Els monuments romànics del Vallespir

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa dels castells i les edificacions militars del Vallespir anteriors al 1300.

J. Salvadó

Per a entendre l’arquitectura civil i militar del Vallespir en l’època estudiada en aquesta obra, cal tenir present tres aspectes importants: en primer lloc, que aquesta comarca, com diu el seu nom, és bàsicament una vall; en segon lloc, el pes que hi tingué —com en moltes altres contrades— la feudalització de la societat, i en tercer lloc, el fet que durant un cert temps fou terra de frontera.

Les terres que formen l’actual comarca del Vallespir ja en època antiga tenien diversos centres. D’una banda, dins el seu territori, cal distingir, a l’extrem est, la contrada de Ceret, on, en època carolíngia hi ha documentat el “vic” (vicus) de Ceret i la fortificació de la Clusa. D’altra banda hi havia la vall estricta, en la qual la contrada d’Arles, amb els Banys d’Arles ja de tradició clàssica, hi tenia un paper central.

Durant l’alta edat mitjana, abans de l’any 1000, sabem, segons els documents conservats, que en aquesta comarca hi havia uns quants castells: Quercorb, prop d’Arles (esmentat ja a l’inici del segle IX), Castellet, prop de Ceret (documentat el 976). D’aquests dos castells no n’ha restat res.

D’altra banda, però, tot i que no hi hagi cap notícia escrita, és possible que abans de l’any 1000 ja existissin altres castells o llocs fortificats, com els de Cabrenys, la Clusa, Perella, etc. Fins i tot és possible que en les terres fiscals —tingudes pel comte o els seus representants— de Montboló o de Cortsaví hi hagués alguna altra fortificació. Molts d’aquests castells, tanmateix, no són documentats fins que s’esdevingué la profunda feudalització de la societat als segles XI i XII.

El castell de Quercorb, ja documentat l’any 832, segurament tingué un paper important, potser feia la funció d’oppidum o lloc central de la vall; no sembla, però, que en resti gairebé res. Fou bastit a la riba dreta del riu Tec, potser sobre un cingle que hi ha al sud-oest de la vila d’Arles. Actualment, més enllà de la terrassa que s’estén darrere d’aquest cingle hi ha la capella de Santa Creu(*).

També és segurament anterior a l’any 1000 el castell de Perella. De fet era destinat a controlar i protegir l’extrem occidental de la vall del Tec, per on passava la via que menava cap al coll d’Ares, que comunicava amb el Ripollès. Es un dels castells més interessants de la comarca. Damunt d’un turó proper al riberal del Tec, hi ha una torre de planta quadrada i, al seu costat, un recinte que fa uns 12, 5 m d’ample per uns 28, 5 m de llarg. El tipus de torre recorda, per exemple, la d’un altre castell també destinat a controlar un lloc de pas important, el castell de Montagut, situat al costat de la via que anava de Girona a Banyoles.

Una fortificació que degué tenir un paper destacable en la defensa d’un dels llocs de pas més importants de la comarca fou el castell de la Clusa, construït sobre un castrum romà i al costat de l’església pre-romànica de Santa Maria (o Sant Nazari), el temple parroquial. De fet, el castell ha d’ésser situat cronològicament en una data propera a l’any 1000. Tenia una planta rectangular i fou fet amb pedres esquistoses poc treballades.

Actualment veiem el castell de Cabrenys format per tres fortificacions. La més antiga, bastida potser en part al segle X i en part al segle XI, és a l’extrem més meridional, damunt d’un planell, situat al cim d’un turó i dividit bàsicament en dos nivells. La llargada —de nord a sud— d’aquest planell, és d’uns 100 m. La sala principal tenia una planta rectangular i era coberta per una volta de mig punt. Entre aquesta construcció i el replà inferior sembla que hi havia la capella castral. Aquesta plataforma inferior, que fa uns 25 m d’ample per uns 50 m de llarg, era closa per unes muralles molt gruixudes (de 160 cm). D’acord sobretot amb les característiques d’aquest recinte jussà, hom pot suposar que en aquest indret hi hagué un castell refugi de tradició antiga.

Uns 100 m més cap al nord d’aquest castell primerenc de Cabrenys, trobem una altra fortificació formada per dues torres adossades: a la cara meridional d’una torre de sis costats, feta amb uns carreus força grans que poden reflectir una certa antigor, hi ha annexa una altra construcció bàsicament quadrada. Encara uns 200 m més avall i cap al nord, hi ha una altra torre compartimentada en tres espais coberts per sengles voltes lleugerament apuntades. Aquesta darrera torre degué ésser feta al mateix moment en què es feu la torre de Mascardà al Conflent o bé la torre de Cavallera al Ripollès, vers el segle XIII. En canvi, el castell primerenc, situat al turó més meridional, com hem dit, degué ésser construït vers els segles X i XI. És molt possible que aquest castell, com el castell de Quercorb, en aquesta mateixa comarca, o com els de Vernet al Conflent o el de Mogrony al Ripollès, fos un castell refugi, un oppidum, i que, malgrat que no s’hagi conservat cap document, tingui l’origen ja en una data anterior a l’any 1000. El lligam que tenia amb la casa vescomtal més aviat sembla confirmar aquest hipotètic origen antic. De fet, segurament cal valorar d’una forma especial el paper de fortificació primerenca, destinada a permetre el control d’aquest lloc de comunicació entre les terres del comtat de Besalú i el Vallespir.

La major part, però, dels castells conservats al Vallespir foren fets als segles XI o XII, i cal relacionar-los directament amb el procés de feudalització de la societat, que comportà la construcció d’un castell senyorial en moltes de les petites valls laterals de la comarca i amb relació a gairebé cadascun dels pobles d’aquestes contrades. De fet, com veurem més endavant, aquest canvi profund de la societat no sols representà l’aparició de nombroses noves fortificacions sinó que també va afectar les característiques de l’hàbitat, amb un procés d’ensagrerament i després un altre d’encastellament, que pogueren ésser acumulatius sobre una mateixa població —provocant-ne la concentració i la fortificació— o bé, segons com, contraposats.

El castell de Montferrer és molt gran. El recinte sobirà s’estenia amb una llargada de més de 30 m —d’est a oest— i era clos per les roques tallades i per unes muralles. A la part més alta sembla que hi havia una torre de planta quadrangular, ara molt malmesa. Dins aquest recinte també s’endevinen restes d’altres construccions. Aquest clos sobirà, fet al segle XI, fou ampliat amb un segon clos de planta rectangular i amb una torre portal, segurament ja fets al segle XIII. En aquest espai jussà potser hi havia alguns habitatges. També és d’aquesta època tardana una torre albarrana que fou edificada una mica més avall.

