• La presbiacúsia és la pèrdua de capacitat auditiva que comença en general cap a cinquanta anys a causa de l’envelliment de les estructures de l’orella interna.
• La sordesa deguda a la presbiacúsia progressa molt a poc a poc, de manera que de vegades no és detectada durant molt de temps. La manifestació principal és una pèrdua de la capacitat de discriminació de les paraules, de manera que en una conversa es pot sentir bé com parlen els altres, però no s’entenen les paraules.
• Com que es tracta d’un procés d’envelliment no existeix un tractament que hi sigui eficaç.

Definició

La malaltia de Ménière o hidropesia laberíntica constitueix un trastorn de l’orella interna provocat per una acumulació excessiva del líquid que hi ha al seu interior que es caracteritza per l’aparició de crisis intermitents de vertigen i s’acompanya de sordesa i zumzeigs.

• La malaltia de Ménière o hidropesia del laberint és un trastorn de l’orella interna de causa desconeguda i caracteritzat per l’aparició intermitent d’atacs de vertigen, sordesa i zumzeigs.
• Bé que no es coneix la causa íntima de la malaltia de Ménière, sembla que l’estrès, hàbits tòxics com ara el consum d’alcohol o tabac, i unes malalties determinades com ara hipertensió arterial, afavoreixen l’aparició dels atacs.

Definició

Són anomenades traumatismes de l’orella les agressions externes que poden provocar lesions en les estructures de l’òrgan com ara cops, ones expansives o canvis de pressió sobtats. Els cossos estranys, és a dir, qualsevol objecte que s’introdueixi en el conducte auditiu extern, poden també ocasionar lesions d’orella.

• Les ferides del pavelló es poden solucionar amb una sutura. En el cas d’arrencament incomplet del pavelló, una sutura efectuada al cap de poc temps pot aconseguir la unió de les dues parts.
• Mai no s’haurien d’emprar bastonets de cotó per a la neteja de les orelles.

Són anomenats malformacions d’orella els defectes del desenvolupament d’aquest òrgan que es produeixen abans del naixement, en general deguts a causes desconegudes o, de vegades, a un trastorn hereditari.

Hom en diferencia les malformacions menors i les grans malformacions segons el grau d’afecció. Gairebé sempre, però, constitueixen petites malformacions de l’orella externa, i les més freqüents i lleus són les del pavelló auricular.

El tap de cerumen és una acumulació de la secreció pròpia del conducte auditiu extern, que s’obstrueix de manera progressiva fins que queda obturat. Aquesta és la malaltia de l’orella més freqüent i, en general, només n’afecta una.

Hom no coneix exactament la causa de la formació del tap, però se suposa que depèn de factors constitucionals, perquè hi ha persones predisposades a tenir-ne. D’altra banda, hi ha trastorns, com ara lesions de la pell o dermatitis del conducte, que en poden afavorir la formació.

L’otomicosi és una infecció de l’orella externa deguda a fongs, d’entre els quals els més freqüents són la Candida albicans, l’Aspergillus niger i l’Aspergillus fumigatus. És una malaltia relativament freqüent, afavorida per climes molt calorosos i humits.

La dermatitis auricular és un trastorn inflamatori de la pell del pavelló auricular i el conducte auditiu extern. Quan afecta el pavelló auricular, sol ésser deguda a causes al·lèrgiques o al contacte amb uns objectes determinats o unes substàncies concretes. Així, pot ésser causada pel fregadís d’unes ulleres o uns auriculars, certs productes químics emprats en cosmètica i fins i tot alguns medicaments utilitzats localment, sobretot antibiòtics.

El càncer d’orella és poc habitual. Es pot desenvolupar al pavelló, en el conducte auditiu extern o en l’orella mitjana, amb característiques diferents en cada cas. Afecta més sovint homes i es presenta sobretot a partir de quaranta anys.