EI marc geogràfic del romànic del Vallespir

Presentació geogràfica

.

Mapa de la comarca del, Vallespir amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

El Vallespir és una comarca ben individualitzada dins la Catalunya del Nord i té la seva capital a la vila de Ceret. Morfològicament la comarca coincideix amb els cursos alt i mitjà del Tec, mentre que el curs baix d’aquest riu correspon ja a la comarca del Rosselló.

Els seus aproximadament 551, 85 km2, solcats com ja s’ha dit per una part del curs del Tec —el qual hi ha modelat una vall sovint encaixada i salvatge—, es troben limitats al sud per les muntanyes que separen aquesta comarca de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès: serres de Costabona, de la Baga de Bordellat, de Montner i, sobretot, de l’Albera.

A partir del coll del Pertús, les altituds de l’Albera augmenten gradualment i comencen a prendre un caire d’alta muntanya: el puig de les Salines (1 333 m) i el massís del Roc de Frausa (1 450 m) —dit de França pels francesos—, que és un bloc aixecat, limitat al nord per una sèrie de falles rectilínies i format per gneis amb una aurèola de metamorfisme, el qual posa fi a la frontera amb l’Alt Empordà, entre Maçanet de Cabrenys i Montalbà de l’Església. Segueix la serra de Montnegre (1 425 m), situada al sud del massís granític de Sant Llorenç de Cerdans, al límit amb la Garrotxa, per entrar en contacte amb el Ripollès mitjançant el coll d’Ares (1 450 m); venen a continuació el puig de la Clapa (1 655 m, al sud-oest de Prats de Molló), la serra de Costabona (2 465 m), que limita al sud-oest amb el Vallespir, i el Roc de Colom, que enllaça a través del pla Guillem, replà d’erosió a més de 2 000 m, amb el massís del Canigó, amb el qual llinda per l’oest i el nord-oest i fa frontera amb el Conflent; així mateix, on s’aixeca el cim del Vallespir, hi ha el puig de Tresvents (2 763 m).

La resta del límit nord correspon a la partió amb el Rosselló, la qual es fixa al pas del Voló.

Vista aèria del Vallespir vers el seu extrem de llevant, on la vall perd l’aspresa que li ha donat nom.

ECSA - Camara J.P. Joffre

El Vallespir es troba fonamentalment constituït per un conjunt d’esfondrament, per tant fallat, que pren direcció NE-SW, paral·lelament als cursos alt i mitjà de la vall del Tec, i entallat profundament al nord, a la zona axial pirinenca (a l’extrem sud hi apareixen les roques sedimentàries pre-pirinenques); així, doncs, aquesta comarca és constituïda per una part de la conca del Tec, riu que, tot aprofitant dita falla, segueix, a partir de la vall mitjana la direcció W-E fins al cap de Biarra.

En conjunt, el Vallespir és un fragment de sòcol pirinenc d’època herciniana o pre-cambriana trencat en grans blocs per la tectònica alpina, que dona com a resultat grans blocs aixecats o enfonsats, separats per falles o plegaments. Algun d’aquests blocs configuren els relleus del massís del Canigó, els Aspres, el massís granític de Sant Llorenç de Cerdans, el massís del Roc de la Frausa o també conques com la de Ceret.

Com es pot apreciar, aquesta comarca presenta un fort contrast entre les altes muntanyes del Canigó i les valls, contrast que permetrà distingir-hi dos sectors: l’Alt i el Baix Vallespir.

L’Alt Vallespir és la part més muntanyosa i isolada; és format per una vall estreta i encaixonada dominada pels cims del Canigó, per sobre dels 2 700 m (pic de Sethomes, 2 750 m). Entre aquests cims i la vall, s’estenen amples replans esglaonats, separats els uns dels altres per forts pendents. També s’hi troben amples alvèols granítics, com els de Cortsaví o de Sant Llorenç de Cerdans.