A la petita vall de Montdony, hi ha restes de tres fortificacions. Un petit castell feudal (curiosament considerat un castello al començament del segle XI, fet que podria fer pensar en un origen més remot), de planta bàsicament quadrangular, encimbellat damunt del poble de Montalbà. Una torre de guaita de planta circular, situada damunt del castell. I un castell més tardà bastit a tocar de l’església, molt més gran i amb uns murs més alts, situat en un lloc molt més difícil de defensar.

En aquest moment també es feren altres castells, com el de Cortsaví: un clos de muralles tancava un espai bàsicament rectangular, damunt d’un penyal, sobre del poble; pot ésser datat als segles XI o XII. Aquest castell és semblant al de Reiners, del qual queden poques restes, encimbellades en un planell que hi ha al cim d’un turó, també damunt del poble; pot ser datat, en part, del segle XI. Encara podríem fer esment de molts altres castells o cases fortes d’aquesta època de feudalització de la societat, com els de Montboló, de Pladecorts, els Banys d’Arles, dels quals resta, però, ben poca cosa.

Les dues torres que es conserven al poble de Palaldà, a tocar de l’església, són de planta circular i tenen una alçada de 10 a 12 m. Eren part, juntament amb alguns fragments de muralles, d’un castell o recinte fortificat que hom pot datar al segle XIII. També podem fer esment de les restes del clos fortificat del poble de Morellàs, que cal datar en aquest mateix segle i que hom pot relacionar amb les fortificacions d’una cellera o castell. Les restes d’una torre al poble de les Illes, així mateix, sembla que tenen relació amb la cellera que hi havia en aquest indret; de fet també hi ha restes de fortificació damunt dels murs de l’església. A Vila-roja també hom ha descobert fragments d’una torre de planta circular i de diversos murs d’un recinte, que podia cloure l’església i potser també la seva sagrera.

Ja en un moment tardà, al final del segle XIII o potser a l’inici del segle XIV, hi hagué la fortificació de la frontera entre les terres que depenien del regne de Mallorca i les terres del reialme catalano-aragonès. Per això, hom construí diverses torres de guaita al llarg del Vallespir. Una mostra d’aquesta mena de torre es pot trobar en l’anomenada torre d’en Mir (o del Mir). És una torre de planta circular que té una alçada de 12 m. Per dins, el seu espai intern es reparteix en dues cambres cobertes per sengles cúpules. Per a anar d’un pis a l’altre hi havia una escala encabida dins el gruix del mur i il·luminada per una espitllera. La porta era lleugerament enlairada i acabada amb un arc de mig punt fet amb pedres i lloses. Sembla que hi havia una cisterna sota la planta baixa.

Aquesta torre és molt semblant a d’altres torres com la de Vetera (de la qual sols resta la meitat inferior), la de Cortsaví (on manca la porta), la de la Guàrdia de Prats de Molló (situada al mig de les construccions del fort modern), la torre albarrana de Montferrer (de la qual manca una part), etc.

Els estudis de l’urbanisme i del parcel·lari de les poblacions ens poden aportar molta informació sobre la història dels establiments humans, sobre la manera com s’organitzava el territori i, fins i tot, sobre l’evolució de les relacions socials. Podem destacar els estudis d’A. Catafau sobre l’urbanisme de molts pobles del Vallespir, en bona part fets a partir de la consulta de plans cadastrals, dibuixats a l’inici del segle XIX.

L’anàlisi del parcel·lari pot permetre de conèixer, per exemple, les etapes de formació de la vila de Ceret i diferenciar un nucli que pot correspondre a la cellera original (de fet, com hem dit, ja hi havia un “vic” o vicus anterior, documentat l’any 814). A aquest nucli inicial s’afegí, cap al sud, un recinte del segle XIII, que incloïa la cellera primitiva, el qual encara fou ampliat, amb unes noves muralles, possiblement vers el segle XIV. També és interessant d’assenyalar l’existència a la vila d’Arles de dos focus d’aquest lloc de poblament: un primer burg monàstic i un nucli generat al voltant de l’església de Sant Esteve. Més endavant, aquests dos focus restaren closos per un circuit de muralles comú.

Un dels aspectes més interessants d’aquests estudis de l’urbanisme medieval és, com dèiem més amunt, poder veure com restà afectat l’hàbitat pel procés de la feudalització de la societat. Tal com es desprèn dels estudis d’A. Catafau, l’evolució del poblament als pobles de Cortsaví i de Sant Joan de Pladecorts és molt interessant de cara a conèixer com s’esdevingué un doble procés: primer un ensagrerament i després l’encastellament.

A Cortsaví trobem que hi ha dos focus possibles de poblament: l’església i el castell. Inicialment la població s’agrupava a l’entorn de l’edifici eclesiàstic i en la seva sagrera. Al segle XII, però, s’havia constituït un castell amb la seva església castral, dedicada a sant Jaume, i hi hagué importants canvis en la distribució de la població. Amb el temps, la població s’apinyà entorn del castell i l’església del castell acabà esdevenint l’església del poble. Tanmateix, l’anàlisi del pla cadastral ha permès a A. Catafau de retrobar l’indret on hi havia l’antic poble: una parcel·la amb una forma ovalada situada al voltant de l’antiga església de Sant Martí (on ara hi ha un prat ampli i unes feixes amb matollars i bosc).

A Sant Joan de Pladecorts trobem la contraposició entre una església dedicada a sant Joan que devia tenir una sagrera al seu entorn i, 300 m cap a l’oest, un poble de planta gairebé quadrada, que inclou la residència i la capella del senyor. El procés és molt semblant al que s’esdevingué a Cortsaví.

Segurament també s’esdevingué un procés semblant de moviment de la població a Mollet/Montferrer, on l’espai inicialment habitat al voltant de l’església restà abandonat i la població es traslladà al camí que portava fins al castell, que havia estat bastit al cim de la muntanya.

Una evolució semblant la podem trobar a Reiners. En aquest poble veiem que hi havia també dos pols d’atracció de la població: un en relació amb l’església i un altre al voltant del castell (en aquest cas, curiosament, en algun document el grup de cases que hi ha al seu entorn rep fins i tot el nom de cellera).

Al Vallespir també trobem alguns bons exemples de sagreres o celleres fortificades. És molt interessant el cas de Costoja, on hi devia haver una sagrera edificada ja en una data propera a l’any 1000, que segurament després fou fortificada. En el pla cadastral del segle XIX podem veure per on passava el recinte quadrangular que devia cloure la cellera; el campanar hi feia de torre de guaita.

Un cas semblant de cellera fortificada és Morellàs: la cellera tenia una planta quandrangular i era fortificada. Aquesta vegada, fins i tot, el castell es trobava en el seu interior, fet que representa, en certa manera, anar en contra dels fonaments de la idea originària de sagrera; de fet, si normalment el senyor atreia els pagesos vers el seu castell, a Morellàs, el senyor s’instal·là a l’interior de la cellera(*).

