Principals esglésies de Sardenya amb influències catalanes (segles XIV-XVI).
R. Coroneo i C. Puigferrat
El 1297, el papa Bonifaci VIII creà el regnum Sardiniae et Corsicae i el concedí en feu a Jaume II de Catalunya i Aragó. Sardenya aleshores era dividida entre el jutjat d’Arborea, l’únic dels regnes medievals sards que pervivia, i els senyors pisans i genovesos. El 1323, l’infant Alfons desembarcà a l’illa i es dirigí cap a la Càller pisana per posar-hi setge. El 1326 el Castell de Càller es lliurà definitivament als catalans. Amb tot, solament a Càller aquest esdeveniment clou el cicle de la cultura artística de tipus gòtic italià i s’assisteix a l’aparició dels primers monuments d’estil gòtic català. A la resta de l’illa, caldrà esperar fins el 1410, l’any del lliurament definitiu del jutjat d’Arborea a mans catalanes, per a comprovar el canvi històric. Gradualment, les rutes comercials i culturals que menaven a Pisa i Gènova van ser substituïdes per les rutes mediterrànies entre Nàpols, Càller, l’Alguer i Barcelona. Els elements artístics del gòtic italià van ser substituïts per objectes gòtics catalans: retaules, talles de fusta, parament litúrgic i peces d’orfebreria, que restaren vigents fins al segle XVI i més endavant encara. Les traces de les esglésies també van canviar cap a tipologies catalanes.
Càller i les seves esglésies reflectiren puntualment els canvis polítics i de caràcter cultural que el procés de catalanització va comportar per a la ciutat i l’illa al segle XIV. Ja durant els anys de setge del Castell, un arquitecte portat pels catalans havia dirigit les obres del santuari de la Mare de Déu de Bonaire (1324-25), la primera obra d’arquitectura del gòtic català a Sardenya. En fundar-se, l’església fou consagrada a la Santíssima Trinitat i a Santa Maria. Originàriament tenia una sola nau, que es tancava amb un presbiteri semioctagonal, amb una volta de creueria en forma d’ombrel·la. Damunt d’aquest es va bastir un campanar de planta poligonal, que és integrat als murs de la ciutadella de Bonaire. Al llarg dels murs laterals i a les cantonades exteriors del presbiteri s’adossaven contraforts, entre els quals més tard es van obrir capelles laterals. La planta és molt semblant a la de la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona i a la de l’església destruïda del convent de Santa Caterina de la mateixa ciutat, com també a la de l’església del monestir de Pedralbes.
Però és a la catedral de Santa Maria del Castell, bastida al segle XIII segons els cànons romànics i ampliada entre el 1274 i el començament del segle XIV en l’estil gòtic italià, on el nou curs dels esdeveniments artístics es palesa especialment. La capella “pisana” (anterior al 1323), al braç esquerre del transsepte, troba la seva correspondència exacta en la “catalanoaragonesa” (posterior al 1326) del braç dret. Però mentre que la capella gòtica pisana és de planta rectangular i té una senzilla volta de creueria nervada, la catalana és de planta semioctagonal, amb una volta de creueria acabada en una clau amb relleu molt sobresortint i amb nervis que formen un complex dibuix en forma d’ombrel·la. Les insígnies heràldiques amb els quatre pals catalans, originàriament pintats en vermell i daurat amb quasi total seguretat, marquen el canvi d’estatut: de Pisa a Barcelona; de mestres de formació pisana o local, i en qualsevol cas segons l’estil gòtic italià, a un arquitecte que imposava les formes i l’impuls ascendent típics del gòtic català en les seves manifestacions més coherents.
