La moneda

La fabricació i l’ús de la moneda

La moneda, instrument del poder

Des de l’origen, les monedes han estat també objectes d’art. És per això que han atret la curiositat no solament dels investigadors sinó també dels col·leccionistes. Sovint es considera que les monedes són objectes destinats bàsicament a facilitar les activitats comercials. Però si fossin només això potser no haurien estat mai tan implicades amb l’art del seu temps. Al cap i a la fi, per a comprar mercaderies o tornar el canvi n’hi hauria prou amb un bocí de metall llis que cadascú es podria fer a casa sense necessitat d’empremtar-hi cap dibuix ni llegenda. I això no és així perquè les monedes no són objectes privats, com ho poden ser les joies, els vestits o els atuells. Les monedes són objectes públics. Són expressió del poder polític. El seu origen s’ha de cercar en la necessitat de fiscalitzar la població i aconseguir finançament per als projectes i objectius concebuts pels governants. La moneda és l’instrument amb què el poder polític mesura els recursos econòmics de l’administració i facilita la seva distribució i la recaptació d’excedents. La moneda és, bàsicament, un instrument fiscal. Precisament, a causa d’aquesta funció, la fabricació de moneda ha estat sempre una prerrogativa de les autoritats més elevades. I quan han estat particulars o autoritats menudes les que han fet ús d’aquesta prerrogativa, ha estat sempre per delegació confirmada o consentida de l’autoritat superior.

Un cop coneguda la utilitat principal de les monedes, no ha d’estranyar que reis i governants volguessin empremtar-hi uns dissenys molt ben estudiats, propagandístics del seu bon govern, de la fermesa de la seva autoritat i de la prosperitat del seu regnat.

Les autoritats emissores

Al principat de Catalunya la moneda de curs general era la barcelonina, que era fabricada a la capital o, ocasionalment, en una altra seca i que era destinada a circular per tot el país. A Barcelona el control de la fabricació de la moneda corresponia al rei o al Consell de Cent. Inicialment, el rei es reservava totes les decisions referents a la moneda d’or i, exclusivament, la potestat d’autoritzar la creació o modificació de la moneda de plata i de billó. Amb el temps, el control de la fabricació de la moneda d’or també passà al Consell de Cent i, puntualment, a la Generalitat, però els reis sempre van mantenir la regalia de poder aprovar o denegar la modificació de les característiques de qualsevol moneda de curs general. A part de les de Barcelona, també eren considerades monedes de curs general algunes emissions fetes a Perpinyà i les de florins d’or efectuades a qualsevol de les seques autoritzades de la Corona.

També tenien facultat d’emetre moneda els comtes d’Empúries, Urgell i Pallars mentre aquests comtats van mantenir la independència formal del casal de Barcelona. Els dos primers van efectuar repetides emissions de moneda d’ús comtal, sempre en quantitats moderades, de manera que la circulació havia de complementar-se amb el flux de la moneda barcelonina. Els comtes de Pallars no es decidiren a fer ús d’aquesta prerrogativa, excepte per a una única i feble emissió de moneda al segle XV.

A Lleida i al comtat d’Urgell també va tenir curs oficial la moneda jaquesa, que era la pròpia del regne d’Aragó, fins que fou gradualment desplaçada en benefici de la moneda barcelonina, al llarg del segle XV. A la Tortosa medieval les transaccions amb moneda jaquesa i valenciana eren nombroses i normalitzades, malgrat que la moneda oficial era la barcelonina.

A Catalunya també existien monedes locals o municipals, fabricades per iniciativa d’un consell municipal i destinades originàriament a circular estrictament per una població o comarca, però que ben sovint s’escampaven amb normalitat per tot el país. El fet, prou habitual al Principat, és inusual als països de l’entorn, fins i tot dintre dels dominis del rei d’Aragó, ja que no es coneixen emissions locals de moneda a la resta dels països de la corona catalanoaragonesa (excepte a Sardenya), ni tampoc als regnes veïns de Castella i França.

Els llocs i els mètodes de fabricació

Els tallers monetaris (segles XIV-XV) comprovats a Catalunya, amb una ampliació a Aragó, València i Mallorca.

X. Sanahuja

Les monedes es fabricaven normalment en un establiment especialitzat: la casa de moneda o seca (sobre l’arquitectura d’aquestes construccions, vegeu el capítol sobre “La seca de Barcelona”, en el volum Arquitectura III de la present col·lecció). La tècnica emprada generalitzada era l’encunyació a martell, o “de pic”, com deien els contemporanis. El procediment era aquest: primer es preparaven els metalls per tal d’ajustar-los a la llei, és a dir, la proporció de metall pur que era exigida per l’autoritat. Aquesta operació la duia a terme l’assajador, el màxim responsable en cas de detectar-se frau en els aliatges. Un cop verificada la llei, els metalls es lliuraven al fonedor, que s’encarregava de convertir-los en riells o barres de metall de mida manejable. Aquests riells anaven a parar als obrers, que primer els aplanaven a cop de mall fins a aconseguir el gruix desitjat per a les monedes, i després els tallaven a bocins d’un pes proper al definitiu i els arrodonien. Aquests trossos, anomenats cospells, eren rentats –o emblanquits, en el cas de les peces de billó– per tal que tinguessin un color superficial agradable a la vista. A continuació, els cospells es pesaven i se’n comprovava l’adequació a la llei. Finalment, eren lliurats als encunyadors o moneders, que eren els encarregats d’empremtar les peces. El moneder situava primer el cospell verge sobre un encuny fix, anomenat pila, i a continuació el tapava amb l’encuny superior, anomenat trossell. Amb un o dos cops secs de martell n’hi havia prou per a empremtar les dues cares de la moneda al mateix temps. Els encunys solien ser de bronze o d’acer i es gravaven d’un en un pel mètode del gravat al buit, és a dir, en relleu invertit. Cada encuny podia servir per a empremtar milers de monedes abans de desgastar-se o de trencar-se. Un cop encunyades, les monedes eren lliurades als guardes de la seca, que eren els encarregats de la seguretat de l’establiment. Cadascuna de les operacions solia ser rigorosament anotada i comptabilitzada pel tresorer i, lògicament, aprovada pel mestre de seca, que exercia les funcions de direcció.

