La modernitat d'un marginal: Francesc Gimeno

Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa 1856-Barcelona 1927) ha estat un artista difícil de classificar. La seva obra és un exemple immillorable de com l’art transgredeix contínuament les conceptualitzacions dels historiadors i estudiosos. De fet, la pintura gimeniana no encaixa en el discurs historicoartístic de l’art català finisecular. L’automarginació del tortosí convertí la seva obra en l’excepció de la pintura del seu temps. Al llarg de la seva trajectòria sempre mantingué una actitud independent respecte dels corrents estètics de cada moment. La seva inadaptació el va fer romandre al marge de l’art acadèmic i, tanmateix, dels corrents renovadors. Així doncs, durant molts anys va haver de viure de la pintura decorativa, atès que les seves obres no trobaren sortida comercial i que mai no va voler acomodar-se al gust imperant.

Francesc Gimeno i la seva filla cap al 1900.

F.F.

Va ser un personatge solitari i misantrop, de tendències ideològiques anarquitzants. Com molts altres artistes de la segona meitat del vuitcents, especialment els realistes militants, es manifestava positivament i políticament esquerrà. El cientificisme sui generis, entès en un sentit molt general, justificava la seva actitud envers la naturalesa i la realitat. Va convertir la veritat en l’objecte expressiu del seu art i, en conseqüència, afirmava sovint que La pintura, més que invent és inventari. Segons ell, per representar la realitat sense prejudicis, calia afrontar-la amb sinceritat, obviant els formulismes i les preferències del públic majoritari. Si més no, doncs, en aquest aspecte també coincidia amb l’opinió d’Émile Zolà quan considerava que l’art simplement havia de palesar la naturalesa vista a través d’un temperament.

La seva interpretació de la realitat, directa i sense concessions, va comportar el rebuig per part de l’afecció barcelonina. En general, els col·leccionistes preferien una pintura més agradable. Els afeccionats al Modernisme cercaven les suggestions de l’idealisme simbolista, i la resta volia encara gaudir d’unes composicions de factura polida, en la línia de l’exitós realisme anecdòtic. Cal recordar, a tall d’exemple, el testimoni de Joan Brull en un article publicat a la revista Joventut. Parlava de la reacció del públic davant una obra del tortosí penjada a la Sala Parés al febrer del 1901 i expresava: «Aquella execució un xich brutal o barroera, pochs se la podien empassar.»

La seva producció era considerada vulgar, tant per la temàtica –ja que representava gent humil i paisatges suburbials–, com per la factura aspra –aconseguida mitjançant pinzellades gruixudes de grapada nerviosa. Per contra, i precisament per aquests mateixos trets, els joves de la generació postmodernista admiraren Gimeno com un pioner de l’actitud marginal i de la tendència cap a l’expressionisme que ells mateixos seguien. Les seves figures, en molts casos sòrdides i tosques, esdevingueren un model per als artistes més inquiets i inconformistes.

Pel que fa al gènere paisatgístic, des que es va instal·lar a Barcelona el 1890, Gimeno representà, amb el verisme colpidor que el caracteritzava, la rodalia degradada de la Ciutat Comtal. El seus quadres de Sant Gervasi, pintats a l’inici de la darrera dècada del segle, constituïren un precedent de les obres suburbanes de La Colla del Safrà, tant per la seva temàtica –gens pintoresca–, com per la manera de fer, impulsiva i sense miraments.

No obstant el naturalisme punyent, en la seva obra no hi mancava l’element subjectiu, manifestat mitjançant una poètica sense retòrica, temperamental, la qual donava uns resultats materials d’una gran duresa, que causaven impacte i sovint eren, com s’ha vist, rebutjats. El seu caràcter sempre es feia palès en la pinzellada, agosarada, enèrgica i fins i tot rabiosa, i en el color, unes vegades viu i intens i d’altres agre i àrid. Aquest llenguatge formal, excepcional en el context català d’aleshores, provenia dels anys de la seva formació, primer a la capital del Baix Ebre amb l’empresari de pintura decorativa Manuel Marqués i el grup d’artistes i afeccionats que freqüentaven el seu taller –Agustí Querol, Josep Maria Marqués, Francesc de P. Bedós i el Dr. Josep Ferrant–, i després, a mitjan anys vuitanta, a la Villa y Corte sota la influència de l’escola realista de la capital de l’Estat.

