Urbanisme i arquitectura ciutadana

Introducció

El tram de les Drassanes del recinte murallat gòtic de Barcelona, l’únic conservat, amb la torre portal de Santa Madrona.

ECSA – G.Serra

Potser allò més significatiu de la construcció gòtica no són les grans realitzacions arquitectòniques, d’una serena i esplèndida majestuositat que s’ha volgut evocadora d’una harmònica civilitat, de segur contradictòria amb el convuls temps que les va erigir. Aquestes obres de buscada perennitat i ric contingut programàtic, que els seus promotors i artífexs aconseguiren amb una elaborada arquitectura, s’han de contemplar sempre al costat dels grans complexos d’edificacions menors, sobretot domèstiques, que encara subsisteixen i constitueixen bona part dels barris vells de moltes poblacions catalanes, tot i que gairebé sempre emmascarades amb les reformes a què obliga l’acomodació al pas del temps i que les fa útils. De vegades no resten vestigis de les modestes cases gòtiques, sinó tan sols testimonis indirectes de la seva traça en el parcel·lari o la configuració arquitectònica. Tanmateix, morfològicament encara moltes cases són hereves d’uns avantpassats que poden tenir cinc, sis o més segles.

Així doncs, el valor de l’arquitectura ciutadana no és només una qüestió d’intensitat artística en les peces singulars, sinó també d’extensió i permanència de les seves humils realitzacions, que encara ara formen una part considerable del teixit construït. I encara més. L’obra gòtica no s’acaba en el seu espectacular desplegament constructiu; també en forma part el mateix traçat urbanístic que les esmentades arquitectures han modelat i que és resultat del procés de creixença que va concloure entre els segles XIV i XV. Perquè fou llavors que la crisi catalana i general de l’Occident feudal va posar aturador a una llarga etapa de desenvolupament, durant el qual les ciutats de l’antiguitat que havien subsistit s’engrandiren i canviaren completament de fesomia, mentre naixia una munió de noves poblacions. Aquesta xarxa urbana, constituïda per enclavaments d’entitat i característiques diverses, va dotar l’espai català d’una configuració novella i que encara es manté vigent. En definitiva, més enllà de les arquitectures monumentals o senzilles, la gran realització d’època gòtica fou la mateixa urbanització, resultat contradictori i altament dinàmic de les forces en conflicte dins la societat feudal.

Potser la reconeixença d’aquesta qüestió fou encetada pel prolífic i polifacètic Francesc Carreras i Candi en l’estudi Idea del avenç urbà de Catalunya al segle XIV, presentat en el tercer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó del 1923 i publicat l’any següent. Era un repàs general d’aquest procés, observat a partir de la seva dedicació a l’examen de l’evolució de Barcelona, però que no va tenir cap continuació. Tant és així que al llarg de gairebé tot el segle XX l’urbanisme gòtic i la seva gènesi van quedar fora d’estudi. Fins i tot a determinades historiografies que avantposen l’esfera de les idees a la realitat els ha interessat més resseguir l’especulació escolàstica sobre patrons d’abstracte urbanisme geomètric, per imaginar-hi una herència del classicisme sempre sobrevalorat, que no pas la feixuga tasca d’examinar la veritable morfologia de les poblacions. Perquè el rigor autoritari d’una modelació uniformista és tingut, sovint, per ben superior a les composicions multiformes, producte de les complexes i dinàmiques correlacions de forces socials que es donaren a les poblacions gòtiques. La major dificultat de comprendre aquestes ciutats multiformes fa que s’estigmatitzin per confuses i impenetrables, mancades de rigor i ordre, simplement pintoresques.

Això explica la reiterada i descontextualitzada referència al model d’espai i societat urbana exposat per fra Francesc Eiximenis en el volum dotzè de Lo Crestià, a la darreria del segle XIV. Cal tenir present que la seva formulació d’una ciutat ortogonal no era llavors cap innovació en l’art de la composició urbana, sinó el reconeixement d’una vella pràctica estesa pel ponent de l’Europa feudal i amb abundoses mostres d’ençà dels segles XI-XII en terres catalanes. De fet, n’era tan sols una tardana explicació, amb una alta càrrega ideològica. La regularitat d’aquestes fundacions no s’arrossegava d’una tradició especulativa d’arrel clàssica, sinó que era una forma eminentment pràctica de parcel·lació i ordenació formal d’aquelles poblacions noves que es constituïen en mecanismes actius de colonització, és a dir, de ruptura de l’espai social anterior, com en el cas de l’ocupació dels territoris andalusins al País Valencià. Anàlogament a com ho havien estat abans dins l’imperi Romà, i ho foren poc més tard en la conquesta castellana d’Amèrica; és a dir, la seva enlairada racionalitat es troba, fonamentalment, en el fet de servir d’eina de dominació.

