Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Baix Llobregat amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Al llarg del riu Llobregat i des de Montserrat a la costa s’estén un territori allargassat de 489,5 km2 repartit entre els vint-i-nou municipis que configuren la comarca del Baix Llobregat. La superfície comarcal representa l’1,5% del total de Catalunya, i ocupa el sisè lloc entre les comarques més petites per la seva extensió.
Els límits s’estableixen amb les comarques del Bages al N, el Vallès Occidental al NE, el Barcelonès a l’E, l’Anoia i l’Alt Penedès a l’W i el Garraf i la mar Mediterrània al S.
En un breu repàs històric de les delimitacions administratives que ha sofert aquest territori es constata una certa conflictivitat pel que fa a l’ordenació tot i que hi ha una coherència geogràfica i una consciència de la població prou definida, sobretot des de la segona meitat del segle XIX. La manca d’una capital destacada i la feble independència funcional i territorial respecte a Barcelona han provocat sovint divisions artificioses que segurament han estat la clau del renaixement de la identitat comarcal.
En l’actualitat el Baix Llobregat és una comarca plenament consolidada, malgrat els processos destructors i despersonalitzadors a què s’ha vist sotmès. Alguns problemes patents fins ara com la desmembració de Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat s’han resolt per la insistent reivindicació de pertànyer a aquesta comarca; altres fenòmens de disgregació de caràcter intern i extern encara són objecte de debat, com és el cas de l’Hospitalet de Llobregat, de Castellbisbal o del Baix Llobregat Nord.
Vista aèria del delta del Llobregat, amb l’estany de la Ricarda al fons.
ECSA - J. Todó
Des del punt de vista morfològic i justament per la seva forma allargada perpendicularment a la costa, la comarca del Baix Llobregat presenta una fisonomia molt variada en travessar les diferents unitats de relleu del Sistema Costaner Català tot seguint la vall fluvial del riu Llobregat, que li atorga una certa unitat.
Des de l’extrem nord fins a la mar la comarca travessa quatre unitats: la Serralada Prelitoral, la Depressió Prelitoral, la Serralada Litoral o Marina i la Plana Litoral; és a dir, dues alineacions orogràfiques i dues planes de litologia i origen prou diferents.
En el seu conjunt, l’orografia d’aquest sistema és determinada per una fossa tectònica que mitjançant un seguit de falles paral·leles d’orientació NE-SW delimiten ambdues serralades. Per la seva banda, la vall segueix una direcció NW-SE obeint l’orientació d’una fractura transversal a les dues unitats orogràfiques anteriors.
L’àrea més septentrional de la comarca forma part de la Serralada Prelitoral representada pel sector est del vessant meridional de Montserrat, on destaquen els cims de Sant Jeroni (1 224 m), Sant Joan (993 m) i el Pla de les Bruixes (463 m) a l’altra riba del Llobregat.
La litologia de la zona es compon de conglomerats eocènics i oligocènics sobre el substrat paleozoic de la serralada herciniana.
Els materials sedimentaris són fruit de la deposició al delta d’una antiga mar poc profunda fa uns 25 milions d’anys. En aquest indret el relleu és dominat per conglomerats calcaris (pinyonenc) que formen monòlits espectaculars, a causa de la presència de diàclasi, dels processos càrstics, i també de l’erosió diferencial a què han estat sotmesos al llarg del temps. Cap al sud també afloren pissarres força replegades pròpies de la serralada.
La Depressió Prelitoral presenta un relleu molt més suau ja que es tracta d’una fossa tectònica encaixada per un seguit de falles paral·leles a la línia de costa que limiten la depressió d’uns 15 km de llargada amb les dues serralades: la Prelitoral, al sector més septentrional, per una falla que va des de Collbató a Olesa, i la Serralada Litoral, al sector meridional, per la falla que segueix el tram final del riu Anoia. La conca és formada per materials margo-argilosos del Miocè i el Quaternari, on l’encaixament del riu Llobregat ha format una plana al·luvial amb quatre nivells de terrasses ben desenvolupades: 80-90 m, 30-40 m, 15-10 m i 2-4 m sobre la llera del riu. Als límits comarcals, uns petits turons configuren uns relleus quelcom més definidors.
La unitat litoral és conformada pels contraforts de Collserola i del Garraf, separats per una fractura d’orientació NW-SE.
