El llegat i el procés de formació
Quan es parla del món urbà, l’adjectiu gòtic evoca immediatament una imatge de la ciutat fortament determinada per la seva arquitectura i les institucions. Aquest llegat arquitectònic i institucional esdevé el reflex d’un organisme urbà ben articulat i dóna una aparent unitat i coherència a una etapa històrica conflictiva i contradictòria. Els vestigis d’aquest llegat condicionen una mirada que tendeix a reforçar l’equívoc de la ciutat medieval murada, compacta i autònoma, que la historiografia clàssica va considerar una “illa no feudal en un mar feudal”. Aquesta visió pot ser un obstacle per a una bona comprensió dels nuclis urbans i les seves formes. Cal no oblidar que aquests nuclis neixen del món rural i l’estructuren, a més d’inscriure’s plenament en l’ordre feudal. També ha conduït a un altre malentès clàssic: el de la ciutat “espontània”. La història de l’urbanisme ha valorat sempre l’ordre geomètric i la retòrica monumental de les ciutats de l’antiguitat o del barroc, que s’entenien com un resultat buscat i controlat des del projecte. Les ciutats medievals, en canvi, foren reivindicades i admirades pels seus valors pintorescos, com el resultat de formacions “espontànies”, amb un valor artístic producte d’un impersonal esperit del temps i d’una mena d’urbanització sorgida a l’atzar, pràcticament sense control i sense condicionants. La documentació conservada palesa, per contra, el control que exercien els senyors del sòl i fins a quin punt estaven gelosos dels seus drets i s’interessaven de prop pel poblament i la urbanització de les seves terres (Heers, 1990). Els burgs i els ravals no sorgiren per atzar, i, de fet, es coneixen nombrosos exemples de ciutats i barris medievals de traçat regular. Basar-se en la simple dicotomia entre ciutat projectada i ciutat espontània faria perdre el més substancial de la ciutat medieval, ja que les formes arquitectòniques d’aquesta època no es poden entendre en termes estàtics, ni com el resultat d’un projecte. Són el resultat d’accions atomitzades, conflictes, agregacions i superposicions. Molts d’aquests processos tenen un caràcter general i afecten un gran nombre de nuclis urbans, però seria ingenu pensar que hi ha una correspondència biunívoca entre processos generals i formes urbanes. Això seria oblidar les inevitables particularitats topogràfiques i la continuïtat de cada centre, que és sempre un complex teixit entre allò que és nou i allò que és vell. No hi ha recorreguts lineals ni fàcilment reductibles a una única lògica. S’hi adverteix, però, un progressiu procés d’encaix i de reformes que acabaren deixant un llegat molt ben travat i destinat a perdurar durant segles. Aquestes modificacions no actuen per substitució de les velles formes, sinó per superposició. Ho podem observar tant en l’àmbit institucional com en el de les mateixes formes urbanes. Des d’un punt de vista institucional, els privilegis representen la forma tradicional i aristocràtica de llibertat, i qualsevol intent de canvi topa amb la defensa acarnissada que en fan els seus titulars i, també, amb els escrúpols de suprimir drets històrics. S’evita eliminar una instància per substituir-la per una altra. La nova es crea deixant subsistir la vella. Aquest mecanisme és igualment perceptible en la formació del sistema urbà i en la progressiva articulació dels espais de cadascun dels centres. Més que intentar una descripció de les característiques de la ciutat gòtica, que tendeix a oferir-ne una visió estàtica, convé examinar-ne el procés estructurador. De fet, un procés plural, que no es pot reduir a regles de caràcter general ni a esquemes gaire lineals. De la gran varietat de peripècies biogràfiques i de formes urbanes que n’han resultat, interessa sobretot posar en evidència alguns dels processos conductors, i reconèixer les recurrències i els principals elements que les estructuren. La mirada històrica resulta, doncs, especialment necessària per a entendre la ciutat gòtica i, més que tipificar les formes, convé esbossar alguns trets de la seva “genealogia”, difícil de reduir a simples esquemes d’ordre general.
Vista aèria de Sant Joan de les Abadesses, vila nova planificada que va néixer a la primera meitat del segle XIII per iniciativa dels abats del monestir.
ECSA – J.Todó
Fora de casos molt comptats –com el de Palamós–, a l’època del gòtic no aparegueren nous nuclis. L’expansió urbana actuà sobre un planter heretat del període anterior i significà el creixement de les poblacions ja existents. És important veure les forces en acció des del començament de la baixa edat mitjana per a entendre les formes de la ciutat gòtica, tant individualment com en la xarxa urbana del territori. En general, tendim a dirigir la nostra atenció cap als centres majors, cap a les ciutats, però, mirant-ho amb perspectiva, el més rellevant és l’emergència d’un fenomen completament nou: la formació d’un gran nombre de viles que es beneficien de la prosperitat de l’entorn rural. Esquemàticament, es podria dir que a la baixa edat mitjana les formes urbanes resulten de dos processos complementaris. En primer lloc, el que impulsen les instàncies polítiques, que és el que ha bastit les ciutats des de l’antiguitat. En segon lloc, el que esdevingué el factor estructurant angular de la nova societat europea, la qual prové de l’expansió del món rural i és determinada per l’accés creixent dels camperols al mercat (Bois, 1988). De manera que seguint aquesta línia, probablement massa simplificada, les ciutats, seus episcopals o centres comtals, que generalment reivindicaven una genealogia antiga, extreien la seva primacia de la funció política. Eren l’expressió d’una dinàmica que, des de l’antiguitat, estructurava el món urbà “des de dalt”, des del control militar, des de les pràctiques administratives, des de la lògica religiosa i dinàstica. Aquesta posició privilegiada facilità, però, en molts casos, una primerenca abundància de moneda musulmana, com en el cas de Barcelona i Vic al final del segle X. La penetració de la circulació monetària fou una condició necessària per a la progressiva activació dels intercanvis, que alimentà l’altre procés, el que venia “des de baix” i que provocà l’aparició de les viles, paraula –amb traducció equiparable en les principals llengües europees– que designa un fenomen nou, ben diferent dels grans centres d’explotació agrària de l’antiguitat, les villae. Els nous nuclis es formaren al voltant dels mercats i eren centres d’un entorn rural. Són l’expressió de l’arrencada d’un procés que, paradoxalment, extreia la seva força de la modèstia dels seus actors. Una dinàmica inicialment tímida, però que augmentà els intercanvis i que s’acabà imposant com una de les forces que estructurava un món feudal amb un poder polític molt atomitzat.
