Les xapes de guarniment

Durant l’edat mitjana Catalunya fou pròdiga en la producció de xapes de guarniment. Aquestes peces eren obrades per argenters i servien per a l’ornamentació del bestiar domèstic que gaudia d’un arreu propi. Bona part de les peces que conformaven aquests arreus s’han perdut i tan sols en resten les representacions pictòriques o escultòriques, les referències documentals i les xapes de guarniment. La majoria de xapes conservades van pertànyer a cavalls, mules i altres animals de peu rodó, si bé també els gossos, els falcons i aus diverses en tingueren de pròpies. Un dels escassos exemples de xapa de gos o falcó es conserva a la col·lecció Instituto Valencia de Don Juan, inventariada amb el número 5627.

La senzillesa i l’elaboració gairebé seriada d’aquestes peces fa difícil destacar-ne autories o idiosincràsies geogràfiques especials. Les xapes de guarniment estan realitzades, generalment, amb metalls de poc valor, com ara l’aram, però cobertes amb esmalts i sovint sobredaurades. Normalment no superen els 10 cm de diàmetre i es col·locaven en l’ensellament del cavall, cosides o bé penjant d’una anella. En el camper de les peces es representaven temes ben diversos: vegetals, geomètrics, epigràfics, heràldics o amb figuracions, d’animals o humanes i, en alguns casos, fins i tot escenes.

Les primeres referències a les xapes de guarniment provenen de Mesopotàmia i Egipte. A Catalunya, però, potser és més proper l’exemple llatí, ja que a Roma era ben conegut i estès l’ús d’aquests objectes. Alguns autors, com Heròdot, Polibi, Tit Livi i Tàcit, les esmenten, i les anomenen, genèricament, phalerae.

Amb la caiguda de l’Imperi no es perdé la tradició d’ornar l’ensellament amb intenció honorífica o simbòlica, sinó que va persistir al llarg de l’alta edat mitjana arreu d’Europa i també en el món musulmà. Les xapes conservades d’aquesta època són molt escasses, i, de fet, els testimonis que resten de la seva existència són bàsicament documentals, ja que s’esmenten en diferents inventaris. La literatura científica tractà també sobre la xapa de guarniment, i així, primerencament, sant Isidor de Sevilla en parla al darrer capítol del vintè llibre de les Etimologies quan, en fer referència als “instryumenti equorum”, les esmenta com a ornaments de cavalls. També en diferents representacions plàstiques apareixen animals guarnits amb xapes, i són especialment interessants les miniatures de manuscrits i els relleus esculpits, que no solen obviar l’ornamentació de les cavalleries. Cada cultura els atorgà un nom propi. Els castellans anomenaven les xapes de guarniment jaeces, joyales o pinjantes. França i Anglaterra també tingueren una notable producció d’aquestes peces, comparable a la de la península Ibèrica; els francesos les anomenaven vervelles, baillons o annelets volants i els anglesos, heraldic o armorial pendants.

A Catalunya les xapes de guarniment han estat designades amb diverses nomenclatures. En la documentació més antiga no es troba cap nom genèric que les defineixi, sinó que apareixen citades segons la tipologia, la tècnica emprada a l’hora de realitzar-les o la temàtica que representen. Així, en nombrosos documents dels segles XIII i XIV s’empra el mot esmalt, atès que la majoria de les xapes eren esmaltades. També és molt freqüent el nom de “senyals”, ja que un bon nombre de peces reproduïen l’heràldica de l’amo de l’animal. Menys comú, però també significatiu, és l’ús del mot “alcalada” o “alquellada”, el qual, segons Coromines, s’hauria de relacionar amb una peça col·locada a la cabeçada de la bèstia. Els termes “bolles” (del llatí bullae), “esqueles”, “campanelles”, etc, sovintegen a la documentació i es refereixen a aquelles xapes de guarniment que sonaven i cal suposar que eren similars als esquellerincs. En tot cas, són termes que no engloben genèricament totes les xapes sinó que en denominen només algunes tipologies, i n’exclouen d’altres. Així, senyal només es pot referir a aquelles peces de temàtica heràldica, les bolles exclouen les que no són esfèriques i les alcalades no designen les xapes situades al corretjam.