Així, el sector est presenta uns relleus suaus de litologia esquistosa que entren en contacte amb un sòcol granític als voltants del Papiol amb cims poc significatius. El vessant oposat, encara que més enfonsat, presenta uns relleus més enèrgics de materials calcaris i gresos del Triàsic i el Cretaci amb basament paleozoic que aflora a Gavà i Martorell, corresponents als contraforts del massís de Garraf-Ordal (Puig d’Agulles 652 m, Penya Blanca 635 m, la Creu de l’Aragall 545 m). A partir d’aquí, des del congost de Martorell, la vall s’eixampla i dona lloc a la plana litoral, de composició argilosa del Pliocè on la important fractura transversal ha originat una vall asimètrica amb riberes desnivellades, amb el bloc meridional aixecat. Aquí també es pot apreciar el sistema de terrasses construït pel Llobregat.
El fons de la vall és molt pla amb una inclinació mínima cap a la mar. Aquestes terres tenen continuïtat amb el delta del riu Llobregat d’uns 90 km2, que s’estén des de Sant Boi cap a Montjuïc i cap al Garraf.
Els dos promontoris han afavorit el desenvolupament del delta en protegir-lo dels corrents litorals més o menys paral·lels a la costa, que tendeixen a transportar els sediments aportats pels cursos fluvials.
La gran obertura correspon a un antic estuari del final del Terciari i principi del Quaternari, quan la línia de costa s’apropava al voltant del congost de Martorell. El delta va anar avançant entorn de 2 a 3 m anualment ajudat per nous sistemes de barreres sorrenques. Actualment, però, i a causa de les diverses accions imposades tant al curs del riu com en les seves immediacions (rescloses, extraccions abusives d’aigua i d’àrids...) s’ha alentit la deposició de graves i llims argilosos, i s’ha provocat una reculada en el seu sector septentrional. D’altra banda les diferents posicions del llit del Llobregat durant la formació del delta van originar un sistema de marines i llacunes de les quals només resten uns reductes força degradats, com són els estanys de la Murtra, el Remolar, la Ricarda i Ca l’Arana.
La xarxa hidrogràfica de la comarca és vertebrada pel riu Llobregat, és a dir, tots els torrents i rieres tard o d’hora hi aboquen les seves aigües. El Llobregat s’obre pas a la comarca per l’estret del Cairat, d’uns 8 km de llargada, entre Montserrat i els relleus de Sant Salvador de les Espases, i continua amb una inclinació molt més suau per la Depressió Prelitoral, al final de la qual torna a encaixar-se, aquest cop per la Serralada Litoral, al congost de Martorell, situat entre les Torretes i el puig del Telègraf tot aprofitant la falla transversal; després es decanta per la plana litoral i forma un delta en entrar en contacte amb la mar. Així, a causa de la morfologia de la conca, hom podria distingir un tram fluvial Prelitoral que aniria des de l’estret del Cairat al congost de Martorell, i un tram fluvial inferior o tram baix del curs que aniria des del congost anterior fins al delta.
Dins l’àmbit comarcal, el Llobregat rep tot un seguit de torrents i rieres de caràcter pluvial i de règim discontinu entre les quals destaquen, per la riba dreta i de N a S, la riera de Pierola, que s’ajunta amb la de Magarola, la riera de Corbera, la de Cervelló, que s’ajunta amb la de Rafamans, i la riera de Torrelles, formada per la confluència de tres rieres: la de Can Güell, Can Mas i Can Bruguera; per la riba esquerra rep la riera de Gaià, la de Rubí o de les Arenes i la riera de Vallvidrera. Però l’afluent més important és el riu Anoia, que aboca les seves aigües poc abans del congost de Martorell. Neix als altiplans de Calaf i situa la seva conca de recepció en la Depressió Central amb 929,41 km2 d’extensió; el riu té un recorregut de 66,5 km. La conca del riu Llobregat, per la seva banda, té una superfície de 4 948,36 km2 i el recorregut total del riu és de 156,5 km. Una de les característiques més importants és el seu cabal irregular, tant en el curs de l’any com interanualment; per terme mitjà és de 16,9 m3/s, i el volum mínim de prop de 2 m3/s (a l’estiu al tram inferior del riu) però en aquest indret pot assolir valors al voltant de 3 000 m3/s que provoquen greus inundacions. Contràriament al que fóra natural, el seu cabal disminueix a mesura que arriba a la mar; aquestes pèrdues progressives es deuen a l’abús d’extraccions a què s’ha vist sotmès per a la utilització agrícola, industrial i domèstica. Així, el seu cabal abans de l’estret del Cairat és de 19,3 m3/s; l’Anoia abans de desembocar al Llobregat té un cabal de 2,7 m3/s i a Martorell, on es troben tots dos rius, el cabal ha baixat a 16,9 m3/s; aigües avall encara disminueix més fins al punt que molts dies de l’any el volum d’abocament és superior a les aportacions del riu, fet que comporta greus problemes de contaminació.