Vista aèria de Peratallada. La població, agrupada inicialment al voltant del castell, s’expandí vers la Plaça Major, centre del mercat, i l’església parroquial extramurs de Sant Esteve.
ECSA – J.Todó
Les viles es convertiren en llocs centrals del territori que les envoltava, sotmès a la seva atracció gravitatòria. Esdevingueren símptoma i, alhora, plataforma d’un nou ordre que ni s’expressava primordialment a les grans ciutats, ni podem entendre restringit a l’espai inclòs dins les muralles. No eren formes tancades. Eren confluència de camins cap als mercats, formes obertes cap al territori. S’inicià així un procés que està a la base de la xarxa urbana que, fins avui, ha articulat Catalunya.
La protecció i el mercat: cap a un centre dual
Les pràctiques intensives d’explotació agrícola i l’impuls que suposà l’augment dels intercanvis als mercats locals es veieren exposats, des del segle XI, a la violència feudal, que procurà treure el màxim profit de la dinàmica econòmica en marxa. L’apropiació violenta quedà inscrita en les relacions senyorials i legitimada pel marc jurídic i polític feudal, dins el qual es desenvolupà el món urbà romànic i gòtic. En aquest clima d’inseguretat, qualsevol celebració regular de mercat acabà exigint un espai protegit. Les sagreres de les esglésies rurals, els castells, els monestirs, els mateixos nuclis urbans preexistents feren de pol d’atracció en la mesura que garantien la protecció i que inscrivien els intercanvis en el nou ordre jurídic feudal.
El castell és el que reflecteix més bé el nou ordre. Esdevingué, des de molt aviat, el centre de demarcació administrativa i, més tard, la base de la colonització de la frontera de la Marca i la Catalunya Nova. El fet de ser un centre de percepció de rendes i d’exercir una protecció interessada sobre els mercats que se celebraven a redós seu explica el gran nombre de viles castrals, des de la Catalunya Vella –amb exemples com Besalú, Berga, Peratallada o Pals– i la frontera de la Marca –com Cervera, Tàrrega, Maials, Camarasa o Agramunt– fins a la Catalunya Nova –cas de Montblanc o Falset–. Fins i tot, molts pobles de sagrera, sorgits a conseqüència de la institució de pau i treva en resposta a la violència feudal, acabaran incorporant algun castell (vegeu el capítol “Gènesi i desenvolupament d’altres poblacions”, de Jordi Bolòs, en aquest mateix volum). Sovint, els monestirs –Ripoll, Camprodon, Banyoles o Sant Feliu de Guíxols– i les ciutats episcopals foren les forces d’atracció de població i de diferents activitats d’intercanvi. Els monestirs, com els bisbes i capítols, exerciren els seus drets i privilegis amb la mateixa minuciositat que els senyors laics. En alguns casos, els nous nuclis es consolidaren emparats per la senyoria d’un monestir llunyà –com en el cas d’Olot, que depenia de l’abat de Ripoll– o del castlà d’un bisbe –per exemple, Reus o la Bisbal d’Empordà–. El castell, el monestir, la ciutat episcopal eren els centres del poder senyorial, emergències sovint imposants que dominaven el paisatge i que articulaven decididament les noves formes urbanes.
Aquest nucli senyorial, protector i “paràsit” de les activitats productives, perceptor de rendes i activador del consum, era un actor econòmic essencial amb un poder jurisdiccional no exempt de conflictes. En moltes ciutats hi perduraven dues realitats molt antigues: el castell urbà i la ciutat santa o centre del poder religiós (Erlande-Brandenbourg, 1993). El renaixement urbà baixmedieval significà la coexistència freqüent de diversos poders jurisdiccionals amb compartimentació de l’espai urbà, conflictes i enfrontaments. Fou el cas de Solsona i de Vic, on aquesta polaritat es presentà des dels primers temps, i també de Tortosa i de Lleida, just després de la conquesta feudal. Pel que fa a Solsona, una part dels habitants eren vassalls de la canònica augustiniana de Santa Maria, i una altra, de l’aristocràtica família dels Torroja i, més tard, del vescomte de Cardona. En el cas de Vic, una jurisdicció era exercida pel bisbe, i l’altra, pels Montcada, i fins i tot hi va haver dos mercats. Amb el creixement de la ciutat i la desaparició de la dualitat jurisdiccional s’anaren reforçant els dos pols funcionals: el Mercadal, al nord-oest, i els barris consolidats al voltant del castell dels Montcada i de la catedral, al sud-est. El 1450 s’unificaren ambdues jurisdiccions i esdevingueren reials. La conquesta feudal de Tortosa i Lleida comportà el repartiment de les jurisdiccions entre els diferents senyors que participaren en la campanya. D’aquest fet, se’n derivaren duplicitats de càrrecs, nombrosos conflictes i incompatibilitats. Els enfrontaments reforçaren sovint la consciència de la comunitat ciutadana. A Reus, aquesta dualitat era menys marcada i s’acabà abans. Amb la desaparició de la castlania, el cambrer enderrocà el castell del Castlà i amplià el Mercadal: una transició il·lustrativa de l’impuls ascendent dels mercats.
Als nuclis més importants, la contraposició entre els espais del poder i les àrees de mercat esdevingué especialment marcada, fins al punt d’originar dos centres. Ciutats episcopals i capitals comtals feien funcions polítiques i de residència d’un segment rendista de la població. En molts casos, com a Girona, Barcelona i Lleida, es distingia netament el complex de la catedral a l’interior de la ciutat fortificada. A les ciutats d’origen andalusí aquest nucli ocupà la suda, com a Lleida, o la medina, com a Tortosa. El període romànic havia imposat una important redefinició dels recintes episcopals: un augment de les dimensions de les catedrals, amb l’aparició del claustre i del palau del bisbe. La posició sovint elevada d’aquests recintes els donava el caràcter dominant d’una acròpoli, caràcter que es reforçà amb la monumentalització gòtica. Només a Tarragona, per les circumstàncies particulars de la seva “refundació”, l’acròpoli on hi havia la catedral, formada a la terrassa superior, incorporà el primer nucli de mercat.