L’època més interessant per a l’estudi de les xapes de guarniment és precisament la baixa edat mitjana, a partir del segle XIII i sobretot als segles XIV i XV, moment en què augmenten en gran mesura les peces conservades en les col·leccions, no tan sols catalanes sinó també les d’arreu de la Península i Europa. L’increment de xapes conservades es deu a un augment, en aquesta època, del seu ús. Les utilitzaven la noblesa, les altes jerarquies eclesiàstiques i feudals, ja que el seu ús representava, de fet, una ostentació dels béns que posseïen, i, en aquest cas, s’aplicaven majoritàriament en cavalls, com també –però en menor mesura– en aus i gossos. Aquesta més gran ostentació es vincula, naturalment, al canvi de la mentalitat i dels costums que les diferents corts experimentaren al final de l’edat mitjana.

És a la fi del segle XIV i al principi del XV que es comença a emprar el terme xapa en la documentació catalana. Malgrat que el mot és un manlleu clar de la llengua castellana, és exclusiu del català, ja que, com ja s’ha dit, els castellans usaven altres mots per a anomenar les xapes.

Després de l’edat mitjana s’abandonà l’ús de les xapes d’ornament. Al segle XVI encara es pot trobar algun document que en parla, però la moda canvia i s’imposen per als animals les borles i altres decoracions elaborades amb cintes, fils i teles. Les xapes quedaren relegades, fins al punt que aparegué l’expressió que esmenta Coromines a l’entrada xapa del seu diccionari etimològic: “això és del temps de les xapes”, en referència naturalment a quelcom molt antic i passat, i de la qual deriva l’expressió “estar xapat a l’antiga”.

L’interès per les xapes reviu amb l’inici del col·leccionisme. Aleshores es rescaten de diverses excavacions nombroses peces, que incrementen el nombre de les que s’havien conservat. Cal tenir en compte que sovint les xapes es conservaven perquè se n’havia modificat l’ús. Així, se’n troben moltes que han sofert greus desperfectes en ser mutilades, llimades, perforades, etc per tal d’adaptar-les a noves necessitats. Un altre punt a considerar és que molt poques peces han conservat algunes parts de l’esmalt o del sobredaurat. Aquest tipus de decoracions són molt fràgils i, a causa de l’abandó que durant segles sofriren aquests objestes, en general s’han perdut. Malgrat tot, al segle XIX i durant el primer terç del XX ressorgeix l’interès per les xapes de guarniment, de les quals diu mossèn Gudiol, “a voltes han adquirit preus ben respectables”. A través de la compravenda i de les troballes en diferents excavacions, s’han anat constituint les grans col·leccions, que permeten contemplar la riquesa d’aquest art que avui en dia queda tan llunyà.

La historiografia catalana és la responsable que al llarg del segle XX s’hagi perfilat la terminologia d’aquestes peces. La part que fa referència a les xapes d’ornament és molt reduïda i s’encetà al març del 1917, quan mossèn Gudiol els dedicà la “Pàgina artística” de “La Veu de Catalunya”. En aquest article s’empra el terme xapa i l’autor en justifica la denominació. Durant un important lapse de temps, però, no es tornarà a publicar un estudi sobre les xapes catalanes. El 1994 es reprèn el tema al catàleg del Museu Frederic Marès de Barcelona, realitzat per María Luisa Martín Ansón, responsable de la catalogació i investigació de la major part de les col·leccions espanyoles de xapes. Martín Ansón torna a emprar la denominació xapa i justifica altre cop l’ús d’aquesta nomenclatura. Un any després, el 1995, es publicà el catàleg de xapes del Museu Episcopal de Vic, elaborat per Àngels Casanovas i Jordi Rovira. En aquest cas, no s’emprà un mot que genèricament englobés totes les peces, sinó que es va distingir entre aplics i medalles de guarniment. Els catàlegs d’aquests dos museus s’elaboraren arran de la catalogació de les col·leccions que posseeixen, que són les dues col·leccions catalanes més importants de xapes de guarniment. Aquests catàlegs són una valuosíssima eina de treball i un sòlid fonament a l’hora de fer qualsevol estudi posterior sobre el tema.

