El concepte d’alimentació sana, denominació acceptada en èpoques recents, fa referència a una conducta alimentària que és considerada beneficiosa segons els criteris científics convencionals moderns i que consisteix en l’adopció d’uns hàbits alimentaris que tendeixin a proporcionar a l’organisme tots els elements nutritius que aquest necessita, en unes quantitats i proporcions adequades per tal que desenvolupi apropiadament tots els seus processos fisiològics i eviti així dèficits, excessos o desequilibris nutritius.

Per tal que una alimentació compleixi amb els criteris esmentats, cal que respecti uns mínims conceptes fonamentals. Bàsicament, cal que sigui completa, és a dir, ha d’aportar a l’organisme una quantitat suficient de tots els nutrients que aquest necessita, tant energètics (hidrats de carboni i lípids) com plàstics (proteïnes) i reguladors del metabolisme (vitamines, minerals, aigua i electròlits).

Definir concretament i d’una manera generalitzada per a tota la població les pautes alimentàries idònies per a aconseguir un equilibri nutritiu ideal és una tasca àrdua, ja que són molts els factors que cal tenir en compte i nombroses les variacions individuals dels subjectes als quals van adreçats els consells. Per això, en els darrers anys, nombrosos organismes nacionals i internacionals s’han dedicat a l’elaboració d’unes conductes d’alimentació bàsiques que permetin a la població cobrir els requisits nutritius mínims d’una manera òptima.

Per a facilitar la confecció d’un pla d’alimentació que respecti les consideracions teòriques esmentades abans, és convenient de classificar els aliments, segons llurs característiques nutritives més rellevants, en una sèrie de grups. D’aquesta manera, a grans trets, en lloc de tenir en compte els innombrables aliments de manera particular, hom pot presumir que si cada dia es consumeix una determinada quantitat d’aliments que pertanyen a cada un d’aquests grups, queda garantida una aportació nutritiva completa i equilibrada.

Immediatament després del part és habitual que la dona se senti cansada per l’esforç realitzat, que es pot comparar amb el que requereix una marxa d’uns vint-i-cinc quilòmetres. Així, és normal que si bé la mare es troba feliç, al mateix temps desitja descansar per a recuperar-se. A partir d’aquest moment s’inicien una sèrie de canvis en el seu organisme, la finalitat dels quals és de restablir les mateixes característiques que tenia abans de l’embaràs i el part.

El puerperi és un període crucial durant el qual es restauren les modificacions que havia patit l’organisme de la dona a conseqüència de l’embaràs i el part. En general, evoluciona sense problemes, però si es produeix algun trastorn és convenient de diagnosticar-lo de seguida per tal de poder adoptar les mesures necessàries i evitar que causi complicacions o deixi seqüeles en l’organisme de la dona. Per a evitar aquests trastorns o per a poder-los tractar adequadament, és convenient que la dona rebi atencions sanitàries i sigui controlada per especialistes mèdics.

De la mateixa manera que es produeixen canvis físics en l’organisme matern, després del part també s’esdevenen canvis emocionals importants. En néixer l’infant, es trenca sobtadament l’equilibri entre mare i fill que s’havia creat durant els nou mesos d’embaràs. De sobte, l’ésser que la mare sentia com una part d’ella mateixa, i sobre el qual havia elaborat nombroses fantasies, es converteix en un ésser real amb vida autònoma.

Un dels canvis més notables que tenen lloc en el puerperi és la posada en funcionament de l’activitat de les glàndules mamaries, les estructures de les quals s’han desenvolupat durant l’embaràs amb la finalitat d’elaborar llet per a alimentar l’infant.

És convenient que durant el puerperi la dona, especialment si alleta el seu fill, observi algunes atencions especials amb les mames, per a evitar de patir cap trastorn, com les clivelles, que són lesions consistents en una pèrdua de continuïtat de la pell del mugró o l’arèola mamaria, i la mastitis puerperal, és a dir, la inflamació de les mames que es presenta com a complicació del període postpart. La producció d’aquests trastorns és afavorida per la humitat provocada per la llet i la irritació causada per la succió del mugró.

L’alimentació de la dona durant aquest període s’ha d’adaptar a les necessitats del seu organisme i també a les del seu fill, en el cas que l’alleti.