Quatre exemples de nuclis originats a partir d’un castell encimbellat dalt un turó. La plaça mercat és al peu del puig, en una confluència de camins. Escala 1/10 000. 1 Tàrrega; 2 Besalú; 3 Falset; 4 Montblanc.
M. Guàrdia
El caràcter clarament dual de moltes d’aquestes poblacions majors reflecteix una marcada divisió de la societat urbana, entre els habitants dedicats a activitats comercials i productives –en definitiva, a les arts mecàniques de baixa condició– i uns segments rendistes dedicats a activitats nobles. La divisió entre una ciutat quotidiana i viscuda, centrada als espais més comercials, i una ciutat representativa, dominada per les construccions del poder. Des de la perspectiva actual, fascinada pels grans edificis gòtics, correm el perill d’oblidar el veritable centre vital de la ciutat, que no té generalment formes tan imposants i contundents com les catedrals, els castells, les muralles… Un autèntic centre que es va formant al llarg del temps, es va adaptant als espais preexistents, s’amplia, estén els seus tentacles, sofreix desplaçaments i adopta formes molt diverses amb una sorprenent plasticitat.
L’àrea comercial, vertebradora dels centres urbans
El mercat –focus a partir del qual es gestaren les viles– determinava, en bona part –en funció del seu radi d’atracció–, el grau de capitalitat, centrava l’activitat econòmica i estructurava i jerarquitzava la comunitat i els seus espais. L’expansió dels intercanvis impulsà la divisió del treball, la proliferació dels oficis, la consolidació de les activitats mercantils i industrials i, en definitiva, la major volada i complexitat de la vida econòmica. Els mercats foren l’autèntica espina dorsal de la vida urbana. En moltes poblacions, la plaça major i el carrer major eren àrees d’intercanvi de signe menestral, però també lloc de residència de cavallers, eclesiàstics i famílies rendistes, on sovint s’instal·là la paeria o casa de la Vila. Històricament, el caràcter expansiu d’aquest nucli de vida urbana i, en molts casos, la pèrdua de vitalitat del castell van fer canviar, amb el temps, la relació entre els dos pols que havien originat moltes viles: es passà sovint del domini gairebé absolut del castell a la preeminència de l’església, la plaça major i el carrer major, com a Besalú, Cervera, Tàrrega o Montblanc.
L’anàlisi morfològica del plànol dels diversos centres urbans ens mostra la diversitat de geometries adoptades per les àrees de mercat, resultat del procés de creixement i de l’adaptació a les condicions històriques i del relleu. La primera etapa d’aquesta formació correspon a la celebració d’un mercat periòdic, generalment setmanal, en un espai lliure protegit per una sagrera, un castell, un monestir o un nucli murat, que no trigà a consolidar construccions permanents i una població especialitzada en l’intercanvi i en la producció artesana. Les formes urbanístiques que en resultaren foren molt diverses, però la xarxa viària actual encara delata la confluència dels camins d’accés al mercat. Algunes vegades es concreten en la formació de places o defineixen un carrer major; d’altres, constitueixen estructures més complexes. Sovint, a les àrees comercials més actives, al voltant de la plaça s’observa una xarxa viària molt densa i ramificada, que afavoreix la multiplicació d’establiments, visible a Perpinyà, Barcelona o Manresa. El caràcter expansiu de les activitats comercials comportà la progressiva extensió de l’àrea i també la necessària ordenació d’aquestes activitats i, eventualment, de reformes urbanístiques. En casos com el de Girona o Perpinyà, el teixit comercial capil·lar és el resultat d’un traçat regular. A Girona, tot sembla indicar que l’àrea de l’Areny és el producte d’una ordenació a càrrec de Pere de Balma, feta per voluntat del comte Berenguer Ramon III, cap al 1160. Pel que fa al funcionament dels mercats i dels oficis aglevats al seu voltant, són nombrosos els testimonis de la seva creixent regulació, que no és tan visible en termes morfològics però que redistribueix els usos de l’espai i té fortes repercussions sobre l’estructura urbana.
Sovint, el mercat s’organitza sobretot al llarg d’un eix, un carrer major, com a la Seu d’Urgell, Cervera, la Selva del Camp, Lleida i la mateixa Girona, amb un eix que segueix la vora del riu. Resulta especialment interessant comparar Lleida, Balaguer i Tortosa, que oferien característiques morfològiques pròximes i exemplifiquen tres processos que contrasten. Les tres ciutats, d’herència andalusina, eren situades a la vora d’un riu i protegien amb una fortalesa elevada o suda el pont i la confluència de camins cap a l’assoc de la medina. La dominació feudal tingué efectes diversos en cada cas. A Lleida, l’expansió d’època gòtica no sembla que modifiqués sensiblement la situació de les àrees comercials islàmiques, al voltant del carrer major i sobretot a la parròquia de Sant Joan. La formació del Mercadal no consolidà cap centralitat, ni tan sols un barri rellevant, quan entrà en crisi el creixement econòmic al final del XIII. A Tortosa, l’altra gran ciutat andalusina, després de la profunda reorganització que va sofrir amb la conquesta pels exèrcits feudals, es van mantenir probablement nuclis de comerç al nord del recinte on havien estat reinstal·lats els jueus i els sarraïns, però els principals barris que es formaren a partir d’aquests moments foren justament a la banda oposada, al barranc del Rastre i més enllà. El centre generador d’aquesta expansió, com en tantes altres ciutats, fou l’àrea comercial, que es desplaçà fora de la porta meridional de la ciutat islàmica, una àmplia àrea emmurallada al segle XIV. A Balaguer, un nucli andalusí de menors dimensions i després capital del comtat d’Urgell, es desenvolupà una àrea comercial a la part meridional, fora les muralles islàmiques. En aquest cas, la celebració del mercat afavorí la formació d’una gran plaça porticada de grans dimensions i de traça que s’aproxima sensiblement a un quadrat de 100 m de costat.
Tortosa, el 1563, segons un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde. La ciutat repeteix la mateixa morfologia urbanística de Lleida i Balaguer, establertes a redós de la suda o turó del castell que domina un pont sobre el riu.
