L’esplendor de l’orfebreria gòtica catalana

Els antecedents

Molt poc es pot dir dels objectes d’orfebreria pertanyents a l’època comtal a Catalunya a partir de les obres que han arribat fins a l’actualitat. No obstant això, se’n tenen referències a través dels documents més antics de les esglésies catalanes, en donacions d’objectes d’or i argent fetes pels fundadors o restauradors del culte cristià, en particular de creus i calzes. L’acta de dedicació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, del 888, cita un calze i una patena d’or; el testament de Riculf, bisbe d’Elna, atorgat el 915, dona notícia de dues creus d’or amb gemmes precioses, un calze i una patena d’or, a més de diversos objectes d’argent; i, fins i tot, a l’acta de consagració de la seu d’Elna, del 916, es fa referència a un altar d’argent. En totes aquestes citacions, tot i concretar-se la tipologia i la qualitat de la matèria emprada, or i argent amb additaments de pedreria, hi manca la referència a la forma estructural de la peça.

A partir del segle XI, la progressiva estabilitat i el creixement del país es manifestà en la formació de les corts comtals i reials, acompanyades, amb relació al tema d’aquest capítol, d’una gran esplendor del culte cristià en les catedrals i els grans monestirs, la qual es materialitzà en la creació de nombrosos i notables objectes d’art. Aquests objectes posaren els volums i els colors de les arts al servei de les diferents tipologies del culte i, a part de la seva bellesa formal i la qualitat material, foren autèntics símbols sociològics i culturals del món feudal pels íntims lligams establerts entre la seva motivació i funció, i el poder temporal i l’Església.

La riquesa d’aquestes peces, pràcticament totes desaparegudes, es fa palesa en la documentació, en la qual les referències a joies i obres d’orfebreria són prou abundants: el testament d’Ermengol, comte d’Urgell, del 1010, cita una sella, frens i esperons, tot d’argent, i també especifica que la seva espasa i la beina són d’or; el comte Tallaferro, el 1020, destinà els seus vasos d’or i argent al monestir de Ripoll, i la comtessa Ermessenda, en la seva darrera voluntat, dictada el 1057, assignà a la seu romànica de Vic les seves gerres d’argent i llegà al vescomte de Narbona, Berenguer, i a la seva esposa, dues copes del mateix metall. També els inventaris donen testimoni de la presència de joies i objectes de metalls preuats i, així, per les citacions de l’inventari dels béns mobles de la capella de Jaume I, del 1258, se sap que a la capella reial, entre altres peces, hi havia una creu d’argent, set calzes, una majestat, quatre retaules, dos canelobres, un encenser i una naveta, tot d’argent. I quan, pels volts del 1264, s’inventariaren les joies i el trossell de Constança, futura muller del rei Pere el Gran, els documents proporcionen un gran repertori de peces portades a Catalunya des de Sicília per la noble dama, en el qual els treballs d’or rivalitzen amb la diversitat de la pedreria que els ornamenta.

També, com a exemple de la presència d’obres de procedències diverses, es tenen notícies d’una copa llegada, el 1181, a l’altar major de Vic, pel sagristà Berenguer de Balenyà, que li havia estat donada pel rei de França, i d’una altra copa d’argent, citada el 1259 al testament de Berenguer, bisbe d’Elna, que havia estat portada des d’Anglaterra. La utilització de la paraula “copa” és equivalent en aquest context primerenc al concepte de calze eucarístic.

Els frontals o antipendis, que ornaren els altars dels principals temples arran de les ofrenes dels prínceps i els alts dignataris, foren les peces més destacades de l’orfebreria romànica, al costat de creus de diverses formes i funcions, i dels calzes i les patenes. Com a exemple cal recordar que dels sis frontals que consten documentalment com a pertanyents al temple del monestir de Santa Maria de Ripoll, un d’ells, dedicat a la Mare de Déu i consagrat per l’abat Oliba el 1032, era d’or i pedreria, robins, maragdes, carboncles i altres pedres precioses, que lluïen arreu i emmarcaven les escenes representatives dels fets de la vida de la Mare de Déu. Pels seus valors intrínsecs i artístics recordava, segons l’opinió de J. Villanueva a la seva obra Viage literario a las iglesias de España (Madrid, 1806), el frontal de Sant Ambròs de Milà, obra datada vers el 850 que encara es pot admirar a la basílica del mateix nom. Els calzes i les patenes, les creus de diferents funcions, els bàculs i els anells, episcopals o abacials, les taules d’altar, capsetes, píxides i copons, les llànties, candelers i canelobres, encensers, navetes, i d’altres objectes de mobiliari litúrgic, d’or, argent, peltre, plom i aram, tots apareixen citats als documents dels segles XII i XIII, i en aquest últim segle són abundants les referències a l’obra de Llemotges, peces de coure decorades amb motius esmaltats, realitzats segons la tècnica de camp llevat, i sobredaurades les superfícies no esmaltades restants.