Malgrat que avui en dia pot semblar poc adequada la utilització del terme xapa de guarniment, per la seva significació dins la historiografia catalana específica i pel fet que engloba tot tipus de medalles i d’aplics col·locats als pitrals, a les cabeçades, a les brides o en altres elements de l’ensellament, és el més adequat quan es tracta de designar aquestes peces.

Les col·leccions catalanes

Les xapes de guarniment catalanes s’han conservat majoritàriament en grans col·leccions, ja que foren un element molt cotitzat en el món del col·leccionisme del segle XIX i del primer terç del segle XX.

A Catalunya les dues col·leccions més importants ja han estat esmentades abans. El Museu Frederic Marès, de Barcelona, posseeix una col·lecció de 135 peces, de procedència diversa, majoritàriament de tallers catalans, valencians, aragonesos i castellans. Aquest recull és interessant no tant per la quantitat de peces com per la representativitat de cadascuna. En destaquen les que contenen figuració humana i les de temàtica heràldica.

L’altra gran col·lecció catalana és conserva al Museu Episcopal de Vic i aplega 138 peces. El seu origen es remunta al 1898, ja que en el primer catàleg del museu, realitzat aquest any, hi figuren dues xapes de guarniment. A partir d’aquesta data i fins el 1934 es van anar adquirint peces progressivament, fins arribar a constituir el fons actual.

Hi ha també petites col·leccions públiques i peces isolades, com ara la del Museu del Castellvell de Llinars del Vallès (Vallès Oriental), on s’exposen tretze xapes; la del Museu Comarcal de la Conca de Barberà (Montblanc), amb cinc peces; la del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, també amb cinc peces, i, finalment, les del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, el Museu de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), el Museu Comarcal del Maresme (Mataró), el Museu Comarcal de Manresa i el Museu de Terrassa, que conserven una xapa de guarniment cadascun.

A la resta de l’Estat, hi ha tres grans col·leccions a Madrid. El Museo Lázaro Galdiano conserva 300 exemplars; l’Instituto Valencia de Don Juan, 500 (amb tota seguretat es tracta de la més notable col·lecció de xapes de guarniment), i el Museo Arqueológico Nacional posseeix una col·lecció adquirida el 1932 per Josep Gudiol i Ricart, que consta de 150 xapes.

Les seves característiques

L’ús o la funció de les xapes

Els documents gràfics en què es representen cavalls guarnits amb aquestes xapes mostren on es col·locaven. Segons la tipologia (si eren aplics, medalles o diverses plaques articulades), ornaven les diferents parts de l’ensellament dels cavalls. El pitral és la peça que passa pel pit del cavall i subjecta la sella perquè no es desplaci enrere; la cabeçada abraça el cap de l’animal i és on s’enllacen el fre i les regnes. La gropera impedeix que la sella es desplaci endavant. També es troben representades xapes de guarniment en el corretjam de l’ensellament: frens, brides, regnes i altres cintes. No s’ha de descartar que la sella i el dessuador (la manta que protegeix la sella de la suor de l’animal) en portessin d’aplicades o penjants.