ÖN
El mercat era generalment setmanal i tenia un abast comarcal. Les fires acostumaven a ser anuals, coincidint amb solemnitats religioses, i tenien un radi d’influència molt més important. Protegides per un poder públic, possibilitaven els intercanvis entre mercaders i negociants. A Catalunya se’n té notícia almenys des del segle XII, amb exemples a Moià (1153), Tremp (abans del 1174) o Vilagrassa (1185). No gaudien, però, de la capacitat de generar i sostenir nuclis urbans importants com els mercats. Hi havia ciutats sense un gran dinamisme comercial, com Tarragona, que tingueren una fira important des del segle XIII; al segle XIV, les de Sant Celoni, Palautordera o Calella semblaven dependre més de la voluntat dels senyors que les protegien (els cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, a Sant Celoni, i el vescomte de Cabrera, en els altres casos) que de la dinàmica pròpia d’aquests nuclis. En qualsevol cas, les fires o els mercats d’animals, que exigien més espai, sovint han deixat la seva marca sobre la morfologia urbana. Les extensions que havien estat utilitzades extramurs, amb el creixement del caseriu, es convertiren en grans reserves d’espai públic, amb una dimensió més proporcionada al nou nucli que la vella plaça de mercat, que esdevingué petita. Aquest pot ser l’origen d’estructures urbanes amb dues o més places, com per exemple a Banyoles, Falset, Cervera o Tarragona. Pel que fa a aquesta darrera ciutat, l’àrea del mercat era molt pròxima al barri catedralici, a la terrassa alta on hi havia hagut el recinte de culte romà –de la plaça de les Cols al portal de Sant Antoni, amb centre a la plaça de l’Oli–. Més tard, sobre el que havia estat el circ romà, es consolidà un espai conegut com el Corral, on se celebraven les fires, que esdevingué el centre d’un raval extramurs i la principal plaça de la ciutat.
Les activitats productives i les activitats mercantils
Considerar les activitats productives vol dir, d’entrada, recordar la compenetració existent entre el món urbà i el món rural. D’una banda, a tots els nuclis urbans, des dels més grans als més petits, trobem una proporció gens insignificant de pagesos i hortolans. Fins i tot en una ciutat gran com Barcelona el 1516 representaven, almenys, el 6,5% del total dels focs. La presència d’horts, de pagesos i hortolans, de ramats i animals pels carrers, la invasió constant de l’espai públic per a la celebració de mercats i per a les activitats artesanes, l’escassíssima urbanització dels carrers, tot conferia al paisatge urbà trets rurals. D’altra banda, el creixement de les principals ciutats tingué un poderós efecte sobre el rerepaís. Originà un corrent migratori cap aquests nuclis i augmentà el mercat dels productes agrícoles, especialment el dels cereals, que amplià considerablement el seu abast. S’intensificaren els conreus de major valor afegit prop dels centres urbans i la varietat de les seves àrees de proveïment, i també els de caràcter més especulatiu, com el safrà, el lli, l’oli, el cànem, etc. De fet, moltes famílies nobles i terratinents mercadejaven, directament o indirectament, les collites. En una societat fortament estamental, les activitats mercantils no resultaven indignes com les arts mecàniques i el petit comerç.
La necessitat de promoure una producció per a l’exportació que assegurés l’equilibri de la balança comercial de les ciutats va impulsar el desenvolupament de la producció menestral. En alguns casos, com en el comerç del corall, d’alt valor afegit, la seva incidència econòmica era important però no involucrava un nombre de treballadors gaire substancial. En canvi, sectors com els de la pell i els draps de llana exigien una mà d’obra abundant i unes condicions específiques de localització, amb un accés fàcil a l’aigua, cosa que determinà l’aparició de barris especialitzats.
L’abastament i el control de l’aigua foren qüestions bàsiques als nuclis urbans, solucionades de manera ben diversa segons els casos, ja que anaven des de la manca crònica de Cervera fins a la gran abundància de Banyoles. Arreu s’adverteix una preocupació generalitzada, que comportà la multiplicació de les obres de canalització, i, en conseqüència, del seu manteniment. Entre el 1339 i el 1383, a Manresa es construí una sèquia per dur aigua als camps de la ciutat i incrementar així el regadiu. A Puigcerdà, la construcció de l’estany per al proveïment d’aigua és anterior al 1260, i la de la sèquia reial, del 1310. En general tingueren com a funció primordial moure els molins, que solien ser del senyor. Aquesta era la funció primera del Rec Comtal a Barcelona o del Rec Monar a Girona. Van regar també àrees hortícoles, i amb el temps, a mesura que s’afirmaren les activitats dels sectors de la pell i de la llana, els recs esdevingueren eixos urbans o suburbans de caràcter industrial. A Barcelona, al voltant del Rec Comtal, a Girona, a redós del Rec Monar, i a Perpinyà, entre la Bassa i la Tet, on es formà el barri del Tint, hi vivien els tintorers i els paraires. Al començament del segle XIV hi van ser desplaçats els blanquers, i acabà adoptant el nom de Blanqueria. A Manresa, el Mirable concentrà les adoberies i les cuireteries, que a Vic s’instal·laren al barri de les Clotes, a la vora del Mèder. Aquests barris inicialment creixien extramurs, encara que sovint eren incorporats per recintes posteriors. En alguns casos, com a la Selva del Camp, el rec travessava la vila. Però era més habitual la seva localització exterior, com a Valls –al nord i a la vora del torrent de la Xamora–, Montblanc, Castelló d’Empúries o Vic. A Cervera es formà la Vilanova de Framenors, extramurs i prop del camí ral i del riu d’Ondara, l’àrea alimentada per un rec que concentrava els molins, les adoberies, els tints i les hortes. La bona marxa d’aquests sectors era important no solament per una estricta qüestió de balança comercial: eren la garantia per al sosteniment d’una població creixent i molt vulnerable. Això era així tant a Barcelona com en viles menors. El llibre del mostassà de Puigcerdà de l’any 1487 prohibeix exportar la llana o la pell sense treballar, ja que “l’obratge de les llanes és el principal mitjà de vida de molta gent de Cerdanya, i els pobres que viuen del treball de filar i preparar la llana, no es vegin privats de llur treball i mitjà de vida” (Galceran, 1978b, pàg. 146).