Vegueries i sotsvegueries de Catalunya el 1401.

F. Sabaté

Al darrer terç del segle XX la conjunció de les aportacions de l’escola històrica del dret sobre les institucions municipals i les més recents sobre la fiscalitat urbana que fa el medievalisme acadèmic, juntament amb el convencional gènere de la monografia urbana, resseguí les fases avançades del procés urbanitzador i la seva constitució social als segles XIII-XV. D’altra banda, el coneixement morfològic de les poblacions ha estat conseqüència dels estudis d’urbanisme empresos d’ençà del període final de la dictadura franquista, que amb objectiu instrumental i reformador han tingut derivacions cap a l’examen històric, amb notables aportacions d’ordre cartogràfic. Així mateix, la cada cop més estesa exploració arqueològica en tota mena de nuclis urbans ha començat a interessar-se pels processos urbanístics, com també per la morfogènesi de les poblacions menors sorgides sota l’ègida de sagreres o celleres i que a Catalunya començaren a analitzar-se fa uns quants anys a la banda francesa, des d’on aviat es difongué la recerca a l’altre costat de la frontera.

En el present volum s’ha volgut donar de tot plegat no una síntesi conclusiva, impossible a hores d’ara, sinó un tast exploratori, subdividit –com tots els apartats del llibre– en uns capítols generalistes previs i uns posteriors estudis de detall. Sempre s’ha defugit el tractament de l’urbanisme com el simple resultat formal d’un joc compositiu anhistòric, i també la reducció de les poblacions a un brillant espurneig de monuments sobre un apagat fons de teixit urbà. Així, es comença examinant genèricament la dinàmica històrica i es passa a l’estudi de la morfologia de les poblacions, en la primera síntesi que sobre aquesta qüestió es fa al país. Tot seguit apareixen una sèrie de monografies que entrellacen volgudament el tradicional estudi històric amb el de la forma urbana, on s’ha pretès acollir les recerques més recents i, especialment, les novetats arqueològiques.

Una segona part recull els estudis de les arquitectures que compongueren, presidiren, dominaren o tancaren els espais urbans. Com s’ha exposat en la presentació del volum, aquestes obres s’han subdividit, per a la seva anàlisi i d’acord amb la tradició acadèmica, en tipologies funcionals, que –cal remarcar-ho– no són coincidents amb les morfologies arquitectòniques; així, en les segones es poden trobar algunes de les primeres, i a la inversa. S’hi observa una gradació des de l’homogeneïtat tipològica de les cases dels consells municipals, passant per la relativa diversitat encara que formalment ben fixada dels habitatges, fins a l’absència absoluta de regularitat tipològica en els palaus regis, modelats gairebé sempre a partir de complexos antics de la mateixa societat o d’altres de conquerides. Les tipologies més destacades combinen el repàs de conjunt amb monografies de peces concretes triades segons la tradició dels estudis històrics i artístics.

Val a dir que en l’apartat de les arquitectures ha calgut equilibrar el pes de l’obra gòtica major, d’una significació tan aclaparadora com ho és la seva bellesa, amb la presentació de peces d’entitat menor però demostratives de l’enorme extensió assolida per l’edificació. Com que els monuments recurrents en la tradició historiogràfica acostumen a ser més descrits que coneguts, s’ha procurat examinar-los a fons i defugir llocs comuns, i també presentar-ne d’altres pràcticament inèdits o poc divulgats. Així mateix s’han incorporat tipologies fins ara poc reconegudes o explorades, amb especial interès per aquelles que foren expressió del poder cívic, com les seus dels consells o el proveïment d’aigua corrent i les fonts. S’han tractat amb profunditat les obres dels emmurallaments, resultat de la dialèctica entre els poders municipals i l’autoritat senyorial o règia, i d’una enorme transcendència històrica i reconegut valor monumental. Enteses massa sovint de forma unilineal, les muralles foren expressió de la força de la societat urbana, però també de la seva debilitat, en tant que eren ambigus mecanismes de defensa i domini sobre les poblacions que encerclaven.

Bibliografia consultada

Carreras i Candi, 1924a; Puig i Cadafalch, 1935b; Olives, 1997.