Els principis ètics i arquitectònics proposats pel Grup R van tenir continuïtat en les obres més destacades dels anys seixanta i setanta, realitzades pels antics membres del Grup R i per joves arquitectes que s’anaven incorporant al que Oriol Bohigas va batejar com l’Escola de Barcelona.
Arquitectes com Correa, Milà, Cantallops, Domènech, Puig Andreu i Sabater; Nadal, Bonet i Puigdefàbregues van realitzar obres amb una posició realista similar, esforçant-se a crear el màxim d’espais semipúblics en els edificis.
Aquest panorama va quedar superat almenys per tres escissions: els experiments de Ricard Bofill i el seu Taller d’Arquitectura, les creacions comunicatives i postmodernes dels membres de l’Studio PER (els arquitectes Óscar Tusquets, Lluís Clotet, Cristian Cirici i Pep Bonet), i les propostes formalistes i abstractes d’Albert Viaplana i Heliodor Pinón.
La maduresa i la modernitat de l’arquitectura catalana els anys setanta van tenir expressió en la revista Arquitecturas Bis, editada des del 1974 fins al 1985.
La continuïtat del Grup R
Quan els primers objectius del Grup R ja s’havien complert, aquest es va dissoldre. Al principi dels anys seixanta molts arquitectes joves s’havien adscrit a un nou llenguatge comú. És el que Oriol Bohigas, al final dels anys seixanta i seguint el nom d’altres grups barcelonins, denominà l’Escola de Barcelona. Ho va fer en l’article «Una possible escola de Barcelona», publicat originàriament el 1969 a la revista Arquitectura de Madrid, i inclòs en versió catalana al llibre d’Oriol Bohigas Polèmica d’arquitectura catalana (Edicions 62, Barcelona, 1970) i en la seva versió castellana al llibre Contra una arquitectura adjetivada (Editorial Seix Barral, SA, Barcelona, 1969).
Es pot dir que la majoria dels antics membres del Grup R van continuar en gran manera dins de les directrius d’aquesta escola, de la qual també van passar a formar part els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà; Lluís Cantallops; Lluís Domènech, Ramon Maria Puig i Leandre Sabater; Lluís Nadal, Vicenç Bonet i Pere Puigdefàbregues, i l’Studio PER. És una arquitectura que segueix les pautes de l’anomenat realisme, un concepte ambigu defensat per gran part dels arquitectes italians de l’època, des dels neorealistes romans com Ludovico Quaroni fins als tractadistes milanesos com Ernesto Nathan Rogers, i que Oriol Bohigas va intentar redefinir com a nou realisme en el context de l’arquitectura catalana.
Entre moltes altres obres per tot Catalunya, destaquen a Barcelona els habitatges de l’avinguda Meridiana (1960-64) de Martorell, Bohigas i Mackay; l’edifici Monitor a la Diagonal (1969-70), de Correa i Milà, i la residència d’estudiants Mare Güell (1963-67), de Cantallops i Rodrigo. A Lleida destaca la residència d’avis projectada per Sabater, Domènech, Puig i Sanmartí (1966). Probablement una de les obres més significatives de l’esperit de l’Escola de Barcelona és l’ampliació de la fàbrica Godó i Trias a l’Hospitalet de Llobregat, originàriament modernista, que els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van fer créixer amb un llenguatge de pilastres i murs de maó, expressió del realisme i de la continuïtat del Modernisme.
Característiques generals
Observant les esmentades obres d’aquesta Escola de Barcelona, sempre de mida mitjana i de promoció privada, es comprova quines són les seves característiques: recerca d’un mètode compositiu que, tal com feia Josep Antoni Coderch, defineixi el tot a través de les parts, amb la qual cosa es qualifica l’edifici a través de la identitat dels elements de la petita escala; utilització d’un llenguatge relacionat amb l’expressió de la sinceritat de la lògica constructiva, fent èmfasi en la qualitat del treball artesanal i en l’ús de materials com el maó i la ceràmica amb significació dins de la tradició arquitectònica catalana, i, per tant, amb capacitat comunicativa i educativa; qualificació de l’escala domèstica de l’edifici a través d’un acurat disseny dels espais intermedis com accessos, patis i escales de veïns, uns espais col·lectius que intenten solucionar la manca d’espais urbans, com ara places i jardins, que tenien les ciutats espanyoles a l’època
franquista. En definitiva, es pren el compromís social de creure en el paper educador i comunicatiu de l’arquitectura com a activitat intermediària entre la cultura arquitectònica i l’usuari. Sota la influència de l’incipient pensament estructuralista, per exemple de Roland Barthes i Umberto Eco, hi ha una gran consideració envers els valors propis del llenguatge arquitectònic. Tota aquesta arquitectura arrelada a la cultura catalana està impregnada del realisme, l’empirisme i el possibilisme típics dels catalans. I tal com deixa legitimat Oriol Bohigas en el seu llibre Reseña y catálogo de la arquitectura modernista (publicat inicialment el 1968 i reeditat el 1973), l’arquitectura de l’Escola de Barcelona es basa en la re valoració del Modernisme.
