Situació
Edifici romànic del final del segle XII o començament del segle XIII que forma un petit nucli amb el mas de Sant Martí.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Martí de l’Albera és situada a la part meridional del terme, sobre el còrrec del Salt de la Perdiu, en un replà del costerut vessant que davalla vers el nord-oest de la carena de la serra de l’Albera, al sector del puig Forcadell, el puig Pinyer i el puig Llobregat, entre els quals hi ha el coll Forcat.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 27′ 59″ N - Long. 2° 54′ 43″ E.
Per a arribar-hi venint per la carretera N-9 procedent de Perpinyà, cal agafar, 1 km abans d’entrar al Pertús, la carretera D-71 que es troba a mà esquerra; cal seguir-la durant 6 km i prendre, a mà dreta, la carretera D-7, que porta vers el coll de l’Ullat i el puig Neulós. Tot seguit es troba, també a mà dreta, el camí d’accés al mas de Sant Martí, amb l’església romànica de Sant Martí de l’Albera al seu costat. (EBP-JBH)
Història
Aquesta església té l’origen en una cel·la benedictina, que fou confirmada el 844 per un precepte de Carles el Calb a l’abadia de Sant Hilari de Carcassona, on és anomenada Sancti Martini in Monte Furcato. Posteriorment, l’any 967, hom troba mencionat l’indret amb el nom de Monte Forcheto. Cal dir que per la semblança de topònims, algun autor ha atribuït erròniament notícies històriques que fan referència a Sant Martí de Forques (parròquia del Rosselló) com a corresponents a l’església que tractem.
A la fi del segle XIII, les justícies del terme de Sant Martí depenien de Jaume II, rei de Mallorca, el qual les concedí a Berenguera, vídua de Guillem des Güell, i al segle XV el lloc de Sant Martí de l’Albera es trobava infeudat a la família dels Pontós.
El nom de Sant Martí de l’Albera, que és el que ha perdurat fins avui, consta en un document de l’any 1406, on és mencionada amb el nom de Sancti Martini de Albera. Tanmateix, encara al segle XVII, consta en algunes escriptures (anys 1628, 1639, 1659) amb la primitiva apel·lació, és a dir, com a Sant Martí de Coll Forcat. Tingué consideració de parròquia, tot i que acabà com a sufragània de Sant Joan de l’Albera. Ara és una simple capella rural.
Actualment l’església de Sant Martí és propietat de la família Besombes, a qui cal demanar permís per a visitar-la. (PP-JBH)
Església
Portal de la façana de migjorn, d’arcs en degradació, sense cap tipus de decoració, llevat del fris de l’arquivolta més externa.
ECSA - A. Roura
Sant Martí de l’Albera és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida, de força elevació de punt. L’absis té volta ametllada i comunica amb la nau per un doble plec apuntat, a mena d’arc triomfal. A l’interior, i al peu dels murs laterals de la nau, hi ha bancs d’obra correguts.
La porta és situada a la façana de migjorn, al sector occidental; és una portada d’arcs en degradació, amb llinda i timpà monolítics. Els arcs són aparellats amb dovelles amples i no gaire llargues i el caire de tres d’aquests arcs presenta diversos tipus de motllures; l’arc més extern resta extradossat per una arquivolta de relleu destacat i el seu pla frontal ha estat esculpit amb un fris de daus o escacat. A l’església hi ha tres finestres, una a la façana de ponent, dues al mur meridional i una altra al fons de l’absis; el mur de tramuntana és completament opac, com sol ser la norma en aquest espai geogràfic. Totes les finestres esmentades són de doble esqueixada i arcs de mig punt, de mides força grans.
El capcer de l’extrem oriental de la nau s’eleva de manera molt destacada per sobre del nivell de la coberta. Es conserva sencer, coronat per lloses de protecció esglaonades. També s’enlaira una mica el frontó de ponent, sobre el frontis, el qual crea el basament on es drecen les tres pilastres de carreus del senzill campanar d’espadanya, de dos arcs de mig punt.
Damunt la volta de l’absis es manté en molt bon estat la coberta de lloses de pedra; en canvi, a la nau ha estat renovada amb teules.
Tot i l’aspecte unitari de les estructures de l’edifici, s’observen diferències als paraments. Els aparells només són ben visibles a l’exterior. A l’absis i a tot el costat septentrional de la nau, la construcció és de blocs de pedra força petits, tallats de manera rústega. Tot i així, s’afileren amb certa regularitat, amb el morter que els lliga ben visible a les juntes. Les façanes de ponent i de migdia, en canvi, mostren uns aparells de carreus grans, ben escairats però poc polits, que creen filades ben uniformes, col·locats a trencajunt. Aquest aparell lliga amb cantonades de carreus curosament allisats. També són ben polits els carreus i les dovelles de les obertures. A les esmentades cantonades i angles s’ha emprat una pedra de color gris fosc, mentre que la resta del parament és de carreus de coloració clara, amb una evident intenció d’efecte cromàtic.
El temple que existia al segle XI va ser totalment reconstruït en època romànica ja força avançada. Per les característiques formals i d’estil, l’actual església de Sant Martí s’inscriu dins d’un grup de temples de certa senzillesa i d’acusada austeritat ornamental, amb volta apuntada i sovint de notable esveltesa, com en aquest cas. S’expandiren pels comtats del nord-est de Catalunya, aproximadament des de la meitat del segle XII fins al segle XIII i fins i tot, en alguns exemples de perduració o inèrcia, fins al segle XIV, sempre amb escasses variacions o repertori formal. En són exemples, entre molts que es podrien esmentar, les esglésies de Sant Martí de Cortsaví i de Santa Maria de Montferrer, al mateix Vallespir, o les de Sant Martí de la Vall, Sant Llorenç del Mont (Argelers), Sant Miquel de Solans i Sant Miquel de Colera, totes a l’Albera, les dues primeres al sector rossellonès de la serralada i les altres dues al vessant de l’Alt Empordà.
En el cas de Sant Martí de l’Albera, tenint en compte part de l’aparell, poc evolucionat, ens decantaríem per suposar-la bastida dins el segle XII o a la primera meitat del segle XIII. L’esmentada diferència en els aparells probablement no testimonia una diversitat cronològica significativa entre les diferents parts. Pot ser deguda a alguna interrupció i represa de l’obra, dins d’un projecte unitari.
L’església conserva a l’interior una pica baptismal monolítica, de forma ovoide, desproveïda de decoració escultòrica. Sembla que la porta de l’església tenia un forrellat acabat amb un cap de gos com informa R. Justafré. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 187-188
- Ponsich, 1980b
- Justafré 1988, pàg. 15, pàg. 24
- Badia, Bofarull, Carreras, Pinero, 1990
- Cazes, 1990, pàg. 13