A l’Europa cristiana medieval s’utilitzaven tres tipus principals de metalls per a fabricar moneda: l’or, l’argent i el billó, que és la barreja d’una petita part d’argent amb coure. Les monedes de coure pur, llevat de comptades excepcions, no es van introduir a Europa fins al final del segle XV. A Catalunya, València i Aragó la presència d’una petita quantitat d’argent en les monedes de menys valor es va mantenir fins el segle XVIII, excepte en el cas de les monedes municipals, que podien ésser fetes de coure pur, llautó o plom.

Pel que fa a les monedes municipals catalanes, les autoritats solien arrendar o controlar aquestes operacions directament, ja fos per mitjà de funcionaris (un mestre de seca), mà d’obra especialitzada (argenters, calderers) o fins i tot mitjançant el treball personal dels cònsols o jurats. La diferència estava relacionada amb la sofisticació tècnica de cada emissió. Les més senzilles, que corresponen a les monedes incuses de llautó, encunyades per una sola cara, no requerien gaire esforç físic.

L’evolució del volum i la varietat de tipus

A partir del segle XII la producció i ús de la moneda es multiplicà a l’occident europeu. Les emissions de diners de billó foren abundants, milionàries: Lluís VII a França (v. 1147), Enric II a Anglaterra (1180), Alfons I el Cast a Barcelona (1185), Alfons VIII a Castella (1209), les ciutats estat d’Ancona, Gènova, Pavia i Roma, entre d’altres italianes; i les seques episcopals i imperials alemanyes de Colònia, Aquisgrà o Magúncia, que encunyaren monedes bracteades i semibracteades. Pel que fa a la moneda grossa de plata, la seva fabricació no es va normalitzar fins el segle XIII. Les primeres monedes europees de plata foren el gros de Milà (1190-97) i, sobretot, el gros venecià (1202), que assolí categoria de referent internacional. La fabricació de moneda de plata s’escampà des d’Itàlia a tot el continent: el gros de Marsella de Ramon Berenguer V (1218), el gros aquilino de Meran, al Tirol (1258), el gros tornès de Lluís IX a França (1266), el petit gros de Margarida de Constantinoble a Flandes i Hainaut (1269), el gros d’Eduard I a Anglaterra (1279). A Castella, la fabricació normalitzada de rals d’argent no s’inicià fins al regnat de Pere I (1350-68). La causa d’aquesta inflació de moneda de billó, primer, i d’argent, després, s’ha de buscar en la progressiva reorganització de l’administració pública a tots els estats, un cop deixats enrere els anys més purament feudals, i la progressiva necessitat de moneda per a pagar serveis i taxes. La demanda creixent de plata es nodria dels nous centres miners alemanys de Freiberg i Friesach, molt actius entre el 1160 i el 1330, però també mitjançant els contactes comercials entre l’Occident i l’Orient, multiplicats arran de les intervencions en les successives croades.

La moneda d’or no s’escampà pel continent fins el segle XIV. De tots els estats cristians, el regne de Sicília era l’únic que havia mantingut la tradició d’emetre moneda d’or des dels temps musulmans. Altres emissions àuries s’havien produït per tota la península Ibèrica, sovint d’inspiració musulmana, i també ocasionalment a Anglaterra. Però cap d’elles no assolí prou importància i continuïtat per a traspassar fronteres. Aquesta fita l’aconseguiren les ciutats italianes, que van poder deixar de banda els patrons auris bizantins que servien com a referent per al comerç internacional. El 1252 s’encunyaren per primer cop el genovès d’or de Gènova i el florí de Florència. El 1284 es creà el ducat d’or de Venècia. La moneda que fou inicialment utilitzada com a referent internacional fou el florí, encunyat amb or gairebé pur. Copiat en molts països, des de ben aviat el contingut d’or i el pes de les diferents emissions s’anaren distanciant de l’original, atenyent un ventall que anava dels 3 als 7 grams de pes, i dels 18 als 24 quirats de llei. El florí fou també la moneda característica de la Catalunya medieval. A França, els assaigs per a crear una moneda pròpia d’or no aconseguiren reeixir entre el 1269 i el 1385, època en què es crearen prop de vint tipus monetaris diferents al regne, abans de la introducció del reeixit escut d’or. A Anglaterra, la moneda d’or pròpia era d’or pur i de pes considerable: el noble. Fou creat el 1344 i substituït vers el 1470 pel semblant àngel d’or. A Castella, les emissions regulars d’or, les anomenades dobles de la banda, no s’iniciarien fins ben entrat el segle XV.

L’Europa del segle XV es caracteritzà per la manca generalitzada de moneda de billó i l’empobriment de la moneda, a causa de l’escassetat de l’argent des del final del segle XIV i fins, com a mínim, el 1451. Al fet de no poder renovar el numerari amb bona moneda de billó s’afegí aleshores la progressiva internacionalització de la moneda, amb l’aparició d’especialistes dedicats a comerciar-hi d’un país a l’altre, comprant, venent i fonent, traient profit de la diferència entre els diversos valors de canvi establerts en cada país. Fou aleshores que reaparegueren, gairebé mil anys després, les monedes de coure a l’Europa occidental. Els ceitils d’Eduard de Portugal (v. 1435) i els cavalls de Ferran I de Nàpols (1472) es troben entre les primeres monedes de coure modernes. Però a la majoria d’estats el coure tardà encara segles a aparèixer (a França, el 1577; a Castella, el 1602, i a Anglaterra, el 1672) o no arribà a aparèixer mai (com a Aragó, València o Catalunya, llevat de les emissions locals pròpies del Principat).

L’edat mitjana es va acabar a Europa amb lleis que prohibien l’exportació de metalls, amb la constant reconsideració de la moneda menuda de cada país, amb la innovació de les grans monedes d’argent i amb el ducat d’or senyorejant com a moneda forta del continent. I, sobretot, sense conèixer encara l’existència del tresor americà.

