Joan Llimona (1860-1926): Fragment de la cúpula del cambril de l’església del monestir de Montserrat (1896-98).

F.F.

«Per una de tantes ironies de la vida, entremig dels galls, de les perdius, dels faisans penjats a les tendes, la gent que anava a fer compres saludava una caixa llarga. En aquella caixa llarga i estreta hi duien a enterrar a un home que tots haurien vist retratat cent voltes en caricatura, en sèrio, a peu, a cavall, en barca, si és que no heu perdut la memòria: hi duien a enterrar a n’en Pere Romeu.

Una figura prou significativa de l’etapa que ens ocupa és la del pintor i empresari Lluís Graner i Arrufí. Nascut a Barcelona l’any 1863, va destacar notablement en la seva faceta de pintor. Però, més enllà del vessant plàstic, cal considerar la seva aportació al món de la creació artística des d’una perspectiva molt més àmplia i descobrir una personalitat que, per la seva singularitat, es manifestà absolutament moderna.

Terrassa, la «ciutat del fum», com l’havia descrita el poeta romàntic Pere Antoni Ventalló, era una ciutat plenament industrial en els anys del Modernisme. Fàbriques i magatzems industrials modificaven radicalment el paisatge urbà. En els anys de la Revolució Industrial, un reguitzell de fets havia convertit Terrassa, juntament amb la seva veïna Sabadell, en capdavantera de la indústria de la llana a tot l’Estat.

El gravat noble durant el Modernisme

Des de la invenció de la impremta fins a començament del segle XIX, les úniques tècniques de reproducció gràfica van ser la xilografia i la calcografia. Per aconseguir estampes amb aquestes tècniques és imprescindible la figura d’un gravador que treballi la superfície del bloc de fusta (ζύλον), en el cas de la xilografia, o de la planxa de coure (χαλκός), en el de la calcografia. En tots dos casos, el resultat és l’obtenció de matrius «gravades» de manera manual.

La popularització del Modernisme com a estil artístic i la seva màxima divulgació la realitzaren els dibuixants. Així, la proliferació de les produccions gràfiques com a eina de reproducció de l’obra del dibuixant va ser el mitjà pel qual el Modernisme es féu un art a l’abast de tothom. Això és ben clar en el cas dels cartells publicitaris, que hi tingueren un paper rellevant, però també ho és pel que fa a les publicacions periòdiques, a les quals –per la seva producció seriada i pel seu baix preu– tothom tenia accés.

Joaquim Mir en una fotografia de començament de segle. Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

F.F.

Un dels membres més destacats de La Colla del Safrà fou Isidre Nonell, el pintor amb més carisma de la generació postmodernista, i el que tingué –en bona part també per la seva mort prematura– una posteritat més mitificada. Va néixer a Barcelona el 30 de novembre de 1872 –fins fa poc es creia que era del 1873–, en el si d’una familia que tenia una petita manufactura de fideus i pasta per a sopa. El seu segon cognom era Monturiol, però en més d’un document, fins i tot escrit de la seva mateixa mà, apareix grafiat de la forma Monteriol.