A banda de la funció principal, que fou la d’ornamentar, aquestes xapes també identificaven l’amo de l’animal. La major part de les peces conservades són de tema heràldic, ja que els nobles (fossin laics o religiosos) ornamentaven els seus animals amb l’escut o senyal que els identificava. Ara bé, a banda de les xapes heràldiques (anomenades directament “senyals” en la documentació), n’hi ha un bon nombre amb temes diversos, amb figuració humana o animal com a motiu principal, o bé amb lemes o lletres soltes. Aquestes xapes tenien una funció, a banda de l’ornamental, simbòlica. La xapa s’identificava, en alguns casos, amb amulets protectors de l’animal, com ara la peça amb el número d’inventari 1989 del Museu Frederic Marès de Barcelona, en la qual hi ha inscrita la llegenda CORUS, que remet al vent d’aquest nom, vent violent que empeny en una sola direcció i que Virgili (entre d’altres) associa amb els cavalls.

Partint del fet que tota representació artística a l’edat mitjana contenia un alt grau de simbolisme, bona part de les figuracions representades a les xapes s’incloïen dins de la tònica decorativa i artística imperant. Es tracta de temes que també es troben en altres contextos: literatura, miniatures, retaules, escultures, etc, temes habituals de l’època cortesana: l’amor galant, animals i flors diverses, la cacera, etc.

Els materials

Generalment les xapes de guarniment són de coure, si bé també n’hi ha de realitzades amb aliatges de coure i zenc (llautó) i coure i estany (bronze). El predomini de l’ús del coure es deu al fet que aquest metall resisteix millor les temperatures de cocció necessàries per a aplicar-hi l’esmalt. Juntament amb aquests metalls es poden trobar rastres d’argent o mercuri, els quals, sense ser significatius en la composició total de la xapa, ens indiquen la tècnica emprada per a platejar o sobredaurar les peces. Altres components, com l’arsènic i el plom, s’utilitzaren per a millorar les característiques del procés de fusió del metall.

La decoració

La gran majoria de les xapes de guarniment incorporaven esmalts en la seva decoració. Després d’haver donat la forma desitjada a la peça i d’haver-hi dibuixat les zones que calia esmaltar, amb un burí s’hi practicaven solcs, de no més d’1 mm de fondària. En cada un dels solcs s’aplicava l’esmalt i es vitrificava al foc. Aquesta tècnica d’esmaltat s’anomena de camp llevat (champlevé). La xapa, a part de l’esmalt, pot incorporar decoració a través de cisellats, i tot sovint les parts on no s’hi havia aplicat esmalt se sobredauraven o es platejaven.

A causa de la fragilitat de les peces, han quedat pocs rastres d’aquesta decoració. Els exemplars que conserven esmalts reflecteixen que els colors més emprats foren el vermell, generalment opac i intens, i el lapislàtzuli (anomenat així perquè recorda la tonalitat d’aquesta pedra semipreciosa). S’utilitzava també el verd, molt clar i proper al groc, i el blau molt fosc, que sovint es confon amb el verd fosc o el negre. Finalment, s’entreveuen rastres d’esmalt blanc i negre, tot i que cal tenir en compte que aquest últim es confon habitualment amb el blau i el verd fosc.

Les tipologies

La tipologia de la xapa és bàsicament la distinció que se’n fa segons la col·locació a l’arreu del cavall. Així, en primer lloc cal esmentar dos grans grups: la xapa que s’aplica directament a l’arreu, anomenada comunament aplic, i aquella que penja de l’ensellament, dita medalla. Distingir aquests dos grups pot prestar-se a nombroses confusions, ja que tot sovint es confonen amb aplics una sèrie de xapes que, essent medalles en origen, han perdut l’anella de subjecció i hi resta només la perforació a través de la qual es passava l’anella. També tot de medalles que han perdut l’apèndix de suspensió o que a causa de les transformacions que han patit al llarg del temps han estat perforades.

Els aplics es distingeixen de les medalles perquè la xapa presenta unes perforacions mitjançant les quals la peça es cosia directament a l’ensellament, ja fos a la cabeçada, al pitral o al corretjam. Les perforacions es poden trobar realitzades al mateix camper de la xapa, si bé és relativament comú afegir dos apèndixs perforats a la peça per tal de deixar-ne el camper intacte.

