacions entre l’art i la indústria 1870-1910», dins El Modernisme, Olimpíada Cultural, 225-239 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1990.
  • Vélez, P: «A l’entorn de l’origen dels museus d’arts decoratives, des del 1851 fins al Modernisme» dins Arts Decoratives a Barcelona. Col·leccions per a un museu (catàleg de l’exposició), Ajuntament de Barcelona, Palau de la Virreina, Barcelona, setembre 1994-gener 1995.
  • Vélez, P: «De les arts decoratives a les arts industrials», dins Arts decoratives, industrials i aplicades, col·lecció Art de Catalunya. Ars Cataloniae, Edicions L’isard, S.L., Barcelona, 2000.