Pel que fa a l’aigua subterrània, els aqüífers del Baix Llobregat són formats per graves i sorres de gruix variable de 12 a 15 m als voltants d’Olesa de Montserrat i de 35 a 40 m a Cornellà. El delta del Llobregat té dues superfícies d’aqüífers, una a nivell superficial i una altra a nivell inferior, separades per un tascó d’argiles i llims impermeables que desapareix als voltants de Pallejà, on les graves dels aqüífers afloren i constitueixen una zona important de recàrrega. A la línia de la costa la separació d’ambdós aqüífers és d’uns 40 m. La porositat és de prop del 10 o el 20% i l’aigua pot circular amb un cabal de 10 000 m3/dia. Aquest sistema, però, també es troba amenaçat per la contaminació provocada per la mateixa aigua de recàrrega, la intrusió de l’aigua de mar, l’activitat agrícola i l’abocament de residus industrials i urbans.
Quant a la climatologia de la comarca, tot i que globalment gaudeix d’un clima mediterrani marítim, podem distingir, també en aquest cas, dues zones diferenciades: una zona Prelitoral amb temperatures més extremes i una zona de vall inferior, amb unes característiques climàtiques més regulades per l’element marí. Així doncs, podem subdividir la comarca en dues àrees, una de clima mediterrani temperat des de l’estret del Cairat a Martorell i una àrea de clima mediterrani marítim de Martorell al litoral, tot i que les diferències entre tots dos subsectors són poc rellevants.
La temperatura és potser el paràmetre més definidor respecte a la divisió anterior. La zona septentrional que hem definit, en trobar-se a més alçada i més lluny de la costa, presenta unes temperatures mitjanes més baixes a l’hivern i més altes a l’estiu, amb una temperatura mitjana de 14,5°C. El mes més fred és el desembre, amb 6,3 °C i el més càlid el juliol amb 25,4°C. De Martorell al litoral les diferències són menys contrastades, amb una temperatura mitjana de 16°C. El mes més fre d és el gener amb 8,7°C, i l’agost el més càlid amb 24°C. La menor amplitud tèrmica de la zona litoral també es reflecteix en la temperatura mitjana de les mínimes absolutes, que a Martorell es troba per sota dels 0°C de novembre a març i en canvi a Sant Boi cap mes no baixa dels 0°C.
Pel que fa a la precipitació, és similar en tots dos sectors tant en la mitjana anual com en la distribució al llarg de l’any. Mentre que a Montserrat la precipitació mitjana anual és de 697 mm, a Martorell és de 584 mm i a la vall baixa és de 571 mm a Sant Boi i de 583 mm al Prat de Llobregat. La pluviositat és màxima a la tardor, als mesos de setembre, octubre i novembre, que poden registrar una gran intensitat i produir greus inundacions com les del 1944, 1962, 1971, o les més recents del 1982.
El nombre de dies de pluja a l’any és superior en 10% a la part alta de la conca, que és de 72 dies, mentre que a la zona meridional és de 62 dies. L’evapo-transpiració supera de manera clara la precipitació, cosa que s’agreuja a l’estiu, que les precipitacions són menors.
D’altra banda la morfologia de la vall fa que predominin els vents del N-NW procedents de l’interior. Els vents del nord dispersen els contaminants de l’aire i fan que les temperatures de la plana siguin quelcom més baixes que les de la resta del litoral. La marinada provoca núvols de convecció i boires que arriben a la Serralada Prelitoral.
Així com des del punt de vista morfològic la comarca del Baix Llobregat presenta una gran variació tampoc no deixa d’ésser important la gran varietat biogeogràfica que alberga des de les muntanyes Prelitorals a les contrades marítimes.
