Situació
Figures dels sants Pere i Pau actualment encastades a la façana principal de l’església.
ECSA-J. Gratacós
La parròquia de Sant Pau de Narbona, a la plaça de l’Església, presideix el nucli antic de la vila d’Anglesola, situada a uns 4 km a l’W de Tàrrega per la carretera comarcal que duu a Balaguer.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG4031389.
Per Anglesola, a ponent de Tàrrega, passa la carretera N-II i el ferrocarril de Barcelona a Lleida per Manresa. (PRG)
Història
La parròquia d’Anglesola apareix documentada per primer cop en la relació de parròquies del bisbat de Vic més antiga que es coneix, datada cap a mitjan segle XI. Va pertànyer a aquest bisbat fins al segle XVI, que passà al de Solsona. L’església d’Anglesola va ser donada l’any 1097 per Sança, vídua de Berenguer Gombau d’Anglesola, a la canònica de Santa Maria de Solsona. Aquesta situació consta clarament en la butlla de confirmació de possessions de Santa Maria de Solsona feta pel papa Eugeni III, el 1151. La subjecció a Solsona, ratificada posteriorment, comportava que els rectors fossin proveïts pel paborde de Solsona. Al final del segle XIII el rector d’Anglesola havia de donar o prestar a l’església de Solsona cada any una alberga, la quarta part dels drets parroquials d’Anglesola i la quarta part dels drets que el rector rebia de les sufragànies de la parròquia.
En el testament de Pere Mestre del 1139, hi ha un llegat de 2 sous a l’obra de l’església de Sant Pau d’Anglesola i de 3 sous als clergues de l’església perquè diguessin misses per la seva ànima. Els senyors d’Anglesola foren grans protectors del temple, al qual feren també nombroses donacions al llarg dels anys, com la del 1175 de Bernat d’Anglesola, qui llegà a Sant Pau d’Anglesola la part del seu alou que el bisbe de Vic i l’abat de Poblet creguessin convenient.
L’existència d’una comunitat de clergues consta des del 1172 en un document d’una donació feta per part dels senyors d’Anglesola a l’església. L’any 1176 es consigna Berenguer, capellà d’Anglesola.
De l’antic temple romànic, només sabem que va ser enderrocat al segle XVII per construir-hi l’actual. (PRG-CPO)
Portada
A la façana de l’església de Sant Pau hi ha encastades dues figures en relleu corresponents a sant Pere i sant Pau respectivament que provenen de la desapareguda església romànica del segle XII. La ubicació actual no és la inicial, ja que s’hi van posar durant unes obres de restauració que van tenir lloc entre el 1942 i el 1947. Gairebé no se sap res d’aquestes dues figures. La seva considerable mida i el treball dels plecs podria fer pensar que potser van formar part d’alguna portada de certa importància, però no se sap del cert. Aquesta idea sembla descartable pel fet que les dues peces van ser les úniques que es van conservar de l’antiga església per decorar la nova. Els dos sants van nimbats i porten els atributs corresponents: sant Pere les claus i sant Pau l’espasa; la seva tipologia és la usual: sant Pere amb barba arrissada i sant Pau amb una barba més allargassada i calb. Sant Pere està encarat cap a la seva dreta i sant Pau cap a la seva esquerra com si estiguessin col·locats inicialment en els brancals que flanquejaven una porta. Tant el treball dels plecs com l’estilització de les figures recorden, bé que amb un treball més matusser, la figura de l’arcàngel Gabriel i la de la Mare de Déu de la porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida, figures que corresponen al taller italianitzant de la Seu Vella. Si hom té en compte la hipòtesi de J. Yarza, que avança la data de la porta de l’Anunciata al voltant de l’any 1200 (“Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes”, Lleida 1991, pàgs. 48-49), podríem establir una datació dins el primer decenni del segle XIII per a aquestes figures, fetes per un coneixedor de les escultures de la porta de l’Anunciata. (JGP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Riu, 1979, II, pàgs. 211-256; Bach, 1987, pàgs. 18, 23 i 24-25; Baraut, 1990-X, doc. 1 712, pàgs. 236-237; Altisent, 1993, vol. I. doc. 90, pàgs. 91-92 doc. 287, pàg. 224, doc. 540, pàgs. 398-399, i doc. 563, pàgs. 413-414.
Bibliografia sobre la portada
- Binefa, 1964; Durliat, 1973, núm. 4, pàg. 138; Bach, 1987; Binefa, 1992, núm. 4.