La producció artisticoindustrial de Llemotges gaudí de gran renom a Catalunya. Els inventaris de l’orde del Temple del final del segle XIII, propers a la seva desaparició, com ara el del castell de Corbins, del 1299, i el de Peníscola, dels volts de 1300-08, mostren l’ús habitual d’aquests productes, que eren presents, a Corbins, amb una creu, dos canelobres i una naveta, i, a Peníscola, amb una veracreu, dues creus, una caixa de relíquies, cinc canelobres (dos de grans i tres de petits), tres canadelles, dues taules, un encenser i una naveta. Escudelles, talladors, anaps, encensers, navetes i llànties apareixen en l’inventari del castell de Miravet del 12 de desembre de 1308. Marie-Madeleine Gauthier, a la seva obra Émaux du Moyen Âge (Friburg, 1972), concretà que, cap a la fi del segle XIII, els tallers de Llemotges, a Occitània, propiciaren l’existència de tallers propis al Rosselló i a Catalunya, els quals continuaren en part els models llemosins, però diferenciats en alguns aspectes compositius, temàtics o tècnics. Els ciboris, copons o píxides, procedents del monestir de Santa Maria de Poblet, a la Conca de Barberà (National Gallery, Washington), i de l’antiga parròquia rural de Sant Esteve de Prunet, al Rosselló (Centre d’Art Sacré, Illa), entre altres obres menors, mostren la continuïtat de la tradició de Llemotges del coure daurat i esmalts opacs i, alhora, utilitzen temes iconogràfics i formals plenament gòtics. Altrament, la marededéu de Tuïr al Rosselló i la de Plandogau d’Oliola, a la Noguera, situades cronològicament entre el final del segle XII i la primera meitat del XIII, són testimoni de la producció d’escultura metàl·lica de plom i zenc.

Cibori procedent del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet. Es tracta d’una obra feta a Catalunya vers els anys 1330-40 dins de la tradició llemosina de la fi del segle XIII. Mostra escenes gravades, en reserva, sobre fons d’esmalt opac; alhora, els temes representats mostren caràcters propis del gòtic.

©National Gallery of Art, Washington/Widener Collection – P.A.Charles

Ara per ara, davant la inexistència d’estudis aprofundits referents a l’orfebreria catalana d’abans del 1300, si bé es conserven algunes obres d’argent i de coure, és molt difícil concretar de manera objectiva cap de les seves particularitats d’època. Però la realitat històrica dels documents, que referencien alguns objectes de culte, cerimonial i ús civil amb presència d’or, argent, cristall i pedreria, com, per exemple, els inventaris de la capella de Jaume I i el de les joies i vaixelles de luxe de la futura reina Constança, citats anteriorment, permeten reflexionar sobre la seva procedència i admetre la possibilitat que algunes peces fossin obrades en terres catalanes i unes altres, importades, o bé treballades en formes gòtiques per mestres forans; llavors, caldria considerar aquests objectes com un valuós solatge de matèries, formes i tècniques en l’orfebreria catalana de la tretzena centúria, abans de l’adopció definitiva de les noves maneres en el temps de l’eclosió i esplendor d’aquestes arts durant els segles XIV i XV. A més, les referències documentals de dos argenters palatins de l’època de Jaume I, un, Arnau Garcia, entallador de la moneda del regne de València a partir del 1248, i l’altre, anomenat mestre París, “argenter de casa nostra”, en unes donacions i concessions fetes pel monarca per a ell i els seus descendents els anys 1263, 1266 i 1273, fan pensar, tot interpretant el nom de París com un apel·latiu d’origen, que amb anterioritat al 1263 el rei Jaume I tenia al seu servei un argenter de la ciutat de París, molt apreciat per ell, que devia treballar emprant les tècniques i formes de la capital del regne de França. Així doncs, seria justificable, a la ciutat de València, la presència puntual d’orfebreria gòtica en la segona meitat del segle XIII de la mà i l’ofici d’un argenter reial.

D’aquesta desconeguda i complexa etapa dels antecedents se sap poca cosa respecte dels homes que treballaren els metalls preuats, però s’ha de destacar que els pocs noms coneguts fan referència a aurífers i argenters jueus dedicats a la realització d’encunys per a l’art i ofici de la monederia. Es tracta de Josep, aurífer de Barcelona, documentat el 1070; Bonany, argenter també a Barcelona el 1271; Bonhom, aurífer, documentat els anys 1009, 1024 i 1030; Estruc, argenter documentat a Vic el 1264, i Benet, Domènec, Miquel, Ramon i Pere Andreu, que exerciren el seu ofici a la segona meitat de la tretzena centúria.

La importància de la cort reial i de l’Església

Base de la veracreu de l’arquebisbe Joan d’Aragó, conservada a la catedral de Toledo, d’on era prelat. Va ser obrada a Barcelona el 1326 per iniciativa de l’arquebisbe. A banda de diversos esmalts, inclou la següent inscripció: “Hoc lignum Domini dedit beatus Ludovicus quondam rex Francie ecclesie toletane. Dominus Johannes archiepiscopus toletanus fecit poni in presenti cruce quam ad hoc construi fecit Barchinone anno Domini MCCCXXVI”.

