Tradicionalment la historiografia ha identificat la figura de l’alemany Joan Frederic –el “jove alemany del mestre Miquel”– i la de Joan Kassel –escultor, també d’origen germànic–. Sovint, entenent que es tracta d’una sola figura artística, hom parla fins i tot de Joan Frederic de Kassel. Tanmateix una anàlisi exhaustiva dels documents que fan referència a aquesta qüestió ens ha portat a la conclusió que es tracta de dos artistes que treballaren paral·lelament.

Gil Morlanes va néixer a Daroca (Aragó) cap a mitjan segle XV. Fruit del seu primer matrimoni, va tenir un fill homònim que també es va dedicar a l’àmbit artístic, per això, per tal de diferenciar-los, es tendeix a complementar els seus noms amb els apel·latius el Vell o el Jove. La primera notícia documentada de Gil Morlanes el Vell és del 1474, quan apareix com a testimoni en el testament de l’escultor Hans Piet Dansó, també conegut com Hans de Suàbia, que portava a terme el retaule major de La Seo de Saragossa i del qual Morlanes era el mosso.

Els historiadors tendeixen a fixar etiquetes, sovint de forma arbitrària, per classificar els fenòmens. Un dels debats més repetits ha estat fixar en quin moment s’acaba l’època medieval i s’inicia el període modern a Catalunya, per a la qual cosa hi ha diferents opcions: l’acabament de la Guerra Civil (1472), la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), el descobriment d’Amèrica (1492), el canvi de segle (1500) o la mort de Ferran el Catòlic i la pujada al tron de Carles V (1516).

Els grups del Sant Sepulcre (o Sants Enterraments) són una interpretació escultòrica de l’enterrament de Jesús que arriba a constituir una de les expressions més característiques de la imatgeria del gòtic tardà i de la pietat de la baixa edat mitjana. Difosos arreu d’Europa –particularment entre França, els Països Baixos i l’Alemanya occidental– també tenen una presència força significativa a l’Europa meridional i particularment a Catalunya, on apareixen durant els segles del gòtic i persisteixen, amb diverses variants iconogràfiques i tipològiques, fins a l’època contemporània.

Els antecedents

Molt poc es pot dir dels objectes d’orfebreria pertanyents a l’època comtal a Catalunya a partir de les obres que han arribat fins a l’actualitat. No obstant això, se’n tenen referències a través dels documents més antics de les esglésies catalanes, en donacions d’objectes d’or i argent fetes pels fundadors o restauradors del culte cristià, en particular de creus i calzes.

La integració de les arts

El 1400 la parròquia mallorquina de Porreres comanà una creu processional a l’argenter Antoni Oliva, que s’ha conservat in situ, tot esquivant els perills que sovint planen sobre aquesta mena d’objectes. Quan l’encàrrec es formalitzà, el 27 de març, en un taller de Ciutat de Mallorca, ja es devia treballar de valent en l’altra gran peça de l’argenteria gòtica illenca que ha pervingut: la custòdia de Santa Maria d’Eivissa.