A la primera meitat del segle X es remodelà a Càller el complex conventual dels dominicans, l’església del qual, destruïda arran dels bombardeigs aeris del 1943, havia estat construïda entre els segles XIII i XIV segons el model mendicant d’un espai amb una única nau àmplia. La seva capçalera fou reestructurada el 1431 i recorda la imatge de la capçalera de la catedral de Girona, amb dues capelles als costats del presbiteri que suggereixen visualment, a l’església de Càller, l’existència d’un deambulatori. Al segle XVI la nau fou coberta amb tres grans voltes de creueria estrellada, totes tres d’estil gòtic català. L’església té adossat el claustre, que també resultà greument malparat arran dels bombardeigs. De la primera meitat del XV són les ales meridional i de ponent, amb el sostre cobert per una volta de creueria nervada i acabada amb una clau que té un preciós relleu figurat. Els intradossos de separació entre els trams tenen motllures gòtiques de gola i tor i neixen d’elaborats capitells que es disposen en franges per damunt de culdellànties troncopiramidals. L’ala oriental del claustre es remunta a la reconstrucció que, el 1598, ja ben avançat el Renaixement, impulsà el rei espanyol Felip II.
L’església de Sant Domènec representava un dels monuments més significatius i estilísticament més ben resolts del gòtic català a Sardenya. La seva pèrdua, juntament amb la de Sant Francesc d’Estampatx (construïda al segle XIII, amb ampliacions dels segles XV al XVII, i enderrocada a partir dels anys setanta del XIX), ha privat l’art de l’illa no solament de dues obres fonamentals de la història de l’arquitectura, sinó també dels espais d’ambientació coherent dels retaules del gòtic tardà de tipologia catalanovalenciana o del manierisme tardà de tipologia italiana, que hi havia i que es van anar dispersant a poc a poc entre les diverses col·leccions de museus públics (sobretot a la Pinacoteca Nazionale de Càller) i privats.
La capella dita “catalanoaragonesa” de la catedral de Santa Maria del Castell, a Càller.
Del 1371 data la primera prova documental de l’església de Santa Eulàlia, parròquia del barri de Càller anomenat Marina, església que fou transformada als segles següentsSP - P.C.Murru. Aproximadament de mitjan segle XIV (la primera notícia és del 1346), la construcció de Sant Jaume, església parroquial del barri de Càller de Villanova, determinà el model arquitectònic que adoptaren nombroses parròquies que es bastiren a Assèmini, Sestu, Sèttimo San Pietro, Nuràminis i en moltes altres poblacions del rerepaís de Càller, fins ben entrat el segle XVI. Totes es caracteritzen per un presbiteri de planta quadrangular, amb una volta de creueria amb una clau molt pronunciada que penja en la intersecció dels nervis, per les capelles obertes l’una rere l’altra entre els contraforts laterals, i per la façana quadrada i emmerletada, amb el portal i la típica gran rosassa gòtica. Un altre element comú és el campanar de planta quadrada, situat a l’esquerra de la façana i alineat amb aquesta; el de l’església parroquial de Sant Jaume de Càller és datat epigràficament entre el 1442 i el 1448.
Portalada de San Giorgio Vecchio, d’estil gòtic florit, a Ragusa Ibla (Sicília).
GI
Al nord de Sardenya, el monument gòtic català més antic és potser el portal doble obert al costat meridional de la basílica romànica de Sant Gaví a Porto Torres, si s’accepta la recent proposta d’anticipar-ne la datació als anys 1438-41, quan la seu episcopal fou traslladada a Sàsser. Les dues portes són modelades amb la típica cornisa curvilínia i contingudes dins una àmplia sèrie d’arquivoltes que per la part exterior acaben en un arc conopial. Pels mateixos anys del segle XV es va emprendre a l’Alguer la reconstrucció de l’antiga església de Sant Francesc, encara en curs el 1488. El 1593 l’edifici va resultar afectat per un esfondrament que destruí la major part de la nau; les tasques de reconstrucció es van acabar el 1598. Les estructures més antigues que s’han conservat fins avui (de mitjan segle XV) són representades pel claustre i el campanar amb la capella de sota, coberta amb una volta de creueria radial a diferència de l’estrellada de l’absis, que data de la fi del segle XV. Els capitells en feix tan treballats de l’elegant arc conopial, a través del qual s’entra a la capella de sota del campanar, són molt semblants als de les capelles laterals de l’església de Santa Maria de Betlem, a Sàsser, ampliada en estil gòtic català entre el 1440 i el 1465.