El cas de Lleida és molt revelador. Gràcies als mercaders del nord dels Pirineus i a l’abundància de llana, va ser un important centre de producció i de comerç de draps molt abans que Barcelona. Al final del segle XIII i al començament del XIV els seus teixits es comercialitzaven a Catalunya, València i Aragó. És un exemple de la importància de l’expansió del capital mercantil que impulsava els crèdits i les activitats productives, tant a l’àmbit urbà com al rural. Mostra també, però, que les condicions de localització i de transport acabaren tenint un paper decisiu. A partir del final del segle XIII, el gran desplegament de la marina catalana i el trencament amb França motivaren la decadència industrial de la ciutat. La importància dels ports esdevingué cabdal arran de l’expansió mediterrània de la corona catalanoaragonesa i, amb ella, la creixent hegemonia de Barcelona. Perpinyà tampoc no era una ciutat portuària, però disposà del port de Cotlliure. El seu impuls mercantil derivava del seu paper com a intermediari entre Flandes i la Xampanya i l’àrea catalana. Desenvolupà una indústria tèxtil autòctona i una indústria del cuir basades en la ramaderia del propi país, amb productes que van ser molt apreciats a Catalunya.
Vista aèria de Sant Feliu de Guíxols. La vila originària, ortogonal, vora el monestir i ran de platja, disposà d’un dels ports més importants de Catalunya al final de l’edat mitjana.
ECSA – J.Todó
Les vies marítimes, en última instància, foren vitals. Però no foren els ports els que determinaren l’emergència dels centres mercantils, com es demostra en els casos de Lleida i Perpinyà o, si es vol un exemple paradigmàtic de gran centre mercantil sense port, Florència. Ni foren, tampoc, les apropiades condicions naturals de la costa les que convertiren Barcelona en el principal port. De fet, no en disposà pròpiament ni als segles XIII i XIV ni durant una bona part del XV, justament quan la seva marina i el comerç tingueren el màxim desplegament. Molts cops, físicament, el port era una simple platja més o menys protegida, amb unes condicions per a la càrrega i la descàrrega sovint molt precàries. Legalment, el port era un privilegi, com el que Pere III atorgà a Vilanova el 1340, pel qual autoritzava l’embarcament i el desembarcament de mercaderies a la seva platja, privilegi que es féu extensiu el 1388 a la Geltrú. Funcionalment, reunia un conjunt d’oficis que hi treballaven. En algunes viles menors, com Sant Feliu de Guíxols o Palamós, en canvi, les condicions de la costa motivaren l’interès i la protecció reial i foren determinants en la seva consolidació.
La majoria de ports quedaven molt lluny de Barcelona. Alguns d’ells, amb un funcionament notablement autònom –entre els quals destaquen Tortosa, Cambrils, Salou, Tarragona, Tamarit, Sitges, Sant Pol, Blanes, Tossa, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, Cotlliure, etc.–, proporcionaven sortida als excedents de la seves àrees d’influència. Però, al mateix temps, restaven estretament lligats a Barcelona, a través del cabotatge. Li subministraven excedents agraris i de primeres matèries: blat, vi, llana, fusta, carbó vegetal, etc. Resulta significatiu l’interès de Barcelona per controlar la ruta de l’Ebre, vital per a la seva subsistència, a través de les baronies de Flix i de la Palma, i el seu vincle comercial amb Tortosa. Però cal pensar que aquest comerç s’ampliava i s’entrellaçava cap a València i les Balears, Marsella i Itàlia.
Les àrees residencials com a teixit conjuntiu. Parcel·les i traçats
Alguns exemples de nuclis planificats, viles noves sorgides arran de la concessió de cartes de poblament i franquesa (segles XII-XIV). Escala 1/10 000. 1 Figueres; 2 Sant Feliu de Guíxols; 3 Torroella de Montgrí; 4 Palamós.
M. Guàrdia
Les àrees comercials tingueren un paper vertebrador i jerarquitzador dels teixits urbans. Determinaven els carrers més recorreguts i concorreguts, posaven en relació els centres representatius, religiosos i polítics, i subordinaven les noves àrees d’activitat. Les residencials, per contra, eren omnipresents i feien el paper de teixit conjuntiu. Sempre la forma dels habitatges ha estat un determinant de la forma urbana, però són poques les arquitectures residencials conservades o documentades d’aquest període. A més, els primers dibuixos de qualitat que representen ciutats catalanes són del segle XVI, i només parcialment fiables. Els tipus construïts devien variar considerablement entre el segle XIII i el XVI. Tanmateix, els plànols actuals o històrics permeten encara analitzar el parcel·lari, on se superposa el resultat de diverses etapes formatives, i això fa possible una primera aproximació als teixits residencials del període del gòtic.
Per la disposició de les parcel·les s’endevinen els camins d’accés al mercat i altres elements originaris que formaven el primer estrat històric del procés. Primer s’hi devien consolidar edificacions extremament simples, la construcció de les quals degué millorar amb el temps, i alhora augmentaren el nombre de pisos i de dependències interiors. Després es devien omplir algunes travessies que portaven cap a les àrees agrícoles veïnes. En la mesura que s’allunyaven de les vies més concorregudes perdien la funció comercial. En els plànols actuals de viles i ciutats medievals s’adverteix encara un tipus de parcel·lació en què abunden les façanes limitades a l’amplada de la biga de fusta (entre 4 i 6 m aproximadament). Però aquesta no és una regla absoluta ni sistemàtica, només serveix com a guia orientativa (vegeu l’apartat d’aquest mateix volum dedicat a les cases d’època gòtica). Sobre aquests solars més comuns, els immobles podien variar força. A les àrees més centrals, els freqüents reclaus i irregularitats denoten un procés de densificació i d’agregació i desagregació de parcel·les, ben testimoniats pels documents notarials més tardans. A les zones més denses, la profunditat dels solars podia ser escassa, i, amb el temps, el creixement de les cases ocupava gairebé completament aquest terreny i es tendia a elevar al màxim el nombre de pisos. En àrees menys centrals i d’urbanització més escassa i tardana, on el parcel·lari s’ha modificat menys al llarg del temps, es pot observar, a través de la documentació cartogràfica que ens ha arribat, una parcel·lació més regular, amb un espai lliure, a la part del darrere, a vegades de considerable profunditat, que servia d’hort. Aquí, les cases eren més baixes, sovint només d’una planta. Els casals més importants adoptaven formes diverses, que en general resultaven més costoses. Els més grans s’organitzaven al voltant d’un pati amb una escala de pedra picada que portava al primer pis, on hi havia les principals dependències. Als centres episcopals més notables, l’acròpoli concentrava un nombre elevat de clergues i alguns nobles, però seria exagerat parlar de barris exclusius. En general, la proximitat entre la pobresa i la riquesa era molt considerable. Eren freqüents els grans casals localitzats al carrer major o en posicions dominants d’algun barri.