Les monedes catalanes de curs general (unitats) (segles XIII-XVI)
	LLEI1 (QUIRATS)	TALLA (PECES PER MARC)2	ANYS DE FABRICACIÓ	VALOR OFICIAL DE CANVI3
OR
Florí	+231/2	68	v. 1341-54	16 s
Florí	23	68	1354	16 s
Florí	223/4	68	1354-62	16 s
Florí	22	68	1363-65	?
Florí	18	68	1365-1481	11 s, 13 s (1456), 16 s (1472)
Timbre de Perpinyà	23	581/2	1395	18 s
Pacífic	20	68	1465-72	18 s, 20 s (1472)
Ducat (principat)	23	67	1481-1578	24 s
ARGENT
Croat	111/25/12	72	1285-1466	12 d / 1 s, 18 d (1407), 15 d (1425), 18 d (1455)
Croat de Perpinyà	111/4	72	1415-38	18 d t
Croat de Perpinyà	111/4	75	1457-75	18 d t
Croat (ral)	11	72	1494-1655	24 d / 2 s
BILLÓ
Diner de tern	3	288	1256-1387	1 d
Coronat	53/4	144	1394-96	4 d
Mitja blanca coronada	4	148	1407-10	4 d
Diner rossellonès	2	288	1427-57	2/3 d t
Diner rossellonès	2	294	1457-74	2/3 d t
Diner rossellonès	21/2	360	1474-76	2/3 d t
Diner de Barcelona	1	288	1493-1555	1 d
1. La llei establia la puresa del metall preciós emprat en les monedes. L’or pur i l’argent pur contenien respectivament 24 quirats i 12 diners de llei. 2. La talla servia per a assenyalar el pes de les monedes tot indicant el nombre de monedes que es produïen per cada marc de pes. Els marcs de referència que s’utilitzaven eren el de Perpinyà (240 grams), normalment per a la moneda d’or, i el de Barcelona (234 grams), per a la moneda d’argent. 3. El valor oficial de canvi era establert per l’autoritat però podia no coincidir amb el valor de canvi de mercat, és a dir, el valor establert lliurement en els intercanvis entre particulars. Les equivalències de la moneda de compte eren: 12 diners = 1 sou i 20 sous = 1 lliura.

El diner de tern i el croat d’argent

A Catalunya, el diner era la moneda de baix valor de canvi, heretada dels segles anteriors, sobre la qual es fonamentava tot el sistema monetari. Va continuar fabricant-se fins els decrets de Nova Planta del segle XVIII. El diner de tern barceloní fou creat per Jaume I el 1257 i continuat després per Jaume II (1291-1327), Alfons III (1327-36) i Pere el Cerimoniós (1336-87). La llei de tern consisteix en una proporció de tres dotzenes parts d’argent fi a l’aliatge (250 mil·lèsimes). La moneda de tern era la moneda oficial de Catalunya, i aquesta consideració, així com el compromís reial de no modificar-la mai, eren recollits per les compilacions de les Constitucions de Catalunya (1413-1702).

Els diners duen com a empremta característica, al revers, una creu de tern, és a dir, quarterada alternativament amb tres punts i un anell. Els grups de tres punts són precisament els que assenyalen la llei del billó emprat. Pel que fa a la moneda de plata, Pere el Gran creà el croat el 1285. El croat o ternat, que originàriament va prendre el nom de barcelonès gros d’argent, es va continuar encunyant, amb les mateixes empremtes, fins ben entrada la guerra de Successió i ha acabat esdevenint la moneda de plata més emblemàtica de la història de Catalunya. El croat medieval era una moneda de plata de llei d’11 diners i mig (958 mil·lèsimes), i d’una talla oficial de 72 peces per marc, equivalents a un pes proper als 3,25 grams. Li correspongué un valor circulatori inicial de 12 diners de tern, que al principi del segle XV va ser augmentat fins als 18 diners barcelonins.

A l’anvers, els croats duen el bust o el retrat del rei, coronat i mirant a l’esquerra, i una llegenda escrita en llatí, normalment abreujada, que inclou el nom del rei i la seva condició reial per la gràcia de Déu, abreujat DEI GRA. REX. Rarament les llegendes fan referència al títol aragonès, atès que aquesta dignitat era irrellevant a l’hora de decidir sobre la moneda de Barcelona. Al revers, els croats també duen la creu de tern, és a dir, quarterada alternativament amb tres punts i un anell, assenyalant així que tot el sistema monetari es basava en els diners de billó de plata de llei de tres diners. La llegenda del revers fa sempre esment a la ciutat de Barcelona (BARCINO CIVITAS).

Tant en els croats com en els diners, l’estil dels retrats reials anà evolucionat amb el pas del temps. Els retrats de Pere el Gran i els primers de Jaume II arrosseguen elements arcaïtzants, com ara els ulls ametllats o les corones perfilades. Aquests trets desapareixen en el transcurs del regnat de Jaume II, però la composició manté la simplicitat dels traços fins per tot el regnat de Pere el Cerimoniós. En canvi, els retrats de Martí l’Humà (1396-1410) destaquen per la precisió dels detalls i els traços ondulats, que els confereixen un aspecte general més complex. En alguns croats del rei Martí l’artista incorporà una variant de corona al retrat, l’anomenada “corona caiguda”, que proporciona una bona dosi d’originalitat a l’obra.

L’estil artístic dels croats de Martí I continuà, amb molt poca variació, en temps de Ferran I (1412-16), Alfons IV (1416-58), Enric de Castella (1462-64) i Pere de Portugal (1464-66). Arran de la guerra contra Joan II, els croats deixaren de fabricar-se per motius conjunturals. Els diners de billó ja havien deixat d’encunyar-se des del temps de Pere el Cerimoniós. Per tal de suplir la manca de moneda de plata quotidiana, les autoritats decidiren limitar les fabricacions als terços de croat, anomenats sisens a l’època pel fet de valer sis diners. Aquests anomenats sisens són en tot iguals als croats, excepte quant a la mida i el pes reduïts, i també al fet que no duen llegenda a l’anvers.

Així mateix, a partir del regnat de Ferran d’Antequera es fabricaren croats a Perpinyà, amb característiques metrològiques lleugerament diferents i la llegenda del revers finalitzada amb l’evocació del comtat de Rosselló. En alguns exemplars a nom de Ferran I i de Joan II algun dels anells interiors de la creu del revers fou substituït per una P llatina o dues P gòtiques enllaçades, indicadores de la seca on van ser batuts.