De totes maneres, paral·lelament a la vigència de l’Escola de Barcelona, conviuen altres vies diverses. Una d’elles és la que van proposar els arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas, amb la utilització de les noves tecnologies en la construcció, d’una manera entusiasta, contrària als elogis del maó, a l’acceptació de les limitacions tecnològiques del país i als recels de membres de l’Escola de Barcelona com Oriol Bohigas. Una obra com la Banca Catalana al passeig de Gràcia (1965-68), un edifici d’oficines a base de mòduls prefabricats, és significativa per la seva introducció d’una nova arquitectura high-tech, representativa i qualificada, en un emplaçament tan compromès i monumental com el passeig de Gràcia. Fargas i Tous van realitzar altres obres manifest, influenciades per Mies van der Rohe i Richard Neutra, com la fàbrica Dallant a Sant Feliu de Llobregat (1961) i la casa Ballbé, a Barcelona (1962).
També en aquells anys el prestigiós equip italià BBPR (format per Belgioioso, Peressutti i Rogers) va realitzar a la ronda de la Universitat la seu de la Hispano-Olivetti (1960-64), amb la col·laboració de l’arquitecte Josep Soteras i de l’enginyer Ramon Casals. El mecanisme milanès de les preexistències ambientals crea un mur cortina de reculada que segueix el modulat de les finestres balcó típiques de l’Eixample barceloní.
Les oficines de El Noticiero Universal, al carrer de Roger de Llúria (1963-65), projectades per Josep Maria Sostres, van ser l’obra més important d’aquells anys dins el teixit de Barcelona. Si la Pedrera d’Antoni Gaudí definia la màxima exuberància a què es podia arribar en una cantonada de l’eixample Cerdà, l’edifici del Noticiero Universal defineix el límit del minimalisme i l’abstracció. Sostres interpreta a fons la lògica de la façana de l’Eixample com un pla llis, una pell que separa les fretures de l’espai interior de l’obertura i la llibertat de l’espai públic del carrer. Dins d’aquest pla es retallen repetitivament la silueta vertical de la finestra balcó, el buit essencial en la memòria de l’Eixample. Per posar el màxim èmfasi en l’abstracció moderna, Sostres elimina fins i tot la cornisa de coronació.
Escissions transcendentals
És al final dels anys seixanta i al principi dels setanta quan es comencen a mostrar escissions contundents del que havia estat la tradició de l’Escola de Barcelona. Especialment destaquen tres noves vies.
En primer lloc, Ricard Bofill (1939), que, en tornar d’estudiar arquitectura a Suïssa, creà el Taller d’Arquitectura (1963) després d’haver realitzat algunes primeres obres a Barcelona, com l’edifici d’habitatges al carrer de Johann Sebastian Bach (1960-62) i al carrer de Nicaragua (1962-64), que en part reflecteixen aquest llenguatge comú, però que també expressen un fort caràcter d’experimentació formal en la planta i el volum i unes incipients presumpcions tecnològiques. Al final dels anys seixanta, Ricard Bofill integrà fortes influències del grup britànic Archigram, i ho expressà en el text Hacia una formalización de la ciudad en el espacio (1968) i en una obra significativa, el Walden 7, a Sant Just Desvern (1970-75). Aquesta mena de ciutat a l’espai, feta amb tecnologia bastant convencional, és un primer emblema de la nova arquitectura catalana, al costat d’altres obres de Bofill com el barri Gaudia Reus (1964-68).
Bofill inicià amb el seu Taller d’Arquitectura un nou tipus de col·laboració multidisciplinària, ja que va integrar les aportacions de poetes, matemàtics, filòsofs, economistes, publicistes i fotògrafs. Autors com José Agustín Goytisolo, Salvador Clotas i Xavier Rubert de Ventós van intervenir en la primera època del Taller d’Arquitectura. Arquitectes com Anna Bofill, Ramon Collado, Manolo Núnez Yanowsky, Peter Hodgkinson i Esteve Bonell van treballar o encara treballen a l’equip de Ricard Bofill.
També els joves integrants de l’Studio PER –creat el 1965 pels tàndems Lluís Clotet-Òscar Tusquets i Cristian Cirici-Pep Bonet, tots nascuts el 1941–, després de la integració pionera de les influències nord-americanes de Rober Venturi, començaren a definir un camí propi amb una arquitectura evocativa i comunicativa, de caràcter postmodern. Una de les primeres realitzacions del tàndem Clotet-Tusquets va ser l’edifici d’habitatges al carrer de Sant Màrius (1969-71), a base d’un expressiu collage de materials de catàleg. Va seguir la casa Fulla (1967-71) i va culminar amb el Belvedere Georgina a Llofriu (1972) i amb la casa Vittoria Tracino a l’illa Pantel·leria, a Itàlia (1972-75). Si la casa Fulla assenyala el límit màxim d’experimentació en l’espai domèstic –amb una gran complexiitat dels espais, amb multitud de desnivells, com si es continués la tradició del raum plan d’Adolf Loos, i amb una façana molt massissa i gairebé cega–, les dues petites cases a l’Empordà i a Sicília entronquen amb el llenguatge simbòlic de l’arquitectura popular de cada lloc.
