Data: 7 de febrer de 1427.
El capítol de la catedral de Vic acorda amb el ferrer de Cervera Joan Despuig que aquest faci una reixa davant l’altar major de Sant Pere, segons la mostra o dibuix que Despuig els presentà.
En nom de nostre senyor Jesucrist. Amén1.
“Capítols concordats entre lo honorable capítol de Vich, de una part, e l’onrat en Johan dez Puyg, mestre de ferre de la vila de Cervera, en e sobre la obra de las rexes de ferre devall scritas, de la altre part.
S’entén per ferramentes d’aplicació el conjunt d’elements de ferro clavats als batents de fusta de les portes, que tenen una funció estructural determinada: els claus de porta, les plaques i les planxes de ferro tenen la missió de reforçar la fusta; els golfos i frontisses permeten articular els batents; els bernats i les lleves, barrar-los i fixar-los; els tiradors i picaportes faciliten la mobilitat i exerceixen funcions d’avís; els panys, claus i forrellats serveixen per a tancar en ferm.
Totes les esglésies, fins i tot les més petites, tenien canelobres destinats a la seva il·luminació; els de ferro eren la versió humil d’altres de fets amb metalls preciosos. Els canelobres d’altar, com el seu nom indica, es col·locaven a banda i banda de la mesa i els de peu s’agrupaven al seu voltant. Segons Gudiol i Cunill, la il·luminació de l’altar, reduïda a dos canelobres durant el segle XIII, arribà a sis durant el segle següent.
Creu de terme procedent de Santa Maria de Lluçà. Les creus de terme (també anomenades peirons o pedrons) eren creus de ferro o de pedra posades sobre un pilar on els sacerdots anaven a beneir el terme per demanar la protecció celestial sobre les collites.
©Museu Episcopal de Vic, núm. inv. 511 – J.M.Díaz
Croat d’argent de Barcelona, del regnat de Martí l’Humà (1396-1410), del tipus anomenat de la “corona caiguda”. Les monedes d’aquesta època, dissenyades amb gran precisió en els detalls, són les més originals d’entre les produïdes a la Catalunya medieval. Ø: 25 mm.
Arxiu M.Crusafont
Durant l’edat mitjana Catalunya fou pròdiga en la producció de xapes de guarniment. Aquestes peces eren obrades per argenters i servien per a l’ornamentació del bestiar domèstic que gaudia d’un arreu propi. Bona part de les peces que conformaven aquests arreus s’han perdut i tan sols en resten les representacions pictòriques o escultòriques, les referències documentals i les xapes de guarniment. La majoria de xapes conservades van pertànyer a cavalls, mules i altres animals de peu rodó, si bé també els gossos, els falcons i aus diverses en tingueren de pròpies.
Alguns objectes metàl·lics d’ús quotidià comparteixen amb les monedes algunes característiques físiques, de tal manera que, tradicionalment, ha estat la numismàtica la que s’ha ocupat d’estudiar-los i documentar-los. Aquest és el cas, per al període que ens ocupa, de les esportelles, els getons i els pesals.
Els inventaris i els encants són els documents que bàsicament donen notícia dels tipus de vidres produïts en aquest període. És fàcil observar-hi que la varietat de formes per a diferents usos és major al segle XV que a l’anterior, com també l’extensa presència d’objectes de vidre a les cases catalanes. La confrontació entre la documentació d’arxiu i les peces que s’han conservat sovint genera alguns problemes d’atribució formal.
Els estudis monogràfics sobre vidrieres són tardans, com també els intents d’integrar-ne l’evolució estilística dins la general de les arts del gòtic (Dalmases – José-Pitarch, 1984). No obstant això, ja al segle XIX alguns historiadors i viatgers inclogueren en els seus escrits referències a algunes peces de vitralleria gòtica conservades a Catalunya. Al llarg del segle XX s’afegiren a aquestes anotacions tot un munt de notícies disperses en articles i llibres no específics sobre la matèria.