El Baix Vallespir també és marcat al sud per la muntanya (l’Albera), però aquesta no té l’entitat del Canigó; a més ha sofert una forta erosió a causa de les pluges, molt més actives químicament atesa la temperatura més alta que s’enregistra a la zona. En aquestes circumstàncies, el granit es descompon amb relativa facilitat i les crestes esdevenen més suaus. Essencialment, el Baix Vallespir és format per la conca de Ceret, fossa omplerta per dipòsits del final del Terciari i de tot el Quaternari, i enclotada al nord pels Aspres i al sud pel massís del Roc de Frausa i el massís de l’Albera; aquesta conca, però, resta comunicada mitjançant la vall del Tec amb la plana quaternària que comprèn gairebé tota la plana del Baix Vallespir, antiga maresma reblerta pel Tec.

El fet més característic del Vallespir és sens dubte el Canigó, gran massís que forma un front muntanyenc amb pics de 2 500 a 2 700 m d’altitud, on l’element essencial és el mateix Canigó. Aquest important massís és separat de la resta dels Pirineus per la fossa del Tec, mentre que per llevant una sèrie de falles el separen clarament del massís de Vetera i dels Aspres. A l’oest i el nord-oest és separat del Roc de Madres per la fossa de Prades. Es tracta d’un dels millors exemples de massís de gneis del Pirineu axial, central i oriental. En ell, l’erosió aconsegueix assolir els nivells estructurals més profunds dels Pirineus. És format per tres grans unitats litològiques, amb disposició estratiforme: el gneis del Canigó, amb una potència de 2 000 m; els materials de la sèrie sedimentària paleozoica i els seus derivats metamòrfics, situats estructuralment damunt el gneis, que formen la perifèria del massís; i els micasquistos de Balaig, a la part central, per sota de la massa de gneis.

En conjunt, el massís pren la forma de dom, amb una alineació est-oest, resultat de la tectònica polifásica herciniana i del metamorfisme regional associat, mentre que la tectònica alpina produí estructures de fractura i dimensions variables, que desplaçaren les estructures de plegaments anteriors.

El principal col·lector d’aigües del Vallespir és el Tec, que té el seu naixement a les Fonts del Tec, a 2 300 m d’altitud, a la serra de Costabona, entre el Roc Colom (2 507 m) i el Pic de Costabona (2 465 m), lloc de confluència del Ripollès, el Conflent i el Vallespir, comarca que travessa longitudinalment (SW-NE) i que separa de la comarca del Rosselló, al curs baix. S’escola a través de línies de falla paral·lelament a la Tet, situada més al nord. El Canigó separa les conques de tots dos rius i la meitat sud-est del massís és drenada pel Tec.

A l’Alt Vallespir, el riu és encaixat entre muntanyes (Serra-Vernet, Serra de Montner) i dona lloc a la vall de la Presta (1130 m). A tota aquesta alta vall, al sud del massís del Canigó, les intercalacions carbonatades dins una capa impermeable cambrianoordoviciana provoquen afloraments discontinus de calcàries carstificades, que formen cavitats de poca importància a la zona de la Presta i Prats de Molló, la més interessant de les quals és la dita de les Encantades. En canvi, les gorges de la Fou, prop d’Arles, són prou espectaculars perquè hom hagi condicionat la seva visita en un trajecte de 1 470 m, de parets verticals que s’encaixen més de 100 m, i separades en alguns punts per menys de mig metre.

A partir del Baix Vallespir, el Tec s’eixampla progressivament per endinsar-se a la comarca del Rosselló, on mor, després de 81 km, a la banda nord del litoral d’Argelers.

Els seus afluents principals són la Comalada, les rieres d’Agrafull, de la Figuera, la Percigola, el Riuferrer, l’Ample i la riera de Vivers per l’esquerra, i els rius de la Menera, del Terme, de les Illes o de Morellàs, de Sant Llorenç, la Comadella i de Mondony per la dreta.

El seu règim és nivopluvial, amb un alt índex de precipitacions a la conca alta, evidentment moltes en forma de neu, i el seu cabal és de 3, 20 m3/seg al pas del Llop, prop d’Arles, i de 8 m3/seg a la desembocadura. Té un màxim de tardor (novembre) i un de secundari a l’estiu a causa del desglaç.

Com a eix de comunicació, la seva vall enllaça el Voló amb Camprodon per Arles (D-115) i, igual que la Tet, els seus desnivells són aprofitats per produir electricitat, com és el cas de les centrals de Tec, Allau, Puig-redon i pas del Llop.

