L’orella constitueix una estructura sensorial complexa que actua com a òrgan del sentit de l’oïda i intervé en el manteniment de l’equilibri corporal.

Situació de l’orella

Hom considera que l’orella és un òrgan doble perquè n’hi ha dues de formades per estructures similars, situades simètricament a ambdues bandes del cap. Cada orella es troba situada a la part lateral del crani, als costats del rostre. Les diverses estructures de l’orella s’organitzen en tres parts ben diferenciades. Així, hom hi diferencia tres sectors: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna.

L’orella té dues funcions diferents: actua com a òrgan de l’oïda, és a dir, de la percepció de sons, i forma part dels òrgans que intervenen en la consecució de l’equilibri, és a dir, el manteniment d’una postura corporal estable.

Les malalties de l’orella poden causar diverses manifestacions. N’hi ha que són considerades inespecífiques perquè no són característiques de les malalties otològiques, com és el cas de la febre. En canvi, n’hi ha d’altres que en general corresponen a trastorns de l’orella per bé que es poden presentar com a resultat d’alteracions en altres estructures. Així, entre els símptomes de les afeccions ètiques, és a dir les molèsties subjectives, cal destacar l’otàlgia o dolor que afecta l’orella, la sordesa, els acúfens o zumzeigs i el vertigen.

La diagnosi de les malalties òtiques es basa en l’anàlisi dels símptomes que es presenten i l’evolució que segueixen. Sovint, però, cal realitzar una sèrie d’exploracions i proves complementàries per tal de confirmar-la, perquè malalties diferents es poden manifestar d’una manera semblant.

Definició

L’otitis és la inflamació de l’orella, generalment d’origen infecciós, que se sol manifestar amb dolor, supuració i sordesa segons el tipus de presentació.

• L’otitis és una inflamació de l’orella, generalment de causa infecciosa, les manifestacions més habituals de la qual —dolor, supuració i sordesa— varien segons la natura de l’alteració i la part de l’orella que n’és afectada.
• L’otitis externa que afecta de manera difusa tot el conducte auditiu sol ésser conseqüència d’una infecció afavorida per l’entrada d’aigua quan hom es banya. Així, és freqüent en l’època estiuenca i rep el nom d’otitis del bany o del nedador.

Definició

L’otoesclerosi consisteix en la formació d’os anormal de consistència molt dura en la càpsula òtica que es caracteritza pel fet que provoca minva de l’audició i zumzeigs a l’orella.

• L’otosclerosi consisteix en el creixement d’os anormal en l’orella, cosa que provoca una pèrdua de la capacitat auditiva. Aquesta alteració és causa freqüent de sordesa en els adults.
• La pèrdua auditiva és progressiva, per bé que de vegades passa molt de temps, anys fins i tot, sense que avanci, i després s’agreuja ràpidament. En les dones és freqüent que l’otosclerosi evolucioni més de pressa que en els homes, ja que sol empitjorar durant els embarassos.
• Gairebé l’únic tractament possible de l’otosclerosi és el quirúrgic.

Definició

És anomenada presbiacúsia la pèrdua de la capacitat auditiva que s’esdevé habitualment a partir de cinquanta anys, a conseqüència de l’envelliment de l’orella, i que afecta alhora ambdós òrgans.