©R.Manent

De la mateixa manera que havia succeït al regne de França a partir de la plenitud de la tretzena centúria, en el decurs dels segles XIV i XV l’orfebreria gòtica catalana adquirí una gran importància dins del conjunt global de les arts dels objectes sumptuaris. La cort reial i els estaments eclesiàstics, afavorits pel desenvolupament de les ciutats i la consolidació de l’activitat gremial, foren els seus principals clients i promotors, i, malgrat la mancança actual de moltes de les obres realitzades, quasi sempre per motius relacionats amb el valor econòmic dels materials emprats, l’Arxiu Reial de Barcelona (part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), juntament amb els arxius eclesiàstics, catedralicis i diocesans, conserven en els seus fons documentals gran part de les referències a les obres d’argent que constituïren els seus tresors litúrgics i de cerimonial. Gràcies a aquests documents, a més, es coneixen molts dels noms i llocs de procedència dels artífexs que treballaren per a la monarquia i l’Església –al servei d’ambdós poders–, bé per encàrrecs directes o bé per compres efectuades directament als seus llocs de treball.

Els argenters al servei dels monarques

Cobertes d’un evangeliari, d’autor anònim. Catedral de Girona. La producció de llibres de luxe va ser habitual durant la baixa edat mitjana, ja que aquests objectes, a banda del seu ús, també era un element de prestigi i d’ostentació. Els manuscrits de luxe s’ornaven amb tapes de cuir, ferros i fusta treballada, i els més destacables presentaven cobertes d’argent, or, pedres precioses i esmalts. Aquestes, en concret, són d’argent i mostren el contrast del centre de Barcelona. Cal datar-les aproximadament vers 1330-40. Es conserven al Museu Tresor de la Catedral.

BG - J.M. Oliveras

Restitució de la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona. Restitució ideal de la sala del segon pis d’un casal de Cardona, com podia haver estat vers el segon terç del segle XIV. La decoració de pintura mural (excepte l’heràldica) respon a les restes conservades actualment. Els objectes reprodueixen mobles, peces de vidre, ferro i ceràmica conservats en col·leccions i museus catalans o bé representats en pintures de l’època. La moda dels vestits és italiana. I l’escena, en conjunt, es basa en el tema del Sant Sopar com era tractat en la pintura del temps de Pere el Cerimoniós.

J. Sagrera - F. Riart

Dins del marc de l’ambient cortesà, es coneix, mercès a l’estudi de les fonts històriques, un nombre destacat de mestres argenters al servei dels monarques i una gran varietat de treballs en els quals es fa referència als materials nobles utilitzats i a la seva funció específica de caràcter privat o públic, religiós o civil.

Alguns d’ells procedien de més enllà de les fronteres, com és el cas dels mestres Tuccio da Siena (en la forma catalana, Tutxo de Sena), argenter de Barcelona, que entre el 1313 i el 1323 treballà per al rei Jaume II en la realització de segells, peces de vaixella, ornaments religiosos i complements del vestuari; de Mino de la Seta, de probable origen italià (Mino della Seta), que de Mallorca estant fou cridat per Jaume II, a l’entorn del 1313, per fer-se càrrec de les matrius de les monedes, i després, el 1320, rebé un pagament per la factura d’un segell per a la infanta Maria i, a partir d’aquest moment, continuà realitzant els segells de la monarquia, en algun cas en col·laboració amb l’argenter Gener Bonensenya, de procedència italiana, entre el 1328 i el 1336, és a dir, els pertanyents a l’època del rei Alfons III. Posteriorment, el 1340 i el 1342, obrà una espasa i altres accessoris personals per al rei Pere III; Colí de Namur, a Flandes, documentat entre el 1351 i el 1354, autor de sumptuoses i variades peces de vaixella per al servei de taula, i Consolí Blanc, natural d’Estrasburg, a Alemanya, argenter de Barcelona a partir del 1372, autor dels segells de Pere III fins el 1383; el 1400, d’un segell d’argent per al rei Martí, i el 1401, d’altres per a la reina Maria de Luna.

El bisbe Berenguer de Cruïlles (1349-62) representat com a comitent en el bancal del retaule de plata de l’altar major de la seu de Girona, l’ampliació del qual patrocinà, juntament amb el bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-35).

BG – J.M.Oliveras

Segells de Pere el Cerimoniós (1336-87) i Joan I (1387-96). Destaca la qualitat estètica d’aquestes petites obres. Alguns dels millors argenters relacionats amb els monarques, com ara Consolí Blanc, realitzaren treballs d’aquesta naturalesa.