Les medalles són, doncs, el grup de xapes que pengen de l’arreu. Dins d’aquest grup es troben diversos sistemes de subjecció. El més comú és que la mateixa medalla incorpori un apèndix de suspensió, és a dir, que de la part superior de la medalla surti una extensió de petites dimensions de perfil perpendicular al de la xapa amb una perforació. A través d’aquesta perforació es col·loca una anella per tal de subjectar la peça a l’arreu de l’animal. A banda d’aquest sistema de subjecció, n’hi ha de més simples, és a dir, una perforació directament al camper de la peça, també generalment a la part superior, on s’insereix l’anella de subjecció.

Hi ha un tercer grup de xapes, híbrid dels dos anteriors, que consten de dues peces, un aplic que es cus a l’arreu i que a la part inferior presenta un encaix, a manera de xarnera, que l’uneix a una medalla, i en resulta una xapa articulada. Resten pocs exemplars d’aquest tipus de xapa, a causa de la fragilitat de la peça i també perquè en molts casos les xapes es van reutilitzar i se’n transformà la morfologia. Ara bé, malgrat que les col·leccions catalanes no conserven cap exemplar de xapa articulada (si més no íntegrament), es poden contemplar peces molt belles d’aquesta tipologia a la col·lecció de l’Instituto Valencia de Don Juan, com ara les inventariades amb els números 5479 (amb la representació d’un lleó), 5367 (amb temàtica heràldica i un aplic impressionant) i 1163, d’origen musulmà, amb motius vegetals, geomètrics i epigràfics, conformada per tres peces articulades i d’una bellíssima execució.

Hi havia encara més tipologies, que es coneixen tan sols per la documentació conservada, com ara les xapes que sonaven. Tant podien ser un tipus d’esquellerincs (i potser és a aquests objectes que fan referència les “bolles” dels documents), com una xapa articulada de tal manera que, amb el moviment del cavall, les diferents peces metàl·liques xocaven i produïen so.

Que les xapes siguin d’una tipologia o d’una altra no condiciona gaire la forma de la peça. En primer lloc cal distingir les peces que tenen una forma geomètrica o regular d’aquelles que adquireixen la forma perfilant el contorn de l’element representat. Són sobretot les xapes amb figuració animal (que representen caps de lleons, dracs, etc.), que segueixen aquesta darrera pauta, com també certs exemplars de tipus epigràfic o amb filacteris. Particularment interessant és la xapa número 2839 del Museu Episcopal de Vic, la forma de la qual la desenvolupa el mateix filacteri, de reminiscències florals, en el qual s’inscriu la llegenda “A EN BON ORA SIA”.

Ara bé, una àmplia majoria de xapes presenten una forma regular. Així, n’abunden les circulars o discoïdals. Es tracta, amb diferència, de la forma més emprada a l’hora d’obrar una xapa. Segueixen una gran varietat de formes geomètriques, carrades, rectangulars, triangulars, romboïdals, hexagonals, etc, com també ametllades, cordiformes, ovals, acampanades, cruciformes, trevolades o estrellades (amb sis o vuit puntes, simples o corbes), rodiformes o amb forma d’escut (oblong, quadrilong amb base arrodonida o triangular acabat en punta).

Tota aquesta varietat de formes també es pot trobar complementada amb una sèrie d’annexos. La forma d’aquests annexos és variadíssima, si bé els que més es repeteixen són els lòbuls, ja siguin arrodonits o apuntats, que ressegueixen el perímetre de la peça succeint-se l’un a l’altre. Com a apèndix també s’utilitzaren florons i botons, aixafats o sense aixafar, senzills, dobles o triples, que tant s’incorporen en diferents extrems de la peça com en altres apèndixs.

La iconografia i els temes decoratius

Els temes de les xapes de guarniment són molt variats. Aquí s’ha optat per classificar-los segons si són de figuració humana o animal, amb elements florals i geomètrics, amb motius heràldics i amb epigrafia o llegendes. Hi ha xapes que desenvolupen exclusivament un d’aquests temes, si bé cal tenir en compte que el més habitual és trobar-ne que combinen diferents temes, essent particularment omnipresent el floral, que acompanya gairebé sempre altres figuracions humanes, animals o heràldiques i, fins i tot, les llegendes.