Prats de Molló i Sant Joan de Pladecorts són dos bons exemples de pobles organitzats com una vila nova. Tanmateix, mentre que per al primer lloc hi ha una carta de poblament i franquesa, en el segon indret aquest fet només es desprèn de les característiques del seu parcel·lari.

A Sant Joan de Pladecorts, la vila que es creà prop del castell és trapezial. Al voltant de la muralla perimetral hi havia un rengle d’habitatges; a l’interior hi havia dues illes de cases. Tot restà molt ben ordenat, expressament, entre el castell, situat al nord, i el riu Tec, que passava pel sud. Recorda altres viles noves que trobem a la resta de Catalunya, en contrades ben distants, com poden ésser Sarral, a la Conca de Barberà, o bé Fondespatla, a la Matarranya(*). Segons A. Catafau, aquesta urbanització premeditada es va poder fer vers l’any 1188.

A Prats de Molló, l’any 1245 es creà una població nova, situada a l’oest de la vila vella, que era al voltant de l’església. La vila nova era al costat del palau comtal i tenia una planta quadrangular. Tal com ha arribat fins ara, i com hom pot veure en el pla cadastral de l’inici del segle XIX, els seus carrers s’organitzaven d’una forma regular confluint a l’angle del sud-est(*).

El procés d’abandonament de pobles fou també normal al Vallespir. Cal assenyalar el fet que, algunes vegades, aquest procés fou més precoç que en altres comarques, anterior a la crisi demogràfica del segle XIV, i que fou causat, precisament, pel procés d’encastellament. En aquest sentit ja hem esmentat els vilatges rònecs de Sant Martí de Cortsaví o de Sant Joan de Pladecorts. A Sant Pere de Riuferrer també podríem trobar un cas de poble rònec, abandonat potser a la darreria de l’edat mitjana; allà on hi havia una sagrera habitada ara no hi ha cap construcció: al voltant de l’església només veiem un prat amb fruiters. Finalment, seguint el fil del que dèiem més amunt, també podem parlar de pobles minvats o transformats; de fet és així amb relació a Montferrer (o Mollet): la població abandonà la cellera i s’instal·là al llarg del camí que anava al castell. De fet, doncs, tots aquests exemples ens ajuden a adonar-nos que la realitat del procés d’abandonament dels pobles, en època medieval, era molt més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull.

Al Vallespir també trobem, com al Conflent, al Rosselló o a l’Empordà, exemples d’esglésies fortificades. Seguint el treball de S. Leclerc, podem fer esment de les esglésies de Montboló, Costoja, Palaldà, Arles o Prats de Molló(*). Ja hem parlat del lligam entre l’església, les muralles i les torres, que hi havia, per exemple, a Palaldà. En d’altres casos la fortificació de l’església ja s’esdevingué arran de la seva construcció.

La mateixa localització d’alguns dels castells ens permet de veure per on passaven alguns dels camins més importants d’aquesta comarca. A l’est de la comarca hi havia la via de tradició romana que travessava el coll del Portús i menava o bé cap al Rosselló o bé cap a l’Empordà. Al seu costat hi havia el castell de la Clusa, que ja havia tingut importància en època romana i durant l’època de domini got. Un altre eix fonamental era la via que seguia el Tec. Fou feta ja en l’època del Baix Imperi romà i anava des de prop del “vic” (vicus) de Ceret fins al coll d’Ares, al límit del Ripollès.

Però, a més, hi havia altres camins transversals, com el que permetia de comunicar aquesta comarca amb la Garrotxa, tot passant per Serrallonga i per sota del castell de Cabrenys; per a comprendre la importància d’aquest camí cal tenir present el lligam que hi hagué entre el Vallespir i la Garrotxa quan governaven els comtes de Besalú. També podríem relacionar la vella fortificació del castell de Montdony amb un camí que anava cap a l’Alt Empordà o bé els castells de Montboló i de Cortsaví amb diverses vies que menaven cap al Rosselló o el Conflent.

Cal esmentar l’existència de diversos ponts, per exemple a Ceret; tanmateix, el més bonic dels ponts medievals conservats, el Pont Major de Ceret, ja sembla, d’acord amb els documents, que fou fet plenament en època gòtica.

Hem de relacionar, així mateix, amb els camins, l’hospital de Colldares, del segle XIII, situat al costat de l’església de Santa Margarida. Té una planta rectangular: uns 20 m de llarg per 6, 5 m d’ample, a l’exterior. Sembla que era un edifici amb un trespol i una planta superior. Podríem assenyalar certes semblances entre aquest hospital i altres construccions semblants que hom pot trobar a l’edat mitjana, al llarg de molts camins o al costat de certes institucions religioses, com poden ésser els monestirs.

Hi havia encara altres construccions que resten poc representades en els estudis monogràfics, tot i la importància evident que tingueren en l’economia de l’època, d’una manera especial amb relació a aquesta comarca. Així, per exemple, els molins fariners (el 878 ja s’esmenta un lloc anomenat Monells (Molinellis), prop de Montferrer), els molins drapers (esmentats en el topònim Fonollar (Felonicas), ja l’any 844) i, sobretot, les molines o les fargues i les mines. Ja al segle XII hi ha documentada la farga de Ruirós a Sant Llorenç de Cerdans i la molina de Sant Ferriol a Arles. Al segle XIII, hi ha documentada la molina de Galdares, a Serrallonga. L’any 1314 és esmentada en un document la construcció d’una molina de ferr a Prats de Molló(*).

Pel que fa a les excavacions arqueològiques en aquesta comarca, cal fer esment de les que s’han dut a terme els darrers anys al jaciment de Panissars, situat al límit del Vallespir i l’Empordà, on s’han trobat importants restes d’època romana i també medieval.

El conjunt dels estudis monogràfics fets sobre l’arquitectura civil i militar del Vallespir no sols representa una sèrie de descripcions d’edificis, sinó que permet d’entendre, amb relació a aquesta comarca, l’evolució de l’organització del territori, en estreta relació amb les característiques variables de la societat. Veiem unes fortificacions que es crearen i es transformaren en funció d’uns interessos que pogueren variar al llarg dels segles: uns castells de l’alta edat mitjana, que podien fer de lloc de refugi de la població de tota una vall, uns castells feudals de l’edat mitjana central, sovint situats en una relació estreta amb un lloc de poblament, i unes torres de guaita dels segles XIII o XIV, fetes quan aquesta comarca esdevingué frontera del regne de Mallorca.

Veiem al mateix temps que els llocs de poblament, malgrat que sembli que han d’ésser inamovibles, en realitat sovint, a l’edat mitjana, sofriren profundes transformacions i fins i tot foren traslladats d’un lloc a un altre, a causa dels canvis esdevinguts a la societat. Els establiments humans podien néixer, créixer, minvar, moure’s o, fins i tot, morir.