Enciclopèdia Catalana

Altres argenters foren figures destacades que treballaven en els seus obradors situats a les poblacions més importants de la Corona i cal mencionar, entre ells, l’argenter de València Pere Bernés, documentat entre el 1340 i el 1386 al servei del rei Pere III, per al qual realitzà segells, espases, vaixelles i retaules, i que, a partir del 1376, compartí les feines reials amb Bartomeu Coscollar, també argenter de la ciutat de València; el mestre Pere Moragues, argenter de Barcelona i també imaginaire i arquitecte documentat, que obrà el 1383 un segell per al rei Pere III i rebé la comanda de la realització de la custòdia dels Corporals de Daroca a l’entorn del 1384. Bartomeu Tuccio (en català, Tutxo), argenter de Barcelona, documentat entre el 1356 i el 1381, autor del retaule d’argent del santuari de la Mare de Déu de Salas, a Osca, obra contractada el 1366 que va ser donada per Pere III en compensació d’altres peces prestades anteriorment; el mestre Francesc Vilardell, argenter de Barcelona, que realitzà per a Joan I dos esmalts d’or i argent, el 1387, i una àguila d’argent el 1388, i obrà una copa d’argent daurat per al rei Martí el 1405; Bernat Santalínea, argenter de la vila de Morella, que rebé, el 1416, del tresorer reial Ramon Fivaller, el preu acordat per un segell d’argent obrat per al senyor rei, el qual, d’acord amb la cronologia, ha de pertànyer a la casa d’Antequera. Finalment, cal fer referència a Berenguer Palau, de Barcelona, que fou reclamat el 1457 pel rei Alfons el Magnànim, el qual li demanà en una carta d’anar a Nàpols per treballar en obres d’or i d’argent que li eren necessàries. Queda fora de dubte l’important paper i el gran desenvolupament que tingueren les opcions artístiques dels monarques en la història de l’art gòtic català, però, fent referència en concret a l’orfebreria i sobre la base de la recerca documental, es pot observar una dinàmica molt complexa en la presència i els treballs efectuats pels argenters a la cort i per a la cort. Els nombrosos materials arxivístics que l’època de Pere III el Cerimoniós ha llegat permeten copsar la importància, la reputació i la situació exclusiva que comportà per a alguns argenters el fet de ser distingits amb el tractament d’“argenter de casa del senyor rei”. Se sap que els qui meresqueren aquest reconeixement foren Colí de Namur i Consolí Blanc d’Estrasburg, argenters d’Alemanya; Berenguer Sarovira, argenter de Barcelona; Joan Borredà, argenter de casa de la senyora reina de Mallorca; Pere Fatxa i Arnau de Mont-roig, de procedència desconeguda; Pere Sanata, argenter de Mallorca; i, finalment, Isaac Abenabub, Baró Abeniàfia, Pere Bernés i Guillem Bisanya, argenters de València. A més, la mateixa documentació palesa que tots els orfebres registrats dugueren a terme encàrrecs semblants, ja siguin peces de tipologies variades de caràcter civil o religiós (vaixelles, objectes sacres per a les capelles reials i els oratoris, armes, joies i complements del vestuari), com reparacions d’objectes d’argent i d’or. La vinculació dels orfebres i argenters amb la casa reial, possiblement, devia respondre a la voluntat dels sobirans d’envoltar-se d’un seguit d’artífexs destacats, que, a partir d’uns objectes o d’ornamentacions puntuals, conferien a llur entorn la magnificència, el luxe i l’esplendor característics de les corts europees coetànies.

Cal afegir-hi que, directament nomenats pel rei, hi havia argenters que treballaven a les seques en una especialitat de l’ofici coneguda com a entalladors de segells, i els era possible, també, realitzar els encunys de les monedes. Accedir-hi comportava una gran dificultat, ja que aquesta feina requeria una gran habilitat, ja reconeguda en la tècnica del gravat sobre or, argent, bronze, coure i ferro particularment. Encara que la presència i l’obra concreta dels argenters a les seques ha estat molt poc estudiada, el coneixement de la participació d’alguns mestres permet afirmar que, dins del desenvolupament tècnic i artístic de l’ofici, el treball a les seques constituïa un punt de culminació professional, que estava lligat directament a la seva vàlua.

Els tresors eclesiàstics

Altrament, respecte als nuclis religiosos, els tresors de les catedrals, monestirs, fins i tot de les canòniques i parròquies foren formats o incrementats notablement d’acord amb les noves tendències artístiques que imperaven a les corts europees i es mostraren directament vinculats als rituals de les disposicions litúrgiques. Les tipologies ja habituals (creus, d’altar, processionals o reliquiaris, calzes i patenes, copons, cobertes d’evangeliari i altres peces menors, com ara canadelles, canelobres, encensers, navetes, aspersors i calderetes, etc) augmentaren la seva presència en els armaris de les sagristies i en els altars de les capelles dels temples, molt particularment a les catedrals. En algunes d’elles es té constància de la realització i presència de retaules d’argent, que competien en esplendor i magnificència amb algunes de les peces més destacades de l’orfebreria gòtica: les custòdies monumentals de caràcter processional, que des dels primers temps del segle XIV foren indispensables per a la processó eucarística fora del recinte del temple, que es feia amb la participació de la ciutadania i la feligresia com a complement de l’exaltació de l’eucaristia en la festivitat del Corpus.

