Castellciuró (Molins de Rei)

Situació

És situat dalt d’un turó sobre mateix de la vila de Molins de Rei. L’eixample urbà dels darrers anys arriba gairebé a tocar de l’antiga fortificació. Per arribar-hi cal seguir la carretera de Sant Bartomeu, l’avinguda 11 de Setembre i, en direcció a llevant, la carretera que hi mena, passant per les Cases d’en Graner.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF190852.

Història

El lloc era del terme d’Olorda, on al final del segle X hi ha documentades diverses torres, una de les quals, la torre Guadall, situada prop de Duïsme (Sant Pere de Romaní) sembla que és la que hi hagué a l’indret de l’actual castell. Restava just al límit nord d’un alou que Ènnec Bonfill donà al monestir de Sant Cugat. A partir de mitjan segle XII el lloc pertanyia als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. El 1142 s’hi esmenta l’olivan de Cedro. El 1162, entre els límits de Sant Pere de Duïsme, s’esmenta l’alou de Ciuró de l’Hospital de Jerusalem, que un tal Oliver adquirí de Miró Guitart. El 1192 els hospitalers reberen un altre llegat a Olorda procedent del testament de Guerau de Bedorc, que els deixava el seu mas. El 1309 Jaume II va vendre en carta de gràcia a Sibil·la de Pallars, comtessa de Pallars i senyora de Cervelló, la vila de Molins de Rei i la propietat agrària de Ciuró, amb la seva casa torre, els forts i tot el que hi havia per 80 000 sous barcelonins, béns que després passaren al seu marit, Hug de Mataplana, i al seu hereu, Arnau Roger de Pallars. D’aquest, per venda, pervingueren als germans Francesc i Guillem Bastida i després al gran jutge Hug d’Arborea, vescomte de Bas, que ho llegà al seu fill Pere i a la seva muller Constança, la qual el 1347 en llegà una part al convent de Santa Clara d’Oristany de Sardenya, part que la reina Elionor adquirí el 1366. Aquest mateix any vengué al seu tresorer Berenguer de Relat la vila de Molins de Rei i el lloc de Ciuró. L’any següent, el 1367, aquest Berenguer de Relat adquirí de Francesc de Castlarí la casa torre de Ciuró, amb els seus homes, dones, edificis, forts, mobles, vinyes, terres, aigües, cinc peces de terra i el domini sobre alguns masos. El venedor ho posseïa des del 1361, any en què ho rebé per llegat testamentari de la seva àvia Constança de Noguera, vídua de Francesc de Ferriol. El 1368 Berenguer de Relat obtingué de Pere el Cerimoniós la facultat de convertir la força de Ciuró en castell termenat, amb jurisdicció sobre Molins de Rei. Al segle XVI el castell va ser adquirit pels Requesens-Zúñiga, senyors de Castellví de Rosanes.

Actualment el castell és de propietat municipal i cada any s’hi efectuen treballs de consolidació i restauració dirigits pel grup local d’Amics dels Castells, en col·laboració amb el Museu Municipal de Molins de Rei.

Castell

Planta, a escala 1:400, de les estructures d’aquest castell, moltes a flor de terra.

P. Poll

Les ruïnes del castell de Castellciuró es troben al replà superior i a l’immediat, on hi ha escassos vestigis d’un mur i una bestorre de planta circular. Dalt el castell hi ha una llarga muralla amb angles rectes que només es conserva a tramuntana i, encara, reformada en diverses èpoques i en alguns punts molt arranada. Hi va ser aprofitat un llenç preromànic que devia formar part d’una estructura rectangular, probable recinte primitiu de la torre del segle X. Fa 60 cm d’amplada i mostra un magnífic aparell en opus spicatum, molt ben construït i molt regular, a més de ben conservat, amb filades en espiga, entre les quals s’intercalen filades planes de llosetes. La pedra més utilitzada és la llicorella de la contrada. Tot el paredat està molt ben travat amb morter, formant un mur d’una gran solidesa. A la façana de ponent, arrenglerat amb la muralla, hi ha un edifici o torre de diversos pisos, de fonamentació romànica i alçat gòtic. Rere aquesta torre i la muralla preromànica hi ha algunes restes de mur molt arranades i inconnexes, zona on el Museu Municipal de Molins de Rei va fer unes prospeccions. Hi aparegueren, sense estratificar, padellassos de ceràmica d’una llarga època que començaria al segle X i arribaria fins al XIX.

La bestorre del replà inferior s’adossa a la roca per la banda de migdia. Se’n conserven molt poques filades, però en la part central d’aquestes, fetes amb petits carreus, se’n distingeixen clarament dues que formen una espiga, matussera i irregular. Per tot plegat, la bestorre deu ser obra dels primers decennis del segle XI.

Bibliografia

• Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 439-447
• Tort, 1981; Pagès, 1992, en premsa