Barcelona (a dalt) i Perpinyà (a baix), les dues principals ciutats de Catalunya als segles XIV-XV, exemples de nuclis urbans complexos. Escala 1/20 000.
M.Guàrdia
Sovint les formes d’aquestes àrees residencials delaten regularitats que poden derivar dels mateixos límits agrícoles, però també es té coneixement de traçats regulars deliberats que obeeixen a operacions d’urbanització del senyor del sòl. No són privatius d’un període concret. Se’n troben des de casos primerencs, com a Barcelona, a l’àrea entre el carrer dels Banys Vells i el Rec Comtal, del final del segle XI, fins a viles noves que es van construir vers el mar al segle XIII (Banks, 1992). Perpinyà, a més de l’àrea comercial, ofereix un conjunt de traçats sensiblement regulars força identificables, les anomenades “poblacions”. El rei i l’Església, tant secular com regular, d’influència i patrimoni sempre creixents, foren els principals agents urbanitzadors dels nous barris i dels nous centres urbans. Hi ha casos més evidents de fundació de viles noves de traçat regular. Algunes són de fundació reial, com Puigcerdà o Palamós; d’altres, com Ulldecona, Sant Joan de les Abadesses o Sant Feliu de Guíxols, creades per iniciativa d’ordes religiosos. No són rareses, se’n troben casos abundants a tot Europa i ha estat un argument prou esgrimit contra l’habitual identificació entre ciutat medieval i formes “espontànies” o “orgàniques” (Lavedan – Hugueney, 1974). Les bastides occitanes, les ordinacions mallorquines, les poblacions del Regne de València, entre les quals destaquen Vila-real o Nules, les “terre murate” italianes, ofereixen una àmplia varietat d’exemples a les àrees geogràfiques més pròximes. Aquests traçats no semblen obeir, en general, tant a una voluntat retòrica d’ordre com a una pràctica dominada per la lògica del poblament (Bernoulli, 1951). En àrees d’expansió del període gòtic, sovint s’observen encara, en els aixecaments actuals o en plànols antics, sèries completes de parcel·les iguals entre si, que semblen el resultat del mateix mecanisme d’urbanització que tenim ben documentat a l’edat moderna en moltes poblacions catalanes. Són el producte de sèries d’establiments emfitèutics sistemàticament promoguts pels posseïdors del sòl.
Traçat del recinte d’època gòtica al nucli d’Ulldecona.
J. Bolòs
Olot és un cas força excepcional. Reconstruïda sobre terrenys de la Pia Almoina, amb permís del rei, després dels terratrèmols del 1427 i el 1428, fou una autèntica refundació, iniciativa del Comú, per evitar la dependència de l’abat de Ripoll. Els solars de 8 m d’amplada (amb una doble crugia de 4 m) i 6 m de fons foren establerts per a ser edificats en un termini màxim de tres anys. Aquestes limitacions temporals eren una exigència freqüent quan es tractava de garantir el ràpid poblament i l’aprofitament de les mitgeres per a la construcció de les cases veïnes.
Els calls i les moreries: les vies mortes del llegat gòtic
En el període gòtic trobem a les ciutats catalanes dues minories importants: les musulmanes en alguns centres de la Catalunya Nova i, sobretot, les jueves organitzades en jueries o calls. Durant aquells segles les minories musulmanes foren rellevants en algunes àrees, però es pot considerar que no tingueren un paper especialment remarcable en la construcció de la ciutat gòtica. Foren importants a les valls de l’Ebre, el Segre i el Cinca. Se’n poden destacar les de Lleida, Mequinensa i Fraga, i, al llarg de l’Ebre, les de Tivissa, Miravet o Tortosa. La localització de les moreries de Tortosa i Lleida, conseqüència de les actes de capitulació que obligaven els nadius a residir en un barri perifèric, denota la seva posició marginal. Les comunitats jueves, en canvi, tingueren una evolució i un paper completament diferents, i la seva trajectòria és expressiva de les contradiccions internes dels processos que construïren les ciutats del gòtic. La presència de jueus en algunes ciutats catalanes està documentada almenys des del segle IX. En moltes viles, però, les notícies de presència de jueus són molt més tardanes. Les reordenacions de Tortosa i Lleida, posteriors a la conquesta de l’any 1149, ofereixen les primeres notícies de barris jueus al mateix temps que les primeres de moreries. A partir d’aquestes dates els calls es multiplicaren, sota dependència directa dels monarques, dels quals reberen nombrosos privilegis, mentre que les moreries quedaren com un fenomen residual circumscrit a les antigues àrees andalusines.
A la majoria de ciutats i viles catalanes els calls són documentats a partir del segle XIII. En moltes viles és en aquell moment que es dóna notícia per primera vegada de l’aparició de jueus, i la ràpida formació de comunitats hebrees s’associa a l’increment de l’activitat econòmica de caràcter monetari. La seva presència s’utilitza com a confirmació de l’escalada econòmica dels centres on s’instal·laren, i, encara que entre els jueus hi havia nombrosos botiguers i prestadors, tot sembla indicar que fins i tot els que exercien les professions més honorables, metges i mestres de Talmud, per exemple, feien també sovint de prestadors. La documentació mostra una considerable dispersió, dins els centres urbans, de les propietats jueves, però també tendències cap a l’agrupament, sovint entorn a una sinagoga. Fou també durant el segle XIII que, a partir del concili IV del Laterà (1215), la legislació inspirada per la política de l’Església començà a ser restrictiva i portà a un procés de segregació i aïllament. Es passà d’un assentament més o menys dispers a la formació de calls. Aquests són, per exemple, els casos de Vic, Manresa, Cervera, Vilafranca del Penedès, Montblanc, Besalú, Caldes de Montbui, la Seu d’Urgell, Montblanc o Puigcerdà. La localització dels calls a les diverses ciutats i viles semblava determinada per dos paràmetres: la proximitat respecte als poders jurisdiccionals, que els protegien i als quals servien –casos de Barcelona, Girona, Vic, Reus, Vilafranca…–, o bé una relativa proximitat a les àrees més actives i comercials –Tarragona, Balaguer, la Seu d’Urgell, la Bisbal d’Empordà… Sovint es complien els dos requisits, com a Girona, Manresa i, fins a cert punt, Barcelona.
