La uveïtis posterior o coroïditis és la inflamació de la part posterior de la capa mitjana vascular de l’ull o coroide. De vegades s’associa a la inflamació de la capa retinal adjacent, i aleshores rep el nom de còrio-retinitis.

L’origen d’aquesta alteració, en general, és desconeguda. De vegades es relaciona amb malalties parasitàries com ara la toxoplasmosi.

És anomenada cel lulitis orbitària la inflamació dels teixits de l’òrbita ocular que envolten el globus ocular. La inflamació és deguda amb més freqüència a una infecció propagada des dels sins nasals infectats. Igualment, pot ésser causada per una infecció dentària o bé per l’arribada de gèrmens procedents d’altres parts de l’organisme que atenyen l’òrbita a través de la circulació sanguínia, o per la introducció directa de gèrmens procedents de l’exterior a través d’un traumatisme.

És anomenada mussol la inflamació aguda d’origen infecciós de les glàndules sebàcies o sudorípares de les parpelles. Hi ha dos tipus de mussols, el mussol extern, que correspon a la inflamació d’una glàndula sebàcia de Zeis o una glàndula sudorípara d,e Moll, les quals desemboquen a la vora de la parpella, i el mussol intern, corresponent a la inflamació d’una glàndula sebàcia de Meibom, que desemboca a la cara interna de la parpella.

Hom anomena calazi la inflamació crònica d’alguna glàndula sebàcia de Meibom, situada a la cara interna de la parpella. La inflamació és deguda a una obturació del conducte de la glàndula que origina l’acumulació de les secrecions a l’interior.

S’anomena epicant una anomalia congènita que consisteix en un plec cutani en l’angle intern de la fenedura palpebral. Aquesta formació constitueix una característica racial en els pobles mongòlics. És freqüent en els infants petits i, en general, desapareix quan creix el dors del nas. No provoca cap mena de molèstia, per bé que de vegades pot semblar que es tracta d’un estrabisme, perquè fa l’efecte que els ulls es desvien cap endins.

Hom anomena ectropi un trastorn de la posició palpebral que consisteix en una eversió de la parpella, és a dir, la vora lliure de la parpella s’adreça cap enfora.

L’origen pot ésser divers. És habitual en persones d’edat, a causa de la relaxació o la disminució del to muscular orbicular. També pot ésser conseqüència de la paràlisi del múscul orbicular, o bé de cicatrius còrnies degudes a traumatismes o cremades.

És anomenat entropi un trastorn que afecta la posició palpebral que consisteix en la inversió de la parpella, és a dir, la vora lliure de la parpella s’adreça cap endins.

És anomenada ptosi la caiguda de la parpella superior de manera que és impossible d’alçar-la i restablir la fenedura palpebral. L’origen d’aquest trastorn és una alteració motora que impedeix la contracció del múscul elevador de la parpella. Hi ha diversos tipus de ptosi segons l’origen que presenta.

La dacriostenosi consisteix en l’estretor de les vies lacrimals exçretores que impedeix el drenatge normal de líquid lacrimal.

L’estretor de les vies lacrimals pot ésser congènita. En aquest cas, l’afecció no es pot detectar abans de les dues primeres setmanes de vida, ja que les glàndules lacrimals encara no han començat a elaborar líquid. A partir de la tercera setmana de vida, es produeix una epífora, és a dir, el vessament del líquid que origina un llagrimeig constant. En general, l’obstrucció de les vies lacrimals afecta solament un ull.

És anomenada dacriocistitis la inflamació del sac lacrimal. En general, és deguda a una infecció afavorida per una dacriostenosi prèvia que genera un medi de desenvolupament apte per als gèrmens.

És possible que es tracti d’una dacriocistitis aguda. En aquest cas, es produeix una tumefacció superficial dura, vermella i dolorosa, a la zona del sac lacrimal, per sota de l’angle intern de l’ull. A més, es pot presentar una epífora o llagrimeig, conjuntivitis, inflamació palpebral, i fins i tot febre.