Definició
És anomenada presbiacúsia la pèrdua de la capacitat auditiva que s’esdevé habitualment a partir de cinquanta anys, a conseqüència de l’envelliment de l’orella, i que afecta alhora ambdós òrgans.
Freqüència, edat i sexe
La pèrdua d’audició progressiva a partir d’una certa edat és un procés natural que afecta la majoria de la població. La pèrdua comença cap a cinquanta anys, però, com que progressa lentament, sovint passa inadvertida durant molt de temps. És més freqüent en els homes, entre els quals el trastorn sol ésser més intens que en les dones.
Causes
Les estructures de l’orella, com les de la resta de l’organisme, experimenten un lent procés d’envelliment a mesura que passen els anys. Aquest procés afecta també la còclea, és a dir, la part de l’orella interna que conté les estructures sensorials específiques de l’audició. Així, la presbiacúsia s’esdevé fonamentalment perquè les estructures i les cèl·lules de la còclea s’atrofien. Hi ha d’altres parts de l’orella que també es deterioren amb l’edat i accentuen la sordesa. Així, les articulacions de la cadena ossicular de l’orella mitjana esdevenen més rígides, com s’esdevé també amb la membrana del timpà.
Hom creu que la presbiacúsia no es produeix exclusivament com a part del procés d’envelliment, sinó que hi ha factors ambientals que la poden afavorir o accentuar. Així, alguns estudis demostren que el nivell auditiu en persones grans de pobles primitius, que es troben exposades a un soroll ambiental escàs, és superior que el de les persones residents en grans ciutats, on la contaminació sonora és elevada.
Símptomes i evolució
El símptoma principal de la presbiacúsia és la sordesa, que de vegades s’acompanya d’acúfens. Es tracta d’una pèrdua auditiva que progressa molt lentament. Com que la persona que pateix presbiacúsia es va adaptant sense adonar-se’n a aquesta sordesa progressiva, és molt freqüent que no adverteixi el trastorn. Així, sovint són les persones que l’envolten les que s’adonen de la pèrdua d’audició.
La manifestació més notable és la intensa pèrdua de capacitat de discriminació de la parla, és a dir d’entendre el llenguatge parlat. Aquesta pèrdua és superior que la dificultat de sentir altres sons, perquè hi ha una pèrdua selectiva de la capacitat de captar sons de les freqüències més agudes de la veu humana, a les quals corresponen els sons de les consonants. Així, la persona sent paraules entretallades perquè fonamentalment percep les vocals. Aquest dèficit de l’audició d’uns sons determinats pot ésser compensat per les funcions intel·lectuals del cervell, que reconeix les paraules en llur context. En les persones grans, però, que poden també tenir disminuïdes les funcions psíquiques, la suplència del cervell és insuficient, i no poden entendre gairebé res del que senten.
La capacitat auditiva es perd lentament, gairebé un 1% anual. Si el percentatge de pèrdua és superior, s’anomena presbiacúsia accelerada. De vegades el trastorn es manifesta abans de cinquanta anys i rep el nom de presbiacúsia precoç.
L’evolució d’aquesta malaltia varia molt d’una persona a una altra. Així, hi ha casos en què a seixanta-cinc anys hi ha una sordesa manifesta mentre que en d’altres a vuitanta anys hom conserva una bona capacitat auditiva, amb una pèrdua d’audició mínima.
Diagnosi
La diagnosi de la presbiacúsia es basa en l’audiometria, a través de la qual es determina el grau de pèrdua auditiva. De vegades aquesta pèrdua és mínima, però quan s’efectua una audiometria verbal, és a dir, emprant paraules en lloc de sons purs, es detecta una pèrdua important de la capacitat de discriminació del llenguatge.
Tractament
La sordesa de la presbiacúsia és irreversible, perquè és deguda a una lesió degenerativa de la còclea. Hom ha intentat d’aturar-ne la progressió amb alguns tractaments, per exemple a base de vitamines o medicaments vasoactius, però l’efectivitat no ha estat demostrada. Així, doncs, no hi ha cap tractament capaç de guarir la lesió coclear ni la sordesa que provoca.
Quan la sordesa entorpeix el desenvolupament d’una vida normal és possible d’intentar pal·liar-la amb l’ús de pròtesis auditives o audiòfons. Un audiòfon és un petit aparell electrònic, alimentat amb piles, que consta d’un micròfon que capta les ones sonores, un amplificador que permet de regular el to i la intensitat del so, i un mecanisme que l’adreça cap al timpà. Les pròtesis acústiques poden col·locar-se darrere el pavelló auricular, a l’interior de l’orella mateixa o bé es pot posar una part del mecanisme en la barnilla d’unes ulleres especials. Com que el més important és de recuperar la capacitat de comunicació verbal, i a més el fet de sentir d’altres sorolls podria dificultar la comprensió de la parla, la pròtesi s’ajusta a la freqüència del so de la parla.
L’ús d’un audiòfon requereix un temps d’adaptació. En un primer moment s’empra només unes hores al dia i en llocs poc sorollosos; també és convenient d’acostumar-se a la pròpia veu i, així, és útil de llegir en veu alta. Més endavant hom va emprant l’audiòfon en llocs més sorollosos, pot sentir la televisió o la ràdio i sortir al carrer. Tanmateix, però, no és recomanable d’emprar-lo en llocs molts sorollosos com ara carrers molt transitats o llocs on hi ha molta gent.