Tots els objectes esmentats i altres de més concrets de cerimonial i d’ornament dels bisbes, cardenals, canonges, abats, rectors i capellans arribaren a conformar en l’època del gòtic el veritable tresor d’una cort eclesiàstica, atès que cadascun d’ells tingué un lloc determinat, una funció específica i un simbolisme propi, relacionats per les creences de la fe cristiana amb tot allò que era considerat sagrat. Una llum de motivació o vivència filosòfica feu augmentar encara més la seva sumptuositat. La preciositat i el simbolisme de les matèries, l’or i els altres metalls daurats i les pedres precioses, productes de la creació, foren considerats com un reflex del valor espiritual dels objectes, una joia per als esperits, a la manera del resplendor daurat de la Jerusalem celestial. Als altars majors de moltes de les catedrals gòtiques del país, retaules figurats tots d’argent sobredaurat i abundant policromia, pintada o vitrificada, completaren, en seqüència narrativa, els continguts de les icones romàniques dels frontals d’altar i pal·lis laterals, amb la finalitat de facilitar la comprensió als fidels. Resten notícies documentals de l’existència de retaules d’argent a les seus d’Elna (1381), Ciutat de Mallorca (1399), València (1378) i la Seu d’Urgell (v. 1410), a més del que el 1360 l’argenter de casa del senyor rei Pere Bernés lliurà per a la capella del Palau Reial Major de Barcelona, i d’aquell que fou encomanat a Francesc Vilardell el 1383 per al monestir de Santa Maria de Montserrat. Únicament, però, han pervingut el conjunt del retaule amb baldaquí de la catedral de Girona (1320-25 i v. 1357) i el retaule del santuari de Santa Maria de Salas (1366-67), realitzat per Bartomeu Tuccio (Tutxo), argenter de Barcelona, avui al Museo Diocesano de Huesca.

Magolla de la creu de les Perles de la catedral de Girona. El bisbe de Girona Berenguer de Pau contractà aquesta creu el 30 de gener de 1503 a l’argenter barceloní Pere Joan Palau, autor del disseny, i als gironins Jeroni Antoni i Joan Coll, pare i fill. S’acabà el 1507.

BG/Museu de la Catedral de Girona – J.M.Oliveras

Per a l’estudi de les obres d’argent que formaven part dels tresors dels temples són valuoses les referències de les visites pastorals i dels inventaris de les sagristies, les quals proporcionen, generalment, una font única per tal de conèixer els objectes que amb diverses funcionalitats s’utilitzaven al llarg de l’any litúrgic i d’aquells que servien de marc perfecte per a les relíquies dels sants. El conjunt d’aquest argent estava constituït, habitualment, a part dels retaules i llànties que estaven situats al seu lloc corresponent, per uns objectes litúrgics de caràcter simbòlic i ostensiu, con són les creus de diverses finalitats funcionals, els reliquiaris, les custòdies i els ostensoris per a la processó del Corpus o per a mostrar l’hòstia consagrada als fidels amb tot el seu cerimonial a les grans festivitats, les crosses dels bisbes i els calzes i patenes de pontifical, a més d’altres objectes litúrgics menors, de caràcter més utilitari i quotidià, però no exempts de significació: calzes, patenes, encensers, navetes, canadelles, canelobres, bordons, crismeres, portapaus, bacines, caixetes i copons per a guardar i portar hòsties, entre d’altres. Àdhuc, delicats treballs d’argenteria, a manera de joies, s’aplicaven a les vestidures litúrgiques i als llibres de cerimonial, dins d’un concepte ornamental a mig camí entre l’ornament i el símbol del poder eclesiàstic, com, per exemple, a la mitra –no conservada– que el bisbe Ponç de Gualba (1303-34) encomanà a l’argenter Mino, identificable amb l’argenter de Barcelona Mino della Seta, o bé les cobertes d’evangeliari del tresor de la catedral de Girona, ambdues obres pertanyents als primers temps del segle XIV.

Notícies destacades d’orfebreria eclesiàstica

Entre la documentació publicada fins a dia d’avui, destaquen, per les seves aportacions específiques aplicables a l’argenteria gòtica catedralícia, l’inventari de la tresoreria de la seu de Girona, fet el 1470, i el de la catedral de Barcelona, determinat per la visita pastoral del 1492. També, l’inventari dels ornaments de la canònica de Sant Joan Baptista de Perpinyà, datable entre el 1345 i el 1350, que presenta un considerable tresor d’orfebreria religiosa, i els inventaris de la tresoreria de la catedral de Vic de la segona meitat del segle XIV i dels primers temps del segle XV.

L’inventari del tresor de la seu de Girona, entre molts altres objectes litúrgics que hi són presents, descriu, amb més o menys detalls, una quarantena de peces realitzades amb metalls preuats i additaments d’esmalts i pedreries, essent les obres inventariades, majoritàriament, d’argent daurat, d’or i de cristall. La primera obra mencionada, dins d’una caixa, és una creu d’argent daurat, muntada sobre un peu enlairat per quatre lleonets, que mostra, en les superfícies planes, quatre plaques esmaltades de les figures simbòliques dels evangelistes; presenta, al centre, una peça rectangular, esmaltada, per a emmetxar la creu reliquiari de la veracreu, des d’on, a partir d’un botó o nus, arrenquen dues branques, amb la finalitat de sostenir les figures d’esmalt de la Mare de Déu, a la dreta, i de sant Joan, a l’esquerra. Mercès a la detallada descripció d’aquesta peça, pot identificar-se fàcilment amb l’actual creu reliquiari del fust de la veracreu que s’exposa al Museu de la Catedral de Girona, i la seva factura por situar-se, cronològicament, entre els anys anteriors a la meitat del segle XIV, a excepció de la creu, que fou modificada al segle XVI amb la supressió de les plaques d’esmalt que n’ornamentaven els braços.