El florí d’or

El florí d’or de Florència, innovat el 1252, esdevingué un patró monetari internacional. A Catalunya aquest patró arribà des del nord. Les fabricacions de florins no s’inspiraren directament en les originals d’Itàlia, sinó en les que van començar a fer els petits estats del Piemont, Provença i el Delfinat. Així, els primers florins d’or catalans es van començar a encunyar a Perpinyà, cap al 1341, a iniciativa de Jaume III de Mallorca. Fou aquesta circumstància, expressament prohibida pels pactes de vassallatge entre els monarques mallorquins i els seus parents de la Corona, la que serví d’excusa a Pere el Cerimoniós per iniciar l’ofensiva final contra el regne de Mallorca. Un cop reincorporat el regne insular a la branca dinàstica principal, Pere III es decidí a continuar i difondre la fabricació de florins, aprofitant la mateixa seca de Perpinyà. Inicialment, aquestes emissions de florins d’Aragó eren d’or de llei alta, per sobre dels 23 quirats. Els anys següents el florí va patir un mínim de quatre rebaixes en la llei, fins que quedà definitivament establerta en 18 quirats, el 1365.

A diferència del que passava amb la moneda de plata i de billó, els florins d’or van ser concebuts com una moneda comuna per als quatre estats troncals de la Corona i un referent d’ús continuat a Sicília i Sardenya. És per aquest motiu que les seves empremtes i llegendes no difereixen en cap aspecte essencial malgrat ésser fabricats en distintes seques. Els florins es bateren a Barcelona, Mallorca, Perpinyà, València i, puntualment, a Saragossa. També se’n feu una emissió d’emergència a Girona, durant la guerra contra Joan II, al segle XV, i només en aquest cas l’evocació del regne d’Aragó fou substituïda pel localisme CIVITAS GERVNDE.

Es bateren florins, mitjos florins i quarts de florí. El pes teòric dels florins era de 3,53 grams, i el valor de canvi oficial fou establert inicialment en 11 sous barcelonins de tern el 1365, i després modificat a 13 sous el 1456 i a 16 sous i mig el 1472.

Com els croats, els florins tampoc no van experimentar gairebé cap evolució tipològica al llarg del temps. Com que es tractava d’un referent internacional estandarditzat era preferible modificar-ne les empremtes el mínim possible. Generalment, els únics elements que permeten la identificació cronològica dels florins són la inicial del monarca, la marca de seca i les marques heràldiques personals dels mestres de seca o dels tresorers generals de l’administració reial.

A l’anvers dels florins apareix sant Joan Baptista nimbat, dempeus i de cara. La figura del sant sosté amb la mà esquerra un pal que té una creu a la punta, mentre que amb la mà dreta aixecada fa acció de beneir. Al revers, una gran flor de llir omple el camp. Les llegendes són gairebé sempre S. IOHANNES B a l’anvers, i ARAGO REX o REX ARAGO precedit o seguit de la inicial del nom del rei, al revers.

Els darrers florins catalans van ser batuts a Barcelona per Ferran II, cap al 1481, just en el moment en què el país estava a punt d’adoptar el ducat com a moneda d’or pròpia i oficial.

Les emissions generals de curta volada: timbre, coronat i pacífic

El diner, el croat i el florí van ser les tres monedes característiques de l’època medieval catalana. Cadascuna representava un dels tres metalls emprats en la fabricació de les monedes de l’Europa occidental: billó, argent i or. L’acceptació pública les va fer estables i duradores, de manera que les seves empremtes s’anaren reproduint al llarg dels anys i regnats, amb més o menys modificació. Això no vol dir, però, que el sistema monetari estigués exempt de problemes i dificultats. En moments puntuals, els governants idearen nous projectes per tal de complementar o substituir les monedes en circulació. En algunes ocasions, aquests projectes arribaren a materialitzar-se i s’encunyaren nous tipus monetaris que, a la llarga, van fracassar. Aquestes monedes innovadores reflecteixen, encara més que les altres, els gustos estilístics del moment, ja que van haver de ser concebudes i dissenyades des de zero, sense que les seves característiques s’haguessin d’emmotllar als dissenys preexistents.

El coronat i la blanca coronada

El coronat de billó va ser una moneda pensada per a cobrir un valor de canvi intermedi entre el diner de billó i el croat d’argent. Joan I va autoritzar-ne la fabricació a Perpinyà, iniciada el 1394, amb la intenció de donar-li un curs general per a tot el Principat. La fabricació de mitjos coronats, coronats senzills i dobles coronats va continuar també sota el regnat de Martí l’Humà, però des del 1410 es va paralitzar per no tornar a reprendre’s mai. Els tres tipus de moneda tenien un valor de canvi oficial de 2, 4 i 8 diners de tern, respectivament. Durant el regnat de Martí l’Humà els noms d’aquestes monedes van ser substituïts pels de blanca coronada, mitja blanca i malla coronada, al mateix temps que se’n rebaixaven lleugerament el pes i la llei. A l’anvers, els coronats duen el bust reial vestit amb dalmàtica i mirant a l’esquerra. Al revers, porten l’escut reial en cairó inscrit dins una orla quadrilobulada. Les llegendes són: +IOANNES REX ARAGONVM, o +IOAN DEI GRA REX ARAGO, o +MARTINVS DEI GRA REX ARAG a l’anvers; i la llegenda religiosa +DNS PROTECTOR MEVS ADIVTOR al revers (“El Senyor és el meu protector i el meu ajut”).

El timbre d’Aragó o de Perpinyà

Joan I també assajà d’introduir una nova moneda d’or en substitució del florí. Aquesta nova moneda fou batuda, a mena d’assaig, a la seca de Perpinyà i batejada amb el nom de timbre. La intenció era fabricar una moneda amb un percentatge més ric d’or (de 22 a 23,75 quirats) que assolís més acceptació, dins i fora de la Corona, que la que tenien els florins (de 18 quirats). L’emissió fou moderada i no va continuar gaire temps. Avui només es coneixen dos exemplars del timbre d’or d’Aragó de Joan I, segurament el disseny més acurat de tota la numismàtica gòtica catalana.

En el camp de l’anvers d’aquestes monedes Joan I apareix dempeus, coronat, vestit amb una túnica dalmàtica i sostenint el ceptre amb la mà dreta i un globus imperial (un món heràldic) amb la mà esquerra. Al revers, les armes reials apareixen en una tarja inclinada, coronades per un gran elm cimat d’un drac alat. L’escut reial amb cimera, introduït per Pere el Cerimoniós i utilitzat com a segell personal del rei, és el que dona el nom (el timbre) a la nova moneda. Les llegendes són: +IOANNES DEI GRA REX ARAGONVM a l’anvers, i la llegenda religiosa +APREENDE ARMA IN ADIVTORVM M al revers (“Pren les armes en ajut meu”).