El Baix Llobregat inclou la representació de la vegetació mediterrània boreal, però sobretot hi és més present la vegetació mediterrània meridional sota el predomini de la pineda amb brolla.
El tipus de sòl influeix notablement en el tipus de vegetació, que a grans trets és boreal en terrenys silicis i mediterrània en els terrenys calcaris, que són els dominants a la comarca. El factor climàtic deixa també la seva empremta quan, en terrenys calcaris, el paisatge septentrional tendeix cap a una vegetació de caràcter boreal.
La vegetació potencial de la comarca és constituïda, segons els diferents ecosistemes, per l’alzinar, la pineda, la bosquina de garric i margalló, la vegetació de ribera i la vegetació del litoral marí.
L’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) és un bosc esclerofil·le de caràcter subtropical amb un sotabosc dens d’arbusts i lianes com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l’arítjol (Smilax aspera), etc. Als llocs ombrívols l’alzina aniria acompanyada de roure cerrioide (Quercus cerrioides) i arbustos com la ginesta (Espartum junceum), el sanguinyol (Cornus sanguinea), etc. En l’actualitat l’alzinar sols és ben representat a Montserrat i a l’indret de Masquefa, i el pi blanc amb un sotabosc de brolla o una brolla amb alguna representació esparsa de pins és el que domina a la part central de la comarca.
Al vessant marítim de Garraf la vegetació natural és una bosquina densa de caràcter mediterrani meridional amb garric (Quercus coccifera), llentiscle (Pistacia lentiscus), ullastre (Olea europea), margalló (Chamaerops humilis), etc encara prou representada.
Als racons ombrívols més interiors apareixen alguns petits claps de roure; tanmateix la vegetació de ribera (salzedes, alberedes...), ara quasi inexistent, tindrien una major representació. És clar doncs, que els canvis que ha sofert la vegetació de la comarca han estat força importants gairebé a tot el territori, encara que cal destacar la intensa destrucció antròpica de les àrees riberenques dels rius com també les del litoral. La vegetació d’aquests dos tipus d’ecosistemes és totalment residual, i abunden en el seu lloc els conreus, els prats secs d’albellatge, el fenàs de marge, etc. El paisatge vegetal que envolta els estanys és constituït per algunes comunitats halòfiles de canyissars i jonqueres que encara sobreviuen a la contaminació imperant a la zona.
Al Baix Llobregat la utilització del territori segons el mapa d’usos del sòl de Catalunya del 1990 es distribueix de la següent manera: bosc caducifoli 0,3%, bosc d’esclerofil·les 3,4%, bosc d’aciculifolis 22%, bosquines i prats 31,7%, vegetació de zones humides 1,3%, conreus 17,5% i altres 23,8%.
D’altra banda la destrucció del mantell vegetal en sectors molt extensos de la comarca ha comportat la destrucció dels sòls, que han sofert una degradació també molt important. El tipus de sòl dominant és la xerorendzina, que es diferencia en “terra fosca” a les parts septentrionals de Montserrat i Garraf i “terra rossa” cap al S. Els llims resten relictes en indrets de la Depressió Prelitoral i a la vall del Llobregat mentre que al delta domina el solontxac amb eflorescències salines.
L’ocupació humana
La relativament fàcil accessibilitat que proporciona la vall del Llobregat condicionà ja des de temps prehistòrics l’establiment de població a la comarca. Restes del paleolític inferior com el jaciment de Ca n’Albereda o les coves neolítiques de l’Or, les de Collbató o les dels Encantats, en són un exemple. S’inicia així un poblament sedentari al pla on destacaran poblats i necròpolis de l’edat del ferro o dels poblats ibèrics com Penya del Moro, el de Santa Creu d’Olorda o el de Sant Boi entre d’altres. L’arribada dels romans representa un canvi substancial: el poblament es distribueix majoritàriament en cases de camp, es produeix una certa expansió econòmica, es construeixen importants obres com la Via Augusta romana, etc. L’edat mitjana deixa empremta en nombrosos castells de l’època. Tanmateix, el pas cap a l’edat moderna dels pobles del Baix Llobregat és una lluita insistent contra el poder feudal i en favor de la llibertat.
