En el decurs de la dècada dels anys seixanta del segle XIV sorgí a Europa una nova variant dins l’art gòtic que es coneix amb el nom d’estil internacional per l’homogeneïtat i la proximitat de l’art produït als principals focus artístics europeus. Es tracta d’un art de tipus aristocràtic que neix amb la voluntat d’evidenciar el poder de les corts que s’originaren arran de la mort del rei de França Joan II el Bo († 1364), principalment les de Berry, Anjou i Borgonya, les quals havien de competir amb les de França i Anglaterra.

L’acceptació de les noves propostes sorgides des de les corts i els grans centres d’Avinyó, París, Dijon, Milà, Praga, Colònia, Londres, els Països Baixos, Barcelona i València va promoure una nova variant gòtica de la pintura, la miniatura, l’escultura, l’orfebreria, els brodats i els vitralls que se sintetitza, per la seva homogeneïtat, sota el nom de gòtic internacional. Aquesta varietat també és coneguda amb els noms de gòtic cortesà o art del 1400 i, a Alemanya, és denominada shöne Stil (bell estil) o weiche Stil (estil suau).

L’arribada d’artistes estrangers als països de la Corona d’Aragó, tal com s’estudia en el capítol anterior, afavorí la renovació del paradigma figuratiu d’acord amb el nou llenguatge internacional, però aquesta renovació també es va donar gràcies als intercanvis entre els diversos països que pertanyien a la Corona.

Data: [v. 15] de juliol de 1415.

Els procuradors de la parròquia de Sant Andreu de Gurb (Osona) i Lluís Borrassà, pintor de Barcelona, pacten la realització d’un retaule dedicat a sant Andreu per a l’altar major de l’església parroquial.

La influència del nou corrent estilístic del primer gòtic internacional possiblement arribà a Barcelona a la dècada dels anys vuitanta del segle XIV. L’acceptació de les noves propostes promogué un progressiu abandó dels antics models italianitzants, introduïts pels Bassa i seguits per Ramon Destorrents i els Serra, i en el seu lloc la pintura, la miniatura i l’escultura es començaren a expressar en aquesta nova variant gòtica.

Des de les primeres notícies sobre Lluís Borrassà –facilitades per J. Puiggarí el 1860– fins ara, la consideració de la seva pintura ha estat molt gran. Puiggarí va ser qui va atribuir per primera vegada una taula a Lluís Borrassà, la benedicció de sant Hipòlit als seus servents del retaule dels Sants Llorenç, Hipòlit i Tomàs d’Aquino de la catedral de Barcelona (ara al Museo Franz Mayer de Ciutat de Mèxic). L’obra de Borrassà va gaudir encara de més acceptació a partir dels primers anys del segle XX, arran del descobriment que l’identificava com l’autor del retaule de Santa Clara de Vic.

Són moltes les referències documentals sobre la contractació d’aprenents de l’ofici de pintor en l’obrador de Lluís Borrassà. Aquesta important entrada de joves artistes al seu taller, juntament amb l’àmplia producció de retaules, justifica les desigualtats artístiques que l’obra del mestre gironí palesa i confirma la forta intervenció d’altres mans en el procés d’elaboració de les obres.

La consideració del que va succeir al taller de Lluís Borrassà a partir del traspàs de l’artista no es pot limitar a creure que es va produir una simple dispersió dels seus components vers els tallers d’altres pintors. Aquesta possibilitat, si bé va ser certa de manera parcial, no exclou la versemblança d’un possible intent de fer continuar el taller.

Encara que probablement nasqué a Vilafranca del Penedès, fill d’un baster d’aquesta ciutat, i que la documentació el relaciona en diverses ocasions de la seva vida amb aquella localitat, Joan Mates figura sempre, des de l’inici del seu diplomatari, el 1391, com a pintor resident i ciutadà de Barcelona.

Retaules de Joan Mates dels quals es coneix l’emplaçament original.