Per a poder comprendre les connexions entre l’arquitectura gòtica catalana i l’aragonesa en la baixa edat mitjana, cal tenir present el paper de mecenatge cultural dut a terme pels diferents prelats d’origen català que ocuparen seus aragoneses al llarg dels segles XIII, XIV i XV. D’altra banda, convé no oblidar que fou precisament durant aquesta època que a la Corona d’Aragó es van implantar els dos grans ordes monàstics dels predicadors i els franciscans, que des del començament gaudiren del suport de l’episcopat; i que alguns dels prelats aragonesos, pel fet de ser parents més o menys propers de la família reial aragonesa o, si més no, amics fidels del monarca regnant, estaven en unes condicions òptimes per a rebre’n col·laboració econòmica i moral per a qualsevol mena d’iniciativa artística.
De les diòcesis aragoneses d’aleshores –Saragossa, Osca-Jaca, Tarassona i Albarrasí-Sogorb–, la d’Osca fou la que tingué el major nombre de prelats catalans, seguida de la d’Albarrasí-Sogorb i la de Saragossa. D’altra banda, i com no podia ser altrament, sovint la seva influència ultrapassava els límits de la seva jurisdicció eclesiàstica, cosa que es manifesta amb la presència d’artistes catalans treballant indistintament en totes les diòcesis aragoneses.
La pervivència de l’estil romànic en algunes zones de l’Aragó i la importància que prengué l’estil mudèjar a la vall mitjana del Ebre i els seus afluents meridionals (terres islamitzades) són fets determinants del caràcter tan poc comú que presenta l’arquitectura gòtica a l’antic regne d’Aragó. El purisme gòtic del nord de França, com el que hi ha a Castella i Lleó, és absent gairebé completament, i quan apareix (com a la catedral de Tarassona) ha de coexistir amb altres estils que li són contraris. Això no obstant, la influència de l’arquitectura cistercenca i de la civil es pot veure en una sèrie d’esglésies que semblen inspirades en les dependències claustrals dels monestirs i els convents i en les sales dels castells i palaus gòtics.
Per tot Aragó hi ha repartit un interessant grup d’esglésies que, a causa de les mides modestes i el seu caràcter rural, són vinculades amb el gòtic primitiu, pel criteri estètic, no pas el cronològic. Consten d’una sola nau de pedra, coberta amb sostre d’embigat de fusta damunt d’arcs de diafragma apuntats. Els exemples més antics tenen absis semicircular, voltat en quart d’esfera, per tradició romànica, com a les esglésies de Concilio (Osca), Serún i Barués i l’ermita de la Mare de Déu de Cabañas (prop de La Almunia de Doña Godina), però la majoria tenen capçalera de testera recta i acostumen a estar datades a la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del XIV, cronologia que coincideix amb les pintures murals de tipus narratiu que en decoren els murs. Pertanyen a aquest segon tipus de construcció les ermites de San Miguel Arcángel de Barluenga i San Fructuoso de Bierge (Osca), de San Martín de Tours a Sos del Rey Católico, i de La Candelaria de Luceni (Saragossa).
En terres de Terol, amb data una mica posterior i seguint el mateix model, cal remarcar l’església de la Sangre de Cristo de Sarrión, la capella del castell palau d’Albalate del Arzobispo, propietat de la mitra de Saragossa, i l’antic santuari de la Mare de Déu de la Font a Pena-roja de Tastavins (Matarranya).
Interior de la catedral d’Osca.
F.Alvira
La catedral d’Osca, dedicada a Jesús de Natzaret, és un dels rars exemples de temple gòtic d’Aragó ja que, malgrat els dos segles de durada de l’edificació, seguí fidelment un model més proper a l’art gòtic meridional que no pas al septentrional europeu. Les obres es van iniciar durant l’episcopat del català Jaume Sarroca (1273-90), a instàncies del seu oncle, el rei Jaume I (1213-76), en una plaça a tocar de la gran mesquita de la ciutat, i es van enllestir en l’època de Joan d’Aragó i de Navarra (1484-1526), fill natural de l’hereu del tron de Navarra, el príncep Carles de Viana, a la primera dècada del segle XVI. Construït amb carreus, és el principal temple gòtic al nord de l’Ebre i un dels més ambiciosos dels que es van començar a aixecar durant la segona meitat del segle XIII als països de la Corona d’Aragó. Hi van col·laborar mestres aragonesos i forans, com ara Guillem de Montsó, el 1310, i Guillem Inglés, “mestre major de l’obra”, el 1338.