Seguint els treballs de X. Martín (1992), bona part del Vallespir pertanyeria al clima de “tramuntana i períodes serens”, i aquest vent en seria el tret definidor. Generalment, el clima del Vallespir és subalpí vora els cims del Canigó i mediterrani a la cubeta de Ceret, amb la gradació altitudinal que normalment es troba entre la muntanya alta i baixa.

Sens dubte, la precipitació és el caràcter més definidor del Vallespir, no solament per l’abundor, sinó també per la seva distribució al llarg de l’any; no hi ha cap període sec, i té un màxim de pluges a la tardor (novembre), un de mínim generalment a l’hivern (gener) i un altre de secundari a l’estiu (juliol). El relleu és un factor important en aquest aspecte; així, Tronquissers (1 600 m) rep uns 1 300 mm/anuals; la Presta (1130 m), prop de les fonts del Tec, rep al voltant de 1 250 mm; Prats de Molló (750 m), 1 200 mm; el pas del Llop (400 m), 1 000 mm; Ceret (170 m) 759 mm/any. És probable que l’alt massís del Canigó superi els 1 600 mm/any, però no disposem de dades fiables.

El principal motiu d’aquestes precipitacions, moltes en forma de neu, cal buscar-lo en l’efecte pantalla produït pel Canigó a les masses humides i càlides que provenen de llevant, les quals, veientse obligades a ascendir, experimenten una forta condensació i donen lloc a fortes pluges, que poden durar alguns dies i ocasionar importants esllavissades del terreny, i també inundacions catastròfiques a tota la vall.

Les temperatures són força suaus. La mitjana oscil·la entre els 10°C i els 12°C a tots els pobles de l’Alt Vallespir (12°C a Sant Llorenç de Cerdans i al Pas del Llop).

Un tret característic de la conca de Ceret són les inversions tèrmiques primaverals, que provoquen fortes glaçades.

Pel que fa a la vegetació, el Vallespir es troba a la franja de contacte entre la regió biogeogràfica eurosiberiana i la regió mediterrània, però a més, l’altitud dels Pirineus li permet l’existència d’una regió bòreo-alpina. Per tant, hi són representades quasi totes les regions biogeogràfiques europees. Així, doncs, la vegetació és molt variada i canvia molt de pressa en pujar la vall, i presenta uns estatges altitudinals molt clars i complets al vessant oriental dels Pirineus.

La regió bòreo-alpina és situada per sobre dels 1 600 m de mitjana; per tant, es trobarà representada al sector de Canigó-Costabona, i es caracteritza per la seva fredor, amb algun mes d’hivern amb mitjanes per sota els 0°C i un estiu amb uns tres mesos temperats. Les precipitacions són abundants i les oscil·lacions tèrmiques importants. Als punts culminants d’aquesta zona, per sobre dels 2 300 m, on s’estableix el límit natural del bosc, trobem l’estatge alpí, representat pels prats alpins o d’alta muntanya, especialment pels prats de festuca supina, gramínies fasciculades de fulla molt prima, amb genciana alpina i diversos càrexs.

Per sota, fins als 1 600 m, s’estén l’estatge subalpí, en aquest cas representat pel bosc de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata), capaç d’arrelar fins als 2 300 m, en condicions que no suportarien altres espècies arbòries. Aquest bosc apareix també al sector Canigó-Costabona i arriba també al Ripollès.

Per damunt de les terres mediterrànies i submediterrànies, i per sota de la regió bòreo-alpina, entre els 900 i els 1 600 m, s’estén la regió eurosiberiana, de clima temperat i humit, on manca el període estival mediterrani i els períodes glacials dels ambients d’alta muntanya. Les precipitacions, també elevades, solen superar els 800 mm/anuals, amb possibles glaçades nocturnes. Aquestes condicions fan possible una vegetació tendra i de fulla caduca, caracteritzada pel domini del bosc caducifoli, especialment per les fagedes i rouredes humides de l’Europa occidental, amb dos estrats ben definits: l’arbori i l’herbaci.