A continuació, a la mateixa caixa s’esmenta una creu petita de doble creuera, també reliquiari de la veracreu; un bust de santa Eufrasina amb relíquies; una gran copa amb coberta, dita de Carlemany; tres calzes amb les seves patenes; una mitra ornada amb aplicacions de perles, argent daurat, pedreria i diversos esmalts; una capsa de cuir que conté joies, fermalls, una creu petita amb pedreria; un vericle de la custòdia major, que era en un armari gran; la crossa major d’argent; una creu de cristall i altres creus, i dues cobertes d’argent. Aquest inventari gironí és especialment enunciatiu, a excepció de la primera creu inventariada i identificada al museu. Altres peces, com ara la custòdia major, alguna de les creus grans mencionades i les cobertes d’argent poden referir-se a obres del mateix museu catedralici, però la manca de descripció no en facilita l’atribució. Altrament, el tractament dels calzes és més precís. Presenten sovint plaques d’esmalt i motius heràldics i, malauradament, tot fa pensar que cap d’ells ha arribat fins a l’actualitat.

L’inventari de la catedral de Barcelona, més tardà, presenta el seu tresor, centralitzat a la sagristia, amb tots els elements considerats fonamentals d’un centre catedralici del seu temps, i estableix una certa jerarquia entre els objectes. En primer lloc, esmenta les peces més sumptuoses i destinades als moments més destacats del culte litúrgic: la custòdia major, en forma de torre, i les altres custòdies i ostensoris; diferents creus per a enterraments, actes solemnes o de l’ornamentació pròpia de l’altar major; canelobres utilitzats en dates especials, i el pessebre que s’usava només per a la diada de Nadal. En segon lloc, enumera tota la col·lecció de reliquiaris i imatges, que formen part del culte dedicat als sants màrtirs. I, en tercer lloc, fa referència als objectes d’usos més quotidians de la catedral a disposició de l’altar major, com ara calzes, canadelles, brasers, bacines, arquetes, elements per als sagraments, portapaus i calderetes.

Revers de la creu de Santa Eulàlia (Francesc Vilardell, 1383), de la catedral de Barcelona. De perfil flordelisat, mostra un treball minuciós en l’ornamentació dels braços, en la imatge de la santa i en els esmalts. L’obra es manté fidel a la tradició sienesa.

©R.Manent

Anvers de la creu reliquiari de la Veracreu de la catedral de Girona. Aquesta obra, realitzada a Girona vers el 1350, és una derivació de les veracreus sieneses dels primers decennis del segle XIV.

BG/Museu de la Catedral de Girona – J.M.Oliveras

Entre les creus mencionades cal destacar la dita de Torrelles, la creu major dita de la Sagristia i la creu dels Beneficiats, avui encara conservada a la sagristia i coneguda amb el nom de creu de Santa Eulàlia, atès que el seu revers està presidit per la figura de la santa barcelonina. La primera d’aquestes peces fou sufragada pel bisbe Guillem de Torrelles el 1369 per ser col·locada a l’altar major, formant un cos amb el tabernacle, i per conferir un sentit propi a l’advocació de l’altar major de la catedral de Barcelona, la Santa Creu. Mostrava en la creuera central una teca amb la relíquia del fust de la veracreu. La creu major de la Sagristia és qualificada en l’inventari com a bellíssima per la perfecció tècnica del seu obratge i la magnificència del conjunt, i és tal la seva magnitud que fins i tot podia desdoblar-se en dues parts. Per la seva banda, la creu de Santa Eulàlia fou comprada el 1383 per a la sagristia barcelonina a l’argenter de Barcelona Francesc Vilardell, mestre destacat que treballà per a la família reial, la sagristia de la seu i per a la casa de la Ciutat. Unes breus referències a altres creus, citades entre custòdies, figures d’àngels i reliquiaris, esmenten una única creu patriarcal amb la imatge de Jesucrist i les armes del patriarca, la qual mereix una especial menció per tractar-se d’una donació del bisbe de Barcelona Francesc Climent Sapera, que podria relacionar-se amb una obra de la mateixa forma i tipologia, punxonada a la Ciutat Comtal i molt característica de l’argenteria barcelonina del final del segle XIV i de les primeres dècades del segle XV, conservada, avui, al Victoria and Albert Museum de Londres.

Altrament, la col·lecció de reliquiaris d’argent és quantiosa i permet diferenciar les diverses tipologies emprades als segles del gòtic, si bé únicament se n’han conservat dues peces: el reliquiari de la Santa Espina, obra contractada el 1435 a l’argenter de Barcelona Marc Canyes, i el reliquiari del Vel de la Verge, peça anònima realitzada a Barcelona dins la segona meitat del segle XV. La custòdia major, dita també de la Sagristia o turriforme, encara ara es pot admirar formant conjunt amb la cadira d’argent daurat i parcialment esmaltat, la qual en l’època gòtica estava permanentment situada al tabernacle de l’altar major i, excepcionalment, s’utilitzava per a portar en processó la custòdia turriforme el dia de la festivitat del Corpus per les places i els carrers principals de la Barcelona de l’època.

