Rupiàcies. 1 Ruppia cirrhosa: a aspecte general de la planta (x 0,5), on destaquen les grans bràctees que envolten la tija i el llarg fllament, sovint enrotllat, que duen les flors; b espigueta floral amb dues flors que porten dos estams sense filaments i quatre pistils independents (x 5); c fruits portats per uns pedicels que s’allarguen (x 2); d detall del pistil amb l’estigma sèssil i peltat (x 10); e fruit (x 8).
Eugeni Sierra
Són plantes aquàtiques molt senzilles que viuen submergides, encara que sovint suren, a les aigües salabroses de les llacunes o estanys litorals que, sobretot a l’estiu, són més salades que el mar a causa de la intensa evaporació. Cosmopolites, es poden trobar a les zones costaneres d’arreu del món, excepte a les terres àrtiques. Només n’hi ha un gènere, Ruppia, amb set espècies, tres de les quals viuen a les costes d’Europa. Alguns autors pensen que potser només es tracta d’una o dues espècies polimorfes; de fet, aquestes plantes presenten una gran plasticitat morfològica, la qual cosa fa difícil la delimitació dels tàxons. De tota manera, la variabilitat morfològica sembla ésser una característica força comuna a les plantes aquàtiques (es dóna, per exemple, als potamogètons i als ranuncles aquàtics). Les tiges i les fulles varien molt dins d’una mateixa espècie pel que fa a la forma i les dimensions, segons la temperatura de l’aigua i el seu contingut de sal i segons si es troben a més o menys fondària.
Les rúpies són herbetes de tiges fines i flexuoses, arrelades al fons, amb les fulles oposades o esparses, simples, linears i fines (1-2 mm d’amplada), que duen una beina força eixamplada a la base. Les flors, submergides i hermafrodites, són molt reduïdes, com sovint passa també a les plantes aquàtiques. Són portades per un peduncle molt llarg i flexible, i es disposen en una inflorescència umbel·liforme. No tenen cap mena de periant: presenten dos estams amb les anteres sèssils i quatre carpels lliures, cada un amb un únic primordi seminal. El fruit és una núcula. En aquestes plantes el pol·len és alliberat just a la superfície de l’aigua. A Ruppia cirrhosa s’escapa dins d’unes bombolles de gas que surten de les fissures longitudinals de les anteres i que, quan exploten, escampen el pol·len per la pel·lícula superficial; la inflorescència queda, aleshores, flotant durant un cert temps amb els estigmes receptors en contacte amb la superfície de l’aigua.
A les aigües salabroses de les llacunes litorals de tota Europa, hom hi troba principalment dues espècies: R. maritima i R. cirrhosa, les úniques dels Països Catalans, que només es diferencien pels peduncles fructífers (més llargs de 8 cm i espiralats en aquesta última espècie), i altres petits detalls de les anteres i de l’anatomia foliar.