Zanniquel-liàcies. 1 Zanniquèl-lia (Zannichellia palustris): a aspecte general (x 0,5); b flor masculina formada per un únic estam i flor femenina amb quatre pistils, tots en el mateix verticil (x 3); c detall dels fruits (x 3).
Eugeni Sierra
Es tracta d’una altra família de plantes aquàtiques distribuïda per tot el món que comprèn quatre gèneres i set espècies pròpies de les aigües dolces o una mica salabroses. Viuen completament submergides i, pel seu aspecte, es poden confondre amb alguns potamogètons o amb les rúpies, descrits anteriorment. A partir dels rizomes s’originen tiges filiformes i força ramificades. Les fulles també són fines, linears, acabades en punta, i tenen la base embeinadora, amb unes estipules que abracen parcialment la tija.
L’única espècie present als Països Catalans és Zannichellia palustris, molt abundant i freqüent a tota mena d’aigües, llevat de les més fredes de muntanya i les molt salines. És una planta monoica, de flors axil·lars solitàries. Les flors masculines no tenen periant i estan formades per un simple estam molt aparent gràcies al seu llarg filament. Les flors femenines presenten un petit periant en forma de copa i consten de quatre pistils monocarpel·lars, amb els estigmes discoïdals i persistents, que es transformen en uns petits aquenis comprimits, apiculats, formant una mena de glomèrul umbel·liforme. És, però, una planta molt variable pel que fa als caràcters florals i fructífers.
En el món de les plantes superiors, la pol·linització per l’aigua (hidrofília) és sorprenentment rara. Són molt poques les espècies que utilitzen l’aigua com a medi pol·linitzador i, encara, aquestes mostren signes clars de procedir d’ancestres entomòfils o anemòfils. Sembla bastant clar que la hidrofília ha aparegut nombroses vegades en diferents línies evolutives, i aquesta es dóna tant a la superfície de l’aigua, com hem vist en algunes de les espècies comentades més amunt, com a dins de l’aigua, igual que el cas que ara ens ocupa. Les espècies pol·linitzades mitjançant l’aigua tendeixen a mostrar, i no d’una manera inesperada, algunes de les característiques de les plantes anemòfiles: el periant és molt reduït o nul, les flors són comunament unisexuals, hi ha una simplificació de la coberta externa del gra de pol·len i els estigmes solen ésser eixamplats, però senzills i rígids. Els grans de pol·len són allargats (com en el gènere Zostera, del qual parlarem més endavant) o bé tenen apèndixs, que representen adaptacions a un medi més dens, similars a les prolongacions presents en molts organismes planctònics o a les espores allargades que es formen en alguns fongs aquàtics; o bé, també, desenvolupen els tubs pol·línics abans d’arribar als estigmes, com per exemple a Zannichellia o a Najas.