Com a cloenda podem dir que, si ho estudiem i després ho sabem interpretar, descobrirem en aquesta comarca del Vallespir —com en gairebé totes les comarques— una mostra de la diversitat de fortificacions o de formes de poblament, que fa evidents els principals canvis esdevinguts en el paisatge i en la societat al llarg de les diferents èpoques estudiades en aquesta obra. (JBM)

Vegeu: Castells i edificacions militars del Vallespir anteriors al 1300.

L’arquitectura religiosa

“…monasterium Sanctae Mariae…in valle quae dicitur Asperia…”.

Mapa de les esglésies del Vallespir anteriors al 1300.

J. Salvadó

La situació geogràfica del Vallespir, format per les altes valls del Tec, separat del Conflent i del Ripollès, i obert a les planes rosselloneses i a les Alberes, sembla condicionar, de forma decisiva, les característiques de la seva arquitectura en l’època alt-medieval. En aquesta època, el Vallespir s’integra plenament en la regió del nord-est català, amb el Rosselló i l’Empordà, que es manté pràcticament al marge dels nous corrents de renovació arquitectònica que es desenvolupen durant la primera meitat del segle XI.

Aquest allunyament no representa l’absència total d’obres concebudes amb els nous llenguatges arquitectònics; però com succeeix al Rosselló amb obres com Santa Maria de Vilarmilà, o la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, o a l’Empordà, amb obres com Sant Joan de Palau-saverdera, al Vallespir, només un edifici, el monestir de Santa Maria d’Arles, representa la introducció dels nous corrents arquitectònics, però amb una formulació extremament personal que s’esgotarà en ella mateixa, sense incidència ni continuïtat en obres posteriors o fora del seu entorn geogràfic. Sembla com si el pes de la tradició constructiva hagués impedit l’arrelament dels nous plantejaments formals i constructius, mancats, potser, de personalitats com els bisbes Oliba o Ermengol, o els vescomtes d’Osona, que els donessin l’impuls necessari per a substituir l’organització de l’activitat constructiva que es materialitza en l’arquitectura de les grans obres de la fi del segle X.

Al Vallespir, l’obra de Santa Maria d’Arles apareix quasi com l’única obra rellevant que es construeix, dins els paràmetres dels nous corrents arquitectònics, en un context dominat per la continuïtat de les formes arquitectòniques consolidades al segle X, que arrenquen de models més antics.

Obres com Sant Miquel de Riunoguers, Sant Pau d’Envistadors, Sant Jordi de Ceret (o del Carner) o Santa Cecília de Coç representen la perfecta formulació del tipus d’església d’una nau, amb el santuari obert mitjançant un arc triomfal, en el qual domina l’arc en perfil de ferradura. Dins aquest tipus, l’església de Sant Martí de Fonollar, a Morellàs i les Illes, representa un dels models més acabats del seu estil, no sols per la magnífica decoració pictòrica, sinó també per l’arquitectura, dominada per l’ús de l’arc de ferradura tant en l’arc triomfal com en la volta, i en els seus arcs torals i en l’arc de la porta, desfigurat externament. Cal remarcar l’acabat interior de Sant Martí de Fonollar, amb els paraments arrebossats, que transmet una imatge fidel de l’aspecte que devien tenir aquells edificis originàriament. Juntament amb Sant Martí de Fonollar, l’església de Santa Creu de Quercorb, a Arles, presenta un gran interès pel presumible intent de dotar-la d’una capçalera trebolada, a l’estil del que succeeix a Santa Helena de Rodes, fet que permet de pensar en datacions reculades, dins el segle IX, per a la part principal de l’edificació.

Esment a part mereix l’església de Sant Joan de Pladecorts, amb una capçalera molt alterada però que conserva la seva estructura basilical de tres naus. La mateixa estructura basilical es retroba a l’església de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa, una obra de tot punt excepcional per l’extraordinària solució de la seva capçalera, amb tres absis embeguts en un únic volum prismàtic i amb una obertura a les naus respectives, en què es combinen l’arc triomfal i l’arc presbiteral, en una solució de la qual no hem trobat paral·lels en l’arquitectura catalana del seu temps; especialment interessant és la solució dels arcs de comunicació amb els arcs presbiterals, que formen un corredor transversal en l’embocadura dels absis.

Tant l’església de Sant Joan de Pladecorts com la de la Clusa representen, pels seus elements constructius i tipològics, un estadi avançat —potser construïdes ja dins el segle XI— de les formes arquitectòniques que es desenvolupen a la regió a l’entorn de l’any 1000, allunyades de les noves formulacions que imposa l’arquitectura llombarda.

La desapareguda església de Sant Quintí dels Banys d’Arles és molt probable que correspongui a l’obra consagrada al segle XI (1061), i no sembla que s’hagi d’identificar amb l’obra del segle IX; tanmateix representa una obra certament arcaïzant, amb la presència d’un únic absis en una estructura basilical. Aquesta tipologia, molt comuna en l’arquitectura alt-medieval italiana i de fondes arrels en què es desenvolupà durant els primers temps del cristianisme, no té una clara incidència en l’arquitectura catalana; així, de l’època de la construcció de Sant Quintí, potser només podem considerar l’extraordinària església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (vegeu el volum XVII de la present obra, pàgs. 273-275), també resolta amb una singular estructura basilical, amb un sol absis.

Si Sant Quintí dels Banys d’Arles o Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa representen formes peculiars d’una arquitectura datable a cavall entre el segle X i l’XI, altres obres del Vallespir, com Sant Joan de l’Albera, Santa Maria del Vilar de Reiners, o la malmesa església del monestir de Santa Maria de Panissars, poden considerar-se també obres construïdes ja al segle XI, però allunyades dels corrents arquitectònics dominants en el seu temps, tot mantenint-se fidels a les formes constructives ancorades en la tradició.

Aquesta situado que domina el conjunt de les obres datables al segle XI que es conserven al Vallespir contrasta amb la presència de la principal obra que s’hi construeix en aquest moment; es tracta de l’església del monestir de Santa Maria d’Arles, que constitueix una de les obres més singulars de la implantació de les formes italianes en l’arquitectura catalana del segle XI, perfectament assimilable a obres com Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Vic o Sant Serni de Tavèrnoles en el procés de definició de la nova arquitectura. No obstant això, a diferència de les altres grans obres del seu temps, no tindrà una continuïtat en altres construccions, sinó que com s’ha dit, és una obra que s’esgota en ella mateixa. Des d’un punt de vista formal, per la decoració del seu absis i per la composició de la façana de llevant, podem considerar-la com una obra dins els corrents italianitzants que imposen les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI. Ara bé, la presència de la doble capçalera, que no havia estat coneguda per Puig i Cadafalch o Whitehill quan van estudiar l’edifici (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 190-198), i sobretot l’occidentalització del santuari principal, ens situa en un clar context d’influència nord-europea, on retrobem les obres del cercle d’Urgell (vegeu el volum VI de la present obra, pàgs. 101-102), que, a partir de Sant Serni de Tavèrnoles, presenten aquesta tendència.