Finalment, els arquitectes Albert Viaplana i Heliodor Pinón, que havien estat associats inicialment amb Xavier Pouplana i amb Gabriel Móra, treballen pacientment sobre una sortida conceptual i abstracta no allunyada de les propostes nord-americanes dels Five Architects, especialment Peter Eisenman i John Hedjuk. Aquest període de silenciosa experimentació aporta propostes no realitzades però tan influents com el projecte guanyador del concurs de la nova seu del Col·legi d’Arquitectes de València (1977) i culmina amb la plaça dels Països Catalans al costat de l’estació de Sants (1981-83). Aquesta obra es converteix en model de les noves places promogudes per l’Ajuntament socialista a partir del 1980.
Per tant, al final dels anys setanta es va palesant l’arribada de les noves i diverses metodologies internacionals plantejades per Aldo Rossi, Rober Venturi, Peter Eisenman i el Grup Archigram.
Obres de transició
Tal com s’ha assenyalat, – és en aquells anys quan Josep Antoni Coderch realitza les obres més rigoroses, contundents i minimalistes, i defineix el que serien fites de la Barcelona moderna. Les quatre torres d’oficines Trade (1965-69) en el nou centre residencial i de negocis de la ciutat, amb singulars formes corbes reculades de vidre. I el ja comentat Institut Francès (1972-75), d’una forma estrictament cúbica, servida per un nucli autònom d’escales de seguretat i configurada per una única finestra exageradament allargada repetida per tota la façana. Com a obra pòstuma Coderch va fer l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura (1978-84) mitjançant la forma d’un pavelló baix, d’estructura organicista, que serveix de sòcol a la torre prismàtica de l’edifici existent.
A més a més de les realitzacions citades, són representatives dels anys setanta obres com el conjunt residencial al passeig de la Bonanova (1970-73), de Martorell, Bohigas i Mackay, en què les recerques en el camp de l’habitatge popular es porten a la residència de luxe, i l’edifici Frègoli (1972-75), d’Esteve Bonell.
Aquesta obra, elegantment eclecticista i decididament experimental –tant pels espais interiors com per la composició– assenyala tant el final d’una època de l’Escola de Barcelona com el principi de l’arquitectura catalana dels anys vuitanta, promoguda per la democràcia i per l’inici de l’impuls de la Barcelona olímpica i caracteritzada per la recerca de noves formes i tipologies.
La maduresa teoritzadora: la revista Arquitecturas Bis
La qualitat assolida per l’arquitectura catalana tindria el seu reflex en els esforços historiogràfics i crítics, expressats en publicacions i en revistes. De tot això, la revista Arquitecturas Bis, que es va publicar des del 1974 fins al 1985, n’és el màxim emblema i el símbol més clar de la normalització i la integració definitives al panorama internacional de la cultura arquitectònica espanyola. La revista mostra l’existència d’una capacitat de crítica arquitectònica pròpia, amb un nivell equiparable al de revistes com Oppositions o Lotus Internacional. Arquitecturas Bis era editada per Rosa Regàs i el consell de redacció el componien Oriol Bohigas, Frederic Correa, Lluís Domènech, Heliodor Pinón, Rafael Moneo, Luis Pena Ganchegui, Tomàs Llorens, Enric Satué, Manuel de Solà-Morales i Fernando Villavechia. Una qualificada representació, per tant, dels arquitectes i crítics espanyols contemporanis, amb un predomini evident dels catalans.
Els temes coberts per Arquitecturas Bis van ser variadíssims, ja que intentava expressar les molt diverses tendències més qualificades de l’arquitectura actual, seguint un esperit obert i internacional. Algunes figures van ser tractades amb un èmfasi especial: Vittorio Gregotti, Aldo Rossi, Alvaro Siza Vieira, Hans Hollein, Hermann Herzberger, Aldo van Eyck, S. 0. M. i Louis Kahn, i alguns autors, a més a més dels redactors, hi van col·laborar molt sovint, com és el cas de Joseph Rykwert, Tomàs Maldonado, Ignasi de Solà-Morales, Antonio Capitel, Maria Teresa Muñoz i Juan Antonio Cortés.
Bibliografia
- Bohigas, O.: Contra una arquitectura adjetivada, Barcelona, 1969.
- Bohigas, O.: Polèmica d’arquitectura catalana, Barcelona, 1970.
- Piñón, H.: Nacionalisme i modernitat en l’arquitectura catalana contemporània, Barcelona, 1980.