La producció dels forns de vidre catalans

Els inventaris i els encants són els documents que bàsicament donen notícia dels tipus de vidres produïts en aquest període. És fàcil observar-hi que la varietat de formes per a diferents usos és major al segle XV que a l’anterior, com també l’extensa presència d’objectes de vidre a les cases catalanes. La confrontació entre la documentació d’arxiu i les peces que s’han conservat sovint genera alguns problemes d’atribució formal. La utilització d’un ampli ventall de noms per a designar els vidres, probablement per les varietats dialectals, i el fet que molts d’aquests noms no han arribat fins els nostres dies, fa que algunes vegades sigui difícil atribuir una forma als noms emprats en les relacions de peces que apareixen en els documents. La representació de vidres en la pintura coetània ajuda a ampliar la nòmina d’objectes coneguts, i algunes vegades a situar-los en el seu àmbit d’ús. Malgrat tot, cal tenir present que la dificultat de traslladar a la pintura la naturalesa del material, bàsicament els seus efectes de transparència, fa que probablement, algunes vegades, objectes que semblen de ceràmica o d’orfebreria puguin ser de vidre.

Ampolla trobada en l’excavació d’una sitja a l’església de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà). És una mostra de l’àmplia producció d’objectes de vidre groller destinats a l’ús domèstic que existia a la Catalunya dels segles XIV i XV.

©Museu d’Història de Catalunya, núm. inv. 522 – P.Parer

El que queda clar és que els forns abastaven la societat de multitud d’objectes diferents per a diverses activitats de la vida quotidiana: vidres per a la taula i la cuina, objectes de prestigi, per ser emprats amb funcions de caràcter litúrgic, objectes de farmàcia, lents per a ulleres, rellotges de sol o elements de joieria, entre d’altres. Considerant les peces conservades i la documentació d’arxiu podem entendre que la producció de vidre estava dividida en dos nivells clarament diferenciats: aquella més senzilla, d’ús comú i baix preu; i una de luxe, amb pastes més afinades, molt transparents i incolores o en què el color de la matèria i la decoració esmaltada i daurada eren un dels elements diferenciadors. D’aquest darrer tipus, se’n tenen força referències documentals, les quals parlen del seu consum per part de la monarquia i les classes adinerades. Com a elements sumptuosos, foren adquirits no solament amb funcions utilitàries, sinó també com a peces de col·leccionisme. Malgrat que en els documents d’època es pot trobar una important diversitat pel que fa als diferents usos, relacionats amb la taula, la cuina, el món de la farmàcia o l’emmagatzematge –com a grans contenidors–, precisament per la seva funció i utilització freqüents han arribat fins a nosaltres poquíssims exemplars i molts fragments d’impossible reconstrucció. En canvi, la proporció de vidres d’aparador conservats és més elevada, pel fet de patir menys els perills de l’ús quotidià i ser tractats com a peces de luxe.

Got trobat al reconditori de l’altar major del monestir de Poblet, que havia estat emprat com a lipsanoteca. Datat al segle XIV, és de vidre cristal·lí. Té un perfil lleugerament obert cap a la boca i la base cònica.

Museu de Poblet – Arxiu F.Bedmar

El document més important conservat per al coneixement d’aquesta matèria és l’inventari de vidres que, el 1503, el rei Ferran el Catòlic envià des de Barcelona fins a Alcalà d’Henares a la seva esposa Isabel, reina de Castella; hem de suposar que són vidres realitzats entre el final del segle XV i la data de la relació. El document, transcrit per Gudiol i Ricart (1936, pàg. 142-154), mostra una descripció que ens dona molts indicis de la més que probable manufactura catalana de moltes de les peces. Totes elles són de caràcter sumptuari, moltes esmaltades o daurades, d’altres cristal·lines o bé de color. L’inventari, datat el 9 de maig a Alcalà i escrit en castellà, fa relació dels 148 vidres que se sumaren als 268 que la reina conservava a la mateixa vila castellana i que també van ser recollits en un inventari, amb data de 10 de maig. Ambdós inventaris foren redactats per Violante de Albión, dama de la reina i dipositària dels vidres. És interessant constatar que les descripcions d’aquest segon inventari remeten d’una manera quantitativament important a formes clarament venecianes o flamenques, mentre que a l’inventari dels vidres procedents de Barcelona creiem trobar certs elements diferenciadors que permeten agrupar-los i pensar que foren produïts a Catalunya, la qual cosa queda refermada pel fet que algun dels objectes descrits es pot relacionar amb peces conservades. Temps després, Isabel la Catòlica feu traslladar la seva important col·lecció a la Capella Reial de la catedral de Granada, on després rebé sepultura i on més tard, el 1526, encara els va poder veure l’ambaixador venecià a la cort de Carles V, entre llibres, tapissos i medalles (Alonso Gamo, 1951, pàg. 51). La reina, que tenia una destacada col·lecció, participava d’una manera rellevant en l’afecció col·leccionista de vidres comuna a alguns reis i nobles europeus del moment, la qual tingué continuïtat entre els monarques hispànics de forma destacada fins a Felip III, a l’inici del segle XVII.

Els vidres llisos

Evidentment, dels obradors catalans sortí una producció de vidres d’ús, destinats a satisfer diferents necessitats. Aquestes peces es realitzaven amb formes adaptades a la seva funció i es fabricaven amb evident economia d’elements decoratius. Com ja s’ha dit, es conserven pocs objectes i fragments d’aquest tipus de producció, ja que els exemplars més destacats que han arribat fins avui es van elaborar amb una concepció més luxosa. Anomenarem “vidres llisos” aquells que no tenen una decoració afegida després de la seva elaboració en el forn, malgrat que poden presentar elements ornamentals. L’altre gran grup és el dels vidres esmaltats i daurats, és a dir, el dels objectes decorats després que el vidrier els hagués donat forma.

El panorama de peces conservades és evidentment fragmentari. A partir d’aquests objectes, dels testimonis pictòrics i dels documents intentarem oferir un repertori aproximat de les tipologies i models que s’elaboraven en el període gòtic a Catalunya. Per al seu estudi hem volgut agrupar-les en diferents àmbits, dels quals el domèstic n’és el principal, ja que s’hi inclouen els objectes per a contenir, vessar o emmagatzemar. No obstant això, també cal tenir present el paper destacat del vidre en els elements d’il·luminació, els miralls, els objectes destinats al servei de la litúrgia o de diverses professions (com la farmàcia) o en elements d’ús personal (joieria i òptica).

Dins l’àmbit domèstic, una de les formes més esteses fou l’ampolla. Si en algunes miniatures dels segles XI al XIII apareix com un atuell del qual es bevia directament, a partir del segle XIV veiem que únicament s’emprava per tal de contenir i vessar líquids, ja que la difusió del got o la tassa li havia pres aquella antiga funció. La seva forma, de clara inèrcia romana, era de contenidor panxut, més o menys esfèric i coll llarg, amb el llavi aplanat, amb regruix o sense (MADB, núm. inv. 23686). Amb la base de forma marcadament cònica, presenten sovint un peu bufat separadament i de forma atrompetada, similar als d’algunes copes dels segles XIV i XV. Pel que fa a la decoració, veiem també en la pintura coetània cordons de vidre aplicats al coll, com es pot veure en el Sant Sopar del retaule de la Mare de Déu procedent del monestir de Sixena, actualment conservat al MNAC (núm. inv. 15916) i pintat vers el 1363-75. L’ampolla és realitzada sovint amb vidre més groller (com podem intuir pels baixos preus d’alguns exemplars en les llistes dels encants), però també n’hi ha amb vidre cristal·lí, de massa incolora i de parets més fines, com les que apareixen en la pintura o en els inventaris com a objectes més sumptuosos, així com alguns exemplars d’ampolles amb decoració esmaltada. Dins el primer grup, podríem citar l’ampolla de vidre blau verd, dels segles XIV-XV, trobada a les excavacions de l’església de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà), procedent del reompliment d’una sitja (Museu d’Història de Catalunya, núm. inv. 522) (Riu-Barrera, 1990, pàg. 42).