Té tres naus de quatre trams. La central és la més gran i de més alçària, amb capelles profundes entre els contraforts, transsepte gens pronunciat en planta i cinc capelles alineades a la capçalera, poligonals a l’interior i a l’exterior de testera recta, fora de la central, d’un bell exterior poligonal i més gran, guarnit amb fantàstiques finestres apuntades. Les voltes que cobreixen les naus són de creueria senzilla llevat de la capella major, el creuer i la nau central, fets entre el 1497 i el 1513, que són de creueria estrellada amb claus de fusta daurada. A l’angle nord-occidental de la façana principal, damunt la capella dedicada a sant Joan Evangelista, s’hi va construir la torre del campanar, de quatre plantes, les dues inferiors rectangulars i les superiors octagonals, al llarg de la primera meitat del segle XIV; el campanar es coronà definitivament amb merlets i fortificacions el 1422. Al costat mateix, s’hi inicià, durant l’època de Benet XIII, un claustre nou que substituí el vell romànic, que no era acabat. Quant a l’ornamentació, cal remarcar-ne la importància de l’escultura monumental, que proporciona a l’exterior un caràcter decididament gòtic, com es pot comprovar a les dues portalades, tant a la situada al transsepte sud com a la principal, als peus de la nau major.
L’antiga església canonical de Santa María la Mayor de Casp és un edifici de carreus de grans dimensions resultat de les diverses intervencions constructives des del segle XIII fins al XVI. Està considerat l’exemplar arquitectònic més interessant del gòtic del Baix Aragó, tant per l’antiguitat, que permet relacionar-lo amb el cistercenc (com el monestir de Rueda d’Ebre) i amb la seu de Tarragona, com per les ampliacions posteriors en estil gòtic meridional. Presenta un cos de tres naus, de cinc trams oblongs, amb capelles entre els contraforts –és la part més antiga–, transsepte doble, acusat en planta, i capçalera de testera recta, flanquejada per capelles poligonals. Totes les voltes són de creueria senzilla llevat de les dues centrals dels creuers, que són estrellades, i les de les capelles afegides a les naus laterals al llarg del segle XVI. L’arcaisme i la severitat dels accessos del nord i del sud del cos de les naus contrasten amb la bellesa de la portada de ponent, amb escultura gòtica monumental, afectada per la Guerra Civil Espanyola.
De l’antiga canònica gòtica de Santa María la Mayor d’Alcanyís (Terol), localitat que va pertànyer a l’orde de Calatrava des del 1179, només en resta la torre del campanar. El temple primitiu fou enderrocat l’any 1736 i s’hi aixecà l’actual. Era un edifici de tres naus, la central més alta i més ampla que les laterals, i amb capelles entre els contraforts, capçalera triple i cimbori al creuer. La coberta era de voltes amb creueria senzilla. Tenia dos accessos, un de principal a la banda nord i un altre de secundari a la sud. La torre, única resta que es conserva, estava adossada a la nau meridional al darrer tram. Actualment s’hi accedeix pel nord del transsepte de l’església barroca que canvià l’orientació respecte de la primera. És prismàtica, de base quadrada, amb impostes que la divideixen en quatre cossos i les cantonades aixamfranades i reforçades amb contraforts prims que li confereixen un caràcter defensiu. Té una planta baixa i tres de superiors cobertes amb creueria simple amb claus i mènsules decorades, i es comuniquen entre elles a través d’una escala de cargol que s’obre a la banda nord de la sala de la primera planta, a certa alçària, per impedir-ne l’accés des de la planta baixa, que quedava aïllada de la resta per qüestions de seguretat. A la segona planta hi devia haver la sala noble de la torre, com ho fan pensar les quatre finestres gòtiques situades als quatre costats. L’església de Santa María es devia construir vers la segona meitat del segle XIII i la torre, a la primera meitat del XIV.
La torre de l’església parroquial de Nuestra Señora de la Asunción de Cariñena (Saragossa) és una de les més importants del gòtic aragonès i per la forma octagonal encaixa perfectament en el grup del gòtic meridional i dels països de la Corona d’Aragó. Construïda amb pedra, de caràcter fortificat, és molt alta, robusta i severa. Acaba amb una cornisa contínua de matacans, les mènsules de la qual s’enllacen amb petits arcs semicirculars, d’una bellesa peculiar. La data de construcció que ha proposat C. Guitart és la segona meitat del segle XIV, coincidint amb la guerra contra Castella.
Durant la segona meitat del segle XIV l’arquitectura gòtica del sud d’Aragó visqué l’etapa de més esplendor. Es manifesta en una sèrie de temples, geogràficament propers a Catalunya i el País Valencià, que segueixen les característiques formals del gòtic meridional. Són esglésies de pedra, de nau única amb voltes de creueria senzilla, capelles laterals entre els contraforts i capçalera poligonal, amb capelles radials o sense. Temples d’aquesta mena són els que es van difondre més pel sud-est de França i per tota la Corona d’Aragó durant els segles del gòtic. Hi pertanyen, entre d’altres, l’església parroquial de Santiago de Montalbán, l’església de San Francisco de Terol, l’església de Santa Maria la Major de Vall-de-roures (Matarranya), l’església canonical de Santa María de Mora de Rubielos i l’església de San Bernabé de Molinos.