El timbre de València

Alfons el Magnànim autoritzà la fabricació d’un nou tipus de moneda d’or a València, des del 1426, amb un contingut metàl·lic relatiu més alt que el que tenien els florins (20 enfront de 18 quirats), però de menys pes. La nova espècie monetària fou batejada amb el nom de timbre, ja utilitzat durant el regnat de Joan I. Com en aquell cas, el timbre de València també té l’escut reial amb cimera en una cara. Al revers, l’escut reial hi apareix en cairó inscrit dins orla quadrilobulada.

El timbre d’or de València fou un experiment ben singular i també de molt curta durada. A diferència de la resta de monedes d’or batudes pels monarques catalans, el timbre valencià fou concebut com a moneda privativa d’aquest regne i no del conjunt d’estats de la Corona. Així ho indiquen les seves inscripcions: + ALFONSUS REX / + VALENCIE MAIORICARUM.

El pacífic d’or

Cap al 1465 les necessitats de la guerra que enfrontava la Generalitat amb Joan II obligaven a l’obtenció de recursos econòmics extraordinaris. Pere de Portugal, nomenat rei per la Generalitat, observà que el for dels florins, la moneda d’or en circulació, era massa ajustat al seu valor intrínsec per a poder obtenir guanys en el procés de fabricació. Va ser d’aquesta manera que es decidí a iniciar el batiment d’una nova moneda que li permetés obtenir nous ingressos. En aquella època les monedes d’or de llei alta (de 20 quirats o més, com l’escut o el ducat) es cotitzaven amb un sobrepreu considerable amb relació a les de llei inferior (com era el cas del florí, de només 18 quirats). El pacífic d’or s’encunyà a llei de 20 quirats, amb una talla de 68 peces per marc (3,53 grams teòrics), i inicialment li fou atorgat un valor de canvi oficial de 18 sous, que fou apujat fins als 20 sous el 1472.

Timbre de València, batut en època d’Alfons el Magnànim (1416-58), moneda concebuda com a privativa del regne de València. Ø: 19 mm.

Enciclopèdia Catalana

Els pacífics presenten les següents característiques tipològiques. A l’anvers hi apareix el bust reial coronat, de cara, aguantant amb la mà dreta un ceptre, tot el conjunt dins una orla lobulada. Al revers, una orla lobulada també rodeja les armes reials, que són presentades dins un escut ovalat, apuntat i coronat. Pel que fa a la llegenda de l’anvers, existeixen pacífics a nom de Pere de Portugal (PETRVS QVARTVS DEI GRA REX ARAGO), Renat d’Anjou (RENATVS PRIMVS DEI GRA REX ARAGO) i Joan II (IOANNES DEI GRACIA REX AR). La llegenda del revers dels pacífics de Pere i Renat és de caràcter religiós i recorda la utilitzada en les provatures dels coronats i els timbres: DEVS IN ADIVTOR MEVM INTENDE (“Oh Déu, vine en el meu ajut”). En canvi, Joan II utilitzà una altra llegenda al revers del seus pacífics: NAVARE VALENCIE MAIORICA.

Hom pot trobar algun paral·lelisme tipològic entre aquests pacífics i els cruzados coetanis del regne de Portugal, que també duen una característica orla lobulada. Ara bé, aquest element, típic de l’estil gòtic, ja havia estat utilitzat en la majoria d’espècies monetàries catalanes de nova creació.

També s’han conservat exemplars de mig pacífic i d’un quart de pacífic, aquests darrers anomenats quarteroles. En canvi, no s’ha conservat cap exemplar dels múltiples de pacífic que consta que van ser encunyats. El múltiple més gran documentat era la peça de 20 pacífics, que devia pesar uns 70 grams i que avui constituiria un luxós exponent de les monedes de prestigi que es bateren en diferents regnes europeus entre els segles XV i XVI.

Les emissions comtals

A la Catalunya del final del segle XIII tres comtats continuaven mantenint la sobirania nominal amb l’únic requisit del reconeixement vassallàtic al comte de Barcelona. Aquesta sobirania permetia als comtes d’Empúries, Urgell i Pallars poder batre moneda pròpia d’ús obligatori als seus territoris. A la pràctica, només exerciren aquest privilegi els dos primers comtats. Les emissions foren continuades però d’escàs volum, i sempre limitades als valors petits d’un diner, mig diner i un quart de diner. La moneda barcelonina i la moneda jaquesa havien de complementar necessàriament el migrat volum de peces comtals en circulació. A Urgell, la moneda pròpia rebia el nom d’agramuntesa i la seva circulació es limitava estrictament a la part del comtat que al segle XIV encara restava sota l’autoritat directa del comte, és a dir, la part meridional que incloïa les poblacions d’Àger, Agramunt, Albesa, Balaguer, Castelló de Farfanya, Guissona o Meià.

A Empúries les darreres emissions són atribuïdes als comtes Ponç Hug V (1277-1313) i Ponç Hug VI Malgaulí (1313-22). A diferència de les emissions dels segles anteriors, les darreres monedes emporitanes duen l’escut heràldic faixat del comtat, o bé ocupant tot el camp, o bé com a element secundari de la composició. Així, el diner atribuït a Ponç Hug V duu dos petits escudets apuntats amb dues faixes que són situats als costats d’una gran espasa.

Al comtat d’Urgell els trets gòtics s’incorporaren a les llegendes monetàries a partir d’Ermengol X (1267-1314) i Teresa d’Entença (1314-28), i desaparegueren amb Pere d’Aragó (1347-1408). No es coneix cap moneda atribuïble al dissortat comte Jaume II (1408-13). Amb Ermengol X la moneda agramuntesa continuà el tipus utilitzat anteriorment, que consistia en un gran bàcul plantat i acostat de dos trèvols. Teresa d’Entença feu fabricar pugeses de llautó, equivalents a un quart de diner, amb l’escut heràldic del comtat, a vegades arrodonit i d’altres apuntat, com a figura central de la moneda. Pere d’Urgell continuà inicialment el tipus del bàcul però el substituí, al final del seu govern, per un nou tipus heràldic que presentava les armes partides d’Aragó i Urgell, en forma de cairó.