Existeixen altres formes, de les quals tenim notícia únicament documentalment, que ens forcen a mirar endavant en el temps per a intentar entendre’n la naturalesa. Aquest és el cas de les pinyes, molt probablement un tipus d’ampolla que té el contenidor amb el característic relleu amb la forma de la fruita del pi, de les quals es conserven exemplars de la segona meitat del segle XVI i de posteriors. Probablement altres formes d’ampolla que prengueren el nom d’altres fruites són la carabassa i la castanya, ambdues presents en els inventaris barcelonins i vigatans del segle XV.

L’ampolla fou una forma molt estesa per tota la Mediterrània occidental i va perviure al llarg del segle XVI com una de les produccions més comunes. El contenidor panxut convertia l’ampolla en un eficaç decantador, ja que mantenia les possibles impureses del líquid al fons de la panxa i evitava, així, que aquestes es desplacessin cap a l’exterior quan s’inclinava per a servir. En alguns inventaris del segle XV apareixen ampolles dobles, de les quals no es conserva cap exemplar, tot i que podem pensar que potser eren com una de conservada amb aquestes característiques al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 31115), dels segles XVII-XVIII (Carreras – Domènech, 2004, pàg. 101). En el vidre català de les següents centúries és comú trobar exemplars d’aquests contenidors dobles en ampolles, porrons o setrills, que rebien el nom de “matrimoni”. També hi ha referències a un element sovint aparellat a l’ampolla, el calguer o calguerio, generalment d’espart, que podem associar a una mena de base sobre la qual es presentava l’ampolla.

A les miniatures del segle XIV amb escenes de taules parades apareixen ampolles senzilles i, al segle XV, les trobem sovint representades en escenes del Sant Sopar o bé en el banquet d’Herodes o les noces de Canà, com succeeix en el retaule de la Transfiguració de Bernat Martorell, a la catedral de Barcelona, pintat entre el 1445 i el 1452. En aquest cas cal destacar la manera en què es representaven a taula, ja que en més d’una ocasió les ampolles apareixen cobertes amb petites fruites a manera de tapa. Altres recipients de gran capacitat formaven part dels contenidors de vidre emprats en aquesta època, com els brocals o els barrals, que normalment apareixen documentats amb la característica protecció d’espart o palma trenada. Paral·lels a les actuals garrafes, el seu continuat ús i les seves mides grans no n’han afavorit la conservació.

Altres atuells per a beure, contenir i vessar són els gots, les copes i les tasses, les gerres, els pitxells, els setrills i les almorratxes. Els objectes per a beure apareixen amb diferents denominacions en la documentació, i mentre que al segon terç del segle XIV se’n troben amb el nom de tassa, o mantenint la denominació dels segles XII i XIII d’anaps o “veyres”, a partir de la segona meitat del tres-cents aquests noms, ja gairebé inexistents, han estat substituïts pels de tasses o gots. Se’n conserva un interessant exemplar del segle XIV, que era sota l’altar major de l’església del monestir de Poblet i fou emprat com a lipsanoteca (Altisent, 1982). El got, de vidre cristal·lí, té un perfil lleugerament obert cap a la boca i la base cònica. És interessant la decoració, amb cercles petits i regulars enfonsats, fets durant el procés d’elaboració amb un motlle obert de fusta. Un exemplar molt semblant es conserva al palau dels papes d’Avinyó, trobat en una excavació al mateix recinte (Foy, 1989, pàg. 223). Aquests vasos, realitzats amb pastes molt netes, d’efecte cristal·lí, apareixen en algunes pintures del segle XV i remeten a una refinada producció, present a les excavacions del migjorn francès en una cronologia que s’estén al llarg de tot el tres-cents. Un altre tipus de vas de matèria cristal·lina és el que presenta una decoració de gotes aplicades, com el que apareix al Sant Sopar del retaule de Sant Agustí de Jaume Huguet, pintat aproximadament entre el 1466 i el 1486 i conservat al MNAC (núm. inv. 40412). Aquesta tipologia sembla que té l’origen en les manufactures de Corint dels segles XI i XII. A la Catalunya del Nord s’ha pogut demostrar una producció local continuada d’aquesta forma des del final del segle XIII fins al XV. Cal tenir present que l’aplicació de gotes de vidre, un sistema decoratiu senzill i aparent, va tenir molta fortuna en diferents punts de l’Europa continental, fins a l’època moderna, com ho demostren el vasos allargassats o stangenglass realitzats a l’àrea germànica fins al segle XVII. En aquest cas se sap que les gotes ajudaven a evitar que el vas s’esmunyís entre les mans dels bevedors, que se’l passaven d’un a l’altre.

Detall del Sant Sopar del retaule de Sant Agustí procedent del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona, obra del taller de Jaume Huguet, de vers els anys 1466-86. A la taula hi ha representat un vas de vidre amb decoració de gotes aplicades, tipologia originària de les manufactures de Corint dels segles XI i XII.

©Museu Nacional d’Art de Catalunya – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà

Objectes més elaborats, a mig camí entre el got i la copa, són els vasos que tenen un peu, però no un nòdul o tija que n’elevi el dipòsit, i que devien de ser habituals. El Museu de les Arts Decoratives de Barcelona conserva un destacat exemple de vas pediculat de dipòsit cònic amb decoració de losanges en relleu i peu atrompetat (núm. inv. 23293), al qual tornarem a referir-nos en analitzar els vidres esmaltats.

Vas amb nanses, un dels pocs exemples conservats de vidre esmaltat català decorats a la manera dels productes de Damasc.

©Museu de les Arts Decoratives, Barcelona, núm. inv. 23280 – G.Fernández

Vas amb nanses de vers el 1500. La seva forma es pot relacionar amb els perfils de les llànties de mesquita i amb models ceràmics hispanomusulmans.

©Col·lecció Knauf, Lieja

Dins l’àmbit dels recipients per a beure, hem d’assenyalar un tipus força corrent de copel·la, de la qual es conserven alguns exemplars i que en diverses ocasions apareix en la pintura catalana dels segles XIV i XV. No obstant això, la seva forma pot remetre a uns usos intercanviables, ja que es podien emprar com a llànties. Aquests recipients són poc profunds, de fons cònic i boca expandida, de vidre molt clar, incolor, lleugerament verdós o melat i de parets molt primes, com el que es pot veure en la taula del Sant Sopar del retaule de la Mare de Déu del monestir de Sixena. Conservem diferents exemplars d’aquesta tipologia, com el del Museu de la Noguera, a Balaguer, procedent del Castell Formós, a la mateixa ciutat, datat cap al 1413, i els de les excavacions del mercat de Santa Caterina de Barcelona: un de vidre incolor i fil blau a la vora del llavi i fragments d’un altre amb fils blaus disposats en ziga-zaga, aquests de la segona meitat del segle XIV (MHCB, núm. inv. 30890). Cal destacar els diferents exemplars trobats en diverses excavacions del Vallès (Coll i Riera, 2007, pàg. 904-906). Aquest model és un exemplar característic, molt comú entre les produccions del migjorn francès (Foy, 1989, pàg. 251). La seva forma, identificable amb la d’algunes llànties, com veurem més endavant, pot deixar entreveure que eren utilitzats com a petits llums de sobretaula. Malgrat tot, sembla que no acomplien aquesta funció a les taules parades que es representen en la pintura coetània. La seva aparició en determinats espais en presència de copes pediculades i la seva mida poden fer pensar igualment que la seva funció era presentar a taula espècies o petits dolços.