El pintor belga afincat a Madrid Carlos de Haes, que a mitjan anys vuitanta propugnava el treball del natural des de la seva càtedra de l’Escola de Belles Arts de San Fernando, li va proporcionar les premises del paisatgisme que basaren tota la seva producció posterior dins aquest gènere, Simultàniament, els anys que sojornà a la capital (1884-87) estudià al Museu del Prado les obres dels pintors barrocs espanyols, especialment les de Velàzquez, Ribera i Murillo, les quals influïren en els quadres de figura de l’artista tortosí.

Val a dir que Gimeno mai no va abandonar els principis representatius adquirits durant aquesta etapa. És més, hom coincideix que el seu quadre de figura més popular, La petita i el seu companyó, pintat el 1891 i que es troba al Museu de Montserrat (col·lecció Sala), manifesta una influència evident de l’objectivisme auster dels retrats velazquenys. L’actitud dels personatges que inquireixen l’espectador, la factura realista, aconseguida, però, amb la màxima economia formal i el cromatisme neutre, fan pensar en el l’estil del creador de Las Meninas.

A partir dels plantejaments estètics realistes, assolits en la dècada dels anys vuitanta, l’evolució del seu llenguatge pictòric en els quadres de figura consistí, bàsicament, a intensificar d’una manera progressiva l’expressivitat mitjançant una execució molt àgil i instintiva. Gradualment, a partir dels primers anys del segle XX, esdevingué abruptament impulsiva i culminà, al final, en un expressionisme de caire absolutament personal, palès sobretot en els famosos autoretrats. Així mateix, el llenguatge formal de la seva producció paisatgística es transformà d’una manera progressiva. Va passar del realisme estàtic, mimètic, més o menys acurat, a un naturalisme fenomènic, dinàmic i sintètic, en el qual els elements atmosfèrics adquirien una gran importància, sobretot la llum –sense adoptar, però, les solucions formals de l’Impressionisme. En aquest sentit, l’estil gimenià emprà de vegades uns termes molt més pròxims al luminisme, arrelats en la pintura del Siglo de Oro, els quals consistien a accentuar al màxim els contrastos de clarobscur, sense transgredir el color local de l’objecte representat.

Gimeno, com molts artistes peninsulars, no acceptà la sistematizació i el rigor que implicava la factura impressionista, massa amarada de positivisme cientificista. Cal recordar que el paradigma de la modernitat s’inspirava precisament en la pintura velazquenya, la qual cosa impedí, en bona mesura, l’acceptació de qualsevol corrent que profanés aquesta tradició pictòrica. De fet, foren els modernistes catalans els únics que, des de final dels anys vuitanta, s’emmirallaren en l’actualitat parisenca, deixant de banda la rància tradició acadèmica.

Altrament, de la pintura de Francesc Gimeno convé destacar el reiterat trencament de les convencions compositives mitjançant l’adopció freqüent de punts de vista desplaçats, elevats, amb forçades fugues perspectivistes. Els exemples més il·lustratius d’aquesta tendència a què fem referència són els paisatges que van ser pintats l’any 1918 intitulats Teulades de Torroella i Dia de mercat de Torroella –Museu Nacional d’Art de Catalunya–.Tots dos olis, que presenten el poble empordanés vist des de les golfes de la casa dels seus sogres –la Fonda Massaguer–, han estat enquadrats des d’un agosarat punt de vista picat, de vol d’ocell, amb una perspectiva forçada al màxim.

Francesc Gimeno culminà la seva trajectòria amb els excepcionals paisatges de la rodalia de Sabadell i amb els autoretrats enèrgicament expressionistes, realitzats els últims deu anys de la seva vida. En aquestes darreres obres l’equilibri entre la projecció de la subjectivitat de l’artista i la versemblança de la representació pictòrica es trencà definitivament. L’autor deformava, de vegades cruelment, les pròpies faccions per tal de palesar la seva sensibilitat torturada i l’amargor provocada per les circumstàncies adverses. En els últims exemplars el seu esguard comunicava a l’espectador un profund cansament i, tanmateix, albiraven el traspàs.