Ni els comtes de Pallars ni els de Ribagorça s’atreviren a disposar de numerari propi en circulació. Només el comte Hug Roger III (1451-91) autoritzà una emissió local a Sort que duu el seu nom i titulació. Aquestes monedes són senyals fets d’aram barrejat amb altres metalls pobres, com ara estany o plom, probablement del valor circulatori d’un diner barceloní. Presenten, per les dues cares, una creu llatina dins orla quadrilobulada i acostada per les lletres H i R (Hug Roger). Al voltant, duen la llegenda gòtica + COMES PALLARESIVS.

Les emissions municipals

A la Catalunya baixmedieval les monedes de curs general eren complementades per les emissions de titularitat municipal. Aquest fenomen és ben singular, ja que ni a la resta d’estats de la Corona (excepte a Sardenya) ni tampoc als regnes veïns de Castella i França, l’autoritat reial va autoritzar mai delegar la regalia monetària en autoritats menors. Per a poder fabricar moneda pròpia, les poblacions necessitaven obtenir un privilegi o una llicència reial que els facultés el negoci i limités precisament l’abast geogràfic i el volum màxim d’encunyació de cada emissió, entre altres obligacions.

Les primeres monedes municipals es van fabricar a Lleida poc abans del 1299. Després, l’exemple va ser força imitat per una àrea geogràfica ben concreta: les marques reials de Cubells i Camarasa i la part meridional del comtat d’Urgell. Aquestes emissions eren exclusivament de pugeses o monedes de valor d’un quart de diner i, al principi, no totes eren de caràcter estrictament municipal, sinó que eren fruit de concessions efectuades directament a particulars. Les monedes locals s’emeteren per a resoldre el problema de la penúria de la moneda jaquesa, pròpia del regne d’Aragó, que es mantenia en circulació en tots aquests territoris conjuntament amb l’encara més escassa moneda agramuntesa, pròpia del comtat d’Urgell. Les emissions de pugeses finalitzaren vers el 1350, excepte en el cas de la ciutat de Lleida, que havia aconseguit un privilegi perpetu.

Diner de billó del comtat d’Empúries, corresponent a l’època de Ponç Hug V (1277-1313), i diner de billó del comtat d’Urgell, de l’època de Pere d’Aragó (1347-1408). Ø: 16 mm i 16 mm.

Arxiu M.Crusafont i Enciclopèdia Catalana

Una segona onada d’emissions monetàries municipals va tenir lloc durant la guerra contra Joan II (1462-72). En aquest cas va ser la penúria de la moneda barcelonina la que provocà l’inici veritable i continuat de les emissions. Al principi, entre el 1464 i el 1466, poblacions com Balaguer, Tortosa, Lleida, Tàrrega, Cervera i, potser, Berga optaren per fabricar sisens o terços de croat d’argent, a imitació de la solució que havia adoptat la ciutat de Barcelona per tal d’afrontar la manca de moneda menuda sense haver de recórrer a la fabricació de deficitaris diners de tern. Poc després, la innovació d’encunyar senyals de coure i plom es degué iniciar probablement a Tarragona, vers el 1465. A continuació, la pràctica s’escampà lentament per les poblacions sota domini de Joan II; després, des del 1470, l’exemple fou imitat a les poblacions fidels a la Generalitat; i finalment, sota el regnat de Ferran II es multiplicaren per tot Catalunya. El 1494 cessaren gairebé totes les emissions municipals per ordre del rei i desig de les autoritats barcelonines, que pretenien redreçar la moneda de curs general i fer innecessari el recurs a les iniciatives municipals. Però aquest redreç durà ben poc, i des del 1508 es reprengueren les encunyacions locals, que no cessaren fins els decrets de Nova Planta.

De monedes municipals, en coneixem de tipologies molt diferents. La qualitat artística depenia notablement de la complexitat de la tècnica de fabricació. Les més senzilles duen només el senyal de la població, és a dir, l’element heràldic més característic, de vegades sense afegir-hi ni tan sols cap inscripció aclaridora. D’altres peces, més elaborades, porten el retrat reial o un escut d’armes més complex. Entre les peces més característiques cal destacar les de Lleida, Perpinyà, Tarragona, Balaguer, Girona o Tortosa.

A Lleida, les pugeses batudes entre el 1299 i el 1492 duen totes el triple llir emblemàtic de la ciutat. Es tracta de peces d’aram o de llautó, de mida mitjana o petita, que solen dur les inscripcions PUGESA DE LEYDA o DE LEUDA, sovint en cal·ligrafia gòtica regular.

A Tarragona, l’emissió més abundant es dugué a terme cap al 1483. Es tracta de peces d’aram de gran format, anomenades senyals, empremtades per les dues cares. A l’anvers, la llegenda DE TARRAGONA és escrita en cal·ligrafia gòtica regular i envolta l’escut arrodonit de la ciutat. Al revers hi apareix una gran tau, símbol del cosenyoriu episcopal, envoltada per una orla trilobulada.

A Balaguer, les emissions de moneda foren continuades entre el 1469 i el 1492, però sempre amb una tirada moderada. Com que els tipus només eren vàlids durant un temps limitat, havien de ser constantment substituïts per d’altres. Així, es coneixen peces d’aram i de plom, de mida mitjana, algunes amb la testa reial coronada, d’altres amb una creu senzilla o amb la creu de tern, i totes amb l’escut heràldic de la ciutat, flanquejat de les lletres B-A.

A Girona, les primeres emissions de caràcter local s’inspiraren en els tipus emprats per a la moneda pròpia de Perpinyà, les quals incorporaven el retrat reial a l’anvers i un arbre estilitzat al revers. Més endavant, a partir del 1481, la moneda pròpia de Girona es caracteritzava per incloure l’escut de la ciutat combinat amb una gran G gòtica o una rosa.

A Vic, les primeres monedes municipals, batudes entre el 1470 i el 1475, eren fetes de llautó i no duien cap llegenda, a part de l’escut caironat de la ciutat. Els menuts i doblers de coure del 1484 i el 1494 presenten el mateix escut rodejat per una orla lobulada, i duen, a l’altra cara, la lletra inicial V i el topònim VIC, respectivament.