L’expansió de la població i la influència jueva durant el segle XIII i la primera meitat del segle XIV coincidí amb una política cada vegada més bel·ligerant de l’Església i, en particular, amb l’expansió i la influència dels ordes mendicants. Es tenen nombroses notícies de conflictes amb els framenors i els dominicans que predicaven a les sinagogues i intentaven la conversió dels jueus. Hi ha notícies a partir del segle XIII d’agressions als jueus i als calls: des del llançament de pedres sobre alguns calls al saqueig del barri jueu de Girona pels almogàvers el 1285. Els motius de l’animadversió eren d’una banda religiosos, atiats per alguns predicadors, però també econòmics, per la seva condició de prestadors i de recaptadors. Aquest clima hostil a tot Europa va ser el causant d’una nova afluència de jueus a les viles i ciutats de Catalunya arran de la seva expulsió del regne de França al principi del segle XIV. Es considera que la màxima expansió, un centenar de poblacions, data del període comprès entre el 1330 i el 1348, any de la Pesta Negra i d’una primera onada d’assalts als calls. Fou, efectivament, amb les crisis del XIV que s’aguditzaren els conflictes. A partir d’aleshores s’advertí un replegament cap a nuclis urbans de més densitat i amb calls tancats, protegits pels senyors jurisdiccionals, fet que no va impedir l’assalt generalitzat i el saqueig del 1391. D’ençà del segle XV, amb la creixent pressió sobre els jueus, s’accentuà el procés de conversió o emigració, que culminà amb l’expulsió definitiva el 1492. Aquest procés de desaparició de les comunitats jueves significà l’ocupació dels calls per població cristiana i, en alguns casos, comportà reformes significatives. A Barcelona, al call d’en Colom, es construí la casa o palau de la Generalitat i s’hi obrí, a través de la muralla romana, la baixada de Santa Eulàlia. Fou també freqüent la substitució de les sinagogues per esglésies, com al call d’en Sanaüja de Barcelona o a Balaguer. A Puigcerdà, el convent dels franciscans s’establí al bell mig de l’antic call, mentre que el nou call era desplaçat cap al nord.
La presència d’un barri jueu en una vila s’ha considerat sempre indici del seu relleu econòmic, i els calls, conjuntament amb els poders jurisdiccionals i els espais de mercat o comercials, elements constitutius del nucli urbà. Contribuïren activament al desplegament de la nova economia urbana, però esdevingueren una via morta en la història de les nostres ciutats del gòtic. Sucumbiren en un període crític, davant l’altre gran procés que formà aquesta ciutat: la construcció d’una comunitat urbana sobre la base de la uniformitat religiosa i ètnica.
Institucions i arquitectures. La construcció d’una nova urbanitat
Els convents
El creixement de les poblacions anà acompanyat d’un procés de formació d’una identitat i una cultura pròpies. Els ordes mendicants, primers ordes regulars pròpiament urbans, són l’indici d’un gran canvi en les aspiracions d’un món laic cada vegada més desitjós de prendre part activa en la pròpia salvació. Mitjançant la predicació en vulgar i l’estímul de noves formes de pietat, establiren una estreta relació amb les diverses capes socials i contribuïren decisivament a articular la societat urbana i a dotar-la d’un nou marc cultural àmpliament compartit. En el desenvolupament i l’afirmació de les institucions municipals, resulta especialment significatiu que el Consell de Cent de Barcelona es reunís durant molt de temps al convent de Framenors i després al de Santa Caterina i no bastís el Saló de Cent fins molt tard, el 1373.
A mesura que creixien en nombre, augmentà també la preocupació per dotar els convents d’una base econòmica i s’imposaren, a tot Europa, criteris per assegurar la viabilitat de les noves comunitats. S’establiren límits per garantir la presència d’estaments socials capaços de sostenir-les, com per exemple nobles i mercaders, i als centres de dimensions més grans es fixaren criteris de distància mínima entre els diversos convents. Els ordes s’instal·laven generalment extramurs. En molts casos esdevenien el centre i referent religiós i monumental d’un nou barri que, més endavant, era englobat per un nou recinte de muralles. Si la ciutat havia adquirit ja el perfil definitiu, acabaven traslladant-se a l’interior quan adquirien la confiança dels sectors més rics. L’equilibrada localització dels convents ha estat subratllada per molts autors i és, de fet, l’objectiu que perseguien les diverses disposicions i l’ideal exposat per Francesc Eiximenis en el tercer llibre de Lo Crestià.
En algunes poblacions petites que es consideraven espiritualment desateses es feren esforços per atreure algun orde. Tanmateix, si observem les poblacions amb un major nombre d’ordes mendicants constatem una correlació molt estreta amb l’estatus urbà. Els caps de bisbat, com la Seu d’Urgell, o de vegueria o sotsvegueria, com Berga i Camprodon, tenien un nombre de convents desproporcionat respecte al nombre, més aviat escàs, d’habitants que consten en els fogatjaments. Les viles de Balaguer i Castelló d’Empúries, capitals del comtat d’Urgell i d’Empúries, respectivament, malgrat una població força limitada al final de l’edat mitjana, tenien un nombre de convents comparable a la segona ciutat de la jerarquia urbana, Perpinyà. Cal pensar que, més enllà dels atzars històrics, el nombre de convents era un indicador del caràcter urbà i del potencial econòmic de la vila. Caràcter que no devia dependre només del producte dels seus oficis i del seu comerç, sinó sobretot de l’estatus i de la riquesa dels residents rendistes.
Tàrrega segons un dibuix del 1668 de Pier Maria Baldi. La població emmurallada és al peu del turó del castell, element originador de la vila.
BML
Els convents i les parròquies expressaven bé la progressiva organització de les bases socials, a partir dels lligams de barri i la participació en celebracions religioses. Les confraries dedicades a la caritat i als actes de pietat i, sobretot, les que es convertiren en associacions professionals esdevingueren peces clau del nou ordre municipal a partir de la segona meitat del XIII. La febre per reconstruir catedrals i parròquies i la multiplicació i la nova dimensió dels hospitals feien visible, a través de les noves arquitectures, els progressos d’un nou ordre urbà que identifiquem amb l’estil gòtic. Entre aquestes noves arquitectures, les muralles són sense discussió el símbol per excel·lència del nou poder de ciutats i viles.