A les terres rosselloneses, l’inventari de la canònica de Sant Joan de Perpinyà forneix informacions precioses sobre la producció dels orfebres perpinyanesos. Les creus són diferenciades, per la seva dimensió, entre grans i petites, i d’acord amb la seva funció servien per als funerals, processons, la comunió dels malalts o la benedicció després de la missa, a part de la creu d’argent i cristall, daurada i enriquida amb pedreria, que estava situada a l’altar major i mostrava el peu adornat d’esmalts i les imatges del Crist crucificat, de la Mare de Déu i de sant Joan, a dreta i esquerra del Fill de Déu. Entre els reliquiaris, hi figuren dues creus: una de daurada amb un fragment de la veracreu i enriquida amb esmalts, donació de l’infant Felip de Mallorca, i l’altra, també reliquiari de la veracreu, que era de plata daurada a la part anterior i mostrava el peu de coure. Altres reliquiaris tenen la forma de tub de cristall sobre un peu d’argent guarnit amb esmalts, sostingut per quatre lleonets, com el de Sant Hipòlit, i un altre que contenia fragments dels vestits i del vel de la Mare de Déu i cabells de sant Joan Baptista el portaven unes figures d’àngels de plata daurada. També hi era present un braç reliquiari de Santa Florentina, amb base d’esmalts, i el gran reliquiari de Sant Alexandre, presentat sobre una plataforma d’argent daurat, amb les armes de Ramon Gavella, que fou cònsol de la confraria d’argenters el 1306, i de Pere Ribera. En aquest inventari perpinyanès es mencionen unes obres molt interessants, anomenades “joiells”, les quals podien comportar diverses figuretes d’argent formant un conjunt molt sumptuós: el de la Dent de sant Joan Baptista, el de l’Os de sant Galderic, el de la Dent de sant Pere amb les armes de Joan Girau fill, mercader de Perpinyà, marcat amb les tisores dels paraires, i el reliquiari de Sant Andreu. L’inventari també cita molts calzes, amb o sense esmalts, custòdies o caixes per a portar el sagrament als malalts, un ostensori de cristall amb coronament d’argent, per a la processó de Corpus, i altres peces menors. De totes aquestes obres esmentades tan sols es conserva una figureta de sant Pere, pertanyent al joiell de la Dent de sant Pere, incorporada a un petit reliquiari de fusta daurada, probablement fabricat a l’inici del segle XIX, el qual fou descobert i publicat per l’historiador Pere Ponsich el 1987.

Custòdia retaule de la catedral de Vic. Aquesta obra, realitzada a Barcelona vers els anys 1412-13 i costejada pel canonge Bernat Despujol, era la custòdia major de la sagristia, utilitzada en la festivitat del Corpus. Va ser destruïda el 1936.

©IAAH/AM

Escena de la Resurrecció del retaule d’argent de la canònica de Santa Maria de Salas. El retaule el va fer a Barcelona entre els anys 1364-67 l’argenter Bartomeu Tuccio (Tutxo), d’ascendència italiana, a instàncies del rei Pere III.

Museo Diocesano de Huesca - ©R.Manent

Finalment, els inventaris de la tresoreria de la catedral de Vic, pertanyents a l’època del gòtic i situats cronològicament entre la meitat del segle XIV i el primer quart del segle XV, constitueixen un patrimoni documental molt valuós per a l’estudi de l’orfebreria catalana medieval. En les seves referències es palesa una gran diversitat de matèries, formes i tipologies, que evidencien la riquesa del tresor de la seu vigatana i l’esplendor del culte litúrgic i del cerimonial catedralici. Obres realitzades amb argent, argent sobredaurat, cristall i coure daurat i esmaltat, citades com d’“obra de Llemotges” a l’inventari del 1342, amplien els coneixements de la realitat històrica dels objectes preuats en les primeres etapes de l’art gòtic. Sovint es precisa, abans del 1400, l’aplicació ornamental de plaques d’esmalts, perles, pedres precioses i objectes i figures del Crist crucificat d’ivori. Com a peces singulars cal destacar, en l’esmentat inventari del 1342, la custòdia de cristall amb peu i coberta d’argent daurat, esmalts, gemmes i perles, i al capdamunt un àngel que té una creueta a la mà; tres mitres que mostren aplics d’esmalts i perles, i una nosca, fermall o pectoral d’argent daurat que havia donat a la catedral el bisbe Galceran Sacosta (1328-45), la qual mostra al centre el seu escut i als voltants, relíquies i figures de sants realitzades en esmalts. En l’inventari del 1402 unes notícies referents al marcatge de tres encensers d’argent blanc especifiquen la presència de dues marques del centre obrador de la ciutat papal d’Avinyó i una de la ciutat de Barcelona i, entre les obres referenciades, és remarcable una bella creu d’argent daurada, obrada amb arquets, imatges i esmalts amb les armes del bisbe Joan de Baufés (1392-93), essent també molt destacada la notícia, incorporada en la relació del 1412, de la gran custòdia d’argent daurat donada pel canonge i sagristà de la seu de Vic Bernat Despujol, la qual es guardava en un armari fet a mida prop de l’altar de Sant Pere. Malauradament, les obres mencionades i d’altres de citades en els inventaris no han arribat fins a l’actualitat i les dues peces gòtiques que es conserven, la creu processional major obrada per l’argenter vigatà Joan Carbonell el 1394 i les cobertes d’un evangeliari datades vers el darrer quart del segle XIV, no s’han pogut identificar amb certesa.