A Tortosa, la concessió reial per a poder batre moneda pròpia fou atorgada inicialment pel lloctinent del rei Enric, el 1463. Les primeres emissions van ser de moneda de plata, de terços de croat, a l’estil dels que es fabricaven a Barcelona, però amb l’afegit del nom TORTOSA a la llegenda del revers. Pocs anys més tard, el 1470, es fabricaren monedes municipals de valor d’un diner, anomenades calderons pels coetanis pel fet de ser batudes en coure. Aquests calderons duien una creu quarterada per grups de tres punts en una cara; i una torre enmig de les lletres gòtiques minúscules TO-R per l’altra.

El cas de Perpinyà s’ha de diferenciar de la resta d’emissions monetàries municipals. Les seves monedes tenien curs per tot els comtats de Rosselló i Cerdanya i llur fabricació s’inicià abans de la guerra contra Joan II, en temps d’Alfons el Magnànim, en una data tan reculada com el 1427. La majoria dels diners i òbols rossellonesos duien la testa coronada a l’anvers i un arbre semblant al representat en les monedes menudes valencianes. A l’època de Ferran el Catòlic s’inicià l’emissió d’unes noves monedes perpinyaneses que, per una cara, duen la figura dreta de sant Joan Baptista i, per l’altra, dues P gòtiques enllaçades. Aquestes emissions, iniciades el 1495, es prolongaren fins el 1525 amb poques variacions. En alguns exemplars la figura del sant i les lletres enllaçades resten inscrites dins les armes catalanes en cairó.

Les monedes de l’expansió catalana

L’expansió catalana, un cop estroncat el somni occità, es va dirigir primer cap a València i Mallorca, i després cap a tota la Mediterrània. Aquests esforços confluïren en l’existència de diversos regnes i territoris, que, si bé eren dominats per una mateixa dinastia i estaven immersos dins un mateix context comercial, mantingueren –i fins i tot desenvoluparen– institucions polítiques i identitàries diverses. Sent així, és lògic que cadascun d’aquests estats conservés, o creés de nou, un numerari propi. Les monedes d’Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, o les del principat d’Acaia i dels ducats d’Atenes o Neopàtria, no són les monedes de Catalunya, però tampoc no poden deixar de ser considerades monedes catalanes. Les intenses relacions comercials, però també la influència d’uns sistemes monetaris sobre els altres, ens obliguen a fer esment del conjunt numismàtic de l’expansió catalana.

El gros de Montpeller

Així, la creació del croat català el 1285 no es pot explicar sense l’emissió prèvia a Montpeller del gros d’argent, encunyat a partir del 1273 per Jaume I. A l’anvers, el gros té una creu interior rematada per corones. Al revers, l’escut arrodonit de la ciutat és inscrit dins una triple orla guarnida amb flors i trèvols, circular a l’interior, lobulada al mig i un altre cop circular a l’exterior. Les llegendes són: + IACOBVS DEI GRA REX ARAGONVM / + DOMINVS MONTISPESVLANI.

Sicília i Sardenya

També fou un precedent favorable per a la creació del croat l’emissió reeixida a Sicília del pirral d’argent, de característiques metrològiques similars, encunyat a partir del 1283. Al seu torn, el ral sard encunyat des del 1323 fou el fruit de l’èxit dels precursors pirral i croat.

Els pirrals, que eren encunyats a Messina, duien les armes reials dins un escut arrodonit, tot envoltat per una orla lobulada i per la llegenda al·lusiva als regnes d’Aragó i Sicília. A l’altra cara, el mateix tipus d’orla i llegendes envoltaven una àliga coronada amb les ales esteses. Els rals sards, que es fabricaven a Esglésies, també incorporaven una orla lobulada, però l’escut reial era de forma apuntada o bé en cairó. En lloc de l’àliga duien una creu quarterada amb flors. Aquestes empremtes es mantingueren des de l’inici fins al regnat de Joan II, amb molt poca variació estilística. Només els divisors de Sicília, del temps de la reina Maria (1377-92), incorporen nous elements iconogràfics, com ara el retrat frontal de la sobirana en els quarts de ral, o una gran M coronada en els mitjos rals.

Pel que fa a l’or, existeixen unes primeres emissions de pirrals d’or o agostars a Sicília, en temps de Pere el Gran i de Frederic III (1296-1337), amb els mateixos tipus emprats per a la moneda de plata, excepte pel que fa al recurs de les orles lobulades. A Sardenya s’han documentat rals d’or fabricats al Castell de Càller en temps de Pere el Cerimoniós, però mai no se n’ha trobat cap. Joan II (1458-79) creà un nou ral d’or per a Sicília que presenta, a l’anvers, la imatge del rei assegut de cara sostenint el ceptre amb la mà dreta i un globus imperial (un món heràldic) amb la mà esquerra. Al revers es manté l’àliga coronada, però en ambdues cares desapareixen les orles lobulades i les inscripcions es comencen a obrir en cal·ligrafia llatina.

Mallorca

Ral d’argent batut a la seca d’Esglésies, a l’illa de Sardenya. Data de l’època d’Alfons el Benigne (1327-36). Ø: 24 mm.

Enciclopèdia Catalana – J.Gumí

A Mallorca, el numerari propi no s’inicià fins la consolidació del regne independent, en temps del segon regnat del rei privatiu Jaume II (1298-1311). Un cop més, l’orla lobulada caracteritza les encunyacions de més rang, les d’or i les d’argent. Els rals d’or duen, a l’anvers, la figura asseguda del rei, tal com apareix als rals d’or sicilians d’un segle i mig després. Al revers, una creu amb doble travesser trenca l’orla per la part inferior del pal. Les llegendes contenen les titulacions del regne de Mallorca, dels comtats de Rosselló i Cerdanya i del senyoriu de Montpeller. Als rals d’argent, en canvi, la imatge del rei es redueix al retrat frontal, mentre que la creu del revers perd un dels dos travessers. Les petites monedes de billó, encunyades per als valors de mig diner (malla), un diner i dos diners (dobler), són semblants a les d’argent excepte pel que fa a l’orla interior, que és circular. Aquesta tipologia es mantingué un cop reincorporat el regne a la Corona, el 1343, i continuà per tota l’edat mitjana amb poques variacions.

Ral d’argent de Mallorca, de l’època de Jaume II (1298-1311). No va ser fins aquesta època, consolidada la nova línia dinàstica, que s’inicià l’encunyació de numerari propi al regne de Mallorca. Ø: 25 mm.