Les xapes de guarniment amb figuració humana són les que segurament han captat més l’atenció. Els temes giren a l’entorn de la temàtica religiosa o bé de la cortesana, com la de l’amor, la guerra o la cacera. S’ha de destacar l’elevat nombre d’exemplars en què la dona és la protagonista. Resten molts exemplars on una figura femenina sosté un filacteri que porta inscrita una llegenda, de temàtica religiosa la majoria de vegades; també és usual que sostingui un escut amb un caràcter gòtic al camper. Abunden les xapes on hi ha representada una figura femenina davant un castell o sota un emmarcament arquitectònic, com ara una porta o una finestra. Aquest tema és molt estès en les xapes de guarniment i tant pot tenir unes connotacions religioses com profanes. És interessant constatar que aquesta mateixa tipologia es repeteix amb figures masculines, si bé és més escàs el nombre que se n’ha conservat. Hi ha diverses xapes on la figuració humana i l’animal es combinen en una sola peça. En aquest sentit, és peculiar l’exemplar conservat al Museu Frederic Marès de Barcelona amb el número d’inventari 2063, en el qual es representa una dama que sosté un escut triangular acabat en punxa, en el camper del qual hi ha una “s” gòtica. L’ajuda a sostenir l’escut un salvatge de cabells llargs i barba, amb tot el cos cobert de pèl. També es combina figuració animal i humana en la xapa número 9130 del Museu Episcopal de Vic, en la qual es representa una dama que cavalca un lleó, mentre un filacteri emmarca les dues figures. Finalment, és destacable la combinació de la xapa número 2054 del Museu Frederic Marès de Barcelona, en la qual hi ha un patge que sosté una espasa amb la mà dreta, mentre que, amb l’esquerra, manté encadenat un cigne.

Hi ha un grup reduït de xapes que reflecteixen la vida cortesana. Hi apareixen escenes cinegètiques. La cacera ha estat un tema àmpliament difós en tot tipus de representació ornamental. Fou, a més a més, un dels entreteniments més preuats dels nobles, els quals, per aquest motiu, tenien en gran estima falcons, gossos i cavalls. És remarcable l’escena cinegètica de la xapa de guarniment número 3401 del Museu Episcopal de Vic, on s’aprecien dos homes, un dels quals dispara contra una au amb una ballesta i l’altre mata amb una llança una guineu, mentre duu un conill penjat a l’espatlla.

També és interessant la xapa 1980 del Museu Frederic Marès de Barcelona, que representa, amb minuciós detall, un cavaller amb un arnès completíssim que munta un cavall les brides del qual subjecta amb la mà esquerra. Aquesta peça és particularment destacable pel fet que en la figura del cavall s’han inclòs les xapes que penjaven del corretjam. Al fons, s’hi pot entreveure un castell. La figura del cavaller assoleix notables dimensions socials al final de l’edat mitjana, mentre que, paradoxalment, ha perdut bona part de la significació feudal i l’activitat guerrera dels segles anteriors; en la decadència de la cavalleria hi ha l’esplendor del mite. Un bon testimoni d’aquest fet són precisament les novel·les de cavalleries i cavalleresques que proliferaren arreu d’Europa.

La xapa del Museu Frederic Marès inventariada amb el número 2062 remet també al món cortès. Es tracta d’una escena galant: un home i una dona emmarcats per una vegetació molt esquemàtica sostenen el que sembla una “m” gòtica. El personatge masculí, a més a més, sustenta una petita corona. Tot el conjunt és encapçalat per una inscripció i fa referència a una conversa galant, pròpia de l’amor cortès recreat pels trobadors i, a les darreries de l’edat mitjana, també a les novel·les cavalleresques i sobretot a les de cavalleria.