Ens han arribat alguns tipus de vasos luxosos d’ús imprecís, però que segurament duien tapa i servien per a contenir aliments. Els més característics són dos exemplars la forma dels quals pot relacionar-se amb els perfils de les llànties de mesquita i amb formes de models ceràmics hispanomusulmans dels segles XIII i XIV. Un d’ells és el vas amb nanses del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona (núm. inv. 23280), exemplar esmaltat de cap al 1500 que no ha conservat el peu; l’altre, encara inèdit, conservat en la col·lecció Knauf de Lieja, ha perviscut sencer. Molt probablement, aquests dos exemplars tenien tapa, com es pot veure en una peça similar reproduïda en la Bichierografia, de Giovanni Maggi (1977). És interessant l’esment, habitual en molts documents referits a vasos o copes, al cobertor o tapa, normalment també de vidre, de plata o or, i també a l’existència de caixes per a desar-los i transportar-los. Aquests elements fan pensar en produccions de luxe que mereixien estoigs per a la seva salvaguarda.

Les copes, com demostren les nombroses referències escrites, eren un element comú. Els exemplars coneguts remeten a una forma de dipòsit i peu troncocònics, units per un nus, com la localitzada en una tomba del segle XIV del monestir de Santes Creus i conservada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT, núm. inv. 12354). De forma similar és la copa de l’antiga col·lecció Macaya (Gudiol i Ricart – Artiñano, 1935) apareguda a València en els testers de ceràmica de Paterna del segle XIV. Presenta la característica forma doblement cònica a la base i al contenidor, units per un nòdul, però en aquest cas el contenidor llueix una decoració de costelles verticals. Aquesta tipologia evolucionà al llarg de la centúria següent en una forma en què el dipòsit passa del perfil cònic anterior a un tipus de parets atrompetades, de base plana, unida al peu per un nus esfèric més o menys aplanat. Aquest és el cas de l’exemplar del Corning Museum of Glass (núm. inv. 63.3.37) i de la copa blava de la Hispanic Society de Nova York (núm. inv. 59038), peces esmaltades a les quals tornarem a fer referència. Un altre tipus de copa amb nòdul va ser habitualment elaborat en una sola peça, estirant i eixamplant la matèria des de la base fins a la vora del llavi. Aquesta tècnica era clarament usual entre els vidriers catalans de la baixa edat mitjana i va mantenir-se, d’una manera força estesa, fins al segle XVIII, encara que la introducció de la façon de Venise renaixentista va implicar una manera més complexa de construir els objectes a partir de la unió de diferents parts. Un exemplar d’elaboració en una sola peça, datable a les primeres dècades del segle XVI i conservat al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona (núm. inv. 4932), és decorat amb losanges amb fil de lacticini en espiral i en els seus vèrtexs; presenta moltes similituds ornamentals amb el vas pediculat esmaltat abans esmentat i amb la copa del Corning Museum of Glass recentment comentada.

Les gerres són una tipologia documentada a partir de la segona meitat del segle XIV i que anirà essent més comuna al llarg de la següent centúria. Així, es pot destacar que aquesta és la forma més present en l’inventari dels vidres d’Isabel la Catòlica procedents de Barcelona. Entre els 148 exemplars, n’hi ha 63 que corresponen a gerres de diferents tipus i 13 a gerres d’aiguamans. D’aquest període final del nostre estudi es conserven dos magnífics exemples, la qualitat dels quals remet a una producció d’un alt nivell tècnic i a una clara sintonia amb les formes contemporànies islàmiques, realitzades en metall. La gerra amb tapa de la col·lecció Hockemayer és un exemplar molt destacat pel seu estat de conservació. A part, altres gerres de similars característiques formals i decoratives (amb punts de lacticini enrotllats i a les arestes) es troben a la col·lecció Knauf de Lieja, al Museo Poldi Pezzoli de Milà i a l’antiga col·lecció Lehman, ara al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Aquest grup de vidres sumptuosos, que podien tenir la funció d’aiguamans, presenta peu de pedestal amb la base reforçada, una nansa de perfil sinuós i unes extensions pinçades en el broc en essa. El conjunt es pot situar entre el final del segle XV i les primeres dècades del segle següent, i no podem deixar de destacar, per la seva originalitat, l’exemplar del Corning Museum of Glass, l’únic vidre català conegut d’aquesta època amb millefiori policrom.

Copa, amb el dipòsit i el peu troncocònics units per un nus. Aquest exemplar va ser trobat dins d’una tomba del segle XIV al monestir cistercenc de Santes Creus

©Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, núm. inv. 12534 – R.Cornadó

Gerra del segle XVI que per les seves característiques formals remet a una producció d’alt nivell tècnic relacionada amb les manufactures metàl·liques de l’islam. Aquesta tipologia es troba documentada a partir de la segona meitat del segle XIV i és comuna més endavant.

©Col·lecció Hockemayer, Bremen

Una forma molt present en la documentació dels segles que estudiem és l’almorratxa, encara que no es té constància de cap exemplar atribuïble a aquest període. És interessant comprovar que aquest objecte és molt present en inventaris i encants i que freqüentment n’apareix més d’una en una mateixa casa. Actualment creiem que la més antiga conservada és la de la col·lecció Joan Prats de l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona, un interessant exemplar de vidre blau de mitjan segle XVI. Aquest objecte, apte per a espargir aigua de roses, presenta normalment al segle XVI un contenidor lleugerament globular aplanat amb diferents brocs i una obertura més gran, per on s’omplia. Etimològicament el nom prové de l’àrab clàssic, en el qual una paraula homònima es refereix a un contenidor per espargir, amb les mateixes funcions que un hisop. La seva funció sembla, doncs, clara: la de perfumador, mitjançant l’aspersió pels diferents brocs de l’aigua-ros, elaboració molt comuna en la cultura baixmedieval catalana. Aquest líquid era elaborat pels apotecaris mitjançant la destil·lació de pètals de roses amb aigua en alambins. Cal recordar que els apotecaris medievals eren al mateix temps sucrers i candelers i, com demostra un interessant inventari d’un apotecari mallorquí del 1349, analitzat per Maria J. Sampietro (2000), al costat de les medecines apareixen confits, ciris i exvots, i també begudes fetes amb vi i espècies. L’aigua de roses, que ja apareix citada al segle X per Avicenna i Rasis, fou sens dubte una de les manufactures àrabs més importants, juntament amb el sucre, i la seva presència a la Catalunya de la baixa edat mitjana sembla molt estesa, com ho prova la seva important presència en els receptaris de cuina catalana ja al principi del segle XIV, com ara el Llibre de Sent Soví, en el qual aquest líquid perfumat forma part d’algunes menges sofisticades. També apareix en el Llibre de totes les maneres de confits, del qual es conserva un manuscrit del segle XV, i en el Llibre de coc, del mestre Rupert de Nola.

Aquesta destil·lació fou un element bàsic de manera indistinta en els àmbits de l’alimentació i de la farmàcia, en aquest darrer cas com a dissolvent de diferents preparats medicinals. També coneixem el seu ús com a perfum corporal, com es pot llegir en Eiximenis, quan el seu cortesà ens diu que “tot mon vestit tinch perfumat de mosquet e de civeta e d’aygua-ros, de la qual en l’estiu me lau les mans e la cara” (Sampietro, 2000, pàg. 16). El fet que l’almorratxa sigui tan present en la documentació de l’època i la seva forma d’espargidor demostren la seva funció de perfumador domèstic en un moment en què, òbviament, les males olors de les viles i les ciutats, amb les clavegueres a cel obert i altres males olors provinents d’altres fonts, devien ser molt intenses. Segurament aquest és el motiu pel qual es pot constatar la presència sovintejada d’una o diverses almorratxes en els inventaris d’objectes domèstics, no solament de gent adinerada, sinó també de famílies menestrals. Sabem de l’existència d’almorratxes de diferents mides, encara que precisament pel fet de ser un objecte tan comú no la trobem descrita formalment; com a màxim, s’han trobat referències a almorratxes grans i petites, rodones o allargades. Per aquest motiu no es pot afirmar que en aquesta època existissin els dos models d’almorratxa que tingueren fortuna a Catalunya des del segle XVI fins al XVIII, això és, l’almorratxa amb base i la de mà, a partir del progressiu estretament del contenidor en forma de mànec. Malgrat tot, els inventaris sí que aporten notícies sobre la qualitat o el color. Així, ja al segle XIV hi ha referències a l’existència d’almorratxes de vidre incolor o blau i, des del segon terç del segle XIV, d’altres descriuen almorratxes esmaltades, damasquines o d’Alexandria. Aquestes designacions remeten a la possible importació d’almorratxes des dels afamats centres productors orientals, o bé, simplement, i per extensió, al fet que s’anomenaven així les que eren esmaltades.

