Notable humanista, assistí al concili de Basilea, les actituds conciliaristes del qual defensà. Fou bisbe de Trieste (1447) i de Siena (1450). Esmerçà el seu pontificat en la convocatòria d’una croada, després d’haver intentat per carta la conversió del soldà Mehmet II, que s’havia apoderat de Constantinoble; celebrà dos congressos de prínceps a Màntua (1459/60) i a Roma (1463), però la croada no fou duta a terme.

Conegut per nombroses firmes seves que apareixen a la base de diverses estàtues, trobades, sobretot, a Rodes, és esmentat per Plini. Hom creu que executà la imatge del navarc Agesandre que figura en la birrem esculpida a l’acròpolis de Lindos.

Li ha estat atribuïda la Níkē de Samotràcia, considerada una obra ròdia del segle II aC, pel fet d’haver trobat la seva signatura en uns fragments apareguts en el mateix indret on fou descoberta l’estàtua.

És autor de la descripció d’un viatge marítim efectuat més enllà de les columnes d’Hèracles, vers l’Europa septentrional. Bé que les notícies sobre la seva obra són escasses i contradictòries (Estrabó, Diodor, Plini, etc.), hom creu que aquest periple en efecte fou acomplert, probablement amb un doble objectiu comercial i científic.

Obra d’un gran valor, les seves descripcions dels fenòmens de les marees, sobre la latitud i sobre el cercle polar àrtic, han estat confirmades pels coneixements actuals.

A Reggio, on visqué, tingué com a mestre Clearc. Autor d’una sèrie d’estàtues atlètiques (d’Astil de Crotona, Eutim de Locres, Protolau de Mantinea, Leontisc de Messina i d’altres vencedors en els jocs olímpics), de les quals hom posseeix les bases firmades. Bé que no ha estat possible d’identificar cap de les seves obres, cal pensar que conreà l’estil sever peloponesi.

Malgrat la incertesa de les notícies que hom en té, sembla que s’establí, procedent de l’Àsia Menor, a Crotona (~530 aC), on fundà una comunitat ascètica centrada en l’estudi de les matemàtiques i activa en els afers polítics de la ciutat, i d’on, ja vell, hagué de fugir a la veïna Metapont arran d’una rebel·lió que hi tingué lloc.

Com a aristòcrata cap del partit de la muntanya que agrupava els pagesos pobres de l’interior de l’Àtica i la gent més humil de la ciutat, s’erigí en tirà d’Atenes l’any 546 aC, després de dos altres intents anteriors (561 i 556 aC). Aconseguí les simpaties de totes les classes socials i afavorí els seus partidaris camperols amb la repartició de les terres dels seus enemics aristòcrates morts o desterrats.

Fill d’Eàcides, rei de l’Epir, fou bandejat del regne, però, amb l’ajuda dels egipcis, reconquerí el tron (297 aC), després d’haver-se alliberat de Neoptòlem. Obtingué nombrosos èxits en la guerra contra els macedonis i amplià enormement els seus dominis, que perdé, en gran part, en la lluita contra Lisímac (282 aC). Intervingué en ajut dels tarentins i dels grecs d’Itàlia en contra de Roma. Passà a Sicília, on derrotà els cartaginesos i, havent tornat a la península, lluità contra els romans en la batalla de Beneventum.

Deixeble i col·laborador de Rafael al Vaticà. Abandonà Roma a causa d’una sèrie de gravats llibertins. Cridat per Frederic Gonzaga, s’establí a Màntua, on obrí un taller (1524-40). Realitzà en aquest període fortificacions i dics.

La seva obra més important és el Palazzo del Te a Màntua, on hom pot veure la introducció d’arcuacions a la façana, preludi d’Andrea Palladio i els manieristes. La decoració interior respon al concepte manierista, amb un tractament grandiloqüent dins l’estil de Miquel Àngel.

Exiliat temporalment a Nèustria, perquè caigué en desgràcia, assumí de nou el càrrec, a la mort de Dagobert (639), durant el regnat de Sigebert II.