A banda de la figuració humana, la presència de diferents animals a les xapes de guarniment és notable i respon a la tònica imperant a l’època, atès que a l’edat mitjana l’ús d’elements zoomòrfics fou molt estès arreu, en decoracions tant pictòriques com escultòriques. Tot sovint s’ha indagat sobre el significat simbòlic de diferents animals i, si bé és cert que el contingut semiòtic és inherent a tots els elements d’aquestes característiques, la representació del bestiari fou un motiu que, seguint la tradició decorativa i gairebé per inèrcia, es reproduïa contínuament durant l’edat mitjana sobre els suports més diversos, i de vegades sense una clara intencionalitat simbòlica.

D’entre tots els animals representats, cal diferenciar aquells que són fantàstics dels que no en són. Els animals fantàstics que més es repeteixen són quimeres, esfinxs i, sobretot, dracs. El drac és, amb diferència, l’animal fantàstic més freqüent a les xapes de guarniment, segurament per la popularitat de què gaudí durant l’edat mitjana i sobretot a la darreria d’aquesta època, amb la proliferació de les novel·les de cavalleries. Generalment el drac apareix de perfil, bípede, amb les ales com de ratpenat esteses i una llarga cua que es cargola. De la boca oberta, en sol sortir una llengua de foc, que en alguns casos deriva en algun element vegetal o geomètric.

La representació d’animals no fantàstics queda limitada a gossos, lleons i a diferents espècies d’aus, com l’àliga i sobretot el cigne. El lleó, que predomina en bona part de les xapes zoomòrfiques, apareix de cos sencer o bé tan sols el cap. Del primer cas, se’n troben de rampants, que imiten la posició pròpia de l’heràldica, acompanyats de corones. Pel que fa a aquesta iconografia, són particularment interessants les xapes números 9084, 9103, 9110 i 9119 del Museu Episcopal de Vic. La primera representa dos lleons afrontats, amb el cos de perfil i la cara de front. Amb les potes subjecten un gran gerro amb decoració reticular, del qual emergeixen tres flors de lotus, és a dir, s’hi representa un arbre de la vida. Les xapes 9103 i 9110 també contenen lleons de cos sencer, si bé en tots dos casos s’ha emmarcat l’animal amb una estructura arquitectònica: en la primera, es tracta d’una arcada de quatre pilars i tres llums, i en la segona, d’un arc polilobulat. Finalment, la xapa 9119 no deixa de ser curiosa ja que simplement representa un lleó tranquil·lament ajagut enmig d’una vegetació frondosa. Són molt més abundants i homogènies en el seu estil les xapes de guarniment que mostren tan sols el cap del lleó, ja sigui tipus bust o de cara i frontal, talment com una màscara (MEV, núm. inv. 3480).

Els elements vegetals i geomètrics complementen la decoració de les xapes d’ornament, i de fet es troben presents en gairebé tots els exemplars, siguin de la temàtica que siguin. Tot sovint aquest tipus de motius poden adquirir prou importància per representar-los isolats en una peça. Aquestes xapes prenen aleshores un caràcter purament ornamental. Tot sovint l’element geomètric i el floral o vegetal es presenten junts, entrellaçats; de vegades, en determinades peces, assoleixen un grau de compenetració tan elevat que és impossible destriar on comença el component estrictament vegetal i on n’acaba el geomètric. Dins d’aquest apartat cal remarcar la predilecció per la rosa, que en diverses variants és representada en multitud d’objectes d’ús quotidià: teles, ceràmiques i fons de pintures, retaules, etc. També es troben aglans, pinyes, roleus, etc, que són motius habituals d’ornamentacions i decoracions marginals durant el gòtic.