Un altre grup d’objectes obrats en vidre són tots aquells realitzats per a servir els aliments a taula. Així, és documentada la servidora, objecte bufat als forns catalans dels segles XIV, XV i fins el XVIII. Es tracta d’atuells formats per un plat, més o menys còncau, aixecat sobre una base trompetada. Com en el cas de l’almorratxa, cal recórrer a exemples conservats del segle XVI per a entendre’n la forma, ja que no n’ha arribat cap exemplar anterior. S’emprava per a servir menjars a taula, normalment confits o fruites. Seguint aquesta funció, en diversos documents del segle XV també figuren alguns exemples de fruiteres o “tenidores”. A més, es conserven diversos exemplars de fruiteres catalanes de la primera meitat del segle XVI, que, si bé podrien respondre a una herència formal anterior, mostren ja una clara dependència estètica de les venecianes. D’amples recipients acampanats són dos exemplars del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona (núm. inv. 23674 i 23675), un altre del Museu d’Art de Girona (núm. inv. 3295), un del Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 225) o la fruitera morada de la col·lecció Prats, de l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona (núm. inv. 415), per citar únicament les conservades a casa nostra i que tradicionalment s’han adscrit als obradors venecians. També relacionades amb l’acte de servir el menjar a taula, hi ha les plates o xapes, i únicament en un cas apareix la paraula “roda”, en un document del 1397 en què el rei Martí demana “una roda de vidre vermell de les que vénen d’Alemanya o de Flandes”, que es podria referir a un gran plat. L’ús de plats de vidre devia ser molt limitat a les taules nobles, perquè la seva fragilitat feia preferible l’ús d’atuells de ceràmica o d’argent.

A Catalunya es conserven pocs exemplars d’objectes de vidre fabricats amb la finalitat de servir aliments a taula, entre els quals destaca aquesta fruitera morada de la col·lecció Prats, datable a la primera meitat del segle XVI.

©Institut Amatller d’Art Hispànic, Barcelona

En l’àmbit de la il·luminació, el vidre a la Catalunya de l’època aportà diferents tipologies. Les llànties suspeses tenien una llarga tradició en la vidrieria catalana, i la iconografia és particularment rica en la seva representació des del romànic i des de l’inici del període que estudiem. Aquests llums, fets per a ser penjats, tenen diverses formes, amb contenidors troncocònics, com ara el trobat en un mur del cimbori del monestir de Poblet, o bé amb receptacles de base anular, oberts vers la boca. Aquest és el cas de les formes abans comentades, que generen una certa confusió ja que no es pot discernir si es tracta de llànties de sobretaula o bé d’especiers o de petites copes, encara que podem imaginar que tenien un ús intercanviable. Les llànties realitzades per a ser suspeses presenten eixamplaments o regruixos, com la de Poblet, i apareixen a la pintura sobre les tombes, suspeses de cadenes. En un compartiment del retaule dedicat a Sant Vicenç de l’església de Sarrià (Barcelona), pintat per Jaume Huguet entre el 1455 i el 1460 (MNAC, núm. inv. 24138), sobre la figura del sant i entre diferents exvots, apareixen llànties de cossos cilíndrics que es fan estrets cap a la base, acabades en un nucli esfèric en forma de tetó. Una altra forma, idèntica a la de les fruiteres abans esmentades, és penjada sobre el cos del sant i també entre exvots en el compartiment del retaule de l’església de Sant Esteve de Granollers, dels Vergós, pintat entre el 1491 i el 1494 (MNAC, núm. inv. 493). Els llums d’oli encesos, símbol de pregària perpètua i d’intercessió, eren elements comuns a les tombes dels sants, així com de certs dignataris eclesiàstics. També en fou comú l’ús en rituals funeraris a partir del segle XII, fet constatat perquè se n’han trobat dins algunes tombes. Així mateix, formaren part del mobiliari litúrgic, mentre que en l’àmbit domèstic eren més difoses les llànties de metall i ceràmica, menys delicades.

Les llànties, farons o llantions sovint apareixen en els documents catalans del segle XIV com objectes esmaltats, importats d’Alexandria o de Damasc. Probablement es tracta dels coneguts llums de mesquita, una forma molt estesa en les produccions síries i egípcies dels segles XIII i XIV, que demostraven el grau més alt de qualitat, no solament pel que fa a l’elaboració de les pastes i de les formes, sinó també a l’excel·lència de les decoracions en esmalt policrom i or, i que eren exportades a la Mediterrània occidental, sobretot al segle XIV. Aquests llums tenen un contenidor globular amb diferents anelles per a facilitar el pas de les cadenes per a penjar-les, coll troncocònic i peu atrompetat. Aquesta forma devia ser imitada pels vidriers catalans, com ho demostra un interessant exemplar, que ha perdut part del coll, trobat el 1985 a les excavacions de l’església dels dominicans de Perpinyà (Foy, 1989, cat. 397, pàg. 352), probablement del segle XIV. El Museu del Castell de Peralada (Girona) conserva una interessant llàntia de vidre incolor, que ha perdut les anelles, decorada amb fils blaus i caboixons estampats de gerds, amb fragments de vidre grana i blau, incorporats en el procés de bufat (núm. inv. 1839). Com bé assenyala Jaume Barrachina (1994b, pàg. 123), la llum que desprendria aquesta llàntia pot fer pensar que es tracta d’un objecte d’ús litúrgic més que no pas domèstic, i el seu perfil panxut i coll obert és força comú dins les formes que apareixen en la pintura catalana de la segona meitat del segle XV. Els caboixons en relleu, a la manera de les fragole muraneses, ja ens parlen de l’inici de les influències venecianes al final del segle XV, data en què situem aquesta peça. Coneixem un altre exemplar, conservat al Kunstmuseum de Düsseldorf, d’evident influència islàmica en la seva forma, al qual ens referirem més llargament en parlar del vidre esmaltat. Molt interessants són les llànties trobades a les excavacions de l’església de Sant Julià d’Altura (Sabadell), amb decoració de costelles i fils de lacticini. Extretes en estrats de la primera meitat del segle XVI, remeten directament als llums de mesquita (Coll i Riera – Roig i Buixó, 2007).

Llàntia del segle XIV. Aquesta peça va ser trobada en un mur del cimbori del monestir de Poblet. Es tracta d’un contenidor troncocònic que té una llarga tradició en la vidrieria catalana.