De fet, fins al segle XVIII no s’aprecia un poblament important a la comarca. La densitat demogràfica dels seus nuclis de caràcter rural és marcada per les pestes i les crisis agràries que afectaren la zona. L’expansió demogràfica i econòmica fa sorgir les primeres viles de la comarca encapçalades per Esparreguera, Sant Boi, Olesa i Martorell. A la segona meitat del segle XVIII l’expansió es produeix en els municipis de la vall baixa, i queda en retrocés demogràfic la zona nord de la comarca. A la segona meitat del segle XIX, quan s’inicien els censos actuals, aquesta dinàmica s’accentua i conforma una nova ordenació comarcal. El 1860 la població del Baix Llobregat ocupa el dinovè lloc amb relació a la resta de les comarques catalanes, el 1900 ocupa el tretzè lloc i es produeix una dinàmica demogràfica important sobretot a la vall baixa de la comarca. No obstant això, la veritable estructuració comarcal es dona a la segona dècada del segle XX. A partir d’aquest període el creixement poblacional relatiu al Baix Llobregat serà molt superior al de Catalunya com a conseqüència d’una conjuntura específica. L’inici d’una nova etapa industrial de construcció de grans obres a Barcelona comporta una immigració notable als municipis més propers a la metròpoli i dona lloc a un augment espectacular de la població. Del 1950 al 1975 el Baix Llobregat sosté un creixement demogràfic del 380%, molt superior a la mitjana catalana (75%), i esdevé la comarca més dinàmica del Principat des del punt de vista demogràfic. De tot aquest període, la dècada dels anys seixanta és la més expansiva i arriba a concentrar el 45% de la població comarcal als nuclis limítrofs amb l’àmbit barceloní ja saturat. El 1970 és la comarca més densament poblada de Catalunya, excepte el Barcelonès, però a partir del 1975 es produeix una minva de la taxa de creixement tot i que la inèrcia de l’estructura permet que el creixement vegetatiu del Baix Llobregat sigui un dels més elevats i que ocupi el tercer lloc entre les comarques catalanes.
El dinamisme assenyalat s’ha recolzat en l’activitat agrícola fins ben entrat el segle actual. El paisatge agrari es caracteritzava per oliveres i vinya cap a Montserrat, i a la vall mitjana començaren els fruiters (presseguers, pruneres, pomers...). El delta s’obria progressivament a l’economia amb una colonització de base cerealística, incrementada des de l’arribada del regadiu al segle XIX amb una horticultura de tipus intensiu. El Baix Llobregat, i especialment la part baixa, constituïa el gran proveïdor de Barcelona a partir del segle XVIII. Les localitats s’especialitzaren en productes com per exemple les cireres de Sant Climent, els melons, les mongetes i les carxofes del Prat o les pomes de Sant Boi.
Durant el segle passat l’agricultura portà a terme les transformacions més importants de la comarca, potenciant el sector hortofructícola, i al final de segle les produccions ja tenien un caire innovador amb la disminució dels cereals i l’increment dels fruiters i els conreus d’horta.
L’agricultura comarcal presenta dos tipus d’estructura ben diferenciats: la de muntanya, localitzada fonamentalment cap al nord, amb una agricultura de secà, i la zona del pla, més important econòmicament i especialitzada en l’horta i els fruiters. L’agricultura del pla, caracteritzada per un alt rendiment, requereix una explotació intensiva derivada de les mateixes condicions dels productes.
El règim predominant de tinença de la terra és la propietat i l’explotació predominant és de petita dimensió amb una mitjana de 3 ha. La distribució de l’ús del sòl és la següent: 24,5% de terres de cultiu, 4,6% prats i pastures, 39,9% terrenys forestals i 31,1% altres superfícies.
Aquesta estructura agrícola comarcal representa aproximadament el 2,5% dels cultius agraris catalans i assoleix una participació del 4,5% a causa de l’alta productivitat. L’especialització agrícola és important; quasi tres quartes parts de la superfície es concentren en els conreus d’hortalisses, fruiters i vinyes. Malgrat això, la realitat és que la fertilitat i l’aprofitament agrícola de les terres del Llobregat es troben en una situació crítica per les seves relacions amb el medi urbà. És a dir, de mica en mica, aquesta importància de l’agricultura ha anat minvant amb l’ocupació de l’entorn físic i l’apropiació de recursos tradicionalment agrícoles per part d’altres activitats tot i que el sector encara conserva i potencia tot un conjunt productiu força important del qual destaca l’horticultura al delta i el conreu de cirerers al massís de Garraf-Ordal.