En definitiva, tot plegat posa de manifest que el camí seguit pel seu art tenia poc a veure amb el dels modernistes i noucentistes que desenvoluparen la seva activitat artística els mateixos anys. Gimeno sempre va ser, en el fons, un realista del vuitcents que portà les premises d’aquest corrent fins a l’últim extrem.

L’artista tortosí va ser fidel a la idea que la pintura era l’expressió sentida de la seva pròpia individualitat davant el món –tal com ho palesava en els seus escrits–, la qual cosa el va portar a no allunyar-se mai dels temes del seu entorn quotidià. Va centrar l’obra en el seu jo, representant exclusivament els paisatges viscuts, les persones del seu entorn o ell mateix. Així doncs, la seva família i la Serra de Collserola, per la qual s’hi passejava freqüentment, foren sempre presents en la seva pintura. A partir de l’any 1915, quan per primer cop exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona, va tenir comitents que, els anys següents, li financiaren diverses campanyes paisatgístiques a Mallorca, la Costa Brava, l’Alt Camp i el Vallès, la qual cosa eixamplà considerablement el seu repertori temàtic.

Es pot afirmar que la seva obra fou una veritable autobiografia visual, una sentida interpretació del món. En alguns exemples de la seva producció, com en el dels esmentats autoretrats, el pintor ens comunicava la seva vida interior i la profunda tristor que va acumular al llarg dels anys, ateses les condicions maldades en què visqué immers. Altrament, alguns retrats de la seva família transmeten a l’espectador l’ambient sòrdid del seu entorn. S’ha de tenir en compte, a més, que la pintura de Gimeno anava estretament lligada al procés d’interiorització mística que visqué durant la seva maduresa, el qual, paradoxalment, no l’allunyà de l’objectivisme pictòric, ans al contrari, va impregnar la seva pintura naturalista d’un sentiment de tensió, de vegades força violenta, entre el seu món espiritual i la realitat mísera que l’envoltava.

Tanmateix, a Gimeno se li pot aplicar perfectament la coneguda frase d’Isidre Nonell: Jo pinto i prou. L’únic plantejament estètic que va defensar va ser aquella interpretació directa i sense formulismes del que tenia al davant, d’una forma vital, i això és el que veritablement l’ha singularitzat. Aspirà només a fer una obra coherent amb les seves intencions expressives tan simples com fermes i invariables. L’especulació formal, tant de moda en els pintors finiseculars, no s’adeia en l’esperit artístic del tortosí. Per a Gimeno tot es reduïa a l’expressió sincera de la veritat d’una manera sentida, sense cap mena d’apriorisme estètic.

D’acord amb la seva obstinada i orgullosa solitud, no es va plantejar mai de fer una pintura que agradés d’una manera fàcil i immediata. La seva sensibilitat el va portar a pintar una realitat dura, la que vivien les classes socials desfavorides –a les quals pertanyia. Era gent com ell, d’un origen pagès, emigrats a la ciutat per treballar en la indústria creixent. Per aquesta raó, alguns autors, com Rafael Benet o el mateix Josep Pla, van parlar en el seu moment de la pintura proletària de Gimeno. No obstant això, el seu art mai no aspirà a convertir-se en una denúncia social, simplement palesava l’entorn quotidià de l’artista.

La representació d’aquesta realitat senzilla, als anys socialment crítics del tombant de segle, havia de ser un revulsiu per al burgès urbà, enfrontat a la classe obrera, la qual volia fer trontollar el seu poder. L’obra del tortosí fou un exponent autèntic d’aquesta sensibilitat proletària, però per culpa de la seva actitud i de les circumstàncies va romandre en l’anonimat. De ben segur la seva difusió hauria estat colpidora, un veritable atac, com ho foren les obres d’un Nonell, d’un Pitxot o d’un Picasso en els primers anys del segle XX.

