Tal com s’ha exposat abans, l’època del gòtic va coincidir en terres catalanes –i en general, a l’occident feudal d’Europa–, amb la culminació i crisi d’un llarg procés d’expansió, dins del qual va entrellaçar-se un important creixement demogràfic amb una igualment forta urbanització. Això va fer que una nova xarxa de poblacions d’entitat diversa i molt dinàmiques s’afegís a l’herència d’aquelles ciutats antigues que s’havien mantingut durant els segles altmedievals. El col·lapse i la recessió que va seguir foren també d’ampli abast, i van atacar greument Catalunya, tant demogràficament com econòmicament, afectada per pestes, fams, revoltes i guerres durant la segona meitat del segle XIV i bona part de la centúria següent.
Tot i que la gravetat de la crisi va estroncar la creixença urbana, fou entre els segles XIV-XV que tant les velles ciutats com les noves poblacions consolidaren les formes assolides durant aquest procés i alhora les fixaren, sovint, per a un llarg període que pot arribar fins als segles contemporanis. Paral·lelament a aquesta estabilització i simultània a la consolidació dels seus aparells d’autogovern, també aleshores es va bastir una part molt important del seu patrimoni monumental, que alhora ha tingut una llarga permanència en les fàbriques dels temples, cases, palaus i muralles que des d’aquell temps han presidit, encerclat o dominat molts nuclis. Això fa que es pugui considerar que, més enllà de les arquitectures singulars, una de les grans construccions gòtiques sigui la mateixa urbanització, entesa no com un simple joc artístic de geometries segons patrons abstractes, sinó com el producte espacial de les forces socials en conflicte.
Per a aprofundir aquestes qüestions i després dels capítols generals d’estudi històric i formal de la urbanització, es presenta ara l’examen monogràfic de la dinàmica i configuració d’un seguit de nuclis urbans del Principat entre els segles XIII i XV. Com que la nòmina de poblacions d’època gòtica és molt àmplia i la present obra no té pretensió d’inventari sinó d’assaig analític, això ha portat a seleccionar una vintena de ciutats i viles que s’han considerat significatives tant per la seva importància històrica intrínseca com per la rellevància dels estudis que se n’han fet. D’acord amb això, s’han resseguit gairebé totes les antigues capitals comtals i episcopals, a més d’una mostra d’altres viles, triades per raons de diversitat de pes demogràfic, gènesi històrica i morfologia, així com d’extensió i representativitat territorial, les quals s’han agrupat per proximitat geogràfica. La denominació de “ciutat” o “vila” per a cada població en concret s’ha fet d’acord amb la que s’utilitzava en època del gòtic.
La revisió es clou amb un capítol en què es fa un repàs genèric a les característiques d’altres poblacions menors. No cal dir que s’han hagut de deixar fora un nombre notable de nuclis també de gran interès, però s’ha de recordar que la intenció ha estat examinar afinadament el procés urbanitzador a partir d’un cert nombre de casos, no pas de fer-ne l’estudi complet.