Les fagedes són boscos estrictament centreuropeus i atlàntics, típics de regions plujoses amb un ambient permanentment humit, on el faig (Fagus sylvatica) és l’arbre dominant, que determina els canvis paisatgístics estacionals i, de retruc, les condicions ecològiques del seu sotabosc. Si bé a Europa és un bosc de plana, la nostra fageda s’ha d’enfilar muntanya amunt per tal de buscar les condicions adients, que sol trobar gràcies a les boires que es condensen als vessants muntanyosos.

Al Vallespir, la fageda apareix entre els 1 200 i els 1 800 m, vorejant la falda del Canigó-Costabona, a l’oest de Cortsaví i el nord de Prats de Molló, segueix l’aresta pirinenca entre el Vallespir i el Ripollès, cap al coll d’Ares i el puig de Comanegra, i després de salvar la Menera torna vers el nord, fins prop de Sant Llorenç de Cerdans. Es tracta sobretot d’una variant empobrida de la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), rica en espècies de floració primaveral, caracteritzada per la presència de plantes higròfiles com el joliu, la reina dels boscos, la pulmonària. el raïm de guineu, la viola boscana, el buixol, el càrex de bosc i altres.

Un sector amb característiques més seques apareix als punts culminants de l’Albera, molt per sota de l’altitud habitual en el faig, relicte dels períodes freds quaternaris. Es tracta de la fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum), considerablement més pobra que l’anterior i que presenta gairebé totes les seves espècies, però més esparses, i un estrat herbaci quasi nul, atès el monopoli de l’aigua que exerceix el faig, el qual presenta un 30% d’espècies mediterrànies.

Les rouredes presenten, ja d’entrada, unes característiques més seques que no les de l’Europa central i mereixen el sobrenom de submediterrànies. És el domini del roure martinenc (Quercus pubescens) amb boix (Buxus sempervirens) o falguera aquilina, on poden aparèixer taques de pi roig (Pinus silvestris). Aquest domini s’estén per l’alta vall del Tec, fins prop de l’alçada d’Arles, per sota del nivell de les fagedes. Apareix també una taca de roureda de fulla gran amb blada a l’Albera, que envolta la fageda i arriba a baixar fins als 300 m. També apareix aquesta roureda prop de Prats de Molló. En terrenys silicis, i sota influència marítima, el bosc artificial de castanyer, introduït al segle XIX, pot substituir part de les rouredes.

Vista aèria de la sureda, prop de Ceret.

MC

A la part baixa del Vallespir, trobem l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), vegetació típicament mediterrània fins prop de Ceret, incloent-hi les suredes (Quercetum ilicis suberetosum) de terres silícies plantades i afavorides per l’home al segle passat.

Entre els 400 i els 600 m comença l’estatge de l’alzinar muntanyenc, no falten tampoc les màquies derivades de l’alzinar i les brolles, especialment en aquest sector de l’Albera.

La fauna del Vallespir és composta ben bé d’una quarantena d’espècies de mamífers; cal destacar-ne els eriçons, l’esquirol, el lliró gris, el porc senglar, el cabirol, la guineu, la mustela, la fagina i el teixó. Les aus són representades per més de 70 espècies, amb el falciot pàl·lid (Apus pallidus) com a exclusiu de la Catalunya del Nord, mentre que els amfibis i rèptils sobrepassen la trentena d’espècies, sense mancar-hi les serps (colobres i escurçons).

L’ocupació humana

L’origen i l’expansió de la població al Vallespir van molt lligats a tot allò que succeí al comtat de Rosselló. El primer recull de què es disposa és el fogatjament dut a terme el 1365, que donà un total de 1100 focs (uns 5 000 h), amb Arles com a nucli més poblat (259 focs, 1 200 h), seguit de Ceret (227 focs) i Prats de Molló (188 focs).

Fogatjaments posteriors mostraran una forta baixa durant la segona meitat del segle XIV i la major part del segle XV. En el fogatjament del 1553 consten 558 focs, que no s’acosten encara als 1110 focs del 1365.

Al segle XVIII la població mostrarà una gran expansió, atribuïble a les millores en els conreus (fruiters i vinyes) i la ramaderia, creixement que continuarà fins al primer terç del segle XIX.