Capçalera de l’església del convent dels franciscans de Terol, construïda entre el 1392 i el 1402.
PI - J.Escudero
L’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia, antic bisbe de Vic, va promoure l’església del convent de franciscans de Terol, l’any 1392. Se n’ha escrit que “parece un producto catalán transplantado a iglesias aragonesas” (Sebastián, 1969, pàg. 165). En foren arquitectes Conrado del Rey i Gonzalbo de Vilbo i l’edificació s’enllestí l’any 1402. És de pedra i consta d’una gran nau dividida en cinc trams, amb capelles entre els contraforts i capçalera poligonal de cinc costats. Tant la nau com les capelles tenen coberta amb volta de creueria senzilla i la capçalera té una volta amb nervadura. La porta s’obre als peus entre pilars acabats amb pinacles; la triple arquivolta recolza en bordons amb capitells tallats amb motius vegetals i animals i blasons del fundador.
Portalada, rosassa i campanar del sector de migdia de Santa Maria la Major de Vall-de-roures.
ECSA - FP
L’església arxiprestal de Santa Maria la Major de Vall-de-roures, localitat del Matarranya que durant força segles va pertànyer a la mitra de Saragossa, s’eleva al costat del castell a la part alta del poble. És de nau única, de tres trams, amb absis poligonal de set costats i cobert amb volta de creueria senzilla. Presenta capelles laterals entre els contraforts robustos, hexagonals i rectangulars, i capelles radials discontínues a l’absis, amb forma de pentàgon. La torre, de planta octagonal, és situada entre la capella lateral del tercer tram i la primera capella de l’absis, al costat de l’epístola. Una imposta que la divideix en dos cossos –el primer sense obertures i el segon amb finestres d’arcs apuntats per a les campanes– i l’acabament emmerletat han fet que hagi estat relacionada amb la del convent de Sant Domènec de Manresa (Borrás, 1967).
La remarcable decoració esculpida a la portalada meridional i la gran rosassa que la culmina accentuen el caràcter gòtic de l’edifici, per al qual s’ha proposat el període que va entre el 1383 i el 1429 com a data de construcció (Borrás, 1967).
La parròquia de l’Assumpció de Ràfels (Matarranya), de la segona meitat del segle XIV, és de nau única, dividida en tres trams i absis poligonal de cinc costats. Dels tres trams, els dos últims dels peus no es van acabar fins al segle XVI. Les capelles laterals del primer tram de la nau són de planta hexagonal, com a Vall-de-roures.
La canònica de Santa María de Mora de Rubielos, construïda al peu del turó on s’eleva l’immens castell palau, segurament es va iniciar alguns anys més tard que aquest edifici (1388-1446) i es devia acabar una mica abans del 1454, any en què l’arquebisbe de Saragossa, el català Dalmau de Mur (1431-56), antic bisbe de Girona, li va conferir la dignitat canonical. A causa de les dimensions de la seva única nau (19 m d’amplària), representa la culminació del gòtic mediterrani a l’Aragó (Guitart, 1979). A la capçalera hi ha tres capelles poligonals, amb contraforts exteriors i molt menys altes que la nau –la central és més gran que les altres dues–. De resultes de la seva tipologia peculiar se n’han assenyalat paral·lelismes amb la seu de Girona (Guitart, 1979). La nau té cinc trams coberts amb volta de creueria simple, el mateix tipus de volta de les capelles laterals situades entre els contraforts. Més endavant, als peus, s’hi afegí una capella quadrada per col·locar-hi el cor, que té volta de creueria estrellada. La portalada s’obre al mur meridional. És molt atrompetada, amb arquivoltes apuntades i decoració de cards a l’extradós.
Les esglésies de les localitats de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, al Matarranya, adscrites fins el 1957 al bisbat de Tortosa, tenen el mateix tipus de construcció, de nau única i capçalera de testera recta en la qual el tram del presbiteri està cobert amb volta de creueria senzilla, mentre que la resta de la nau es tanca amb volta de canó apuntada. El caràcter arcaïtzant de les voltes i la decoració austera, sense escultura monumental, les fan similars. La situació geogràfica, com ha expressat E. Liaño, en justifica el parentiu estructural amb algunes esglésies del Camp de Tarragona, com ara l’ermita de Paretdelgada i l’església de l’antic hospital, dedicada a santa Llúcia i sant Jaume, de la Selva del Camp, tot i que aquests exemples tarragonins cobreixen la nau única amb embigat de fusta damunt d’arcs de diafragma de perfil apuntat.
Bibliografia consultada
Cid, 1956; Tomás, 1964; Borrás, 1967; Sebastián, 1969; Guitart, 1974; Sebastián, 1974; Borrás, 1975; Guitart, 1976; Liaño, 1976; Guitart, 1979; Siurana, 1982; Cortés, 1985; Lacarra Ducay, 1987; Duran Gudiol, 1991; Liaño, 1993.