El cas de Gimeno és semblant al de tants altres pintors classificats de maleïts per la historiografia. L’artista havia de morir per veure reconeguda definitivament la seva obra. En vida no s’havia fet a l’ambient artístic barceloní, la qual cosa li comportà un perpetu aïllament. La seva mort significà, paradoxalment, la vindicació de la seva pintura. A partir d’aquest moment, de seguida es van celebrar exposicions pòstumes, homenatges i conferències sobre el seu art. Van aparèixer nombrosos articles laudatoris i, uns quants anys després, l’any 1935, es va publicar la primera biografia del pintor escrita per Joan Mates. En definitiva, Francesc Gimeno va esdevenir en molt poc temps un artista considerat cabdal per a la història de l’art català recent i finalment li va ser atorgat un reconeixement del tot contrari a aquell ostracisme al qual va ser condemnat en vida, ja que ni tan sols els més pròxims al pintor no van entendre mai la seva tasca.

Bibliografia

• Benet, R.: «El triomf d’en Gimeno», dins La Veu de Catalunya, any XXXV, núm. 9.188, Barcelona, 10 de novembre de 1925.
• Benet, R.: «La força en l’art de Gimeno», dins La Nova Revista, vol. VI, núm. 21, Barcelona, setembre del 1928, pàg. 36-42.
• Benet, R.: «Francesc Gimeno», dins Art, índex del volum II, núm. 10, Barcelona, juliol del 1935. pàg. 289-304.
• Brull, J.: «Notes d’Art», dins Joventut, any V, núm. 54, Barcelona, 21 de febrer de 1901, pàg. 147.
• Camps, T.: «F. Gimeno y J. Mir, innovadores del paisajismo catalán», dins Artes Plásticas, núm. 5, Barcelona, febrer del 1976, pàg. 56-59.
• Capdevila, C.: «El pintor Francesc Gimeno», dins La Publicitat, Barcelona, 30 de desembre de 1927.
• Carbonell, J. À.: Francesc Gimeno, Ràfols/Edicions catalanes, Barcelona, 1989.
• Carbonell, J. À.: «Els escrits i els autoretrats de Francesc Gimeno: una autobiografia», dins Revista de Catalunya, núm. 40, Nova etapa, Barcelona, abril del 1990.
• Carbonell, J. À.; Oliver, C.: Gimeno, Fundació Caixa Tarragona, Tarragona, 2000.
• Cortès, J.: Gimeno, Niubó, Barcelona, 1948.
• DDAA: Francesc Gimeno (1858-1927). Obres del Museu d’Art Modern, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1978.
• Fontbona, F.: «Francesc Gimeno, el modernista que no ho va ésser», dins Serra d’Or, Barcelona, abril del 1978, pàg. 61-66.
• Gas, F. J.: «Gimeno», dins La voz del Bajo Ebro, núm. 32, fascicle 5, Tortosa, 25 de febrer de 1958.
• Jardí, E.: Gimeno, Nou Art Thor, Barcelona, 1985.
• Jori, R.: «A Can Dalmau Francesc Gimeno», dins Vell i Nou, Barcelona, 15 de maig de 1915, pàg. 9.
• Lafuente, E.: «Lección y heroismo de Francisco Gimeno», dins Clavileño. Instituto de Estudios Hispánicos, Madrid, novembre/desembre del 1951.
• Mates, J.: El pintor Gimeno, La mà trencada, Barcelona, 1935.
• Monllaó, R. Ll.; Gumí, J.: Album de dibujos de F. Gimeno. Ensayo pinacológico, Saturno, Barcelona, 1975.
• Pla, J.: Homenots tercera sèrie, Destino, Barcelona, 1981.
• Sacs, J. (Feliu Elias): «Exposició Gimeno», dins La Publicitat, any XL, núm. 13.906, Barcelona, 18 de desembre de 1917, pàg. 1.
• Xènius (E. D’Ors): «La vindicació del pintor Gimeno», «Glossari», dins La Veu de Catalunya, any XXV, núm. 15.264, Barcelona, 22 de maig de 1915, pàg. 9.