Un estudi del gòtic a Catalunya implica el coneixement també d’una de les seves derivacions, l’arquitectura neogòtica, que tingué un gran moment a la darreria del segle XIX i el primer quart del XX. L’estudi del neogòtic, però, ha estat negligit, malgrat el gran nombre de construccions d’aquest estil.
Notícia apareguda en el diari “La Publicitat”, el 18 de maig de 1928, en què es relata la vinguda de Le Corbusier a Barcelona.
AHC
El migdia de França, Catalunya i el gòtic meridional
D’ençà que els estudiosos de l’arquitectura gòtica començaren, els anys vint del segle XX, a posar de manifest les diferències que els edificis del migdia francès presentaven respecte a les novetats tècniques i formals de l’arquitectura aixecada al nord durant els segles XII i XIII, la historiografia n’ha reivindicat, de forma progressiva, l’originalitat. Aquesta constatació ha anat acompanyada de l’interès per manifestar els paral·lelismes amb l’arquitectura gòtica de l’altre costat dels Pirineus, sobretot de Catalunya.
Per a poder comprendre les connexions entre l’arquitectura gòtica catalana i l’aragonesa en la baixa edat mitjana, cal tenir present el paper de mecenatge cultural dut a terme pels diferents prelats d’origen català que ocuparen seus aragoneses al llarg dels segles XIII, XIV i XV.
Principals esglésies de Sardenya amb influències catalanes (segles XIV-XVI).
R. Coroneo i C. Puigferrat
Interior de l’església del monestir cistercenc de Santa María de Valbuena. Es tracta d’una fundació d’Estefania, filla del comte Ermengol V d’Urgell.
© IMAS
Introducció
El tram de les Drassanes del recinte murallat gòtic de Barcelona, l’únic conservat, amb la torre portal de Santa Madrona.
ECSA – G.Serra
Introducció
Representació del setge de la ciutat de Girona per l’exèrcit del rei de França el 1285 en les pintures de l’atri de Sant Vicenç de Cardona, probablement poc posteriors als fets.
© MNAC / MAC, inv. 200715 – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
El llegat i el procés de formació
Quan es parla del món urbà, l’adjectiu gòtic evoca immediatament una imatge de la ciutat fortament determinada per la seva arquitectura i les institucions. Aquest llegat arquitectònic i institucional esdevé el reflex d’un organisme urbà ben articulat i dóna una aparent unitat i coherència a una etapa històrica conflictiva i contradictòria.
Tal com s’ha exposat abans, l’època del gòtic va coincidir en terres catalanes –i en general, a l’occident feudal d’Europa–, amb la culminació i crisi d’un llarg procés d’expansió, dins del qual va entrellaçar-se un important creixement demogràfic amb una igualment forta urbanització. Això va fer que una nova xarxa de poblacions d’entitat diversa i molt dinàmiques s’afegís a l’herència d’aquelles ciutats antigues que s’havien mantingut durant els segles altmedievals.