El valor financer de les joies

En darrer terme, com a contrapès i a tall de conclusió de la importància concedida per monarques i eclesiàstics a les arts de l’or i de l’argent, s’ha de considerar que les referències documentals mencionades i moltes d’altres, il·lustradores de manera descriptiva d’un cert caire de poder i fastuositat molt propi dels conceptes àulics de l’Europa gòtica, van històricament acompanyades d’altres fonts que donen a conèixer la utilització econòmica que es feia dels joiells. En donacions, herències i pagaments, s’hi observa que la joia, referint-se a tota obra feta de metall noble i pedreria, era un valor de finançament per excel·lència que permetia, bé per empenyorament, bé per fosa del metall treballat i la venda de les pedres precioses, resoldre, momentàniament, situacions econòmiques determinades a l’entorn dels deutes que les envoltaven.

L’època del rei Pere el Cerimoniós és la que ofereix més notícies respecte a això. El dia 29 de novembre de 1360, el tresorer del monarca, Bernat d’Olzinelles, retornà a l’arxiu de les portes de ferro del palau reial de Barcelona una joia o joiell, anomenada “castell d’amor”, que havia estat empenyorada a certs mercaders per unes quantitats de diners deixats en préstec a la cort. El 1364, el mateix rei, per sostenir la guerra contra el rei de Castella, feu taxar a l’argenter valencià Pere Bernés l’argent, les joies i altres peces menors de la sagristia de la seu i de les parròquies de la ciutat de València, les quals foren valorades en 3 729 lliures, 5 sous i 7 diners, a raó de 537 marcs i 6 unces de pes; i, entre moltes altres referències de caràcter més concret, el retaule de la canònica de Santa Maria de Salas, conservat actualment al Museo Diocesano de Huesca, respon al pagament d’un deute que el rei Pere, per necessitats pecuniàries motivades per la mateixa guerra contra Castella, havia contret amb l’església de Salas en fer vendre les llànties d’argent d’aquest temple per aconseguir diners.

El retaule de Santa Maria de Salas fou obrat per l’argenter de Barcelona Bartomeu Tuccio (Tutxo) entre el 1364 i el 1367 per encàrrec del monarca. En origen mostrava una inscripció, en català i en caràcters gòtics, pintada sobre unes taules de fusta que suportaven les plaques d’argent del retaule, dedicat als Set Goigs de la Mare de Déu, que narrava el motiu pel qual fou realitzat i que, malauradament, ha desaparegut. Per fortuna, el retaule fou presentat a l’Exposición Retrospectiva de Arte, que tingué lloc a Saragossa el 1908, i Émile Bertaux, autor del text històric i crític de la mostra, en publicà la inscripció. Diu així: “Aquest retaule ha fet fer de manament del senyor rey en Pérez dez Vall [Pere Desvall], de la tresoreria del senyor rey, a servey de la sgleya e de Madona Sancta Maria de Salas, en esmena e satisfacció de cert nombre de lànties d’argent, les que avans lo dit senyor fe pendre de la dita sgleya per mans del governador d’Aragon per necessitat de la guerra de Castella, con no hagués de que pagàs los convocats, per lo dit Pere de Vall vené les dites lànties de manament del dit senyor e distribuí la moneda, per ço lo trasorer ha procurat ab lo dit senyor que dit retaula hi sia fet, per ço suplica al senyor bisbe e als preveres de la dita sglesya que tots dissabtes sia dita una missa de Madona Santa Maria per lo senyor rei e per la senyora reyna e en remissió de sos pecats sia feta commemoració del dit Pere des Vall en satesfacció dels traballs que a sostenguts en fer fer e procurar que fos fet lo present retaule.”

Bibliografia consultada

Villanueva, 1821; Fita, 1873; Masnou, 1900; Gudiol i Cunill, 1902; Girona, 1909; Bertaux, 1910; Miret i Sans, 1911-12; Sagarra, 1915-32, vol. I; Gudiol i Cunill, 1920b; Sanchis Sivera, 1922c; Mas, 1923; Puig, 1929; Masferrer, 1930; Subias, 1947-51; Durliat, 1962; Gauthier, 1972; Ponsich, 1987; Martínez Subías, 1988; Dalmases, 1989 i 1992; Molina, 1996; Torres, 1996; Ginebra, 2001, 2003, 2004 i 2006.