Des de l’inici de la industrialització, el sector secundari ha tingut una importància especial a la comarca. La proximitat al nucli barceloní i les condicions naturals i sòcio-econòmiques han afavorit la instal·lació de nombroses indústries. El procés d’industrialització del Baix Llobregat va començar al final del segle XVIII, amb la introducció de les innovacions tecnològiques en el camp de la indústria tèxtil cotonera. L’acumulació de capital i la integració al mercat van permetre una ràpida expansió del sector. Es van construir colònies tèxtils importants: la Colònia de Sedó d’Esparreguera, la Colònia fabril de Can Bros de Martorell o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló en són un bon exemple. La indústria es localitzava tradicionalment a les vores del riu per tal d’aprofitar-ne la força hidràulica; les zones més destacades eren les de Martorell amunt i la de l’entorn de Sant Feliu de Llobregat. Les necessitats de descongestió del Barcelonès van anar provocant una orientació de nous establiments al seu entorn. A la primera meitat dels anys seixanta la comarca presentava una important base industrial en sectors tan diversos com l’alimentació, el químic, el de la fusta, el del metall i el del tèxtil. En conjunt, la indústria ocupava fins al 70% de la població activa comarcal i dintre de Catalunya era la tercera comarca industrial. Els nuclis que rebien nous establiments industrials eren el Prat, Cornellà-Gavà i Martorell. Ja entrats els anys setanta, la indústria del Baix Llobregat sofreix una frenada de noves inversions que provoca una important crisi i una taxa d’atur força elevada; la manca d’un esforç inversor que permeti l’adaptació dels sectors industrials a les noves condicions productives n’és la causa més important.
Els sectors més perjudicats per la crisi han estat el tèxtil, el calçat i la confecció seguit pel químic. En canvi, el sector metal·lúrgic és el més important de la comarca, sobretot en termes d’ocupació. El sector químic és actualment, malgrat les pèrdues de llocs de treball, un dels sectors motor en el procés de recuperació econòmica de la comarca. Aquests darrers anys la inversió s’ha concentrat en sectors determinats que coincideixen amb els principals de la comarca: la siderometal·lúrgia i la química.
Per contra, la importància de la població activa del sector terciari és creixent al Baix Llobregat. Entre el 1975 i el 1986 el nombre d’actius augmenta i passa de prop de 50 000 a més de 64 000 al conjunt comarcal. A tots els municipis s’ha donat aquest augment (excepte a Molins de Rei i Sant Climent de Llobregat), ja sigui per una certa influència del turisme i dels ocupants de les segones residències, ja sigui perquè moltes segones residències s’han convertit en residències principals de persones relacionades amb aquest sector.
Malgrat la degradació que ha sofert el medi natural de la comarca l’atractiu turístic és elevat, potenciat en part per la proximitat a Barcelona. Així, el sector turístic del Baix Llobregat es basa tant en la renda de localització com en l’explotació dels seus recursos.
Com hem pogut veure, la condició “suburbial” de la comarca del Baix Llobregat respecte al Barcelonès ha tingut aspectes positius i negatius per a la comarca; hom creu però, que aquesta terra ja ha estat prou castigada per la pressió metropolitana i cal un esforç restaurador en temes molt variats com les infrastructures viàries i socials, l’atur o el medi ambient.
Bibliografia
- Anuari estadístic de Catalunya 1989, Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya, Barcelona
- M. Bolòs, A. Gómez, M. Jardí: L’eix del Llobregat i el túnel del Cadí, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 1983
- J. Busquet: Arrel, Revista editada per la Diputació de Barcelona, núm. 2, gener-abril 1982
- IV Jornades d’estudis sobre el Baix Llobregat, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Martorell 1984
- R. Danes-M. Felip: Usos agrícolas de los márgenes y delta del Llobregat, Corporació Metropolitana de Barcelona, 1986
- El Baix Llobregat, dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 1, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991 (2a edició)
- M. Jardí: Estudi Geomorfològic de les terrasses del riu Llobregat entre La Puda i Abrera, Tesi de Llicenciatura, Departament de Geografia, Universitat de Barcelona, 1979
- M. Jardí: Dinámica actual de un sector del valle del río Llobregat (Estret del Cairat-Martorell), dins Notes de Geografia Física, núm. 1, Universitat de Barcelona, 1979