La situació de l’església abacial de Santa Maria d’Arles en un context arquitectònic de clara arrel nòrdica, en el qual també caldria situar obres de la fi del segle X com l’església del monestir de Sant Pere de Rodes (vegeu el volum VIII de la present obra, pàgs. 142-143), aporta noves dades al complex panorama de l’arquitectura catalana del segle XI, en el qual queda molt matisada la preponderància de la influència llombarda (Puig i Cadafalch, 1930, pàg. 3); així mateix, permet de plantejar les aportacions nòrdiques en la definició de les noves formes arquitectòniques (Bango, 1988, pàgs. 51-66), aportacions que comencen a manifestar-se ja al darrer quart del segle X, en obres com Sant Pere de Rodes o Sant Miquel de Cuixà, i que no desapareixen quan al primer quart del segle XI han de coexistir amb les formes i les tècniques que arriben del nord d’Itàlia.

A part la singularitat de la seva estructura i la tipologia, el temple abacial de Santa Maria d’Arles conserva un campanar de torre que representa un tipus poc corrent dins les tipologies de campanars del segle XI; és un campanar totalment orfe d’ornamentació, amb una inusual proliferació d’obertures, que s’acosta més al tipus de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna o al de Sant Pere de Rodes que al de Sant Miquel de Cuixà i els campanars llombards. Com succeeix amb l’arquitectura de l’església, que no tindrà continuïtat, l’estructura del campanar d’Arles també apareix com un exemple singular sense continuïtat posterior, i només té un reflex en el campanar més tardà de l’església de Sant Salvador d’Arles, i en el de Santa Eulàlia de Millars, al Rosselló.

La influència llombarda, extremament escassa al Vallespir, es fa palesa en el campanar de Sant Pere de Ceret, obra ja avançada i que fa pensar que l’església alt-medieval de Ceret seguiria la mateixa tipologia formal.

El campanar de Santa Maria de Montferrer, també de datació avançada, ja dins el segle XII, representa una fórmula de compromís entre les estructures llombardes i la rígida nuesa del campanar d’Arles.

Després de la singularitat excepcional de Santa Maria d’Arles, l’arquitectura que es conserva al Vallespir construïda durant el segle XII, s’adapta als paràmetres comuns de l’arquitectura del seu temps en la regió nord-est de Catalunya (vegeu el volum VIII de la present obra, pàgs. 141-145), amb edificis com Sant Martí de l’Albera, Santa Maria de Serrallonga, Sant Salvador de la Menera, Sant Martí de Cortsaví o Sant Pere de Riuferrer, amb singularitats notables, com l’església de Sant Andreu de Montboló; aquest temple, d’una única nau amb dos absis encastats al mur de llevant, segueix fidelment el tipus més monumental definit a Santa Maria d’Espirà de l’Aglí. Un altre edifici destacable és l’església de Santa Maria de Costoja, una obra molt singular pel seu atri, molt tancat, que aixopluga la portada monumental, pel seu campanar de torre en el qual es palesa la influència del campanar de Sant Pere de Rodes, i sobretot per la seva estructura interior, amb dues capelles laterals, que conformen una capçalera sense paral·lels en l’arquitectura catalana i que evoca l’església castellana de San Juan de Duero.

De datació posterior i estructura diferent, però també plenament integrat a les formes de l’arquitectura dels segles XII i XIII, el campanar de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló és el principal vestigi que es conserva d’aquesta església, que devia ser, com Santa Maria de Costoja, una de les fites de l’arquitectura dels segles XII i XIII al Vallespir. (JAA)

Vegeu: Esglésies del Vallespir anteriors al 1300.

L’escultura monumental

Del conjunt de l’escultura monumental conservada al Vallespir hem de destacar primerament la portada de Santa Maria de Costoja. Situada al mur occidental, el seu ornament escultòric s’estén per tots els elements que articulen la portada: arquivoltes, columnes i timpà. La major part dels motius que presenta són de tipus vegetal o bé zoomòrfic, amb alguna intercalació de figuració humana. Els motius que s’escampen pel conjunt de les arquivoltes són un compendi de tot aquest programa decoratiu. Apareixen caps humans, figures lleonades engolint extremitats aparentment humanes i tot un repertori de fulles, tiges i fruits en alternança amb altres motius de classificació no orgànica. Dels quatre capitells que consten a la portada, tres són de derivació corintia, el quart situat a la banda dreta i a l’extrem exterior està ornat amb el mateix tipus de motiu zoomòrfic que apareix a la banda dreta de la tercera arquivolta. Aquest tema que consisteix en un rostre lleonat engolint una part del cos humà, figura en el repertori ornamental de molts dels conjunts esculpits en aquesta banda dels Pirineus i més específicament a les comarques del Rosselló i del Conflent. Això no obstant, el motiu reapareix d’una manera molt semblant en un dels capitells que es creu procedent del monestir de Sant Pere de Rodes i es conserva al Museu del castell de Peralada amb el número d’inventari 161(*). La similitud no és tan sols inherent al tipus de motiu, sinó que abasta també l’organització i la proporcionalitat que se’n fa en un i altre capitell.

D’altra banda, la relació dels conjunts on apareix el motiu del lleó devorador o del rostre lleonat en actitud devoradora seria tediosa i inacabable; hem de constatar però, que pel que fa al tractament formal, se circumscriu d’una manera molt semblant a les contrades del nord i el sud dels Pirineus, com per exemple a alguns dels capitells de la tribuna de Serrabona (Rosselló), altres provinents del claustre de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), o igualment a alguns capitells atribuïts al claustre de l’església d’Espirà de l’Aglí (Rosselló).

Una altra portada d’interès conservada a la mateixa comarca és la de Santa Maria d’Arles. Situada al mur de llevant, presenta com a tret destacable la decoració amb motius de palmetes, al guardapols. Segons afirma P. Ponsich a l’estudi que publiquem, aquestes palmetes mostren un estil proper al que veiem a la finestra principal de la façana de ponent de l’església de Sant Pere de Rodes. Al mig del timpà es troba encastada una creu grega el centre de la qual és ocupat per la Maiestas Domini i el Tetramorf en un estil proper a la llinda de Sant Genis de Fontanes, segons apunta l’esmentat autor. Damunt la porta hi ha una finestra d’arc de mig punt que ha estat emmarcada per una llinda decorada amb motius vegetals i zoomòrfics. P. Ponsich troba similituds entre el treball esculpit d’aquests motius vegetals i els del guardapols de la portada. La decoració escultòrica de la portada es completa amb dos registres superiors de finestres amb alguns capitells esculpits.

