Posidoniàcies. 1 Alga dels vidriers (Posidonia oceanica): a aspecte general (x 0,5); b detall de la inflorescència (x 3); c els tres estams amb les anteres sèssils que envolten l’únic pistil (x 5); d detall de l’estam amb el connectiu en forma d’apèndix alat (x 5).
Eugeni Sierra
La família de les posidonàcies és pròpia de les aigües de la Mediterrània i del S d’Austràlia; presenta un sol gènere i tres espècies, una de les quals és l’alga dels vidriers (Posidonia oceanica) molt abundant a les nostres costes. Es troba en substrats predominantment sorrencs, formant extenses praderies submarines, de vegades a fondàries entre 20 i 25 cm, però sempre a prop de la costa. Posseeix una tija rizomatosa rastrera, coberta per les restes de les fulles velles que ja han desaparegut. Les pilotetes allargades, fibroses i brunes que apareixen a les platges després de les tempestes corresponen, precisament, a fragments d’aquests rizomes que les ones han dut fora de l’aigua. Sovint aquestes fibres s’utilitzen com a material tèxtil o per a fer embalatges. Les fulles són acintades, d’uns 2 cm d’amplada, amb aurícules i beines ligulades que abracen la tija. El limbe foliar i la beina presenten unes taques fosques que són acumulacions locals de tanins. Les flors, generalment hermafrodites, s’agrupen en cimes que poden portar flors masculines a la part superior. L’androceu consta de tres estams amb les anteres sèssils. El pol·len es disposa en unes curioses cadenetes allargades. Hi ha un pistil d’un sol carpel, amb l’estigma lobulat. El fruit és més o menys carnós, de la grandària i la forma d’una oliva.
Aquesta família i les dues següents, cimodoceàcies i zosteràcies, juntament amb unes quantes espècies d’altres famílies, per exemple Thalassia i Halophila, de les hidrocaritàcies, comprenen la totalitat de les fanerògames que habiten la mar. Totes són monocotiledònies i representen aproximadament un 0,08% del total d’angiospermes. Les fanerògames marines mostren un parentiu clar amb d’altres famílies de plantes aquàtiques, en especial amb les hidrocaritàcies i amb les potamogetonàcies. Podem considerar llur evolució des de dues perspectives: o bé es van formar a partir de transicions graduals d’espècies hidrofítiques de les aigües dolces o salabroses, o bé (i aquesta és una interpretació recent basada en el registre fòssil) han evolucionat a partir de plantes xerofítiques de les maresmes litorals. En tot cas, són plantes molt antigues, formades almenys a partir de l’Era Terciària.
La majoria de les fanerògames marines es troben en les mars tropicals, especialment a les costes indopacífiques, a les del Carib i al litoral occidental de l’Amèrica central. Són plantes comunes a les aigües poc profundes dels esculls de corall, dels estuaris, etc., on tenen un important paper com a estabilitzadors dels sediments, i també com a productors primaris. En alguns casos, els alguers (que és el nom amb què es coneixen a les nostres costes les denses praderies submarines d’aquestes fanerògames) constitueixen un dels ecosistemes marins més productius. Així, són font directa d’aliment per a molts animals, proporcionen refugi o indrets de cria a molts d’altres i són elements molt actius en el cicle dels nutrients.
Les fanerògames marines s’han adaptat a un medi molt salí, la qual cosa implica una fisiologia especial per a superar les diferències osmòtiques entre les cèl·lules i l’aigua. Són capaces de créixer en immersió completa i permanent. Resisteixen l’acció de les onades, de les marees i la força dels corrents i han adequat mecanismes per a la pol·linització i la dispersió de les llavors. És per això que aquestes plantes tenen uns rizomes ben desenvolupats que s’estenen per tot el substrat formant una xarxa densa i complexa; aquesta esdevé un centre de captació de tota mena de residus que porta la mar, i tot el conjunt, un poderós estabilitzador del substrat. Totes tenen les fulles disposades en dues fileres que, normalment, creixen a partir d’uns brots curts que surten del rizoma, o directament a partir d’aquest. Les rels es formen, també, a la part basal dels brots curts o als rizomes. Les fulles són planes, acintades, o si fa no fa cilíndriques en secció transversal; normalment queden erectes i resisteixen els moviments de l’aigua. Les flors són petites i apareixen quasi sempre a la base de les fulles, per bé que Enhalus, de l’hemisferi S, fa flors que surten a la superfície de l’aigua. Moltes plantes són dioiques, i les poques que són monoiques maduren en primer lloc el gineceu (proterogínia), com per exemple Zostera. Habitualment el pol·len s’aglutina en unes masses gelatinoses, transportades passivament pels corrents. Moltes espècies tenen un contingut baix de lignina i alt de cel·lulosa, raó per la qual algunes s’utilitzen per a la producció de paper. Els rizomes tendres de Zostera i les fulles dessecades d’algunes d’aquestes plantes marines es poden menjar directament. Des de molt antic també s’han utilitzat com a fertilitzants.