Museu de Poblet – Arxiu F.Bedmar

En l’àmbit de les produccions de vidre per a ús litúrgic, cal assenyalar les diferents prohibicions d’utilitzar calzes d’aquest material, establertes ja des del sínode de Rouen, el 1189. La consideració de la seva fragilitat i el perill de trencament en la consagració fa que s’esmenti l’obligació d’emprar calzes de metall. En canvi, es coneixen referències a canadelles de vidre ja al segle XIV, i se’n conserven exemples del XV. Aquestes petites gerretes, com a element distintiu de l’orde del diaconat, s’han trobat en alguns enterraments de personatges eclesiàstics, com probablement és el cas de la canadella conservada al monestir de Poblet. Un altre exemplar del segle XV, també amb el característic broc corbat, és el de l’antiga col·lecció d’Alexandre de Riquer, posteriorment adquirida per Santiago Rusiñol, que es conserva al Museu Cau Ferrat (núm. inv. 31201). Un interessant exemplar de gerreta, probablement una canadella, va ser trobat en una capella lateral de l’església del convent dels Àngels de Barcelona, realitzada amb vidre blau amb punts de fils de lacticini, obra de cap al 1500 (MHCB, núm. inv. 30779).

Similars a les canadelles són els setrills, ja presents en els inventaris del tres-cents, als quals Gudiol i Cunill atribueix un ús medicinal, pel fet de tractar-se d’objectes aptes per a péixer els malalts o vessar alguns remeis sobre les ferides. El vidre s’emprà també en l’elaboració de diferents objectes relacionats amb el món de la farmàcia i dels perfums, com ho demostra la gran varietat d’ampolletes amb diferents tipus d’olis o amb aigua de roses localitzades en algunes cases, ja des del principi del segle XIV. En els inventaris dels apotecaris apareixen diferents pots de vidre, dels quals no en resta cap exemplar conegut, malgrat que podem pensar que tenien una forma similar als realitzats amb pisa. Conservem un singular exemple de petit morter de vidre amb la seva mà, del segle XV, de la col·lecció del museu del Castellvell de Llinars del Vallès, el qual segurament també tingué un ús farmacèutic.

Cal no oblidar, dins les produccions de vidre d’aquest període que tractem, la producció de vidre de llum per a la realització d’objectes de joieria o de caràcter devocional, així com petits objectes capriciosos. Transformant les barretes o fils de vidre mitjançant la flama directa d’una llàntia i amb l’ajut de pinces i tisores, es corbaven i es donava forma a petites figures i baules o grans per a fer collarets o rosaris. La seva fragilitat ha fet que únicament es conservi un exemplar amb restes de daurat a la col·lecció del Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 30370), de difícil datació, encara que bé podria haver estat realitzat entre el segle XV i el XVIII. Un tipus d’objecte format per grans de vidre apareix citat en la documentació de l’època amb el nom de paternòster, com l’oració. La tradició d’utilitzar un enfilall de boles per a comptar les oracions ja era plenament estesa al segle XIV, però no és fins entrat el segle següent que són referenciats els rosaris. Algunes cites a paternòsters designen també collarets de grans que molt sovint eren de vidre, realitzats mitjançant la tècnica del vidre de llum. Això era força habitual perquè aquest material, més econòmic, permetia imitar-ne altres de més cos-tosos, com l’atzabeja, el corall, el jaspi, la plata o l’or. Un exemple de la utilització del mateix nom per a designar els collarets i els rosaris o els fermalls amb grans ens el dona l’autor de l’Espill o el llibre de les dones, redactat cap al 1460, quan escriu que una dona duia “mostre/de paternostres/ e Agnus d’or/ en dret del cor” (Roig, 1928, versos 4092-95). La pintura gòtica ens ha deixat també algunes mostres de sants que porten aquests objectes, com la Maria Magdalena representada en un compartiment del retaule dedicat a la santa, provinent de la capella del monestir de Conangle (les Masies de Roda, Osona), actualment al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 14), atribuït al Mestre de Fonollosa, i una Magdalena de mitjan segle XV, de la col·lecció Francisco Godia de Barcelona, que tradicionalment havia estat atribuïda a Jaume Huguet (vegeu les pàg. 102-103 del volum Pintura III d’aquesta col·lecció). La primera sosté un rosari de grans negres i la segona un de grans incolors, que, com hem dit, tant podrien ser de vidre com d’atzabeja o de cristall de roca. Cal recordar que en la documentació de l’època és habitual la denominació del vidre també com a “creystal”, en mencionar la matèria d’objectes obrats clarament en vidre, com ara brocals o canadelles. Els vidriers de llum també confeccionaven falses gemmes que s’empraven en l’embelliment dels objectes d’orfebreria, continuant així una antiga tradició de la producció dels forns de vidre, tan vella com la mateixa història del material.

El vidre també fou utilitzat per a l’elaboració de miralls, que ja apareixen documentats a Catalunya a mitjan segle XIV. Les notícies sobre aquests objectes ens els presenten amb marcs d’ivori o plata, per la qual cosa podem pensar que es tractava de luxosos petits miralls d’ús personal més que no pas de miralls de paret, perquè en aquell període els miralls de mides més grans es realitzaven amb acer polit, el metall que es considerava que proporcionava una reproducció més fidel dels colors. Les referències més antigues a l’elaboració de miralls a l’Europa gòtica són del dominicà francès Vincent de Beauvais, mort el 1264, quan, en la seva obra Speculum doctrinale, historiale et naturale, escrivia: “entre tots els miralls el millor és el fet de vidre i de plom, ja que el vidre rep millor els raigs a causa de la seva transparència” (Du Pasquier, 2005, pàg. 116). Al vidre se li aplicava un bany de plom per la cara interna, per tal de fixar la imatge reflectida. Cal no oblidar, però, que el mirall de vidre, si bé no tan estès com els de metalls brunyits, ja es confeccionava en època romana i al llarg de tota l’edat mitjana. El canvi més important en la seva construcció fou la substitució del plom per l’estany, ja iniciat el segle XVI.

Altres objectes, com els rellotges de sorra o les ulleres, apareixen també en la documentació. En el cas del vidre amb funcions òptiques, se sap que aquests instruments per a corregir les deficiències de visió ja existien a Itàlia cap al 1280. Un sermó del dominicà Girolamo da Rivalto, del 1305, diu que feia escassament vint anys que existia l’art de fer ulleres, i que era una de les arts més necessàries del món (Beretta, 2004, pàg. 281). A Catalunya, la documentació del període que estudiem ens presenta l’existència d’ulleres i sovint la dels seus estoigs, normalment de cuir treballat. És curiós assenyalar que a l’inventari dels béns dels rei Martí, del 1410, apareixen “dues ouyeres negres gornides d’aur” (Rubió, 1961, pàg. 25).

No es coneix cap exemple conservat de rellotge de sorra d’aquesta època, però aquest tipus d’objecte ja apareix documentat al principi del segle XIV. Tanmateix, podem veure’n de representats en algunes pintures catalanes, com succeeix en un compartiment de retaule amb la representació de sant Agustí al seu estudi, del Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 625). Aquesta taula, anònima i procedent de l’Astor (Anoia), es vincula a l’anomenada escola de Tarragona i és datable al darrer terç del segle XV (vegeu-ne la reproducció a la pàg. 161 del volum Pintura III d’aquesta col·lecció). En el prestatge frontal de l’escriptori on llegeix el sant en podem veure un, compost per les característiques dues formes globulars enfrontades, muntades en una estructura vermella, que bé podria ser de corall, material amb el qual hem trobat relacionats alguns rellotges de sorra en la documentació de la segona meitat del segle XV. En la mateixa taula també apareix un paternòster de grans negres, de vidre o d’atzabeja.

Canadella. Es tracta d’un dels exemplars de vidre medieval més interessants que es conserven. Formalment, destaca pel broc corbat característic.