Provinent de la mateixa església, es conserva en una casa particular d’Arles una finestra que presenta una factura relacionable amb la de la façana de l’església abacial.

Al mateix municipi d’Arles, a l’església de Sant Pere de Riuferrer es conserva una senzilla portada de la qual hem de destacar la decoració dels dos capitells. Aquests presenten motius de caràcter geomètric i vegetal molt estilitzats. Per sobre de la portada són visibles unes mènsules que perfilen de forma esquemàtica caps humans.

La portada de Santa Maria de Montferrer situada al mur de migdia presenta una decoració molt més senzilla que la de la façana precedent; segons M. Durliat (Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 90) la decoració dels capitells de la portada pot posar-se en relació amb la del campanar de la mateixa església.

S’han conservat restes d’ornament escultòric molt fragmentari a l’església de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa, on per sobre de la porta de la façana principal s’obre una finestra geminada amb un capitell que podria relacionar-se amb motius esculpits de factura pre-romànica i de manera específica amb el capitell de la finestra de ponent de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès).

També és de datació pre-romànica un capitell procedent d’Arles i conservat en una de les capelles meridionals de l’església de Santa Maria.

A l’església de Santa Maria de Costoja és destacable la decoració escultòrica que figura en els dos capitells que corresponen a la finestra de l’absis. Tots dos són ornamentats amb motius vegetals. El mateix tipus d’elements apareix als capitells de les finestres geminades del campanar de l’església. De poca rellevància a causa del seu estat de conservació són les mènsules que ressegueixen el parament superior de l’absis d’aquesta església.

Es conserven igualment mostres d’escultura als capitells del campanar de l’església de Sant Maria de Montferrer. Segons J. Badia es tracta d’elements rústecs i de marcada simplicitat; els motius esculpits són amb preferència de caire vegetal, però hi ha també incursions en la figuració humana, per bé que només es representa el cap treballat sempre de manera molt esquemàtica.

D’altra banda, la decoració escultòrica conservada a l’interior de les esglésies del Vallespir és poc rellevant. Tan sols és destacable la decoració d’estuc que hi havia a l’església de Santa Maria d’Arles; es tractava d’uns fragments escultòrics d’aquest material que representaven personatges, possiblement apòstols com ha assenyalat P. Ponsich, i que foren trobats arran d’una campanya de restauració portada a terme durant els anys 1972-73. Segons X. Barral, els fragments podrien pertànyer a un frontal d’altar o bé serien restes d’elements decoratius d’un altre tipus de mobiliari litúrgic, probablement un baldaquí. Les restes van ser traslladades al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà.

També a l’església de Santa Maria d’Arles, al mur sud de l’antiga galilea i encastat verticalment a la paret damunt un sarcòfag paleocristià, es troba una imatge jacent en marbre atribuïda a l’escultor Ramon de Bianya. A la part superior de la figura s’observa una inscripció que ha estat traduïda així: “L’any de Crist 12[11], el quatre dels idus d’abril, morí Guillem Gaucelm, cavaller de Tellet”.

També a Sant Joan de Pladecorts, a l’exterior del mur meridional de l’església hi ha encastada una llosa de marbre on es pot veure esculpida una mà beneint a l’angle dret, i a l’esquerre una altra que sustenta un encenser; la inscripció porta la data del 1225.

Dins l’apartat específic del mobiliari litúrgic cal esmentar l’ara d’altar conservada a l’interior de l’església de Santa Maria d’Arles, a l’absidiola de Sant Pere. L’ornament consisteix en un seguit de lòbuls semicirculars que ressegueixen el perímetre de la peça; porta una inscripció amb caràcters propis del segle XII. Tot i així, P. Ponsich la data del segle XI, probablement de l’any 1040, quan fou consagrada l’església.

Altres mostres menys rellevants de mobiliari en pedra s’han conservat a l’interior de l’església de Santa Maria de Serrallonga, on hi ha una pica baptismal sense cap mena de decoració escultòrica. És igualment exempta d’ornamentació la pica baptismal de l’església de Santa Maria del Vilar de Reiners. A l’església parroquial de Prats de Molló s’ha conservat també una peça d’aquesta tipologia en la qual s’ha esculpit una creu llatina amb un relleu destacat; s’ha considerat de datació romànica (Cazes, 1978, pàg. 11). No podem assegurar la cronologia d’altres peces d’aquesta tipologia; a la mateixa església de Santa Maria d’Arles es conserva una pica baptismal amb un seguit d’arcuacions que ressegueixen el perímetre superior de la peça però seguint una factura gens fiable per l’època romànica. En diverses esglésies del Vallespir hi ha també altres piques, majoritàriament monolítiques, però mancades de decoració escultòrica, fet que en principi en dificulta la datació. La pica baptismal de l’església de Santa Cecília de Coç (municipi del Tec) presenta un relleu esculpit molt malmès, avui ja indesxifrable; la seva pertinença a l’època romànica és poc probable. (CLIU)

La talla

Són només tres les peces esculpides en fusta que s’han conservat a la comarca del Vallespir amb una datació considerada romànica.

Una és la majestat descoberta l’any 1988 en una casa particular veïna de l’església de Sant Salvador d’Arles; sembla que podria provenir d’aquest mateix temple o tal vegada de l’església abacial com suggereix M. Durliat. La imatge va ser trobada sense els dos braços i mancada de la creu; malgrat el seu estat de conservació, l’estil i la iconografia que presenta semblen indicar que es tracta d’una veritable talla romànica datable vers la segona meitat del segle XII tal com ha apuntat M. Durliat a l’article que publiquem.

L’altra peça, datable igualment al segle XII, és la imatge de la Mare de Déu conservada a l’església de Sant Andreu de Montboló. La Mare i el Fill tenen els dos braços mutilats. A la part posterior de la figura de la Mare s’ha realitzat una concavitat que fa que M. Delcor consideri la imatge dins la tipologia de marededéus reliquiaris, en relació tipològica amb les de Santa Maria de Cornellà de Conflent i de Santa Maria d’Espirà de Conflent.