L’episodi culminant de l’aplicació de models arquitectònics propis del gòtic català és representat per les grans voltes de creueria de la catedral de Sàsser, realitzades durant la seva reconstrucció, empresa els darrers vint anys del segle XV. A la primera meitat del segle següent, nombroses esglésies sardes encara es caracteritzen per detalls estructurals i sobretot decoratius d’ascendència catalana, tant al nord (Sant Jordi de Pèrfugas, Sant Andreu de Sèdini, Santa Júlia de Pàdria, Sant Jordi de Pozzomaggiore), com al sud (Sant Francesc d’Esglésies, l’Esperança i la Puríssima de Càller). La vitalitat de la tradició arquitectònica gòtica catalana roman inalterada també en moltíssims altres monuments posteriors, en els quals es fon amb les innovacions del Renaixement madur i barroques. Especialment la decoració escultòrica de les esglésies continuà essent confiada durant molt de temps a mestres picapedrers, que van heretar les tècniques i les formes de la tradició local d’origen català.
Les connexions amb Sicília
La coronació de Pere II de Catalunya-Aragó com a rei de Sicília (1282-83) establí el precedent de l’autonomia política de l’illa sota el regnat de Frederic II (1296-1337). La independència respecte de la Corona d’Aragó es va allargar durant tot el segle XIV, concretada en el poder de les famílies de barons Chiaromonte i Alagó, fins a la recuperació de l’illa per la Corona d’Aragó (1412). La presència política dels catalans, però, no es va reflectir en el camp de l’arquitectura religiosa en monuments tan significatius com els de Sardenya. Els monuments gòtics catalans més importants de Sicília pertanyen a l’arquitectura militar i sobretot civil. La mateixa consideració val per a la Campània i la resta del sud d’Itàlia. El motiu de la manca d’arrelament de l’arquitectura gòtica catalana es pot buscar en la vitalitat de la tradició local suavonormanda. En efecte, a Sicília, aquesta dar-rera és a la base de l’eclosió arquitectònica del segle XIV que rep el nom de gòtic chiaromontano, del nom de la família dels Chiaromonte, uns dels seus promotors més destacats i actius. Al segle XV s’imposaren a Sicília dos corrents arquitectònics: el gòtic anomenat durazzesco i el florit, les arrels dels quals s’han de cercar en l’estil chiaromontano i que incorporen diversos motius tant estructurals com decoratius d’origen català. El gòtic durazzesco es caracteritza per l’ús de l’arc rebaixat i del sostre pla i s’expressa principalment a Messina i els seus voltants. El gòtic florit prefereix l’arc ogival i les complexes voltes de creueria i es va difondre, a la segona meitat del segle XV, per un territori més extens; troba els seus monuments religiosos més significatius a Ragusa Ibla (San Giorgio Vecchio, Santa Maria delle Scale), Modica (Santa Maria di Gesù) i Messina (la catedral), com també a Palerm (Santa Maria della Catena). Les derivacions del llenguatge arquitectònic del gòtic català són visibles especialment a les motllures de les portalades, caracteritzades per una àmplia obertura d’arquivoltes en gradació, perfilades amb motllures de gola i tor, que culmina amb el típic floró generat per la inflexió de l’arc.
Bibliografia consultada
Proske, 1944; Serra, 1955-57; Florensa, 1961 i 1962; Serra, 1961; Agnello, 1969; Cirici, 1979; Els catalans a Sardenya, 1984; Serra, 1984; Els catalans a Sicília, 1992; Segni – Sari, 1994; Mereu, 1994-98; Sari, 1997.