Les muralles
Si es comparen amb els primers recintes romànics –sovint simples viles closes–, la dotació de noves muralles mostra, en moltes viles, una significativa transició de la preeminència del castell com a pal de paller de l’aglomeració en un recinte de muralles que encercla una comunitat urbana ampliada, econòmicament diversificada i amb institucions cada vegada més desenvolupades. Encara que associem automàticament les muralles a la defensa militar de la ciutat, en aquest període eren sobretot un instrument d’ordenació i control de la població. Les seves funcions eren variades: ordre públic, control fiscal i sanitari, expressió del poder de la ciutat o la vila i definició de la seva imatge (vegeu l’article sobre les muralles de Barcelona en aquest mateix volum). És aclaridora, en aquest sentit, la glossa que es fa en Las Partidas d’Alfons X el Savi de Castella a la importància de les muralles. Una de les seves lleis afirma: “Honor debe el rey facer á su tierra, et señaladamiente en mandar cercar cibdades, et las villas et los castiellos de buenos muros et de buenas torres. Ca esto le face seer más noble, et mas honrada et más apuesta.” L’última de les partides afegia que els murs no solament donaven major dignitat i bellesa sinó també “gran seguranza et gran amparamiento de todos comunalemente para en todo tiempo”. Ens mostra molt bé la identificació de la ciutat amb els seus murs, el seu valor heràldic, que serà una constant a la ciutat d’herència gòtica. Tampoc no convé oblidar el seu valor religiós, com a protecció simbòlica de la comunitat urbana.
Les dues èpoques en què l’emmurallament de les ciutats gòtiques catalanes fou més important coincidiren amb dos moments de perill bèl·lic, però també amb dos períodes clau en la institucionalització dels governs urbans: durant el regnat de Pere el Gran, per l’amenaça d’invasió francesa, i, sobretot, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, davant les difícils relacions amb Castella. Fou efectivament sobretot al segle XIV i especialment en el regnat de Pere el Cerimoniós que es féu una campanya de construcció de noves muralles generalitzada a la majoria de les poblacions catalanes. Fou també propi d’aquesta campanya l’encerclament de ravals suburbans, com el mateix Raval de Barcelona, el Capcorral de Cervera o la Muralleta de Tarragona. Les disposicions d’aquest monarca no solament es van limitar a impulsar la construcció de muralles, també van imposar l’ordenació de les milícies urbanes. Les viles i ciutats havien esdevingut la principal garantia defensiva del territori, i les seves poblacions, la força militar més efectiva. Aquestes disposicions són un reconeixement implícit del poder de les ciutats. Reforçaren la capacitat executiva dels governs municipals i ampliaren el seu radi de domini a través del dret de recollida, que, encara que es presentava com a privilegi per a la ruralia, li imposava prestacions personals i talles. També comprometeren, però, feixugament les finances municipals (vegeu l’article sobre el procés d’emmurallament en aquest mateix volum).
La ciutat ben ordenada
Plànol de Vilanova i la Geltrú al segle XVIII. Són encara ben visibles els recintes emmurallats dels dos nuclis independents que van donar lloc a la ciutat actual.
AMVG
Els circuits murats gòtics, que dotaren de forma definitiva la majoria de centres urbans, es corresponen a Catalunya amb la introducció tardana, respecte d’altres països, de les noves edificacions gòtiques i amb el gran impuls d’institucionalització dels governs urbans. La reconstrucció de les principals catedrals, esglésies parroquials i convents i l’aixecament dels edificis del govern municipal (dits paeria, consolat, casa de la Ciutat o de la Vila) es van fer principalment a partir del segle XIV, quan el món urbà ingressava en un dels seus períodes més crítics. A Perpinyà, el consolat és del principi del XIV i forma un conjunt monumental representatiu amb la llotja, de l’inici del segle XV, i la casa de la Diputació (de v. 1450). El palau dels Reis de Mallorca, que foren els grans impulsors del creixement de la ciutat, s’inicià durant el XIII (1274), però la primera pedra de la nova església de Sant Joan no es posà fins el 1324. També a Barcelona tant la nova catedral gòtica com les principals esglésies parroquials s’iniciaren de fet al XIV. La forma arquitectònica és, doncs, la manifestació d’una voluntat d’ordre i dignitat que es fa visible en els grans edificis representatius de la ciutat que han arribat fins a nosaltres i que encara són més tardans: la llotja (v. 1384), la sala del Consell de Cent (1373) i la casa de la Diputació del General, ja del començament del segle XV. Són també nombroses les intervencions on es conjuminaven l’embelliment i la utilitat (els pallols, les fonts públiques, les reformes urbanes a les àrees de mercat).
El paisatge urbà que configuren les noves arquitectures i intervencions expressa el nou ordre ideal de la ciutat, com a comunitat política perfecta, en ple període de crisi i fractures socials. Tal com ho exposa Eiximenis en el dotzè llibre de Lo Crestià, és a la ciutat on es porta a terme l’últim i primordial fi de l’home, que consisteix a donar glòria i honrar Déu. És a la ciutat on s’esquiva la ignorància, s’eviten els vicis i s’estableixen els models de correcció i comportament. És a la ciutat on es forneixen millor les necessitats dels homes. Les arquitectures fan visible aquest ordre pacificador dels conflictes, que es grava amb gran eficàcia a l’imaginari col·lectiu i contribueix a perpetuar-lo. En aquest sentit, és ben significativa la presència d’un exemplar d’aquest mateix llibre d’Eiximenis encadenat en un faristol a la sala del Consell General de la casa de la Ciutat de Girona l’any 1498 (Batlle, 1964-65, pàg. 374 i 379).
Bibliografia consultada
Puig i Cadafalch, 1936b; López-Amo, 1946; Bernoulli, 1951; Solé Sabarís, 1958-74; Lavedan – Hugueney, 1974; Bonnassie, 1975; Guidoni, 1976; Galceran, 1978b; Eiximenis, 1983; Catalunya Romànica, 1984-98; Bois, 1988; Heers, 1990; Seta – Le Goff, 1991; Erlande-Brandenbourg, 1993; Schofield – Vince, 1994; Història. Política…, 1996; Atles d’història de Catalunya, 1997.