Per últim, el mateix M. Delcor subscriu l’existència d’una marededéu procedent originàriament del santuari de la Mare de Déu del Coral, al municipi de Prats de Molló, i avui dia conservada en una col·lecció particular; aquesta imatge, que fa tan sols 45 cm d’alçada, ha estat refeta en la part del cap, però tot i així M. Delcor no ha dubtat a classificar-la com a peça romànica datable al segle XIII. Crec, però, que cal considerar-la posterior a aquesta data i, tal com ja apuntava M. Decor, molt reformada. (CLIU)

La pintura

Són quatre els conjunts de pintura mural que han perviscut a la comarca. El més important, quant a extensió mural, condicions de conservació i riquesa iconogràfica, és el de Sant Martí de Fonollar. Ha perdut bona part de la superfície pictòrica, però el que resta és prou important per a poder catalogar el conjunt com un dels més destacats dins la pintura romànica catalana. Cal situar-lo a l’inici del segle XII i recull un repertori genuïnament romànic. Al sostre apareix Crist en Majestat envoltat pels quatre símbols dels evangelistes; per sota, però al cim del mur de llevant, hi ha la imatge de la Mare de Déu de mig cos, en actitud orant i dins una màndorla romboïdal, flanquejada per dos àngels. Als registres superiors dels tres murs (cal recordar que l’absidiola és de planta quadrada), hi ha els vint-i-quatre vells de l’Apocalipsi, i als registres centrals l’Anunciació a Maria, la Nativitat i l’Epifania. Els temes bàsics, tant de l’Antic com del Nou Testament tenen lloc en aquest resum iconogràfic. Al registre inferior encara resten alguns fragments de la decoració original, dels quals es pot deduir que consistia en una franja ornamental de tipus geomètric i potser cortinatges. La qualitat del dibuix i de la composició del conjunt és extraordinària, cosa que fa pensar en un pintor, o pintors, de primera fila.

El segon conjunt que cal tractar és el de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa, menys important quant a la superfície pictòrica conservada, però també de primera qualitat. Els pocs temes que resten fan referència al Crist en Majestat, amb l’habitual representació de Crist sobre un tron envoltat pels quatre evangelistes, i a l’Epifania. Cal assenyalar, però, que aquest conjunt és posterior al de Fonollar i hem de situar-lo potser a mitjan segle XII.

Els fragments que resten a Santa Maria d’Arles segueixen esquemes propis de conjunts que hom ha datat de la darreria del segle XI o l’inici del XII, com ara Taüll, Boí i Engolasters entre d’altres. Però tot i que això podria ser vàlid per a una anàlisi iconogràfica del conjunt, no ho és si valorem l’estil de les figures i l’estereotipació moltes vegades extrema dels elements. Cal considerar aquest conjunt d’inferior qualitat que els esmentats en primer lloc.

Un últim conjunt molt fragmentat i en força mal estat de conservació, que tot i així cal esmentar, és el de Santa Maria de Panissars. Algun detall corresponent al que degué ser una franja decorativa de tipus geomètric el relaciona amb una factura, si més no, de tradició romànica.

Un altre grup dins aquest apartat és constituït per diversos manuscrits amb miniatures, tots ells relacionats amb el monestir d’Arles. Un d’ells, conegut com el “Missal d’Arles” tot i que en més d’una ocasió hom l’ha catalogat de sacramentari(*), que procedeix de Sant Guillem de Combret i ara es conserva a la Biblioteca Municipal de Perpinyà (ms. 4). És, potser, un dels més interessants. Presenta caplletres decorades, de vegades amb mitges figures, i una miniatura a tota pàgina (f. 18) amb el tema de la Crucifixió i les figures de Maria i sant Joan. A. M. Mundó el considera procedent d’Arles, el data de cap al 1100 i el relaciona amb altres manuscrits, com la primera part del París, BN, lat. 5941, del segle XII, i el Londres, Blib., Harley 3078, de la fi del segle XI. El mateix autor considera amb més seguretat relacionat amb Arles el París BN, n. a. lat. 557, misticus del segle XI, que el fa procedent de Combret (vegeu vol. I, pàg. 158, n. 42, de la present col·lecció). És decorat amb caplletres i neumes catalans. (LCV)

Treballs de ferro forjat i arts de l’objecte

El Vallespir conserva una bona mostra de conjunts de ferro forjat d’estil romànic, la majoria dels quals són conformats per un nombre variable de bandes o planxes fines amb els extrems desenvolupats en sengles volutes. Tots els elements, o almenys les volutes, solen ser acanalats. Són importants els conjunts de Santa Maria de Serrallonga, Santa Maria de Costoja, Sant Martí de Palaldà i Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló. També són interessants els forrellats que solen decorar els panys d’algunes portes, com ara les de Sant Joan de l’Albera, Santa Maria de Serrallonga o l’església parroquial ja esmentada de Prats de Molló, tots ells amb la barra acabada en cap d’animal amb trets no gaire definits (serp o cànid) i guiada per anelles decorades amb motius geomètrics. Cal destacar el forrellat de Serrallonga, on apareix una inscripció que ha donat lloc a diverses interpretacions i que hom relaciona amb l’artífex, o bé amb qui encarregà l’obra. El forrellat de Costoja sembla modern, tot i que fet a la manera romànica. Altres exemples conservats són d’escassa importància.

Aquest text pretén oferir una visió general de l’art de la forja en època romànica al Vallespir. L’estudi que s’ofereix en primer lloc inclou unes consideracions globals i una revisió sumària de les obres conservades a tota la Catalunya del Nord, tant al Vallespir com al Rosselló i al Conflent El quadre que segueix, en canvi, és un recull dels tipus d’ornaments que es poden trobar als conjunts de ferro forjat de les esglésies del Vallespir. Pe que fa a les altres comarques de la Catalunya del Nord, apareixen recollits en els volums corresponents (XIV i VII, respectivament) d’aquesta col·lecció. La informació que aquí oferim ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.

Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents (segle XIX), la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable.

Les comarques del Vallespir i del Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro. Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres. Actualment són exhaurides. D’altra banda, per a elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit de fargues (anomenades en un principi “fàbriques” o “fàbregues”). De la importància que van assolir totes les mines i fargues, en queden nombrosos testimonis a la toponímia d’aquestes comarques. Així, al Vallespir hi ha el poble de la Menera i els veïnats de la Farga de Dalt, la Farga del Mig, la Farga de Baix i la Farga d’en Bosc (del poble de Sant Llorenç de Cerdans). A la Cerdanya, el poble de Martinet recorda que en algun moment allí hi va haver un martinet i, per tant, una farga. Així mateix, al Rosselló, el nom del poble de Casafabre vol dir “casa del forjador” o “casa del ferrer”.

Les fargues obtenien ferro i acer de qualitat excel·lent, segons el procediment anomenat de “la farga catalana” estès a ambdós vessants del Pirineu oriental i practicat als països de l’Europa occidental des de l’edat mitjana fins a la fi del segle XIX. Malgrat la denominació, “la farga catalana” no sembla originària de Catalunya. El seu nom potser es deu al fet que les evolucions més essencials del procediment es realitzaren a casa nostra, o bé per la perfecció obtinguda pels treballs catalans.