Enciclopèdia Catalana

Jaume III (1324-43) també feu encunyar monedes estrangeres, de reconegut prestigi, a la seca de Perpinyà, fent-hi constar el seu nom i titulació. A part dels florins d’or, que ja han estat esmentats anteriorment, el rei també feu batre grossos tornesos a l’estil del regne de França, entre d’altres denominacions avui no retrobades.

València

Des de la conquesta de la ciutat (1238) fins al regnat de Joan I (1387-96), la numismàtica valenciana es redueix a un sol tipus monetari: el diner de billó amb el nom i el retrat de Jaume I. El 1393 es començaren a batre els primers rals d’argent propis del regne de València. A l’anvers, el bust reial apareix de cara, cofat amb una gran corona i envoltat amb una orla parcial bilobulada. Al revers, les armes reials són presentades en forma de cairó, superades també per una gran corona, i normalment acompanyades de la mateixa orla característica. Es continuaren batent rals semblants fins al regnat de Felip I (1556-98), amb ben poques modificacions en els retrats reials, empremtats amb voluntat estandarditzadora.

Cap al 1477 Joan II feu fabricar a València els primers ducats d’or de la Península Ibèrica. A l’anvers, aquests ducats tenen el bust reial de cara vestit amb túnica, de la qual sobresurt una petita mà –la dreta– que sosté un ceptre. Al revers, l’escut reial coronat és rodejat per una orla lineal. Les llegendes són +IOHANNES DEI GRA REX ARAG / + NAVARE VALENCIE MAIORIC, que són unes inscripcions de caire general. Malgrat tot, els ducats valencians, com els aragonesos, duien empremtes singulars i privatives del regne al qual pertanyien.

Orient llatí

Les actuacions catalanes al Mediterrani oriental deixaren també una empremta numismàtica. Jaume III de Mallorca i el seu pare Ferran encunyaren diners tornesos al principat d’Acaia, fent-hi constar el seu nom, al principi del segle XIV. La Gran Companyia Catalana també feu fabricar diners als ducats d’Atenes i Neopàtria, però recorrent a llegendes estandarditzades sense cap referència pròpia. Val a dir que totes aquestes emissions són de poc interès formal, ja que els tipus són copiats estrictament del model tornès difós pel rei Lluís IX de França (1226-70).

Nàpols

El regne de Nàpols fou finalment incorporat a la corona per Alfons el Magnànim, el 1442. Algunes de les monedes napolitanes d’aquest monarca continuaren duent els mateixos tipus propis, emprats per la dinastia dels Anjou, amb l’únic afegitó dels quatre pals a les armes. Aquest és el cas dels carlins o guillats, que presenten a l’anvers el rei assegut de cara en un tron sostingut per dos lleons. En canvi, els rals de plata de les seques de Nàpols i Aquila, fets de nou encuny, duen a l’anvers el retrat reial de cara a l’estil dels rals valencians. És destacable la creació d’una nova moneda d’or, l’alfonsí o ducató, de gran bellesa artística, que culminà l’etapa gòtica del regne italià. L’alfonsí d’or duu a l’anvers la imatge del rei galopant sobre un cavall vestit i aixecant l’espasa amb la mà dreta. Al revers, les armes quarterades de Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília omplen tot l’espai central circular. Després de la mort del Magnànim la numismàtica napolitana va perdent els seus trets gòtics per amarar-se de l’humanisme renaixentista. Amb Ferran I de Nàpols (1458-94) els retrats adquireixen volum i majestuositat, i apareixen figures en posicions dinàmiques, com en el cas dels coronats que duen la imatge de sant Miquel burxant el dimoni en forma de drac.

La fi del gòtic i les inèrcies del segle XVI

La fi del gòtic a la numismàtica catalana queda certificada per la desaparició d’alguns elements característics, com ara l’ús de l’orla lobulada com a recurs decoratiu dels dissenys o la presència de la figura del rei dret, assegut o a cavall, presidint la imatge central de les monedes. Cap nova creació posterior al 1470 duu cap d’aquests elements, tan utilitzats durant els cent cinquanta anys anteriors.

Nogensmenys, a tota la península Ibèrica la simplicitat dels retrats gòtics empremtats a les monedes es va anar arrossegant per tot el segle XVI, excepte per comptades excepcions. A Catalunya, aquesta fossilització és més evident que enlloc. Les monedes batudes a Barcelona durant els primers trenta anys del regnat de Felip I (1556-98) difereixen poc de les batudes cent anys enrere. La conservació dels tipus era afavorida per la tradicional tendència a no alterar les monedes un cop aquestes assolien una acceptació generalitzada i un prestigi reconegut. Així, els croats de plata continuaren duent el retrat de Ferran el Catòlic, i fins i tot el seu nom, fins a la dècada dels anys seixanta del segle XVI. Des del 1493, el retrat del rei anà variant de manera molt limitada. A Barcelona, els retrats empremtats tenen sempre un deix naïf, que s’accentua cap al final de les emissions. A Perpinyà, en canvi, es bateren croats amb un retrat del rei molt més realista, quan aquest era ja ancià, després del 1510. La voluntat d’alterar el mínim possible l’empremta de les monedes s’aprecia sobretot en l’ús reiterat de la cal·ligrafia gòtica. Cal recalcar, però, que les inèrcies gòtiques del segle XVI es van mantenir només en el cas de la continuació de la fabricació de monedes preexistents. En canvi, les monedes de nou encuny no necessitaven arrossegar els trets gòtics de les seves predecessores. És per aquest motiu que les monedes d’or catalanes de la primera meitat del segle XVI, adscrites a la sèrie del ducat o principat, solen dur llegendes llatines i presenten retrats ideals però individualitzats. En canvi, la conjuntura de la segona meitat del segle obligà a imitar de nou la simplicitat dels tipus gòtics emprats en les monedes d’or castellanes a nom dels Reis Catòlics, esdevingudes un referent monetari internacional.

Bibliografia consultada

Colson, 1853; Campaner, 1879; Botet i Sisó, 1909-11; Carrera, 1946-47; Spahr, 1959; Sollai, 1977; Crusafont, 1982; Piras, 1985; Crusafont, 1989 i 1990; Benages, 1994; Crusafont, 1996; Crusafont – Comas, 1996; Sanahuja, 1998; Balaguer, 1999; Sanahuja, 1999a, 1999b, 2000, 2002, 2003 i 2005; Mediae Aetatis Moneta, 2006.