Es creà coincidint amb el segon centenari del naixement del matemàtic noruec Niels Henrik Abel, i s’atorgà per primera vegada l’any 2003. El premi és atorgat anualment per l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, en nom del Ministeri d’Educació.

Juntament amb la medalla Fields és el màxim reconeixement internacional als matemàtics, i sovint són considerats l’equivalent del premi Nobel de les matemàtiques.

Es llicencià en dret i fou oficial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Entre 1859-66 dirigí el diari barceloní El Telégrafo, on escriví crítica musical i sobre política estrangera. També hi publicà una sèrie de treballs sota l’epígraf Efemérides de la historia de Cataluña.

Col·laborà amb Antoni de Bofarull en la versió castellana de la crònica de Jaume I (1848). Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des del 1852 i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1860. 

La revolta s’insereix en el conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII directament enfrontades amb el procés de cristal·lització de l’estat monàrquic absolutista i amb el règim senyorial sobre el qual es basava aquest estat.

Batxiller en filosofia i doctor en cànons, fou sagristà de Sant Pere de Ripoll.

Autor de Catalana justicia contra las castellanas armas (1641), al·legat crític a la política anticatalana del comte duc d’Olivares i de Jerónimo de Villanueva en les circumstàncies de la guerra dels Segadors. Hi defensa la participació activa del clergat contra les tropes castellanes. Fou publicada el 1641 i traduïda al català el 1897. També publicà l’opuscle De Cristo agraviado, evangélicos desagravios (1638).

Fou protonotari del Consell d’Aragó. Home de confiança del comte duc d’Olivares, que el feu secretari del consell d’estat i membre del consell de guerra, fou el principal inspirador de la seva política anticatalana. Fou partidari de solucions de força, i es distingí pel seu odi als catalans. Fou destituït dels seus càrrecs en caure el comte duc (1643). El 1644 fou acusat d’heretgia per la inquisició.

D’ideologia carlina, fou redactor del setmanari humorístic Lo Mestre Titas (1897-1900), fundà la revista Lo Teatro Catòlic (1899-1901), on publicà algunes peces seves, i dirigí El Norte (1910), de Girona, El Correo Leridano (1910-13), de Lleida, i la segona època del setmanari El Radical, òrgan jaumista, publicat per l’entitat Joventut Carlista, de Lleida. Mestre de professió, col·laborà a Gerunda. Revista catòlica de educación.

Lluità en la tercera guerra Carlina (1872-76), lluitant en la zona del Maestrat i els Ports. Assolí el grau de capità (fou conegut amb el sobrenom de Capità Barrumba). Formà part de l’escolta personal d’Alfons Carles de Borbó i d’Àustria-Este. 

Llicenciada en filologia semítica (1985) per la Universitat de Barcelona, on ha estat professora de llengua i literatura àrabs.

Llicenciat en filologia catalana i en dret, és professor de català a l’ensenyament secundari.

Fill de Joan Cardona, destacà en categories inferiors tant en proves individuals com en modalitats tècniques de velocitat.