Les fargues produïen les primeres matèries per a moltes indústries com ara la d’eines, estris per a l’agricultura, armes, reixes, claus, forrellats i moltes d’altres. Aquestes indústries aleshores eren importants i bàsiques en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. En aquells segles, el mineral de ferro era una de les més grans riqueses que hom podia tenir.

Entre les coses que s’elaboraven a les fargues, hi havia els ferros que reforçaven i alhora decoraven les portes d’esglésies, ciutats i castells. Aquests ferros, dits també ferramentes, solien ser llargues tiges o cintes del dit material que a sengles extrems es dividien en dos i es cargolaven formant volutes. Cadascun d’aquests ferros podia ser fet d’una sola peça o de diverses peces unides i reforçades per abraçadores. A cada joc d’una tija amb quatre volutes es podien juxtaposar un o més jocs en el sector intermedi, de manera que la composició assolís una major amplitud decorativa. Damunt dels dos batents de les portes es col·locaven diversos jocs d’aquests ferros, de manera que el conjunt podia arribar a tenir una gran bellesa.

La forja i la decoració de ferramentes a les esglésies del Vallespir

Els ferros de les portes podien estar decorats amb canaletes o estries i, de vegades, amb altres elements que els ornamentaven, com ara xebrons, llonguets o petits caps de gossos als extrems de les volutes. Aquest treball elaborat requeria un bon nivell econòmic que permetés la despesa que representava aconseguir un bon nivell tècnic. També hi havia ferros més senzills, plans i llisos, que responien en general a un nivell econòmic més baix i eren d’elaboració més fàcil.

Encara que han arribat fins als nostres dies força ferramentes romàniques, no se sap del cert en quina proporció ho han fet. El que és evident —i de vegades també és documentat— és que molts d’aquests ferros han estat reutilitzats posteriorment (segles XVII-XIX) o, com a mínim, remoguts o capgirats. Sovint també han pervingut els forrellats i les argolles de les portes.

Les portes ferrades del Vallespir són, sense cap mena de dubte, les més reeixides. Llur nivell tècnic (gairebé totes les portes tenen tiges i volutes amb treball d’estries i força forrellats són acabats amb caps de gos o de dragó) i llur qualitat decorativa són, en general, superiors als de les portes ferrades de les comarques veïnes. De fet, sembla que la seva tipologia s’estén per tots els dominis del vescomtat de Castellnou. També a la Cerdanya i al Rosselló hi ha una majoria de ferramentes amb estríes. Altrament, al Conflent hi ha un clar predomini de ferros plans, entre els quals destaca el treball de forja de l’església de Sant Vicenç de Rià. Només les esglésies d’Aiguatèbia, Marcèvol, Vallmanya i Vinçà tenen ferros estriats, i aquestes dues darreres com també les de Vernet i Castell de Vernet tenen forrellats acabats amb caps de gos.

Al Vallespir sobresurt la porta de Santa Maria de Serrallonga que, a més de petits ferros en forma de meandres situats entre les volutes i tres flors de magraner com a elements decoratius, té un forrellat amb la inscripció “Ber[nardus] fa[ber] velim me fecit”. que, segons altres opinions, podria ser més tardà. Els ferros fent meandres tornen a aparèixer en altres portalades, com a l’església de la Trinitat de Bellpuig o de Sant Pere de la Serra (Rosselló) les tiges i volutes de la qual, d’una gran elegància, podrien procedir del castell de Bellpuig. Un conjunt similar també es pot trobar a l’església de Santa Maria de Costoja (Vallespir), on també es conserva l’única reixa romànica de la Catalunya del Nord.

De vegades, els ferros estriats són encara més ornamentats amb petits elements decoratius. Així, dins el Rosselló, a Came les hi ha una pinya a l’extrem d’un ferro, i a Castellnou dels Aspres hi ha decoració de xebrons, perles ovals, creus ancorades, espines de peix, un ull i un cap de gos en un extrem; en canvi, a Sant Marti de Palaldà (Vallespir) hi ha decoració de llonguets. Al priorat de Marcèvol, ja al Conflent, es pot trobar una portada de les mateixes característiques que les del Vallespir, amb ferros estriats que tenen decoració de perles ovals, magranes i morros de gos. L’església vallespirenca de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló és l’única on les volutes es cargolen quatre vegades sobre elles mateixes. Ja en ple Rosselló, l’església de Sant Feliu d’Amunt presenta un dels conjunts de ferramentes més elaborats i complets de la Catalunya del Nord, amb decoració de perles ovals i caps de gos a les volutes, cops de punxó al forrellat, el qual és acabat en cap de serp, i decoració de xebrons a l’argolla. (TTJ)

A continuació es presenten els signes convencionals que apareixen a la taula anterior i que il·lustren el tipus de decoració que trobem als conjunts treballats a la forja de les esglésies del Vallespir.

Signes convencionals

Planxes llises
Sense cap
Cenyidors llisos
Planxes estriades
Serp
Cenyidors estriats
Gos
Gos o dragó
Punxó
Pinya
Figuratiu
Anelles llises
Flor
Abstracte
Anelles amb perles
Xebrons
Figuratiu i abstracte
Trena
Perles
Llises
Decoració diversa
Llonguets
Calades

Arts de l’objecte

L’apartat de les arts de l’objecte és força pobre. Tan sols cal esmentar una peça, extraordinària tant per la seva factura com pel fet que, sent un objecte moble, s’hagi conservat. Es tracta d’un tríptic, actualment en una col·lecció particular i del qual es desconeix la procedència. És fet amb planxa de coure cisellada i presenta decoració a tota la superfície. La seva iconografia és força curiosa: a la taula central apareix la figura d’Adam, coronada per una figura de mig cos de difícil identificació; la taula esquerra presenta Maria i la dreta sant Joan. Les figures laterals, tant per l’actitud que prenen (cap inclinat tot mirant cap amunt) com pel seu significat, fan pensar que potser originàriament acompanyaven una Crucifixió; d’altra banda, també la figura d’Adam amb el cap inclinat com les altres fa pensar que potser originàriament es trobava sota d’un Crist crucificat. Les figures són envoltades, i gairebé atrapades, per una espessa vegetació, la qual als extrems superiors del tríptic apareix tallada en alguns punts. Tot fa pensar que, o bé l’objecte originari no era un tríptic, almenys d’aquestes dimensions, o bé la pèrdua dels extrems de les planxes ha estat irremeiable en alguna restauració. Cal situar la factura de les planxes dins el segle XII, però potser cap a la meitat. (LCV)

Bibliografia

  • J. Puig i Cadafalch - A. De Falguera - J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911 (2a edició facsímil, IEC-Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983)
  • J. Puig i Cadafalch: La geografia i els orígens del primer art romànic, Barcelona 1930
  • I. G. Bango: La part oriental dels temples de l’abat-bisbe Oliba, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), núms. 23-24 (1988), pàgs. 51-56