©Museu Cau Ferrat de Sitges, núm. inv. 31201

Una manera curiosa d’emprar el vidre a casa nostra des del segle XV i que va perviure fins al XVIII és l’anomenat vidre volador. S’utilitzava per a embellir la indumentària femenina i també la de les imatges religioses, a la manera de la purpurina o els lluentons actuals. La tradició diu que el vidre volador es feia bufant una bombolla fins a fer-la esclatar, i que els petits fragments es dipositaven sobre la indumentària femenina o les imatges, encara que cal pensar que més aviat es devia tractar de vidre reduït a pols. El resultat era un efecte brillant sobre els vestits que ja trobem referenciat en l’abans esmentat Espill, de Jaume Roig. L’autor, seguint la seva tendència misògina habitual, descriu la fatuïtat del gènere femení i, en una de tantes “floretes” dedicades a les dones, escriu: “[Les dones són oripell/ e brut estany [...] de voladós/vidres, ampolles,/grosses bombolles/de molt sabó,/ fum de carbó,/d’àguila ploma,/cascada loma,/ram de tavernes,/buides cisternes:/res no retenen” (vers 7810 i següents). Aquesta tradició sembla mantenir-se com a mínim fins el segle XVII. Així, en una descripció d’un altar d’una església de Mataró decorada amb diferents objectes de vidre de llum, hom diu que “tot brillava i saltava als ulls amb abundància de vidre volador, del que estava tot cobert” (Martí Coll, 1996, pàg. 200).

El vidre esmaltat

La producció de vidre esmaltat ha estat sens dubte la que ha despertat més interès en l’àmbit de la historiografia i del col·leccionisme des del darrer terç del segle XIX. Des de llavors ha existit una certa confusió en la determinació de l’origen i l’evolució d’aquestes produccions, que semblen el resultat d’una interpretació local dels vidres esmaltats de la Mediterrània oriental i dels venecians, els quals arribaven a Catalunya gràcies a les actives rutes comercials de l’època. El consum d’aquest vidre de luxe, produït a la Síria dels mamelucs o a l’Egipte aiúbida, no fou un fet aïllat a l’Europa baixmedieval. Se sap, a partir dels inventaris, que aquests delicats objectes eren adquirits per la noblesa i la monarquia tant a França com a Itàlia (Rogers, 1998, pàg. 69-73). Els primers exemplars començaren a arribar des d’Orient en mans de pelegrins i croats, ja al segle XII, especialment arran de la creació del regne de Jerusalem. Catalunya també participà d’aquesta dinàmica i ja es pot constatar la presència de vidres damasquins en els inventaris del segle XIV, com succeeix en altres països europeus. El cas català, però, presenta una clara diferència, evidenciada a partir del darrer terç del segle XV, quan la documentació mostra que aquests vidres no solament s’importaven, sinó que també es produïen aquí. L’existència d’esmaltats amb una notable personalitat decorativa al llarg del segle XVI i fins mitjan segle XVII, i el poc coneixement dels vidres d’èpoques anteriors, ha fet que d’antic s’hagi cregut que els del principi del cinc-cents foren els primers obrats a Catalunya.

La indústria del vidre esmaltat dels segles XIII i XIV a Síria i Egipte, l’objecte estrella de la qual foren els llums de mesquita, tingué una gran difusió als països de la Mediterrània occidental, on no solament s’exportaren els seus delicats productes, sinó que s’arribaren a produir exemplars destinats a l’exportació amb decoració de motius del gust del futur propietari. El vidre esmaltat islàmic va arribar a uns alts nivells de qualitat i sofisticació al llarg de les darreres dècades del segle XIII i les de l’inici del XIV, primer sota el patronatge dels aiúbides i després sota l’ocupació mameluca, que sembla haver incrementat el patronatge d’aquest tipus d’objectes (Carboni, 2001, pàg. 205). Quan al principi del tres-cents el Caire esdevingué la capital de l’imperi, la major part dels vidres esmaltats es produïen a Egipte, més que no pas als tallers siris, com havia succeït anteriorment. Malgrat tot, els tallers de Damasc, Al-Raqqa i Alep seguiren actius al llarg de la centúria. Aquest és el motiu pel qual en els inventaris del segle XIV hi ha referències a “vidre de Damasc” i “d’Alexandria”, la ciutat marítima des d’on devia partir el comerç dels esmaltats egipcis cap a Catalunya i altres punts de la Mediterrània occidental. Aquest comerç inicià un declivi a causa de la pèrdua de qualitat de les produccions egípcies, al final del segle, al qual cal afegir la paralització de la producció síria a partir de l’inici del segle XV. La invasió del país per les tropes de Tamerlà i la seva arribada a Damasc, el 1401, implicà el trasllat dels vidriers qualificats a la nova capital, Samarcanda, encara que no es coneixen objectes obrats en aquestes circumstàncies. Se sap que, des d’aquell moment, la producció de vidre esmaltat agafà embranzida a Venècia, per tal de cobrir la demanda que l’aturada dels forns siris havia deixat òrfena. Cal recordar que, a Murano, la tècnica del vidre esmaltat ja està documentada des del final del segle XIII i que aquestes produccions s’arribaren a exportar per tot Europa, juntament amb els vidres llisos. Caldria posar en sintonia la reacció dels vidriers catalans amb aquella resposta veneciana, davant la inexistència en el mercat de vidres orientals. De fet, es pot veure clarament que els primers vidres esmaltats locals tenen una gran connexió amb els venecians, amb els quals comparteixen una clara inèrcia decorativa derivada dels models islàmics. El problema és saber en quin moment s’inicià una producció catalana, pregunta a la qual encara no es pot respondre amb certesa, encara que, de ben segur, va ser posterior a la muranesa.

Les restes extretes de l’excavació d’un forn de vidre a Bell-lloc d’Aro (Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà) són d’un gran interès, ja que confirmen la presència de restes de vidres esmaltats orientals i venecians juntament amb les de ceràmica de tipus verd i manganès, anteriors a mitjan segle XIV. Conservats al Museu d’Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols, sembla clar que cap d’aquells fragments és de producció local, perquè les decoracions esmaltades i daurades remeten a models importats, en la seva majoria muranesos i relacionables amb les peces conegudes venecianes de cronologia anterior, però també amb exemplars islàmics. L’aparició d’aquells trossos entre fragments més simples i llisos elaborats en el forn gironí fa pensar en la seva possible comercialització per part del vidrier o en la tinença de fragments de peces luxoses per a servir de model. Com han assenyalat diferents historiadors des del final del segle XIX, en els inventaris catalans hi ha un interessant procés de substitució del nom dels vidres damasquins –“obrats de Damasc”, “damasquins”, “fets de Damasc”, etc.– per una nova denominació –a “la manera damasquina” o “contrafets de Damasc”, això és, fets a l’estil d’aquells– al llarg de la primera meitat del segle XV. Això dona a entendre que els vidriers catalans respongueren activament a la manca de vidres orientals, com ja ho havien fet els venecians anteriorment. Malgrat tot, això no respon al dubte d’una possible producció anterior. Gudiol i Cunill fou el primer a assenyalar la clara possibilitat que la tècnica del vidre esmaltat ja es practiqués a Catalunya al segle XIV, com ho recollí anys després Gudiol i Ricart (1936, pàg. 37). A partir d’un document del 1387 en què el Consell de Tortosa encarregava al pintor Domènec Valls la compra d’una llàntia de vidre “obrada o contrafeta de Damasc”, es podria interpretar que els forns catalans ja podien imitar els vidres islàmics, en aquest cas les llànties, tan preuades pels efectes de coloració de la llum que la flama, des de l’interior, creava en travessar els colors dels esmalts sobre el vidre.

Dins el grup de vidres esmaltats catalans conservats, es pot estudiar un reduït conjunt que és representatiu de les elaboracions més antigues. Es tracta d’uns quants objectes que es podrien datar cap al final del segle XV, amb un sostre temporal que no superaria el primer quart del segle XVI. En aquest sentit, l’inventari dels vidres tramesos des de Barcelona a Isabel la Catòlica el 1503 permet perfilar aquest marc cronològic. Entre els diferents objectes es poden destacar una ampolla del Museo Nacional de Artes Decorativas de Madrid (núm. inv. 19969); dos vasos –un d’ells amb nanses–, de l’antiga col·lecció Cabot, actualment al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona; dues copes de la Hispanic Society of America; una altra copa del Corning Museum of Glass, i un barrilet de la col·lecció de l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Un altre objecte interessant que es pot relacionar amb aquest grup és una llàntia conservada al Kunstmuseum de Düsseldorf. Molts d’ells comparteixen elements decoratius que els fan diferenciar-se del conjunt de vidres esmaltats posteriors, això és, els pintats amb predomini del color verd, amb elements blaus, grocs i blancs, comuns a les produccions esmaltades del segle XVI avançat.