El grup de xapes que contenen figuració heràldica en els seus campers és el més nombrós. Segurament això es deu al fet que l’heràldica serveix per a reconèixer el propietari de l’animal, i per tant les peces, a banda de guarnir les bèsties, també les identificaven i esdevenien una ostentació de les possessions de determinades persones. A més a més, en la baixa edat mitjana comencen a proliferar les decoracions amb motius heràldics no pas per identificar la família o el llinatge sinó com a emblemes o divises arbitràries, sense caràcter hereditari i que representen un objecte i de vegades contenen una frase breu, referida tan sols a una persona. És també en aquests segles que hi ha l’apogeu de l’heràldica novel·lesca, la qual, com descriu Riquer (1983, vol. I, pàg. 47-58), és un tipus d’heràldica fictícia adjudicada als personatges de les novel·les cavalleresques.

La majoria de xapes de temàtica heràldica que s’han conservat han estat identificades. En alguns casos això no ha estat possible a causa de l’estat de deteriorament de la peça o bé pel caràcter dubtós de l’heràldica, com el lleó rampant llengut o els castells, divises que per la seva àmplia difusió es fa difícil de concretar-ne el possessor en peces isolades. També en els casos en què les faixes, els pals o les bandes dels escuts han perdut la policromia (és a dir, l’esmalt) de vegades no és possible adjudicar-los un llinatge concret.

Entre l’heràldica identificada, cal remarcar la presència de les xapes de guarniment amb les armes dels grans llinatges i famílies catalans, començant pels pals reials de Catalunya i Aragó, les armes dels Montcada (dues sèries verticals de tres besants), els Desllor de Solsona (branca de llorer), els Argençola (tres pinyes), els Despont (un pont de quatre pilars i tres llums), els Cabrera (una cabra), els Mur (un mur coronat per merlets en punta de sageta), els Rocabertí (una roca) i els Cardona (flor de tres cards). També són curioses les xapes que no representen les armes de cap família concreta, sinó d’una institució, com és l’exemplar classificat amb el número d’inventari 2010 del Museu Frederic Marès de Barcelona, en què hi ha l’escut de la Ciutat Comtal, o xapes que reprodueixen els atributs dels diferents gremis.

Cal, finalment, destacar el fet que en nombrosos casos l’escut no apareix isolat a la xapa de guarniment, sinó que tot sovint són dos àngels o dues dames que els sostenen, i fins i tot, de vegades, diferents animals, com ara lleons o bèsties fantàstiques. Aquest és el cas de la peça 7803 del Museu Episcopal de Vic, en la qual un animal fantàstic sosté un escut amb una creu flordelisada. La notable difusió que tingueren aquestes creus en diferents insígnies fa que en aquest cas sigui arriscat fer una atribució a un llinatge concret.

Els motius epigràfics són un tema decoratiu molt estès durant el gòtic i es troben representats en nombrosos exemplars ceràmics, en teixits, miniatures, etc. Hi ha una gran abundància de lletres “a”, “b”, “s”, “c”, “l”, “i” gregues i llatines, “m”, “n” i “p”. Aquestes lletres es poden trobar isolades o bé en combinacions diverses, i sovint completen la decoració de la xapa motius geomètrics o florals. La seva interpretació és més dificultosa, i poques vegades, a tall d’exemple, es pot determinar si una “m” significa “mort” o Maria o “mater”, etc. Tenint com a referent que els caràcters gòtics s’empraren com a element purament decoratiu, excepte en els casos en què es pot fer una atribució clara, és preferible no determinar-ne el significat. A part de caràcters solts, en les diferents peces també se solen trobar llegendes o lemes. Aquests elements són d’una gran ajuda per intentar destriar el taller que les realitzà, ja que en les grans col·leccions hi ha exemplars que incorporen llegendes tant en llengua llatina com catalana, francesa o castellana. La majoria de lemes fan referència a Déu i a la Mare de Déu, és a dir, són religiosos, si bé n’hi ha que tracten sobre la mort, la lluita i la guerra; naturalment en les peces de temàtica cortesana hi ha temes que al·ludeixen a l’amor.

Bibliografia consultada

Florit, 1904; Gudiol i Cunill, 1917; Riquer, 1983, vol. I, pàg. 47-58; Martín Ansón, 1986 i 1994; Casanoves – Rovira, 1995; Martín Ansón, 2004.