A partir de mitjan d’aquest segle es produeix una estabilització o aturada del creixement per la crisi de les activitats menestrals i la decadència de Ja ramaderia i a partir de la Primera Guerra Mundial una davallada de la població, agreujada per la crisi dels anys trenta i la Segona Guerra Mundial. Tocà fons el 1954, moment en què la comarca tenia censats 19 338 habitants. A partir d’aquesta data, es produeix una recuperació gràcies sobretot al turisme, però exclusivament al Baix Vallespir. Un dels principals causants actuals de la despoblació de l’Alt Vallespir és la fi de l’explotació minera del ferro i la manca d’indústria.

Malgrat aquesta estabilitat, el moviment de població ha estat prou important a escala intercomarcal. Així, l’Alt Vallespir ha perdut al voltant de la quarta part de la població els darrers anys i el Vallespir Mitjà, la regió d’Arles i els seus voltants també han vist com darrerament es reduïa la població. En canvi, s’ha produït un creixement progressiu i més accelerat els últims anys al Baix Vallespir, a la regió de Ceret, ciutat que a partir del 1861 esdevingué la més habitada de la comarca, situació que manté avui dia (6 909 h).

El sector terciari és el que ofereix la major part dels llocs de treball, lligat fonamentalment a l’administració i el comerç. El turisme és vinculat fortament als banys termals (Banys de la Presta, d’Arles, etc.), i també a les conegudes cases de salut. A més, disposa d’una petita estació d’esquí, el Forquests, a Prats de Molló.

El sector industrial depèn fonamentalment de la construcció i dels treballs públics, mentre que la resta de la indústria és de caràcter tradicional (tèxtil, calçats), la qual pateix els problemes de manca de competitivitat de les petites empreses. El sector alimentari hi és representat per les confitures de Ceret i les aigües embotellades (la Presta).

Les activitats extractives han estat centrades a les mines de Vetera, les úniques que restaren obertes després del 1963, si bé plegaren definitivament el 1972; també s’explotà el tale de Reiners.

El Baix Vallespir és l’únic fàcilment conreable, gràcies a les argiles, els al·luvions pesants i les arenes lleugeres que drenen bé l’aigua, aportacions del Tec, que també dona origen a una xarxa de sèquies per al regatge que permeten el conreu d’hortalisses.

Al conjunt de la comarca, l’agricultura és representada gairebé totalment pels farratges, el prats artificials i les superfícies d’herbes pasturades, però al Vallespir Baix i Mitjà, el conreu principal és la vinya, seguida dels arbres fruiters, principalment els cirerers, especialitat de Ceret, les pomeres i els albercoquers.

Els darrers anys, el sector terciari ha conegut un descens de la població activa i un augment de la superfície agrícola lligada a les pastures i la ramaderia.

Les principals vies de comunicació (nord-sud) corresponen a l’eix Perpinyà-Barcelona, que creua perpendicularment la comarca i, per tant, amb poca utilitat per a la comunicació intracomarcal. Aquestes vies són l’autopista la Catalana i la carretera N-9, que comuniquen Perpinyà i Girona pel Pertús.

De més utilitat és la carretera que corre paral·lela al Tec i comunica l’Alt i el Baix Vallespir; la D-115, que arriba fins al coll d’Ares, veritable eix vertebrador de la comarca. Per a acabar, cal esmentar la D-615, que comunica Ceret amb Tuïr.

Bibliografia

  • O. Bolòs, J. Gosálbez, J. Nuet, J. M. Panareda I O. Riba: Geografia física dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1980
  • Diversos autors: Comarques de Catalunya, Salvat editors, Barcelona 1984
  • R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981
  • Geografia general dels Països Catalans, vol. I, Els rius i la vegetació i vol. II, El clima i el relleu, dirigida per C. Carreras, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992
  • Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 14, Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya, 2.a edició, Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona 1996, pàgs. 1-61
  • Història natural dels Països Catalans, dirigida per R. Folch i Guillén, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1986-93
  • LI. Solé i Sabarís: Geografia de Catalunya, ed. Aedos, Barcelona 1958