En aquest grup es dona una interessant inter-relació d’influències: d’una banda s’hi aprecien sinergies decoratives amb els motius venecians, com ara els perlats, les bandes daurades, les ones flamejants i el gust per la decoració foliàcia i, alhora, un cert esperit de l’horror vacui dels vidres del Pròxim Orient. Tanmateix, creiem veure connexions amb altres manifestacions artístiques del període, com el gust decoratiu de les ceràmiques de Manises i, fins i tot, amb els motius extrets de les miniatures flamenques de l’estil que veié la llum a Bruges i Gant cap al 1475, caracteritzat per una ornamentació dels marges amb una gran profusió d’elements florals. Aquesta influència es podria inscriure en l’alta consideració de l’art flamenc entre la monarquia i la noblesa, tan palesa en el darrer gòtic peninsular.

Ampolla de vidre esmaltat, datable al darrer quart del segle XV i procedent d’un palau de Mallorca, un tipus d’ampolla que apareix descrita a l’inventari del 1503 dels vidres d’Isabel la Catòlica procedents de Barcelona: “una bujeta ... con unas letras de esmalte blanco, y unas ruedas doradas al derredor, y en medio de cada rueda, unas figuras de mujeres e de hombres”.

Museo Nacional de Artes Decorativas, Madrid

L’inventari esmentat dels vidres de la reina Isabel procedents de Barcelona és un excel·lent document per a estudiar el vidre de prestigi de l’època. Els preciosos exemplars eren de color blau, porpra, blanc i, en alguns casos, de color verd, i molts d’ells estaven decorats amb esmalt i or. Entre els colors de l’esmalt destaca clarament el blanc (com en els exemplars que reproduïm, de cap al 1500), seguit del verd, el porpra, el vermell i el blau. És curiosa la diferenciació que fa l’autora de l’inventari dels dos tipus de vidre daurat: el “dorado de oro molido” (el pintat amb or) i “el dorado”, que hem d’entendre com el realitzat amb pa d’or. Pel que fa als elements decoratius esmaltats, destaquen diferents motius reconeixibles en els vidres abans esmentats, com flors blanques de quatre fulles, perles o gotes de vidre blanc “queparecen aljofar”, o raigs serpentejants o “fuego”. En alguns casos, la descripció de l’objecte ens acosta molt a les peces conservades, com succeeix amb la copa blava de la Hispanic Society o el barrilet de l’Institut Amatller. En el primer cas, la podem relacionar amb la descripció d’una copa de “vidrio azul con su sobre copa, con unos fuegos por toda ella, de esmalte blanco, y todo el ancho de la dicha copa de unas gotas de esmalte blanco que paresce aljofar”. En el cas del barrilet, podem veure similituds amb els dos “barriles morados, con sus dos asas, con unos fuegos de esmalte blanco, y por el ancho de esmalte blanco, y por la barriga unas flores de dicho esmalte, doradas en el medio”. La presència d’un home i una dona a l’ampolla del Museo Nacional de Artes Decorativas també pot resseguir-se a l’inventari de Violante de Albión: “una bujeta [...] con unas letras de esmalte blanco, y unas ruedas doradas al derredor, y en medio de cada rueda, unas figuras de mujeres e de hombres”. En aquest cas, l’ampolla, procedent d’un palau de Mallorca, té clars paral·lelismes amb la descripció, perquè les figures, vestides seguint la moda borgonyona, estan emmarcades per sengles cercles daurats, i el coll presenta una estilització de grafismes de tipus islàmic. Igualment, la decoració amb “letras moriscas” de cal·ligrafia Nasji que decora el vas amb nanses blanques del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona és novament un element ornamental orientalitzant no conegut en els forns muranesos i comú en els vidres esmaltats catalans.

El document descriu altres elements esmaltats que decoraven objectes i que sovint remeten als emprats pels vidriers muranesos, com ara els “arcos dorados”, el característic escamat d’aquells vidres del segle XV, així com les gotes d’esmalt, que imiten caboixons de turqueses, petites fulles de vinya, o els putti, entre d’altres. L’inventari descriu dues gerres de vidre calcedoni, amb muntura de plata, de ben segur obres muraneses, ja que no es coneix cap exemple local realitzat amb aquest tipus de vidre inventat a Venècia cap al 1460 i que imitava les vetes d’un tipus d’àgata. És interessant comprovar que són freqüents les inscripcions de caràcter religiós, com “Ave Maria” o “Ave Maria Gratia Plena” al coll d’una gerra porpra coberta de petites gotes d’esmalt blanc, o una altra gerra blava, parcialment daurada, al coll de la qual es podia llegir: “Domine, en manos tuas encomendo espiritu meo”. Malgrat que no n’ha arribat cap exemplar de producció local amb aquestes característiques, cal assenyalar que aquest tipus de decoració amb inscripcions pietoses tampoc no es coneixen en vidres muranesos.

Barrilet. Aquesta obra catalana de cap al 1500 forma part d’un petit grup d’objectes conservats de vidre esmaltat català anterior a les peces del segle XVI avançat, més nombroses i pintades amb predomini del color verd, elements blaus, grocs i blancs.

©Institut Amatller d’Art Hispànic, Barcelona

Pel que fa a les formes dels vidres descrits, es pot veure que bàsicament es fa referència a una nòmina més reduïda de formes de les que es coneixen documentalment. Concretament, l’inventari relaciona plats, gerros, gerres, aiguamanils, barrils, copes, càntirs, almorratxes, vasos i calderetes, essent la gerra, com ja s’ha dit, l’element més destacat numèricament. L’alt nivell tècnic i estètic dels vidres descrits és avalat per la freqüent presència de muntures o cobertors de plata i plata daurada, realitzats expressament per a presentar-los o guarnir-los. Un document de confirmació de l’establiment d’un forn a Barcelona, del 1497 (Cañellas – Domínguez, 2005, pàg. 156), ens ajuda a entendre l’alt nivell i la valoració dels vidres esmaltats produïts a Barcelona al final del segle XV. El document no parla solament de la reafirmació de l’establiment a Mateu Llorenç o dels privilegis d’exclusivitat a la ciutat, sinó que afegeix l’ampliació del seu territori i, allò que és més interessant encara, parla de l’elaboració de vidres esmaltats. La gran qualitat i l’estima de les seves produccions feu que part del pagament a la batllia per aquestes qüestions no fos en metàl·lic, sinó mitjançant el lliurament d’una gran copa esmaltada, meravellosament treballada (“unam copam vitri smaltati magnam cohopretam et miriffice laborata”).

