El castell de Montsoriu corona un turó de 640 m que fa de partió dels termes d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva). El castell, assentat damunt d’una antiga ocupació ibèrica, ja devia existir al segle X, si tenim present la referència al topònim Montsoriu que es fa en l’acta de consagració de l’església d’Arbúcies de l’any 923, on apareix com a delimitació d’uns masos cedits a la parròquia, i com constata l’estudi arquitectònic i arqueològic.

Arnau Bassa fa aparició com una personalitat definida a mitjan dècada del 1340. Fill de Ferrer Bassa, nascut probablement entre el 1315 i el 1325, la seva aportació fou fonamental dins l’escola barcelonina. Amb la seva pintura va saber revisar el discurs figuratiu del seu pare sense desaprofitar-ne alguns aspectes essencials. La fidelitat d’Arnau als esquemes italians del taller familiar trobà un complement necessari en la nova escena internacional que, ja des del 1336, havia acollit el taller i les troballes de Simone Martini a Avinyó.

El 1941 Millard Meiss va fer una primera aproximació raonada al tríptic de la Mare de Déu, del Walters Art Museum de Baltimore (EUA), en què demostrava el seu origen català. Sorgia així la figura d’un “Mestre Català de Baltimore”, que havia desenvolupat una pintura de fortes afinitats amb creacions italianes i que era una alternativa al Mestre de Sant Marc, el qual aplegava aleshores la majoria de les obres considerades actualment del taller de Ferrer i Arnau Bassa (vegeu els capítols sobre aquests dos pintors en aquest mateix volum) (Meiss, 1941).

Nous escenaris i nous interessos després del 1348

Després de la sotragada de la Pesta Negra, la pintura europea va viure una etapa crítica, caracteritzada per canvis importants. A Catalunya, les morts de Ferrer i Arnau Bassa, els mestres més notables de les primeres generacions italianitzants, a l’entorn del 1350, crearen un buit essencial que haurien d’intentar omplir alguns nous tallers. Aquests s’embrancaren en una difícil i suggestiva transició sobre la qual encara hi ha moltes coses per descobrir i plantejar.

Després del 1348, a l’àrea d’influència de l’arquebisbat de Tarragona es constata l’activitat d’uns notoris tallers de pintura que, seguint la pauta d’altres importants centres catalans, es caracteritzaren per la seva clara ascendència italianitzant. Tanmateix, els representants més significatius d’aquestes tendències, el Mestre de Santa Coloma de Queralt i, sobretot, el mestre Joan de Tarragona, aportaren també una certa continuïtat de la tradició figurativa prèvia que ja havia arrelat en obres catedralícies tarragonines d’alguna entitat.

Les escasses pintures trescentistes conservades a la ciutat de Tortosa s’han d’explicar en el marc de la profunda italianització que es va viure a tot Catalunya. Les obres més importants posen de relleu l’originalitat d’alguns dels tallers que van treballar per a la catedral a partir de mitjan segle XIV, encarregats de decorar les portes del retaule de la Mare de Déu de l’Estrella destinat a l’altar major.