D’una tipologia diferent de la del grup de vidres de l’inventari de la reina Isabel, encara que ornamentalment en clara sintonia amb els descrits, és un interessant exemplar de llàntia, conservada al Museum Kunst Palast de Düsseldorf (núm. inv. P 1978-1), que per la seva singularitat mereix una especial atenció. Es tracta d’un llum clarament relacionat amb la forma dels de mesquita: de vidre incolor i porpra, de cos globular amb costelles i tres nanses, amb peu atrompetat i ample coll obert vers la boca. Està decorat amb esmalt vermell, blau, verd i or, pintat i estergit. A la part superior del coll hi ha una inscripció que vol imitar la cal·ligrafia àrab, amb els caràcters daurats resseguits amb negre, element comú en els altres dos objectes catalans que mostren grafismes d’aquestes característiques. Igualment, les línies de fulles de muguet blaves, blanques, verdes i vermelles, que decoren verticalment el contenidor, recorden plenament els motius decoratius que devien emprar els vidriers catalans al segle XVI avançat. La seva anàlisi formal i ornamental l’allunya d’un possible origen oriental o venecià, mentre que, al nostre entendre, tenim suficients elements per a corroborar la seva filiació catalana. La creació d’una forma tan lligada als llums de mesquita, malgrat no ser quelcom generalitzat en els forns del Principat, no hauria d’estranyar, perquè van formar part del comerç i constituïen models molt apreciats. Recordem que a l’inventari de Violante de Albión també hi trobem molts objectes decorats amb or estergit i pintat i amb esmalts policroms amb motius florals i cal·ligràfics. Per altra banda, els vidres porpres, o parcialment d’aquest color, també hi són sovint presents. Cal recordar en aquest punt l’encàrrec del Consell de Tortosa al pintor Domènec Valls, el 1387, abans esmentat, d’una llàntia obrada o contrafeta de Damasc.

A manera de conclusió

En el recorregut documental, històric i formal que hem fet pel vidre a Catalunya durant el període gòtic, hem pogut constatar que la informació i el nombre d’objectes no és molt abundant, encara que hem pogut incorporar algunes dades i ampliar el catàleg de peces conegudes, amb exemplars que són inèdits o que tenien atribucions incertes. L’escàs tractament que la historiografia ha donat a la producció de vidre gòtic català, estudiat com un moment previ a l’esplendor de la producció local del Renaixement i del Barroc, pot ser reconsiderat en analitzar la documentació i els objectes conservats, material que encara pot ampliar-se amb futures troballes i estudis.

Encara que hem vist que la informació i els materials són molt més abundants al segle XV i l’inici del XVI, la distribució vidriera del principi del període gòtic va ser prou àmplia. Tenim forns documentats a les comarques de Barcelona i Girona, encara que és difícil establir una completa relació de forns a les cronologies més antigues, a causa de l’estat actual de les investigacions. Coneixem l’establiment de forns en època romànica, com el de Poblet, documentat el 1189, que probablement va ser un de tants exemples de tallers d’elaboració de vidre en diferents punts del nostre país. Aquells devien ser forns de caràcter no estable, instal·lats en punts de fàcil abastament de primeres matèries, especialment de combustible. Aquest fenomen comú en diferents països europeus de ben segur que va tenir el seu paral·lel a Catalunya, encara que les dades conegudes d’aquest tipus de producció a casa nostra és encara limitat. El testimonis documentals i arqueològics de les produccions de vidre a Catalunya al segle XIV són més abundants i ens presenten dos tipus de vidres: uns de més refinats, de parets fines i pastes corregides, amb poques bombolles i una coloració lleugerament verdosa o melada; i uns altres de més senzills i acolorits per impureses, que correspondrien a objectes d’ús comú.

El fet que la producció dels forns catalans cobrís un espectre important de les necessitats de la vida quotidiana, des de l’àmbit domèstic fins al religiós o als requeriments d’ostentació de les classes més poderoses, feu que el ventall tècnic i formal fos destacadament ampli, fent del vidre un material consumit pels diferents estaments del país d’una manera força generalitzada. Recordem que els vidriers s’agremiaren amb els esparters a causa del gran nombre d’objectes d’ús que necessitaven de les proteccions d’espart o palma que elaboraven aquells artesans. Hi ha, per tant, tot un extens repertori de la producció senzilla que gairebé no ens ha arribat, a causa del seu reciclatge, però del qual resten algunes referències gràcies a l’arqueologia. Aquesta informació va tenir continuïtat al llarg del segle següent, en què les notícies sobre l’existència de vidres de qualitat són més importants.

Llàntia. Aquesta peça forma part d’un reduït grup d’exemples de vidre esmaltat català anterior a les peces del segle XVI avançat, més nombroses. Aquestes obres imitaven les produccions de vidre de Damasc. La primera llàntia d’aquest tipus documentada a Catalunya és una que va encomanar el Consell de Tortosa al pintor Domènec Valls el 1387.

©Museum Kunst Palast, Glasmuseum Hentrich, Düsseldorf

La cultura del vidre afavorí el comerç d’un ampli ventall de productes, tant de primeres matèries com de formes elaborades, dins i fora de les nostres fronteres. La seva manufactura arribà a comportar l’exportació de llenya de Catalunya a Mallorca, o de salicorn del nord dels Pirineus. També hem pogut veure com l’interès per l’adquisició dels vidres de l’orient de la Mediterrània o de Venècia motivà un comerç que procurà a les classes benestants sumptuosos vidres esmaltats. Aquests, que eren tècnicament més elaborats i estaven en sintonia amb la producció d’aquell temps, foren propietat no solament dels reis, sinó també de rics mercaders o d’institucions religioses. Tanmateix, quan els obradors catalans començaren a excel·lir en l’elaboració de vidres de gran qualitat, a la segona meitat del segle XV, aquests pogueren competir amb els afamats vidres venecians en algunes de les taules i tinells més rellevants d’àmbit internacional. Així ho demostra una carta que Jeroni Pau escriví a Pau Pamphili, ciutadà de Roma, en què li feia la descripció de tot allò digne de consideració a la ciutat de Barcelona, destacant la producció de vidre, segons ell molt estimada a la cort romana (Gudiol i Ricart, 1936, pàg. 40).

Al final del segle XV, quan les esglésies cediren el lloc als palaus com a preservadors dels objectes més luxosos creats per l’home, els vidres catalans foren adquirits com a exemples de màxima qualitat i originalitat, capaços de mostrar el poder i el refinament dels seus propietaris. El mestissatge d’influències muraneses i orientals i la voluntat de participar del gust més avançat i comercialment actiu d’Europa convertí els vidres esmaltats catalans del darrer quart del segle XV i posteriors en quelcom cobejat per alguns dels més cultes protagonistes d’aquells nous gabinets de l’humanisme. Els vidres catalans mantingueren unes clares inèrcies tipològiques i reafirmaren algunes influències que ja havien aparegut durant el període gòtic i que arribaren a un moment de particular esplendor ja avançat el segle XVI, amb la gran renovació del llenguatge del vidre renaixentista.

Bibliografia consultada

Capmany, 1779-92; Riaño, 1872; Rico, 1873; Davillier, 1879; Riaño, 1879; Garcia Llansó, 1897; Barber, 1917; Gudiol i Cunill, 1925; Folch i Torres, 1926; Roig, 1928; Gudiol i Ricart – Artiñano, 1935; Gudiol i Ricart, 1936; Frothingham, 1941; Pérez Bueno, 1942; Planell, 1948; Iglésies, 1949; Alonso Gamo, 1951; Ainaud, 1952; Frothingham, 1956; Rubió, 1961; Durliat, 1962; Frothingham, 1964; Maggi, 1977; Teòfil, 1978; Altisent, 1982; Barovier, 1982; Nola, 1982; Monreal – Barrachina, 1983; Foy, 1985; Oliver, 1986; Rodríguez, 1986; Gudiol i Ricart – Alcolea Blanch, 1987; Foy, 1988 i 1989; Riu-Barrera, 1990; Lanmon – Whitehouse, 1993; Barrachina, 1994b; Carreras – Domènech, 1994; Martí Coll, 1996; Mallet – Dreier, 1998; Rogers, 1998; Smeyers, 1998; Domènech, 1999; Sampietro, 2000; Carboni – Whitehouse, 2001; Baretta, 2004; Carreras – Domènech, 2004; Dell’aqua, 2004; Domènech, 2004; Cañellas – Domínguez, 2005; Domènech, 2005; Du Pasquier, 2005; Camiade – Fontaine, 2006; Coll i Riera, 2007; Coll i Riera – Roig i Buixó, 2007.